ERC - Catalunya Central

Notícia

Com hem arribat fins aquí?

Lluís Oliveras, president d'ERC-Catalunya Central

Val la pena, en un moment com l’actual en què els esdeveniments polítics són tan trepidants, parar un moment i recordar com és que hem arribat fins aquí. I adonar-nos que, tot plegat, no és el caprici repentí d’uns polítics bojos, sinó el final d’una llarga successió de fets. I és que Catalunya ha arribat a la conclusió que la independència és l’únic camí després d’intentar ser espanyola una i una altra vegada, sense resultats positius durant massa anys.

És difícil indicar quan va començar tot plegat. Segur que podríem remuntar-nos molt enrere (Renaixença, Noucentisme, Mancomunitat, República, Guerra Civil...), però potser n’hi haurà prou de recordar que el pacte constitucional, aquest pacte que ara treuen dia sí dia també en forma d’amenaça, ja va ser entès des d’un primer moment de forma diferent des d’una banda i altra de l’Ebre. Des de Barcelona, sempre es va entendre (i explicar), que era un pacte de mínims, forçat per les circumstàncies i l’exèrcit expectant, i que era un text prou obert com per ser interpretat de forma àmplia i federalitzant; i que amb el temps ja se n’anirien polint els aspectes més regressius. Des de Madrid, en canvi, sempre es va entendre que era un pacte de màxims, una gran concessió a les nacions perifèriques, com una treva en temps difícils i amb data de caducitat; per ells sempre va ser una manera de sortir de l’atzucac on es trobaven, però amb el pacte tàcit que tard o d’hora les aigües haurien de tornar al llit del riu.

La relació entre Catalunya i Espanya, com a mínim des de llavors, sempre més ha sigut un estira i arronsa, marcat per la desconfiança mútua, en què uns creien que hi havia una manera catalana de ser espanyols, i els altres entenien que tot el que feia tuf de català era antipatriòtic. I així va ser l’era Pujol: una eterna negociació que mai satisfeia ningú. Catalunya mai va desistir en el seu intent de ser espanyola i des de Madrid mai es va acabar d’entendre que les demandes de Catalunya no havien de ser enteses com un contrapoder a témer sinó que buscaven sempre i en tot moment el famós i fallit “encaix” català.

L’última gran proposta en aquest sentit va ser la de l’Estatut de 2006, i la mà estesa del President Maragall per convertir Espanya en un país verdaderament federal. La resposta ja la sap tothom: escàndol majúscul, desqualificacions i insults, el ribot del Guerra, recollida de signatures del PP, retallada un cop ja refrendat i sentència del TC al 2010. Fins i tot el mateix Montilla, gens sospitós de ser sobiranista, va avisar al seu dia del gran perill de “desafecció” que comportarien aquestes decisions. Aquest va ser l’últim gran advertiment d’aquest tipus. A partir de llavors, la gran majoria de catalans van obrir els ulls i van entendre que allò de la Constitució no havia sigut un malentès del primer dia, sinó la prova evident que hi havia dues maneres diferents i irreconciliables d’entendre Espanya. Perquè una exclou l’altra. I perquè l’altra, a part d’excloure l’una, sempre s’acaba imposant.

I va ser així com va començar el Procés. La resta, ja la sabem: milions de persones manifestant-se cada any als carrers de Barcelona. Primer van dir que l'independentisme no sumava, i cada vegada que hi ha hagut eleccions ha sumat més. Després van dir que no hi hauria data ni pregunta, i n'hi va haver. Després van dir que no hi hauria 9N, i va ser un èxit rotund. Més tard van vaticinar que no ens posaríem mai d'acord per anar junts a unes eleccions, i ens hi hem posat.

Ara ja només queda per fer una cosa: guanyar i demostrar, fora d’Espanya, que un altre país és possible.