Caldes de Montbui

Notícia

Discurs de la Portaveu municipal d'ERC a Caldes de Montbui, Núria Carné. #Diada2018

Alcalde, regidores i regidors, senyores i senyors, amics i amigues, bon dia a tots.
Com molts de vosaltres ja sabeu, sóc periodista de professió i tot i que des de fa uns mesos no exerceixo com a tal, al preparar el discurs vaig tirar d’hemeroteca per veure què havia dit en els anys anteriors. I aleshores hem vaig adonar que a diferència de les Diades anteriors, del 2015, 2016 i 2017, ens ha passat un fet molt important, transcendent, un fet que, al meu entendre, ha estat un punt d'inflexió per a molta gent, parlo de l’ú d’octubre.

L’any passat, quan érem aquí mateix, encara no havíem viscut en les nostres pròpies carns la repressió de l’estat espanyol, la impotència de veure com la seva policia vinguda i posada en un vaixell de piolins ens venia a atonyinar per posar una papereta dins d’una urna i sobretot, veure com de gran, digne i pacífic és el poble català. I com units, el poble va vèncer i efectivament com deia el vicepresident  Junqueras -ara injustament empresonat- «hi haurà urnes, hi haurà paperetes i votarem en referèndum», mentre la Soraya anava dient que no n’hi hauria. Per cert, ahir ella va anunciar que es retirava de la política.

Tornant a l’1 d’octubre, segur que molts de nosaltres tenim gravades a la memòria imatges dels col·legis electorals de matinada, plens de gent organitzada fent guàrdia, l’entrada de les urnes per l’ajuntament a mitja tarda amb els aplaudiments de la gent que va venir de tots els col·legis fins aquí per ajudar a custodiar les urnes, una plaça del Lleó plena de gom a gom com mai! Recordo també les hores de molta tensió esperant que arribessin les vuit del vespre ja per tancar i començar el recompte... les persones que feien guàrdia a les afores del poble controlant si venien o no les furgonetes, els centenars de missatges al mòbil amb amenaces... Però també recordo com queien les paperetes pel balcó de l’Ajuntament, al final del recompte, en el qual a Caldes es va imposar el SÍ al referèndum amb un 92%.
 
Després d’aquell dia, a molts els va canviar la percepció de les coses. Coses que pensàvem que no veuríem ni viuríem, que eren del temps dels grisos... el que ens van fer l’1 d’octubre, i la posterior aplicació dels 155, no és propi d’aquest segle, això ja no toca. En una societat avançada, no ens entra al cap, que amb la violència vulguin fer-nos canviar d’idees. No ens entra al cap, que a ple segle XXI un poble no pugui decidir lliurement, en un referèndum, què vol ser. I nosaltres només volem una cosa, que és molt simple, volem viure en una república, en un país lliure, així ras i senzill.
Si ens arriben a dir fa un any que la gent seria perseguida per portar un llaç groc o per escriure lletres de cançons... ens hauríem pensat que parlàvem amb un extraterrestre, doncs no. En aquest estat espanyol, mig marcià, tot això passa i no ho podem acceptar.

Les nostres llibertats bàsiques estan sent vulnerades i tenim a persones de pau, honrades, tancades a la presó o a l’exili, que l’única cosa que van fer va ser complir el mandat democràtic que els van encarregar els ciutadans amb el nostre vot. Amb tot això, no ens podem conformar, no podem acceptar-ho ni que de tant sentir-ho ens sembli normal. Els nostres representants s’hi han i s'hi estan deixant la pell i ja veurem què passa aquesta tardor amb els judicis, que diuen que té pinta de tot, menys de justos.
 
Per tot això, els que en algun moment defalleixin i pensin que potser la cosa ja va de baixa, que avui potser no cal anar a la manifestació, els diré que pensin per un moment que ho han de deixar tot i marxar a milers de kilòmetres de casa, sols o amb la família, sense saber quan podran tornar o que pensin en els que estan privats de llibertat, tancats en una cel·la. Pensem-hi.

No tenim vergonya si ara abaixem els braços, de cap manera. Els que els han pogut anar a veure a la presó, com el nostre alcalde, ens diuen que ells estan immensament agraïts de les mostres de suport dels catalans, que estan forts i que ho porten amb molta dignitat! Si ells estan forts i fortes, tot i no poder abraçar els seus fills, les seves parelles, els seus éssers estimats... nosaltres, aquí fora, hem de seguir lluitant.

Potser alguns creuen que no es va aconseguir l’objectiu final, el de la independència i és cert, l’estat no va voler seure a la taula a negociar, però per exemple, a nivell internacional, la causa catalana ja és coneguda arreu.

Les coses s’han precipitat en els últims anys i tot i que serà una cursa de fons, més del que voldríem, hem de seguir treballant cada dia, ens hem de seguir manifestant pacíficament, hem de seguir visibilitzant els presos polítics i els exiliats, hem de seguir reclamant la seva llibertat, en definitiva que cadascú faci el que bonament pugui, per assolir, ara sí, la República.


Bona diada i visca Catalunya lliure¡
Visca la República Catalana¡