En un temps en què hi ha qui només intenta atacar la convivència i fracturar la societat per evidenciar que hi ha divisió, és molt important trobar i generar els consensos que demostrin que aquesta suposada fractura és només una fal·làcia que alguns Ciutadans voldrien. Que no ens enganyin, ni la pluralitat ni la diversitat són fractura de res. Precisament aquestes són característiques de les societat riques, madures i complexes, com la nostra.
Arrel del devastador accident nuclear de Fukushima I com a conseqüència del terratrèmol i posterior tsunami al Japó, l’11 de març de 2011, la comunitat internacional va considerar que era imperatiu revisar la seguretat i els dispositius d’emergència de les instal·lacions nuclears. Va ser aleshores quan l’estat espanyol es va comprometre a actualitzar els plans d’emergència nuclear. Uns plans que afecten la seguretat de 46 municipis catalans, situats a un radi de 20 km de les centrals nuclears de Vandellós i Ascó.
Avui ha fet un any de l’entrada a presó dels membres del Govern català, el que suposa 365 dies d’injustícia i l’evidència de la decadència de l’estat espanyol davant la voluntat democràtica del poble català. La presó la pateixen els presos i les preses en la seva pròpia pell, així com famílies i amics, però sobretot la presó defineix a qui de forma vergonyosa l’ordena com a forma per silenciar i reprimir un moviment i unes idees.
D’ençà que el 2 de novembre del 1937 l’aviació italiana va bombardejar la població civil de Lleida en un atac militar a objectius civils, les intel·ligències militars han trobat un filó per guanyar guerres. Les massacres de civils han passat a formar part de l’estratègia militar. Què pensarien els grans estrategues militars dels actuals bàrbars de la guerra? Probablement els qualificarien d’inútils militarment i sentirien una profunda vergonya, menysteniment i fàstic.
En 24 hores el Tribunal Suprem va canviar la seva pròpia decisió sobre el pagament dels impostos de les hipoteques, segons diuen, per culpa de l’enorme impacte i repercussió social. Ja, un impacte que 24 hores abans no havien ni intuït. Ja, una redecisió que segur que van prendre-la després de consultar-la amb el coixí. Perquè, suposo que no la deuen haver canviat perquè algú (per exemple els bancs) els hagués pressionat, oi? Altrament, estaríem davant d’un escàndol i d’una prova més del descrèdit i de la nul·la independència de la justícia espanyola.
El juliol del 2015, des d’Esquerra Republicana de Catalunya vàrem votar a favor de la investidura de Joan Reñé a la presidència de la Diputació de Lleida, entomant el compromís amb els municipis i, especialment, com a acte de responsabilitat nacional, doncs cal recordar que aquella setmana es va forjar l’acord de Junts pel Sí amb un full de ruta que definia un calendari de 18 mesos, i que comportava una col·laboració i cooperació dels dos principals partits de la candidatura en la governabilitat de la Generalitat i de les Diputacions, administracions que havien de tenir un paper clau en la creació de les estructures d’estat de la futura hisenda catalana.
Val a dir que la introducció de propostes fresques i innovadores en l’espectre polític és quelcom que sempre em resulta interessant i atractiu per se, doncs la renovació de l’aigua de l’estany acaba sent imprescindible per evitar-ne el seu deteriorament. Per això, quan va sorgir tot el rebombori de les primàries, em va semblar una proposta que calia mirar i analitzar detalladament. Això no és res nou, doncs als Estats Units, els dos grans partits ja fa anys que ho van inventar això, però fins ara no s’havia intentat traslladar aquí amb aquesta força.
Un dels tres grans consensos a Catalunya és la percepció de la monarquia com un sistema arcaic, caduc i antidemocràtic. Un gran acord reforçat pel fet que el monarca espanyol decidís ara fa un any abdicar de ser el Rei dels catalans, protagonitzant el discurs televisat de l’“A por ellos” i justificant la violència policial de l’1-O. És lògic per tant, que el Parlament de Catalunya, la cambra que representa la sobirania del país, es pronunciï políticament sobre un dels sentits majoritaris de la ciutadania.
Ara que fa 78 anys de l’assassinat del president Companys, a Catalunya tenim 9 presos polítics, diversos exiliats i moltes persones que pateixen la repressió de l’Estat. Em deia l’altre dia un bon amic, que a Catalunya tenim més gent represaliada que personalitats amb la Creu de Sant Jordi. Certament, no és un bon indicador per valorar la justícia, la llibertat i la democràcia al nostre país.