Catalunya del Nord

Notícia

Igualtat o desigualtat. Esquerra i dreta

Joan Ridaura i Hereu. President d'Esquerra Catalunya Nord
Revista Eines, número 14, on ha estat publicat l'article
Revista Eines, número 14, on ha estat publicat l'article


El binomi dreta/esquerra, des de fa més de dos segles, no només defineix uns programes polítics contraposats, sinó uns interessos i valors antitètics traduïbles amb un altre binomi, el d'igualtat/desigualtat. Una drecera còmoda per definir de manera comprensible els diferents projectes de societat i de la gestió dels seus contrastos. Però en el món polític contemporani acostumem a sentir que la distinció entre la dreta i l'esquerra és un concepte caduc, desproveït de vigència i allunyat de la realitat. Una idea que pren forma a partir de la caiguda del Mur de Berlín i la posterior desaparició dels règims comunistes de l'Europa Oriental. Però quins són i què hi ha de cert en els arguments dels defensors de la fi de distinció entre dreta i esquerra?
1.- La societat actual no és la mateixa que la que va donar lloc a la diferenciació entre les dues posicions. És cert que les societats evolucionen, però també ho fan els contrastos i les diferències. Així, malgrat les polítiques de protecció social, —iniciades a partir de la Segona Guerra Mundial— destinades a pal·liar les desigualtats, és un fet que aquestes no només no disminueixen, sinó que en determinats aspectes fins i tot augmenten, d'una manera diferent, si es vol, però en el fons, hi ha desigualtats que s'accentuen.
2.- En un univers polític complex, amb fronteres ideològiques cada vegada més poroses, no té sentit una diferenciació tan excloent. La complexitat social també es tradueix en complexitat política. I això vol dir que no hi ha una única dreta de la mateixa manera que no hi ha una sola esquerra. Com l'escala de grisos que hi ha entre el blanc i el negre, l'espectre polític també contempla una gradació, donant lloc a un tercer espai que es defineix com ni de dretes ni d'esquerres, l'anomenat centre. Però l'aparició d'aquest espai no és contradictori amb la pròpia existència de la diferenciació ideològica, sinó que fins i tot la reforça i la justifica. De la mateixa manera que l'existència del gris no contradiu la del blanc i la del negre, el centre no pot negar la de la dreta i l'esquerra.
Així mateix alguns també han pretès contraposar l'aparició de projectes transversal —com els partits verds o determinats moviments d'arrel nacional o sobiranista— amb el declivi de l'eix social. Però la realitat ens demostra que de la mateixa manera que, per raons electorals, totes les formacions han incorporat en els seus programes propostes ecologistes, els verds, degut a la praxi política quotidiana, s'han vist obligats a posicionar-se en relació a l'eix dreta/esquerra, donant lloc a partits ecologistes progressistes i conservadors. I el mateix els hi passa als moviments sobiranistes amb voluntat transversal, ja que també topen amb la realitat d'una societat de contrastos i desigualtats que tard o d'hora els obliga a prendre posició sobre quin és el seu projecte social.
3.- Les diferències entre uns i altres són cada cop més petites. L'electoralisme dels principals partits els impulsa a cercar la centralitat política, és a dir, ocupar l'espai ideològic on s'ubiquen la majoria dels ciutadans, el qual és diferent a cada nació. Però sovint, sobretot en moments de feblesa política dels governs, es confon la recerca de la centralitat amb un viratge cap al centre. Així, és normal veure governs de dreta que, davant situacions de forta agitació social, apliquen mesures progressistes per apaivagar les tensions o per evitar haver de fer reformes més profundes; de la mateixa manera, també és normal veure governs d'esquerra que, incapaços d'afrontar les pressions, acaben aplicant mesures conservadores. Constatem, en canvi, que en el cas d'un govern fort i amb un bon index de popularitat aquest transvasament ideològic no apareix, per la qual cosa aplica polítiques clarament ancorades a les fonts ideològiques que l'alimenten. Així, la transferència programàtica ve d'una situació puntual de fortalesa o feblesa i no d'una veritable osmosi política.
4.- Tenen el mateix discurs; no es pot distingir un polític de dretes d'un d'esquerres. A aquesta percepció no li és aliena el que podríem anomenar “la perversió del llenguatge”, és a dir, l'ús per part de la dreta d'una terminologia progressista però modificant el significat original dels termes. Així veiem com en nom de la llibertat —entesa com a llibertat d'elecció— es justifica la permanència de desigualtats en l'accés a serveis bàsics com l'educació o la salut, o com en nom de la solidaritat es justifiquen retallades de les prestacions socials. La desorientació política d'una part de l'esquerra tradicional ha facilitat la impunitat d'aquesta tergiversació del llenguatge.
En definitiva, l'argumentari principal d'aquells que defensen la caducitat de la dualitat dreta/esquerra es fonamenta en qüestions de pràctica diària de la gestió política, però en cap cas es qüestiona l'existència d'uns projectes diferenciats que se sostenen en la priorització de l'individu o de la societat. I és que la resposta a la qüestió del pes del diner o de la solidaritat en la comunitat segueix sent el barem que diferencia els valors progressistes dels conservadors. La negació d'aquesta diferència obre la porta la perillosa afirmació del “tots són iguals”. És a dir, el descrèdit de tota la classe política i que, com veiem arreu d'Europa, és el preludi de l'aparició d'una extrema dreta que presenta el neofeixisme com alternativa regeneradora de l'activitat política. L'ètica i la coherència política esdevenen així un baluard democràtic contra la intolerància.

Article publicat a la revista Eines, número 14