Hi ha decisions que s’han de prendre quan abans millor. Són decisions que tard o d’hora caldrà abordar, perquè els fets faran caure de madura la infraestructura a fer. Tenim noticia que finalment la Unió Europea engloba dins del corredor del mediterrani els trams Algeciras-Bobadilla-Madrid-Zaragoza-Tarragona; Sevilla-Bobadilla-Múrcia; Cartagena-Múrcia-València-Tarragona; Tarragona-Barcelona-Perpinyà, i també Madrid-València.

El moviment republicà sempre ha mostrat un model inclusiu com a pilar de la seva societat. I si no sempre ho ha mostrat, sí que es pot reconèixer que la voluntat majoritària ha estat aquesta: fer un projecte de tothom per a tothom. Un país en què plegats decidim com fer-ho real i quina realitat volem. Ara mateix tenim més de 2 milions de republicanes i republicans que assumeixen plenament aquest anhel.

Eren les 7 del matí quan el delegat del Govern, Òscar Peris, m’alertava que la Guardia Civil acabava d’entrar a la conselleria d’Economia -de la qual depenen orgànicament les delegacions territorials- i que estaven detenint companys com el Josep Maria Jové, el Lluís Salvadó o el Francesc Sutrías, entre d’altres. Missatges contradictoris, confusió i patiment entre els companys. Vam arribar a Rambla Catalunya tocades les 11h.

Reclamem llibertat al Defensor del Pueblo Reivindiquem Catalunya i la seva llibertat, ahir, avui i demà. Reivindiquem i fem un clam per acabar amb la injustícia que estem vivint constantment. Una vegada més es fa evident el maltractament de l'estat espanyol cap a Catalunya, cap als catalans i les catalanes, cap als que hem votat independència i cap als que no. Volem una República Catalana i la farem amb polítiques d'esquerres per aconseguir un país millor per les persones.

Agafa el cotxe. Tens tres opcions. Anar a l’exili, anar a una presó o anar a un acte de solidaritat amb els represaliats. Així comença una setmana normal dins la nova normalitat que ens volen imposar. Periòdicament puges a l’exili amb el cotxe o l’avió carregat de records, petons, abraçades, detalls d’arreu de Catalunya, llibres, cartes o productes de la terra per a les persones que se’n van anar per evitar de ser empresonades.

En quin mal moment, unes breus paraules poden fer tant de mal? En quin moment, fruit de la situació, la incertesa i la desesperació, se’ns ha tornat la pell tan fina? En quin moment hem perdut la memòria per esdevenir tan categòrics i fulminants al mateix temps, encara que sigui fruit d’una escassa reflexió? Sóc poc assidu a xarxes com Twitter, però crec que cada dia ho sóc menys. Em dol i em preocupa la capacitat de l’ésser humà d’afirmar i sentenciar gratuïtament i sense gaire anàlisi.

Estem construint la República, certament des d'unes condicions molt adverses, però ho estem fent. Ens calen tots els elements de la construcció, i que siguin els més forts possibles. Per tant, el sindicalisme català és del tot imprescindible per tenir un país plenament normalitzat en la defensa de la classe treballadora davant de l'ofensiva general que estem patint; és l'oxigen que necessiten les classes populars per avançar, tal com ha quedat demostrat en les dues darreres convocatòries de vaga general, on el sindicalisme sucursalista un dia xiula i l'altre també, en definitiva, un paper ben galdós.

Esquerra Republicana fa 87 anys que treballa al servei de la democràcia i del país, del conjunt del país. El capital polític i humà d’ERC és inesgotable, un tresor a preservar i que ens permet afrontar situacions com l’actual amb la seguretat de saber que ens creixem davant les dificultats. Marta Rovira, després de la decisió del Tribunal Suprem, puc afirmar que és una dona íntegra, perseverant, valenta i amb dignitat, que ha defensat la veu del Parlament en tot moment.

L’1 d’octubre, tot i l’ús desproporcionat de la força per part dels cossos policials de l’Estat, més de 2 milions de persones vam poder votar en un referèndum per decidir si volíem que Catalunya fos un Estat independent en forma de República. I la resposta fou que sí.  Aquest referèndum fou possible gràcies a una estretíssima col·laboració i coordinació entre les nostres institucions i una gran part de la ciutadania que va anar a protegir les escoles la nit abans i durant tot el dia 1, per poder garantir no només un dret individual, sinó col·lectiu.