El 30 de Novembre va ser establert com el dia mundial contra els trastorns alimentaris. Certament és una llàstima que aquest dia existeixi com a tal, ja que ens demostra que el problema és real en una societat superficial com la nostra dominada per estereotips i models de bellesa perfectes. L’Organització Mundial de la Salut (OMS), va classificar en el seu moment l’anorèxia i la bulímia com a trastorns mentals i de comportament.
El 12 de setembre del 2017 es va reunir la Plataforma Prou Morts a l’N-240, va ser una de les darreres reunions que va poder realitzar el conseller Rull al territori abans que fos empresonat injustament per la defensa del dret a vot i del referèndum d’independència, la següent reunió de la Plataforma no ha estat fins el passat 12 de novembre, és a dir, han passat 14 mesos sense que l’entitat fes cap reunió.
Aquest dimarts vaig tenir l’oportunitat de participar en la creació de la xarxa de grups parlamentaris europeus amics de Catalunya. Potser el nom no fa honor al seu potencial, però puc assegurar que és una acció importantíssima per teixir aliances nord enllà en la defensa dels drets fonamentals, entre ells el d’autodeterminació. És increïble, però alhora gratificant, evidenciar com diputats i diputades d’Eslovènia, Westminster, Dinamarca, Irlanda, Suïssa, Estonia o de la cambra flamenca, de moment, no només coneixen la situació política de Catalunya sinó que s’hi solidaritzen.
Els que últimament només parlen de xiringuitos, de comandos separatistas, o de golpe a la democracia, els que organitzen batudes per retirar llaços grocs i busquen la confrontació per seguir sobrevivint, ara apareixen amb una nova acció cruel, inhumana i indigna. Es tracta de la campanya de publicitat de Ciutadans a través del bus que passeja per Madrid reclamant Stop Indults amb les fotos de Puigdemont i Junqueras.
Com en la moda que tot torna, prepareu-vos perquè arriba el look dels 2000. I és que justament quan es compleixen 15 anys de l’“apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya” de Zapatero, surt Pedro Sánchez a anunciar que la seva proposta per a Catalunya és ni més ni menys que un nou Estatut. Esperpèntic. No és només que 15 anys després el país hagi superat diverses pantalles, sinó que fer una oferta de reforma estatutària és un insult a tots els que recordem com va anar llavors.
En un temps en què hi ha qui només intenta atacar la convivència i fracturar la societat per evidenciar que hi ha divisió, és molt important trobar i generar els consensos que demostrin que aquesta suposada fractura és només una fal·làcia que alguns Ciutadans voldrien. Que no ens enganyin, ni la pluralitat ni la diversitat són fractura de res. Precisament aquestes són característiques de les societat riques, madures i complexes, com la nostra.
Arrel del devastador accident nuclear de Fukushima I com a conseqüència del terratrèmol i posterior tsunami al Japó, l’11 de març de 2011, la comunitat internacional va considerar que era imperatiu revisar la seguretat i els dispositius d’emergència de les instal·lacions nuclears. Va ser aleshores quan l’estat espanyol es va comprometre a actualitzar els plans d’emergència nuclear. Uns plans que afecten la seguretat de 46 municipis catalans, situats a un radi de 20 km de les centrals nuclears de Vandellós i Ascó.
Avui ha fet un any de l’entrada a presó dels membres del Govern català, el que suposa 365 dies d’injustícia i l’evidència de la decadència de l’estat espanyol davant la voluntat democràtica del poble català. La presó la pateixen els presos i les preses en la seva pròpia pell, així com famílies i amics, però sobretot la presó defineix a qui de forma vergonyosa l’ordena com a forma per silenciar i reprimir un moviment i unes idees.
D’ençà que el 2 de novembre del 1937 l’aviació italiana va bombardejar la població civil de Lleida en un atac militar a objectius civils, les intel·ligències militars han trobat un filó per guanyar guerres. Les massacres de civils han passat a formar part de l’estratègia militar. Què pensarien els grans estrategues militars dels actuals bàrbars de la guerra? Probablement els qualificarien d’inútils militarment i sentirien una profunda vergonya, menysteniment i fàstic.