Catalunya és un país amb tremp, caràcter i una acusada personalitat. No és només una qüestió de llengua, hi ha multitud de fets que ens fan ser com som: llengua, història, dret... i també el comerç. Per això la uniformització que ha impulsat tossudament Madrid en aquest darrer àmbit, el comerç, troba resistències impensables, perquè xoca amb la nostra manera de ser i de fer, que és també la nostra manera de funcionar amb èxit.

Lleida ha estat una de les ciutats que més s’ha pogut beneficiar dels anomenats plans de barris, que l’any 2004 el Govern de la Generalitat va posar en marxa amb l’objectiu de millorar les àrees urbanes de les ciutats que requereixen atenció especial. Aquesta llei, impulsada pel govern i aprovada pel Parlament de Catalunya, preveu la creació d’un fons a disposició dels ajuntaments que té com a funció finançar projectes d’intervenció integral que tinguin per objectiu la millora urbanística, social i econòmica dels barris en qüestió.

És evident que amb la posada en servei del tren de gran velocitat a Lleida i amb la incorporació, dels trens coneguts com a Avant, ha millorat moltíssim la mobilitat entre Lleida i les principals capitals catalanes. Però és evident també que un cop el Ministerio s’ha posat la medalla, sis Avant en cada sentit resulten certament molt escassos; més si tenim en compte que aquests trens, si més no la gran majoria, surten sols deu o quinze minuts després que hagi passat un AVE.

Estem davant de la primera gran crisi de la globalització, la crisi més dura dels darrers 80 anys. Vivim el col·lapse provocat per l’esclat definitiu dels desequilibris econòmics inherents al cicle expansiu 1995-2007, que va ser forjat i alimentat pels Governs de dretes a Catalunya i a Espanya. Un cicle expansiu que no es va aprofitar per crear un teixit econòmic sòlid, de valor afegit; ans al contrari, basat pel costat de la demanda en el sobre-endeutament de les famílies i les empreses i, pel costat de l’oferta, en els sectors de la construcció i els serveis de baixa qualificació, amb el deteriorament de la productivitat individual i el necessari creixement del volum global de persones ocupades.

Segons Sant Joan, l’aigua es convertirà en sang i una gran bola de foc arrasarà la humanitat, entre d’altres coses. Tot això, i molt més, passarà si la Generalitat aprova les vegueries. De Lleida no en quedarà res. Sabent-ho, encara som a temps d’emigrar, de travessar el desert com la tribú d’Abraham i buscar una nova terra promesa. Això passarà si fem cas dels mals auguris del gran nombre de profetes que estan sorgint per la Terra Ferma.

La Sectorial d'Agricultura d’Esquerra, veient el que està passant dins del món agrari, amb casos desafortunats com el d’aquesta setmana al nucli de Sisteró, i d’altres anteriors com el succeït a Montornès; demanem tant a l’administració com als jutges que posin seny i frenin unes sentencies, les que considerem molt desafortunades i injustes i que perjudiquen seriosament a un sector que no es mereix el greuge constant tant desmesurat que està patint.

La província, tal com expliquen els historiadors i els etimòlegs, és la divisió territorial que els vencedors han imposat tradicionalment als vençuts. Imposició, és clar, que ha pretès magnificar el nou poder imperant ensems que s’esquarteraven les antigues estructures polítiques o administratives que hom volia esborrar. Per aquests motius i per molts d’altres el catalanisme, amb tossuderia i convicció, des de fa més de cent anys que ve reivindicant la desaparició de les províncies.

Fa dues setmanes es va presentar, a la sala “Luz de Gas” de Barcelona, la campanya per a consultar a la ciutadania sobre quines han de ser les condicions indispensables que ha de posar Esquerra alhora de negociar futurs acords de governabilitat en la següent legislatura. El compromís bàsic d’Esquerra és escoltar a la gent, saber i conèixer de primera mà el que el nostre país necessita.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho. Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.