ERC - Catalunya Central

Notícia

Tempus Fugit

Lluís Oliveras, president de la regional de la Catalunya Central

Portàvem molts anys que se’n parlava i esperàvem que arribés el ditxós 2014. I finalment va arribar i també va passar. I del 2015 ja en portem un mes sencer! Els anys passen, molt més ràpid del que voldríem. I el temps se’ns tira a sobre una vegada i una altra, tot recordant-nos que hem d’anar per feina, que no podem badar i que les coses s’han de fer. I com més aviat, millor.

Què passarà aquest 2015? El Barça guanyarà la lliga o la guanyarà el Madrid? Quins grans homes i quines grans dones ens deixaran per sempre? Quants polítics corruptes entraran a la presó? I quants membres de la família reial? Quants milions de persones sortirem al carrer per reclamar els nostres drets col·lectius? L’Adrià Puntí traurà el seu esperat quart disc en solitari o encara no?

Són preguntes que probablement rebran resposta durant l’any 2015. Però més enllà d’aquests assumptes, més o menys curiosos, n’hi ha uns quants que ens preocupen de debò. Més enllà, fins i tot, que les eleccions a les quals estem convocats, que també ens preocupen (primer les municipals, després les del Parlament i qui sap si també les espanyoles). Però ens preocupen de veritat, i molt, algunes crisis internacionals que no sembla que s’hagin de solucionar sinó tot el contrari. Líbia, el Iemen i la República Centreafricana estan al caire del desastre econòmic. Tota l’Àfrica occidental està amenaçada per una epidèmia d’ebola, que a casa nostra només és notícia quan en mata un dels nostres, però que cada dia s’emporta gent. Les barbaritats més grans que crèiem que mai més es tornarien a repetir, tornen a repetir-se al pròxim orient, amb la irrupció d’aquest Estat Islàmic pel qual sembla que no hi ha res impossible. La humanitat ens torna a sorprendre novament amb tortures, morts, violacions i neteges ètniques a tan sols dues hores d’avió de casa nostra. I encara més a prop, al cor d’Europa, sagnants atemptats terroristes i la guerra entre pobles germans que torna, tossuda, per vergonya de tots els qui vam creure que la dels Balcans era l’última. Del que està passant ara mateix entre Rússia i Ucraïna, el que més espanta és el poc que en sabem.

I a casa nostra ens preocupa, i molt, la pobresa. Més enllà del preu del petroli, que baixa però no s’acaba de notar a les benzineres, i dels tipus d’interès, i malgrat que les notícies de l’ocupació sembla que tendeixen a anar a millor (que no pas a bones), a la nostra societat cada hi ha més diferències socials. Cada dia que passa, i encara que donin tota la culpa a aquesta maleïda crisi, després de 4 anys de governs del PP a Madrid i 5 anys de governs de CiU a la Generalitat, avui els pobres són més pobres i els rics són més rics. I no ens agrada. I no volem que així sigui. I no ens hi resignem.

És veritat, el temps passa. I el món és molt gran i molt complicat. I nosaltres, cadascú de nosaltres, poca cosa. Però també és cert que tots junts, quan ens ajuntem tota la tribu per un motiu o altre, també aconseguim que petites torres tremolin i es facin alguns petits passos en la direcció correcta. No podem defallir. Des de casa nostra, al barri, a l'escola, a l'associació, al nostre ajuntament, a la nostra empresa, cadascú des de la seva responsabilitat, tenim tots un objectiu comú: hem d'aconseguir no perdre el temps. Perquè el temps passa i no torna.