Federació de Lleida

Notícia

DIVERSITAT RELIGIOSA I LAÏCITAT COHESIONADORA

Miquel Àngel Estradé

Als ponents d’una llei ens succeeix el mateix que als pares d’una criatura recent nascuda : que només li trobem gràcies i no li veiem cap defecte. Ara bé, en el cas de la Llei d’Espais de Culte que el nostre Parlament va aprovar el darrer ple, de la qual he tingut el privilegi de poder-ne ser Ponent Relator, sens dubte podem qualificar-la de raonable, pionera, ponderada i valenta. De fet, ofereix garanties tant a la ciutadania en general com a les confessions religioses i a les administracions locals. A la ciutadania li garanteix que l’activitat religiosa que hom realitza en espais de pública concurrència i amb caràcter més o menys multitudinari, gaudirà d’unes condicions de seguretat i de salubritat prou satisfactòries.

Aquestes condicions garanteixen la seguretat dels practicants dins dels espais de culte, i a la resta de la població que hi conviu sense usar-los els assegura que no patiran molèsties pertorbadores ni hauran de compartir, si no ho volen, les seves celebracions. A les confessions els hi garanteixen que els municipis on estan implantades disposaran de sols urbans destinats a equipaments comunitaris on s’admetin els usos religiosos. Per tant, si presenten el corresponent projecte per construir o rehabilitar un edifici en una d’aquestes zones d’equipaments, l’Ajuntament no podrà denegar-los arbitràriament la llicència d’obres invocant no se quina normativa o no se quina objecció. Quant als Ajuntaments, disposaran d’un marc legal específic que els permetrà exigir la corresponent llicència d’obertura a tots els temples i oratoris, sense la qual no podran exercir la seva activitat i esdevindran il·legals.

Malgrat algunes veus contràries a la llei, que la consideren innecessària, el cert és que els darrers anys s’ha donat un seguit de fenòmens preocupants que podrien acabar desembocant en greus conflictes socials. Em refereixo, per exemple, a espais de culte improvisats que no respecten els aforaments mínims ni les condicions bàsiques de salubritat i generen una animadversió general entre els veïns. Em refereixo, també, a confessions que no troben cap espai idoni on instal·lar-se perquè on l’ajuntament ho veuria bé els veïns s’hi oposen, on els veïns hi accedirien la normativa no ho permet i on tothom hi està d’acord els fidels no disposen de mitjans econòmics per materialitzar la compra i la construcció, amb la qual cosa pot ser que acabin anar parant a una zona industrial o a un descampat rústec. Això per no esmentar casos en els quals l’ajuntament aplica la primera norma que bonament se li acut, que resulta completament diferent a la que aplica el municipi de la vora, o canvia de criteri en funció de les oscil·lacions de l’opinió pública o de la proximitat de les eleccions.

Doncs bé, un cop aprovada la llei i el corresponent reglament que la desenvoluparà, que lògicament està encara en fase d’elaboració, la confessió que vulgui consolidar un espai de culte haurà de sol·licitar la corresponent llicència d’obertura que garantirà que compleix les mesures d’aforament, antiincendis, aïllament acústic, salubritat, etc. En correspondència podrà adreçar-se a l’ajuntament per tal que li indiqui en quina part del seu sol s’ha fet una previsió en el planejament per tal que pugui acollir aquesta mena d’equipaments. Aquesta previsió en el planejament serà obligatòria per a tots els municipis, els quals l’executaran, és clar, d’acord amb les seves disponibilitats i necessitats.

Respecte als espais de culte ja existents tindran cinc anys per adaptar-se a les condicions generals que preveu la llei i adoptar les mesures bàsiques de seguretat. Resten exempts d’aquesta obligació els temples inclosos en l’Inventari del Patrimoni Cultural Català, Aquests es regiran per una normativa compatible amb les seves singulars característiques històriques i artístiques, que els converteixen en edificis singulars amb una riquesa patrimonial que cal preservar.

A l’últim cal destacar que la llei ha estat redactada, segons ho estableix el preàmbul, inspirant-se, entre d’altres principis, en el de laïcitat. Aquest principi, malgrat no afectar els aspectes substantius de la norma, ha aixecat una considerable polèmica i debats apassionats. De fet era previsible que així fos perquè l’eix esquerra/dreta, que alguns volen donar per liquidat, tot sovint encara trau el cap. Sortosament CiU, tot i les seves reticències inicials, s’ha allunyat de la bel·ligerància frontal del PP en contra de la laïcitat i finalment ha pogut afegir-se al consens i aprovar la llei. Per tant, més enllà de la no confessionalitat que estableix la Constitució, el nostre Parlament ha adoptat la laïcitat com a marc regulador de la necessària convivència no només entre les diferents religions sinó també entre les diferents opcions existents envers el mateix fet religiós. Tot i que aquesta llei no pretén pas regular el culte, perquè ni aquest és el seu objecte ni podria suplantar una competència de la Constitució, la inclusió per primer cop en un text legislatiu català contemporani del terme laïcitat constitueix un precedent de gran valor ideològic i, potser, interpretatiu. Al capdavall la laïcitat constitueix la antítesi de les teocràcies. Per això la nostra llei defineix la laïcitat com el marc que empara la pluralitat de religions i alhora de pensaments. És a dir, s’hi evidencia la voluntat de reconèixer que a l’espai públic o allí on s’expressin manifestacions religioses amb transcendència pública, les diferents confessions han de conviure sense privilegis i des de la paritat amb els qui no són practicants o creients o es declaren agnòstics.

Quan penso en els republicans il·lustrats del primet terç del segle passat, que tant va patir per haver promogut la laïcitat en tant que fonament de la democràcia i del progrés, estic convençut que estarien orgullosos de saber que si més no la batalla de les idees no l’han perdut.

Miquel Àngel Estradé

Diputat d’ERC per Lleida.