Corbera de Llobregat

Notícia

Artur Mas: Xantatge als catalans

Per Roger Palà

Aquí us deixem un article d'opinió del periodista Roger Palà (@rogerpala) que defineix perfectament l'estat del procés que estem vivint. Al final de l'article teniu el link d'on hem tret aquest escrit.


Enterrada la idea de la “llista de país”
 entre CiU i ERC, tot sembla indicar que la nova proposta d’Artur Mas per convocar eleccions plebiscitàries passa perquè els independents de la societat civil prenguin part només d’una llista: la seva. O això, o no es convoquen eleccions i el procés sobiranista queda bloquejat de facto. No se com ho veuran vostès, però al meu barri d’això se’n diu xantatge. Mas és conscient que aquesta mena d’exigències són inassumibles per ERC. Plantejant-ho només aconsegueix tres coses: irritar als republicans, generar desafecció i el que sembla ser el més important per a CiU (i per a ell mateix): guanyar temps.

Arribats fins aquí, l’independentisme ha de fer autocrítica. ERC ha d’assumir que l’anomenat Pacte per la Llibertat ha estat un pèssim negoci. La història de la dreta catalana durant tot el segle XX, carregada de pactes amb l’Estat, renúncies i rebaixes de tota mena, ja feia preveure que CiU no era el partit més indicat per encapçalar un procés independentista. La conversió exprés al sobiranisme, en un intent de cavalcar i capitalitzar les mobilitzacions dels darrers Onzes de Setembre, genera molts dubtes. A més, hi ha una diferència molt important entre ser independentista i voler fer la independència. Malgrat tot, els republicans ha mantingut durant dos anys el suport a Artur Mas. ERC ha avalat no només retallades i polítiques antisocials, sinó també una gestió de la consulta sovint massa opaca, carregada de silencis i política de despatxos. El balanç no és bo. El 9-N, malgrat ser un exercici il·lusionant de desobediència civil, no ha implicat desobediència institucional. La societat ha fet un pas, però el Govern és on era l’any 2012.

També és lícit qüestionar el paper de la societat civil sobiranista en el procés. Les exigències de Carme Forcadell a plaça Catalunya (“donarem suport al nou 9-N si es convoquen eleccions abans de tres mesos”) no es van concretar en res. Òmnium i l’ANC van bolcar-se en el procés participatiu sense que el president es comprometés a fer-ho. Ara, però, seria l’hora d’exercir una pressió inequívoca sobre el Govern per exigir la “segona volta” promesa per Mas, sense xantatges ni condicions. Mas no hauria de tenir cap marge polític per permetre-s’ho. Tot i això, els missatges que s’emeten des del sobiranisme cívic els últims dies no van en aquesta direcció. La raó de ser dels moviments socials és exercir pressió sobre els governs per aconseguir imposar agenda i objectius. En el cas del sobiranisme, sovint es fa difícil determinar si entitats com l’Assemblea o Òmnium juguen aquest rol o, per contra, funcionen com a corretges de transmissió governamentals. És possible que les dues coses s’esdevinguin de manera simultània i que la clau de tot plegat sigui la gestió del relat en els mitjans de comunicació. I en aquest camp CiU és més hàbil que la resta d’actors.

Relat: si estem com estem és en gran mesura pel control que ha exercit CiU sobre aquesta qüestió. L’independentisme d’esquerres mai ha apostat per generar relat propi, i ha estat captiu d’un marc imposat. La maquinària convergent de creació d’opinió, ben greixada a Internet i amb forta presència als mitjans tradicionals, ha permès a CiU dirigir sense gaires problemes la simfonia del procés. Qualsevol objecció al full de ruta presidencial ha estat un pal a la roda. Qualsevol que s’atrevís a posar un "però" en el guió d’Artur Mas era sospitós de ser agent del CNI. Qualsevol article que qüestionés denunciés la corrupció convergent era guerra bruta. Què diuen ara del xantatge presidencial tots aquells patriotes de Twitter, sempre tan encesos i ocurrents? Què diuen de tot plegat els creadors d’opinió "transversals" del “tenim pressa”? O romanen en silenci, o es dediquen a insultar Podem i Ada Colau, com si l’independentisme no tingués més feina. Ara ERC torna a tastar aquest xarop. De moment encara és suau, però quan es desfermi la tempesta els insults i desqualificacions contra la participació republicana al tripartit es quedaran curts.

Què passarà ara? No convocar eleccions i guanyar temps pot ser una bona estratègia per a CiU a curt termini. Però a mitjà termini l’horitzó convergent s’enfosqueix. Si les eleccions són al març, CiU perdrà molts diputats, però encara té opcions de guanyar o, si més no, de jugar un paper central en el segon acte del procés. Si no ho fa, la cosa es complica. Mas haurà de prorrogar el pressupost i malviure sense suports al Parlament. L’èpica dels auditoris plens passarà a millor vida. CiU dilapidarà el capital acumulat en el 9-N, ERC passarà al mode oposició pura i dura i ICV-EUiA i CUP enduriran el to. En cinc mesos tenim municipals. Els resultats de Crides, CUP, Guanyems, Podems i altres candidatures per l’estil poden ser molt sorprenents. I si no hi ha plebiscitàries encara més, perquè canalitzaran el malestar ciutadà. Tot indica que els resultats d’ERC també seran bons i que en molts ajuntaments es podrien generar governs d’esquerres sense ni tan sols comptar amb el PSC. I el novembre eleccions al Congrés. El resultat de Podem serà excel·lent. Si Joan Tardà lidera ERC a Madrid, es pot entendre bé amb Pablo Iglesias. Per cert, el cap de llista de CiU qui serà, Duran i Lleida? No se li augura un resultat gaire lluït. Per aquelles dates, Podem ja tindrà estructura i presència a Catalunya, potser fins i tot candidat (o candidata) a la Generalitat. Fer eleccions el 2016 pot abocar la dreta catalana a l’abisme. President, li surt a compte esperar?

http://www.naciodigital.cat/opinio/9866/artur/mas/xantatge/catalans