Agafa el cotxe. Tens tres opcions. Anar a l’exili, anar a una presó o anar a un acte de solidaritat amb els represaliats. Així comença una setmana normal dins la nova normalitat que ens volen imposar. Periòdicament puges a l’exili amb el cotxe o l’avió carregat de records, petons, abraçades, detalls d’arreu de Catalunya, llibres, cartes o productes de la terra per a les persones que se’n van anar per evitar de ser empresonades.
En quin mal moment, unes breus paraules poden fer tant de mal? En quin moment, fruit de la situació, la incertesa i la desesperació, se’ns ha tornat la pell tan fina? En quin moment hem perdut la memòria per esdevenir tan categòrics i fulminants al mateix temps, encara que sigui fruit d’una escassa reflexió? Sóc poc assidu a xarxes com Twitter, però crec que cada dia ho sóc menys. Em dol i em preocupa la capacitat de l’ésser humà d’afirmar i sentenciar gratuïtament i sense gaire anàlisi.
Estem construint la República, certament des d'unes condicions molt adverses, però ho estem fent. Ens calen tots els elements de la construcció, i que siguin els més forts possibles. Per tant, el sindicalisme català és del tot imprescindible per tenir un país plenament normalitzat en la defensa de la classe treballadora davant de l'ofensiva general que estem patint; és l'oxigen que necessiten les classes populars per avançar, tal com ha quedat demostrat en les dues darreres convocatòries de vaga general, on el sindicalisme sucursalista un dia xiula i l'altre també, en definitiva, un paper ben galdós.
Esquerra Republicana fa 87 anys que treballa al servei de la democràcia i del país, del conjunt del país. El capital polític i humà d’ERC és inesgotable, un tresor a preservar i que ens permet afrontar situacions com l’actual amb la seguretat de saber que ens creixem davant les dificultats. Marta Rovira, després de la decisió del Tribunal Suprem, puc afirmar que és una dona íntegra, perseverant, valenta i amb dignitat, que ha defensat la veu del Parlament en tot moment.
L’1 d’octubre, tot i l’ús desproporcionat de la força per part dels cossos policials de l’Estat, més de 2 milions de persones vam poder votar en un referèndum per decidir si volíem que Catalunya fos un Estat independent en forma de República. I la resposta fou que sí. Aquest referèndum fou possible gràcies a una estretíssima col·laboració i coordinació entre les nostres institucions i una gran part de la ciutadania que va anar a protegir les escoles la nit abans i durant tot el dia 1, per poder garantir no només un dret individual, sinó col·lectiu.
Davant dels accidents d'aquest inici d'any a les carreteres, necessitem solucions a la passivitat i falta de concreció del Gobierno de España respecte a la N340. Aquesta problemàtica és intolerable, afecta al Penedès, el Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre provocant embussos i morts constantment. Ens calen solucions immediates i intervencions urgents. Exigim al ministre Íñigo de la Serna, que es faci efectiu el desviament obligatori de camions del tram ebrenc i penedesenc de l'N-340 per l'autopista AP-7.
Aquest 21 de desembre ens ho juguem pràcticament tot. El 21D defensarem recuperar les institucions catalanes, l’autogovern de Catalunya, el Govern legítim i la República. Però sobretot defensarem la democràcia, l’1 d’octubre, davant del bloc del 155 i aquest estat autoritari, capaç d’absolutament tot por la indisoluble unidad de España Volem demostrar que nosaltres seguim creient en la democràcia, el valor més fonamental, i que aquesta situació la volem resoldre amb pau, urnes i vots com hem fet sempre.
El dia 1 oct, la societat catalana i entre ells els borgencs, ens vam alçar en defensa de la democràcia. Malgrat la violència indiscriminada de les forces de seguretat de l’Estat en contra de la població civil, vam lluitar pel dret a vot i les llibertats civils amb fermesa i serenitat des de cada col·legi electoral. L’actitud pacífica i democràtica dels ciutadans de Catalunya va contrastar fortament amb la violència ordenada per un estat que ha perdut tota la legitimitat a Catalunya.
"Sí, sóc jo i estic bé", potser ha estat la frase que més he repetit des del diumenge 1 d'octubre, repetint-la sovint amb un somriure forçat als llavis, amb un punt de vergonya, una mica de cansament i amb molt agraïment. I sí, sóc jo al que el dia del nostre referèndum li van obrir el front amb un cop de porra a Tarragona, després que els cossos repressius de la democràcia, vestits de Policia Nacional, armats amb armadures, cuirasses, porres i armes de foc assaltessin l'IES Tarragona per endur-se una cosa tan perillosa com una urna amb vots.