Bigues i Riells del Fai

Notícia

Narcís Fornés

Se m’ha demanat escriure lliurement sobre el que penso de les darreres sentències emeses per les més altes instàncies judicials d’Espanya. Doncs bé, expressar la globalitat dels meus pensaments al respecte no és pas una tasca que es pugui resumir en unes poques línies de text, així que miraré de centrar-me en el que crec més important: el seu impacte en la llengua catalana i el seu significat cabdal.

Ara bé, abans d’esmerçar esforços en escriure sobre la llengua catalana no vull deixar de dir-vos, de forma planera, que tot el que passa en la relació Catalunya – Espanya no és pas casual, sinó que forma part d’un pla cap a un objectiu: l’assimilació total i completa del nostre país engegada fa uns segles.

L’Espanya dels Borbons va decidir – a partir del 1714 – no únicament que els països de la Corona Catalano-aragonesa hauríem de amotllar-nos, a les lleis de Castella si no que, a més, pagaríem més impostos que els altres súbdits per compensar les traves que els nostres governants havien posat a cooperar en les moltes empreses bèl•liques en les que els Àustria s’havien embarcat durant els dos segles anteriors… I, pel que sembla, encara els hi devem diners!

Des de llavors, qualsevol intent de recuperació de la identitat catalana ha estat combatut frontalment, en alguns casos a la memòria de tots enviant-nos els exèrcits espanyols, sempre amb l’objectiu final que ja s’havia assenyalat el 1714.

La Constitució del 1978 va ser fruït d’un pacte per deixar enrere 40 anys d’una dictadura salvatge. El seu redactat va ser, en molts casos, voluntàriament ambigu per poder encabir percepcions de país poc properes entre dretes i esquerres i entre els partidaris d’una Espanya monolítica i els d’una Espanya federació de pobles. Això no obstant, els jutges, que tenen l'última paraula sobre qualsevol interpretació de la Constitució, són d’una mateixa corda pel què fa a les relacions de Catalunya amb Espanya i tendeixen a interpretar-la de manera que mai no ens doni la raó.

Intentar assolir fites nacionals amb aquesta gent a l’altre bàndol és una absoluta pèrdua de temps.
A més, quan des de les Espanyes se'ns adverteix del perill de “fractura social” davant la possibilitat de posar en pràctica el dret a decidir del poble català, no teniu la impressió que s’estan referint a que els catalans hi prendrem mal, ja que ells se n’encarregaran de fer-nos-el?

Reprenent el fil argumental de l’objectiu final, acabar amb la llengua catalana o reduir-la a pura anècdota els és d’una importància cabdal, ja que és el fet diferencial més potent dels catalans. Així doncs, no ens ha d’estranyar gens que, una vegada el Tribunal Constitucional els ha proporcionat la clau per retornar al passat, desfent els pocs avenços dels darrers 30 anys, tots els enemics de la nostra llengua estiguin treballant en ferm per fer-la fora de casa seva.

La política d’immersió lingüística els fa nosa i la seguiran atacant fins a tombar-la definitivament, i els nostres governants s’haurien de plantar i no acceptar cap retallada ni intromissió, vingui d’on vingui. Però no ens hem pas d’oblidar que els primers que hem de defensar la nostra llengua a diari som nosaltres: fem un gran mal a la llengua catalana cada cop que, des de Catalunya, ens adrecem a alguna persona que no coneixem en castellà; fem un gran mal a la nostra llengua si a algú que ens parla en castellà no li responem en català; i encara li fem més mal si aquests desafortunats costums els practiquem davant de la canalla, ja que en el seu cervell assimilarà la idea de que l’única llengua vàlida per a entendre's amb tothom és el castellà.

L’objectiu de la societat catalana no ha de ser el bilingüisme, sinó el poliglotisme. Gràcies als immigrants, a Catalunya tenim catalans que parlen centenars de llengües diferents. I això es un actiu que un poble de comerciants i d’empreses exportadores ha de saber aprofitar. El nostre objectiu ha de ser emprar una sola llengua vehicular a Catalunya, el català, i conèixer – i si n’és el cas dominar-ne - moltes altres llengües: castellà, anglès, amazic, àrab, francès, portuguès, xinès, etc. Fóra bo que qualsevol català dominés un mínim de dues llengües addicionals a més del català.

La llengua catalana tindrà el futur que nosaltres decidim!

Bigues i Riells, Gener 2011

Narcís Fornés
Enginyer