Alt Pirineu

Notícia

Reivindiquem-les!

Fa uns dies vam visitar a la Consellera Dolors Bassa a la presó de Puig de les Basses, a Figueres.
Estem nervioses, és una barreja de sentiments estranys: contentes de poder tornar a veure a la Dolors i tristes per haver d’anar a fer-ho a la presó.
A mesura que ens anem acostant a Puig de les Basses amb el cotxe ens posem més nervioses, no parlem entre nosaltres. Aparquem i entrem, ens diuen que hem d’esperar que ens vinguin a buscar. Ens anem mirant i mirem l’entrada, només per arribar fins allí ja s’han obert i tancat dues portes de vidre, ens en queden unes quantes més abans d’arribar a la sala de visita. S’obre una porta, passem, esperem que es tanqui i s’obre una altra porta; i així unes quantes vegades. La funcionaria que ens acompanya ens explica que la Dolors està bé, que s’ha fet el seu horari i la seva rutina, que patien quan la Carme va marxar per com estaria però que ja es veu que és una dona forta i valenta.
Anem parlant i anem passant portes de vidre, ens expliquen que la Dolors està amb una altra visita i que just ha acabat ara. I ens continua explicant coses del centre, però la veritat és que només pensem en la visita. Es continuen obrint portes, passem, es tanquen i s’obren altres; i de sobte aixequem la vista i davant nostre hi ha la Dolors que s’acomiada de la visita anterior. No ens ho podem creure, després de 4 mesos, després d’aquell acomiadament el 23 de març davant del Tribunal Suprem tornem a tenir a la Dolors davant. Per un moment tornem a reviure aquell acomiadament abans de saber el veredicte del jutge, l’abraçada i els petons, aquell mig somriure i l’adéu; aquell adéu que sabíem que no seria un fins ara. Però veure-la de nou, allà, davant nostre ens fa esvair dels records i tornar al present.
L’anterior visita marxa i ens quedem soles amb la Dolors, i ens abracem, ens petonegem, ens mirem i comencem a parlar. Parlem del trasllat d’Alcalà Meco a Puig de les Basses, de la relació amb la resta d’internes, que demanaran més productes femenins a la botiga de la presó, que al taller pinten el seu “caganer”, ens explica que tot i estar contenta de poder tornar a veure i escoltar mitjans de comunicació catalans se li fa costa amunt quan parlen de llocs on ella sempre hi anava i ara no pot. Passem una hora i mitja parlant amb ella, de la rutina a la presó, de les visites que ha tingut, que el dia abans van fer un sopar groc davant de la presó, que el seu últim article ens ha fet plorar a totes. Parlem de la situació política; vol saber com es preparen les municipals a les comarques gironines, al seu estimat Baix Empordà. I també vol saber com estem a Madrid després dels canvis de govern i ens anima a continuar al peu del canó, que ara més que mai em de seguir lluitant. Això fa que t’adonis que no tenim cap dret a queixar-nos, sinó el deure de seguir persistint; que ens hem de deixar de tonteries, d’allunyar-nos dels  que posen pals a les rodes i que sobretot no podem caure en paranys del repressor.
Parlem i parlem, hem perdut la noció del temps. De cop i volta la Dolors mira l’hora i ens diu que li sap greu però que ha de marxar, ha de fer una trucada abans d’anar a sopar, i nosaltres riem i li diem que no passa res, que tornarem un altre dia.
Aprofitem fins a l’últim moment per parlar de tot, ve la funcionària a buscar-nos i ens acomiadem amb abraçades i petons, amb un plor contingut per haver-nos d’acomiadar de nou. La Dolors ens demana que ens cuidem, ella ens ho diu a nosaltres quan hauria de ser al inrevés i li diem. Ens fa una última petició, que contem les portes que creuem al sortir i li diguem. I pensem, quanta bondat dins d’aquelles gruixudes parets.
La funcionària, amb una amabilitat infinita, ens diu que és hora de marxar i tornem a veure obrir portes de vidre, passar, esperar que es tanquin; però aquesta vegada ens quedem més estona entre les dues portes. Veiem a la Dolor que espera que obrin la seva, just a l’altre costat i ens tornem a dir adéu i ens llencem petons, i és en aquest moment quan ens agafen les ganes de plorar, perquè nosaltres marxem i ella es queda.
Quan finalment s’obre la seva porta, la Dolors ens diu adéu i desapareix escales avall cap al mòdul, i nosaltres ens girem i comencem un altre cop el ritual (obrir porta, passar, tancar porta, obrir següent porta).
Parlem de l’injust que és tot plegat, arribem a la última porta i ens adonem que no les  hem contat; estem massa capficades, tristes i emprenyades per la injustícia, per deixar una dona tant forta i valenta que no ha comès cap delicte, només ser demòcrata, allí dins. I tornem a sortir al carrer en silenci, hi ha massa per processar.
Només una frase que ens colpeja: nosaltres marxem i ella es queda. I costa d’acceptar, tant, que no ho acceptem.
La Dolors, la Carme, la Meritxell, la Clara, l’Anna i la Marta són dones valentes i d’idees clares, les volem lliures i a casa. Reivindiquem-les cada dia, a cada moment i sobretot, tinguem-les ben presents, igual que a la resta de presos i exiliats polítics.
Som moltes que lluitem per el nostre dia a dia, contracorrent per aconseguir una República. No defallim i persistim! No hem de permetre quedar relegades al paper d’actrius secundàries. Som també protagonistes.
Reivindiquem-nos, REIVINDIQUEM-LES!
 
Anna Azamar i Elisenda Pérez
Senadores d’Esquerra Republicana