ERC - Catalunya Central

Notícia

El divorci

Lluís Oliveras, president d'ERC-Catalunya Central

Probablement moltes de les persones que llegiran aquest article han passat per un divorci o uns separació. I pràcticament totes en deuen haver viscut algun de prop o de lluny. Un divorci sol ser dolorós. Ningú en té un bon record. I quan arriba, sol representar l’últim capítol d’una llarga cadena de fets que han anat laminant l’entesa entre dues persones.


Costa acceptar-ho, a més. És habitual que les parelles deixin deteriorar la relació fins a límits difícils d’explicar precisament perquè el divorci és una situació indesitjada. Demana temps, reflexió, enteresa i l’ajut d’amics. Però quan es pren la decisió, ja poca cosa queda per fer; el temps de reconduir les relacions s’ha acabat i comença l’època del dol (i les seves famoses 5 fases). Arribats aquí, hi ha dues opcions: fer-ho amistosament o bé posar-hi advocats i jutges pel mig. Cap de les dues situacions és agradable. Però estarem d’acord que, si es pogués escollir, tothom elegiria la primera opció, perquè sol ser més econòmica emocionalment i financera. Evidentment, no tothom ho aconsegueix i moltes parelles, que mai s’ho haguessin imaginat, acaben als jutjats, on s’hi fan més mal que bé. I aquesta és possiblement una de les etapes més dures que viuen les persones adultes en les societats actuals (malalties a part).


La relació entre Catalunya i Espanya és en aquest punt. Catalunya ha pres la decisió. Una decisió que s’ha anat evitant durant molt temps. Durant anys no s’havia volgut ni veure. I quan s’ha acceptat, ha hagut de passar temps per dir-la en veu alta. I un cop s’ha dit en veu alta, s’ha deixat un temps també per veure si l’altre membre de la parella reaccionava. I les coses no han canviat i finalment s’ha pres la decisió definitiva. S’hagués volgut un divorci de comú acord, però tampoc ha sigut possible. I ara estem a l’etapa dels jutjats on tothom sap que no s’hi arreglen mai les relacions, sinó que s’hi trenquen definitivament, i d’on ningú en surt mai content. Se’n surt trist, enfadat, fastiguejat i cansat. Però això sí: se’n surt divorciat.


També és cert, però, que tothom se n’acaba sortint. Aquest sempre és el punt més baix del sotrac i a partir d’aquí tot fa pujada. Al cap d’un cert temps, a vegades més i a vegades menys, les dues persones refan a poc a poc la seva vida. Al principi es fa difícil i es solen cometre errors. En alguns casos, pocs, hi ha recaigudes (que mai acaben bé). Però el divorci a mig termini permet a moltes persones donar-se una segona oportunitat a la vida, replantejar-se l’existència i viure de cor amb més sinceritat i fidelitat a la manera de ser de cadascú. Amb el pas del temps fins i tot la memòria es comença a amorosir i permet anar oblidant el dolor. Les ferides cicatritzen i nous anhels omplen l’espai dels vells rancors. Al cap de 20 anys, l’antiga relació esdevé un subtil record llunyà que només ve al cap en moments concrets i enigmàticament difuminats en la memòria. I són records que enforteixen l’esperit de les persones, perquè formen part del bagatge personal que ens va enriquint al llarg de tota la vida. I tot això, no en tingueu cap dubte, entre Catalunya i Espanya també passarà.