Federació de Lleida

Notícia

Empitjorant la mobilitat a Lleida

Montse Bergés
Montse Bergés
Montse Bergés

Desconec si la responsable de Mobilitat a la ciutat de Lleida, la regidora Sara Mestres, ha llegit alguns dels informes sobre mobilitat que en el seu dia va encarregar l’Ajuntament o ha parlat amb experts en la matèria. Vull pensar que sí, però per refrescar la memòria recordaré la definició que va fer l’enginyer de camins i expert en aquest tipus de qüestions Ole Thorson: “La mobilitat sostenible és una manera de desplaçar-se, de viatjar, que té un profund respecte per tots els veïns dels carrers i carreteres. Aquest respecte ha d’anar dirigit a residents, vianants, ciclistes i passatgers del transport públic, així com a la resta de conductors.” I pel que fa al paper de les administracions, Thorson afegeix: “S’han de planificar les ciutats perquè proporcionin comoditat i seguretat suficient en els moviments dels vianants i ciclistes, en primer lloc, i per als passatgers del transport col•lectiu, en segon.”


Dit això, vull fer referència a l’article d’opinió Per una mobilitat millor, publicat aquests dies a la premsa local, en què la regidora Mestres es vanagloria de com de bé s’estan fent les coses a Lleida per millorar la circulació de vianants, ciclistes i usuaris del transport urbà. Paraules com “humanitzar la mobilitat” sonen molt bé, però si qui les pronuncia és la responsable de Mobilitat de l’Ajuntament fan, si més no, que se’ns escapi el riure. La senyora Mestres és sabedora de les dificultats que tenen avui els vianants per caminar per Lleida: voreres sense desnivells, edificis públics que no estan adaptats a les persones discapacitades, semàfors que prioritzen el temps per als vehicles, carrers amb voreres perillosament estretes (exemple del pont de Comtes d’Urgell). I també sap que des de fa uns mesos, coincidint amb la voràgine d’obres a la ciutat, el vianant ha de practicar gimcanes des que surt de casa al matí fins que hi torna a la nit: carrers tallats sense informació prèvia, tanques mal instal•lades, planxes de ferro lliscants, material d’obra abandonat durant un cap de setmana en encreuaments... Per tant, més que “humanitzar la mobilitat”, el que s’està practicant és tot el contrari: “crucificar” el sofert vianant. L’expert en mobilitat al qual em referia abans ho diu clarament: “Comoditat i seguretat en els moviments.” En aquest sentit, penso que encara li queda molt, a la regidoria responsable, per tal que aquesta premissa sigui una realitat a Lleida.

Anem al següent escalafó d’aquesta “jerarquització”: el ciclista. Diu la senyora Mestres que cal afavorir la mobilitat en mitjans com les bicicletes. I tant que sí, faltaria! Per fer-ho, podríem programar una ruta per l’actual carril bici que té la ciutat per constatar, a la seva pròpia pell (i natges), els sots i desnivells, el desgast de la pintura que delimita aquest carril, els encreuaments perillosos, les parades de bus que l’envaeixen o els vehicles privats que hi aparquen a sobre amb total impunitat. En aquesta ruta, es podria invitar la premsa perquè es faci ressò, tant a escala nacional com estatal, del decadent carril bici que tenim a la ciutat. “Cal afavorir aquest mitjà de transport”, diu la senyora Mestres. I tant que sí, però si vostè practiqués allò que diu o ho defensés amb totes les armes avui tindríem ponts amb carril bici (que curiós, se’n fan de nous i ni en tenen!).

El tercer agent d’aquesta piràmide és l’usuari del transport urbà. La regidora ens convida a utilitzar-lo, com si vinguéssim de l’hort o veiéssim aquest mitjà com un monstre amb rodes que fa por. No cal que ens ho digui un regidor o una regidora, la gent no és curta de mires i l’utilitzarà encara més si el fem més i més atractiu, còmode i efectiu. En aquest sentit, el senyor Thorson diu que per promocionar aquest mitjà “cal augmentar l’oferta de transport públic i assegurar una bona cobertura durant les hores nocturnes. No cal que l’autobús urbà sigui gran, es podria tractar d’un microbús o d’una furgoneta que acudeixi sobre la demanda. Cal que tota la població tingui una oferta acceptable de transport públic a una distància de menys de 800 o 1.000 metres del seu domicili i amb freqüència suficient durant tot el dia”. Més clar que l’aigua... Però si ho apliquem a Lleida, hem de dir que encara li queda molt, a l’Ajuntament, perquè això sigui una realitat. Per exemple, en aquest mandat hem aprovat en dues ocasions habilitar aparcaments dissuasius (a les entrades i/o sortides de la ciutat) degudament senyalitzats i amb un servei de bus urbà que atansi les persones als centres d’activitat comercial, empresarial i administrativa. Actualment, no s’ha fet res d’això, ni tan sols tenim una estació intermodal, ni tampoc aparcaments de bicicletes als voltants de l’estació (com ja tenen les principals ciutats de tot Europa). Crec que s’ha de ser coherent, i el que es diu ha de transmetre el que es practica o es fa. No podem omplir-nos la boca proclamant la mobilitat sostenible quan es fa un aparcament de gairebé quatre-centes places al centre d’una ciutat, o quan es construeixen nous ponts sense carril bici, o quan s’han de fer gimcanes per caminar per una ciutat...
I, finalment, l’usuari ha de ser corresponsable i practicar una actitud cívica. El “passi vostè primer” i abandonar la frenètica i perillosa idea que tenim avui de voler arribar els primers arreu. Per acabar, permeteu-me també fer-ho en paraules d’aquest enginyer de camins, que és qui en sap: “Amb el passi vostè primer perdrem dos o tres segons, però guanyarem un somriure.”