Cornellà de Llobregat

Totes les notícies


Sant Ildefons gloriós

Sant Ildefons, arquebisbe de Toledo (606-667) A Cornellà tenim un barri amb nom de sant: el de Sant Ildefons. Certament, i només un. Els altres barris tenen noms amb referències territorials: Centre, Gavarra, Pedró i Fontsanta, o de persones que van ser claus en el seu naixement i urbanització: Riera, Fatjó i Almeda. El barri de St. Ildefons es va construir als terrenys de secà (blat, garrofers i oliveres), que formaven part de l’extensa plana de “La Gavarra”, situats més concretament entre el Torrent dels Llops, actual carrer Mn. Andreu i Avinguda del Parc, i el Torrent de Canyet al límit de l’Hospitalet, on actualment hi ha el camp de futbol de la U.E. St. Ildefons. Camps de blat on es va construir el barri de St. Ildefons, amb la Torre de la Miranda al fons Sabem perquè es va anomenar al barri Sant Ildefons? De fet no es coneix cap relació entre el sant i Cornellà. Per no haver-n’hi, ni tenim cap carrer amb el nom d’Ildefons i la festa major del barri s’escau amb la celebració de la Verge del Pilar. Llavors, quina relació té el barri amb el famós arquebisbe de Toledo de l’època visigòtica? Es tracta d’una anomalia? Sembla que potser no! Va ser l’any 1959 quan Construcciones Españolas S.A. (CESA), va entregar els primers habitatges del carrer Abet. CESA era una de les quaranta constructores d’un grup immobiliari que va protagonitzar el “barraquisme vertical” derivat del “Plan de Urgencia Social” (1957), aplegades al voltant de tres cognoms: Figueras, Suñol i Sentís. Entre aquests rondava el nom d’Ildefons: el del soci Ildefons Suñol i el d’Ildefons Figueras. No sabem a qui dels dos es va voler recordar, posant el seu nom al barri. Cartell de CESA amb el preu de venda+hipoteca dels nous habitatges. El que sí sabem es que va ser CESA la que batejà el nou barri com  “La Ciudad Satélite de San Ildefonso” en homenatge a un dels dos Ildefons que rondaven pel grup immobiliari. Però, com diem popularment, “el nom no fa la cosa” i d’un nom tant llarg va derivar-ne una nomenclatura doble, paral·lela i, en certs aspectes, enfrontada: la més oficial de “St.

La Mina (II) - L’aqüífer contaminat

Ja ho sabem! Quan parlem de la Mina de Cornellà ens referim al Parc de les Aigües, on uns quants pous perforen l’aqüífer de la vall baixa del Llobregat. En realitat, mig Cornellà, tot l’espai que va des del riu fins al Canal de la Infanta, està sobre l’aqüífer. “Dos dels pous més antics -els “Llobregat”- dins del recinte del Parc de les Aigües”. Sobre aquesta realitat es construeix la llarga història de relacions entre la nostra ciutat i l'aigua. L’any 1871, l’Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat (ECASRLL), va obtenir una concessió per a perforar el sòl i extreure aigua potable de l’aqüífer. També, l’any 1894, en Jaume Clavell, anomenat “el Met de Cornellà”, obria al Prat el primer dels molts pous artesians que en el futur regarien els camps del Delta. Més tard, empreses de Cornellà amb noms com “Cunill”, “Gallofré” i “Xartó” es dedicarien a la prospecció i obertura de pous per a usos agrícoles i industrials i Tubos Bonna construiria tubs per a la conducció d’aigües. Anys abans, però, l’ECASRLL arrossegava problemes econòmics i els seus drets van ser adquirits per la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB), que l’any 1909 inauguraria l’actual Central de Cornellà per explotar l’aqüífer fins arribar als vint-i-tres pous que avui té a Cornellà. El pou núm. 1 dins el Parc de les Aigües, l’any 1919, custodiat per militars durant la vaga de la Canadenca atesa la seva importància estratègica per a garantir el subministrament a Barcelona. Però a la meitat del segle passat, amb el “desarrollo industrial” i el creixement de la població metropolitana, l’aqüífer baixà de nivell, es contaminà industrialment i s’agreujà la salinitat, derivada de les mines de Sallent i Súria, amb la intrusió d’aigua marina quan, més tard, en l’ampliar el port de Barcelona, foradaren la capa d’argila que el protegia. L’aqüífer, la principal riquesa del Delta, és avui una massa d’aigua contaminada que es reserva per al subministrament en períodes crítics de sequera, una massa d’aigua que ha perdut amb la mala gestió territorial la capacitat de regenerar-se naturalment.

Plànol d’Onofre Pelfort (1872)

La Mina (I)

Sabíeu que Cornellà té una mina? A veure! Sabem que tenim una història de pagesos, d’obrers, i avui sobretot, de treballadors del sector serveis. Sabem també que Cornellà té un terme petit i dividit en dos tipus de sòls: les terrasses quaternàries de la part de dalt i les terres deltaiques de la part de baix. Però de miners, de mines de carbó, d’or, de potassa o del que sigui, no n’hem tingut mai. És un error, doncs, que en el croquis-plànol de Cornellà que teniu a dalt i que va fer en el seu dia l’Onofre Pelfort, hi hagi escrit a la part esquerra-baixa la indicació “MINA 1872”? Si busquem al diccionari i trobem que la segona accepció de “mina” és: “excavació subterrània feta per captar i conduir aigües”. Llavors podem entendre, que fa prop de 150 anys a Cornellà algú va perforar el sòl en aquell sector, per obrir una mina i captar aigua dels aqüífers del Llobregat, aquests grans dipòsits naturals que ocupen el subsòl deltaic des de Martorell fins al mar, on s’acumula la major part de l’aigua de pluja i  que constitueixen un element clau de la formació i de la vida del delta. Fins a primers del s. XIX l’aigua i les infraestructures hidràuliques eren propietat del rei, tant les aigües superficials com les subterrànies. Però el monarca, va haver de renunciar-hi amb més pena que goig i les aigües varen ser declarades de propietat pública. Per això podem dir que la riquesa pública més gran que tenim a Cornellà és l’aigua de l’aqüífer, una riquesa que compartim amb els municipis de la vall baixa. Un tresor que s’acumula amb un “sistema” natural que filtra l’aigua de la pluja que cau al delta i a les serres litorals que l’envolten. Aquest sistema forma la gran bassa que és encara avui la “mina” de Cornellà, pintada de blau en el plànol. Però és una llarga història! Seguirem! Plànol de l’aqüífer al subsòl del Parc de les Aigües.

Naus de la fàbrica Tubos Bonna, al centre de la imatge, amb el cementiri a primer terme (1960)

Els "Tubs"

Tot i la popularitat que havia tingut a Cornellà, el significat del topònim “tubs” està desapareixent de la nostra memòria col·lectiva. Ara fa cinquanta anys si anant pel carrer escoltaves algú que deia “aquest ha anat als tubs”, ja entenies que aquest era mort i  enterrat. I això per què? El cementiri de Cornellà està en la ubicació actual des de l’any 1885, després que el cementiri vell, a tocar de l’església de Sta. Maria, s’hagués fet petit i es traslladés a un espai més gran,  enmig de secans i allunyat del nucli del poble. Era l’any 1923 quan Amado Bonna va iniciar la fabricació de tubs a Cornellà. La fàbrica estava a la part de dalt del carrer Ignasi Iglesias, al solar que anava des de l’antic Camí d’Esplugues -l’actual carrer Joan Fernàndez- fins al cementiri. Per aquest motiu tots els seguicis mortuoris havien de passar pels “tubs” per anar al cementiri. El principal client de “Tubos Bonna S.A.” era la Companyia d’Aigües. L’any 1979 la fabricació de tubs, que havia arribat a ocupar 120 treballadors, es va deslocalitzar i traslladar a Piera. Avui, l’ampli espai de la fàbrica l’ocupa la Plaça Josep Tarradelles i el complex de pisos del carrer Ignasi Iglesias. Testimoni d’aquest topònim popular és el tub monumental que trobem a la plaça Josep Tarradelles, coronat per una papallona de ferro de l’artista Paulí Collado. Aquest tub és testimoni de la memòria cornellanenca que encara recorda com el camí a la nostra destinació final passava pels “tubs”.  

FOTO: La Burra de Can Rosés i la seva xemeneia, ahir voltada de camps, avui darrere els jutjats.

La Burra de Can Rosés

Possiblement coneixereu Can Rosés, una de les primeres fàbriques tèxtils de Cornellà, que va deixar de treballar l'any 1956 després de més de cent anys de filatura i de tissatge (fabricació de teixits de cotó). Can Rosés va ser en el seu dia molt important per a Cornellà i va arribar a ocupar més de 1.000 treballadores. Però, i La Burra?  Sabreu on són actualment els jutjats de Cornellà, a tocar de l'estació d'autobusos. Veureu que darrere els jutjats, on comença el Parc de Rosa Sensat, hi ha una xemeneia prou visible, encara que no deixi anar fum. Quina funció tenia aquella xemeneia?  Era la xemeneia d'una de tantes bòbiles que hi havia a Cornellà? Doncs no, encara que aquesta explicació la donava encara fa poc un regidor d'urbanisme de la nostra ciutat.  La xemeneia formava part de la central tèrmica que produïa l'electricitat per a fer funcionar la fàbrica de Can Rosés quan hi havia un tall en el subministrament elèctric habitual.  Cal tenir en compte que abans dels anys 50 el complex de Can Rosés arribava fins on ara hi ha els jutjats i la mateixa xemeneia. La central tèrmica – que popularment s'anomenava La Burra- es va enderrocar al urbanitzar el sector de la Riereta i el que actualment és el Parc de Rosa Sensat. Encara hi ha qui, en veure la xemeneia darrera els jutjats, recorda La Burra de Can Rosés i l'anar i venir dels treballadors que entraven i sortien de la fàbrica quan sonava la sirena.