Alt Pirineu

Notícia

La independència de Catalunya, garantia per a l’Aran

Era Val d’Aran, Catalunya i España
 
El suport a la independència a la Vall d’Aran és el més baix de tot el país. Tot i ser una població molt petita, poc menys de 10.000 habitants segons el darrer cens, és necessari que aconseguim fer arribar el nostre missatge als aranesos/es.
 
Històricament , la Vall d’Aran (Era Val d’Aran en aranès) forma part de l’anomenada Occitània, àrea on dominava la llengua occitana i que comprèn gran part del terç sud de Franca, la Vall d’Aran a Espanya, el Piemont a Itàlia i Mònaco. Aquest territori no té cap reconeixement administratiu oficial, i la llengua occitana és oficial i promoguda només a la Vall d’Aran.
 
 
Una mica d’història
 
El 1313 amb el Tractat de Poissy, el territori aranès es restitueix al rei Jaume el Just d’Aragó qui modifica el sistema administratiu (Querimònia) establint el Conselh Generau d’Aran. Així, la Vall d’Aran, que havia estat lligada a Aragó almenys des del 1104, entra en un procés d’adscripció a Catalunya que culminà el mateix segle XIV i que s’ha mantingut fins a l’actualitat.
 
Constitució, Estatut del 2006 i altres textos legals:
 
Al 1978 es va aprovar la Constitució Espanyola, vigent en l’actualitat.
L’Organització territorial del Regne d’Espanya s’exposa en el Títol VIII, però en cap d’ells es menciona l’Aran.
Les vegueries no tenen lloc dins de la Constitució, i els terçons -propis de l’administració Aranesa- encara menys.
Espanya no reconeix cap de les singularitats araneses, ni històriques ni culturals ni administratives. La Constitució està traduïda a l’anglès francès i altres llengües, però NO en aranès.
 
A l’Estatut de Catalunya -publicat en aranès- sí que apareixen les singularitats de l’Aran.
Ja quedava reflectit en l’Estatut de Sau, el del 1979, en diferents articles: «En el marc de la Constitució i del present Estatut seran reconegudes i actualitzades les peculiaritats històriques de l'organització administrativa interna de la Vall d'Aran.»; «la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció»
 
El Parlament català dictava en la Llei 7/1983 de normalització lingüística a Catalunya, declarar l'aranès, varietat de l'occità, llengua pròpia d'Aran.
I més endavant al 1990 la Llei 16/1990, del 13 de juliol, sobre el règim especial de la Vall d'Aran, va concretar i activar el reconeixement del sistema institucional tradicional aranès, encarnat en els històrics terçons i en el Consell General de la Vall.
 
En l’Estatut d’Autonomia del 2006, el Títol Preliminar article 11 està dedicat exclusivament a l’Aran:
«Article 11. L’Aran
1. El poble aranès exerceix l’autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau d’Aran i les altres institucions pròpies.
2. Els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l’Aran com una realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix l’Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d’una particular protecció per mitjà d’un règim jurídic especial.»
 
A més, l'article 6.5 declara també l'oficialitat de la llengua occitana -ja oficial a l’Estatut del 79- denominada aranès a Aran. L'article 94 explicita el nou marc de l'organització institucional pròpia d'Aran i el seu règim jurídic.
 
I ja al 2010 a la Llei  35/2010 de l’1 d’octubre, l’aranès és oficial a TOT Catalunya.
 
Finalment, la Llei 1/2015 del règim especial d’Aran, (que deroga l’anterior del 1990) diu:
«Aran constitueix dins Catalunya una realitat nacional amb personalitat pròpia i diferenciada...» i acaba dient que la llengua i cultura de l’Aran és reconeguda i valorada com a pròpia pel poble i les institucions de Catalunya.
«Aran és una realitat nacional occitana, dotada d'identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, (...), reconeguda per l'Estatut d'autonomia de Catalunya com a entitat territorial singular formada per l'agrupació de terçons, amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat i autonomia, estatutàriament garantida, per a la gestió dels interessos propis...»
 
 
La realitat del reconeixement de l’Aran
 
Es evident doncs la diferència de sensibilitats i de reconeixement de la realitat aranesa que demostren les institucions catalanes respecte de les espanyoles.
A França potser encara estan pitjor, ja que el francès és preeminent a tot el territori i no fa ni dos anys que França es va adherir a la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. França al igual que Itàlia han signat la Carta però no l’han ratificada i encara menys aplicada.
 
L’Aran forma part de Catalunya -i per tant, d’Espanya- de manera continuada des del S. XIV, però només les institucions públiques catalanes reconeixen la realitat històrica i cultural aranesa, que no es troba gens reflectida en les Lleis Fonamentals espanyoles. M’atreveixo a dir que una hipotètica Vall d’Aran deslligada de la nació catalana i reinserida en Espanya, patiria la pèrdua gairebé automàtica dels seus drets particulars i del seu llegat cultural i històric, atesa l’absoluta i tossuda negació i manca de sensibilitat de les institucions espanyoles en front a les realitats nacionals dins del seu propi territori.
 
La independència de Catalunya suposa una garantia per a l’Aran de la pervivència i continuïtat de les seves institucions i cultura. I, això, les araneses i els aranesos ho han de saber.

Carles Berché
Executiva d'Esquerra de l'Alt Urgell