El passat 26 de maig, el Tribunal Suprem va emetre la sentència que invalida la decisió de l’Ajuntament de Santa Cruz de Tenerife havia pres, en sessió plenària, en que reconeixia i penjava la bandera tricolor canària el 2016.Inicalment, el Tribunal Superior de Justícia de Canàries havia donat la raó a l’ajuntament però l’Advocacia de l’Estat va actuar d’ofici, portant el cas al Suprem, amb el resultat esmentat. Aquesta sentència, que fixa doctrina, estableix que els ajuntaments i les demés institucions públiques no són subjectes titulars del dret fonamental de la llibertat d’expressió i, per tant, no poden mostrar cap tipus de banderes mi ensenyes ni símbols a cap edifici públic, exceptuant la bandera municipal, de la comunitat, espanyola i europea, encara que la decisió de posar un símbol o no gaudeixi de la majoria o unanimitat al ple municipal, representant de la voluntat col·lectiva dels ciutadans del municipi. Aquesta sentència, que defensa una pretesa neutralitat, en realitat estableix una censura de fet de l’expressió de la voluntat popular en edificis i vies públiques, negant la pluralitat que sí ha de ser el fonament de les institucions públiques i tallant la imprescindible connexió entre les institucions i els diversos col·lectius que exerceixen com a motors de la lluita pels drets fonamentals. Perquè no oblidem que aquesta sentència prohibeix TOTS els símbols que no siguin les 4 banderes abans esmentades. Això inclou, per exemple, des de la bandera LGTBI+ en els dies assenyalats, la lila dels moviments feministes i en contra la violència domèstica, als crespons negres en record de les víctimes del terrorisme o del coronavirus fins els llums per desitjar un Bon Nadal. Molts d’aquests símbols no són estrictament polítics o ideològics, sinó que representen la voluntat consensuada de la societat per avançar cap a un món més just, més democràtic, que rebutja qualsevol discriminació... com pot ser que una administració que representa aquests valors, estar impedida de de defensar-los de manera pública, en representació del conjunt de la ciutadania que també els defensa i s’hi sent representada? És un contrasentit que voreja l’absurd.

A finals de maig va començar una nova campanya de treballs d'excavació arqueològica i de restauració arquitectònica del Castell d'Eramprunyà, en el marc de les actuacions previstes en el Pla director del mateix. Al poc d’iniciar-se aquesta campanya, ja s’han fet les primeres troballes, 2 projectils de bombarda que es van utilitzar en el setge del castell de l’any 1469. El Castell d’Eramprunyà és un dels referents patrimonials de Gavà que, desprès d’anys d’abandó per part dels seus propietaris i de varies campanyes ciutadanes reclamant-ho, fou comprat per l’ajuntament de Gavà el 2007 i el 2010 varen començar les primeres intervencions que la Diputació de Barcelona, en conveni amb l’ajuntament, ha anat executant al castell, sobretot per consolidar-ne la conservació, ja que tenia elements molt malmesos i a punt de perdre’s definitivament. De la mateixa manera que a Gavà tenim una gran diversitat d’espais naturals, com diu la dita “tot ho tenim a Gavà, platja, muntanya i pla”, que moltes vegades no valorem prou, Gavà també pot (o podria) presumir que té restes de la major part d’etapes històriques per les quals ha passat la nostra ciutat:       - Les mines neolítiques de can Tintorer, unes de les més importants d’Europa.     - Restes ibèriques tant al castell (fragments de ceràmica) com al turó del Calamot (on no s’hi ha fet cap intervenció arqueològic) i evidències que havien explotat la mina de ferro de Rocabruna     - Restes romanes de diverses vil·les i de les instal·lacions portuàries de les Sorres.     - De l’edat mitjana, tenim el castell (amb diverses fases constructives i restes que arriben fins al segle XVIII), les ermites vella i nova de Bruguers.     - D’època Moderna podem destacar la torre de defensa de la Masia Rosés.     - Ja d’època contemporània (segles XIX i XX), tenim molts testimonis de la 1a Revolució industrial així com el refugi antiaeri de la Guerra Civil.

Des del passat dilluns 8 de juny Gavà va entrar a la fase 2 del desconfinament que, entre altres activitats, permet la reobertura de teatres, actes culturals al carrer i, en general, de tots els equipaments culturals i esportius, amb limitacions pel que fa a l’aforament i amb la condició d’aplicar les mesures de seguretat i d’higiene pertinents (podeu consultar les característiques de la fase 2 aquí). Si bé a molts pobles i ciutats això ha comportat la reobertura d’aquests espais o, com a mínim, la publicació d’un calendari de reobertura detallat amb indicacions de com es farà i amb quines condicions, a Gavà no ha estat així. Durant la primera setmana de la fase, ha obert el cementiri (i poc més) i des de l’ajuntament s’ha publicat un petit calendari d’obertura d’alguns equipaments (ho podeu veure aquí) que es farà efectiva entre la setmana del 15 de juny i inicis de juliol. Ara bé, per a molts equipaments (com les associacions de veïns, el teatre, el museu) encara no hi ha cap notícia sobre quan s’obrirà ni com en podran fer ús les entitats i els ciutadans. Des d’ERC-Gavà observem com, una vegada més, la cultura i la vida social i cultural de Gavà no és una de les prioritats d’aquest ajuntament, com ja s’ha vist amb el tancament del Centre Cultural o per permetre la urbanització de can Sellarès (amb la pèrdua d’equipaments que comporta per als veïns i veïnes de Gavà). Certament, planificar el desconfinament no és una tasca senzilla, però cal remarcar que el calendari del mateix (amb què es pot anar obrint al públic i amb quines condicions) es va publicar a finals d’abril, amb la fase 2 inicialment prevista per al 25 de maig que, a Gavà, com a tota l’àrea metropolitana de Barcelona s’ha retardat fins la setmana del 8 de juny i que altres ciutats similars a Gavà ja han obert la majoria d’equipaments permesos a la fase 2. Per tot això, des d’ERC-Gavà, demanem que des de l’ajuntament s’informi dels possibles imprevistos que hagin provocat aquest retard en la reobertura d’equipaments públics (si n’hi ha) i que s’elabori (i es compleixi) un calendari detallat de la reobertura de tots els espais abans esmentats.

“Gavà , crònica d’una ciutat morta. Enguany, 2075, en que encarem el darrer quart d’aquest segle XXI, podem constatar els greus, i possiblement irresolubles, problemes que pateix Gavà a tots els nivells: ecològic, social, econòmic,.. i podem parlar d’una situació de col·lapse. Però com es va gestar aquesta situació dramàtica? Si bé molts dels problemes de Gavà són causa de la crisi climàtica mundial, tots els experts consideren que el punt de no-retorn a Gavà fou la urbanització del Pla de Ponent i la construcció del polígon industrial del Camí dels Joncs durant la dècada dels anys 20 que són els causants, o agreujants, de molts dels problemes que pateix Gavà: El tancament i desaparició de la platja de Gavà: la platja ja estava amenaçada per l’augment del nivell del mar i l’augment de la freqüència i intensitat dels temporals marins per la crisi climàtica i la pèrdua del materials aportats pel Llobregat a causa del seu desviament i que no es va construir el canal proposat per pal·liar-ho. La urbanització dels espais abans esmentats i la canalització de la riera dels Canyars va impedir també l’aportació de materials que s’hi aportaven per la riera, fent que l’aportació de sorres per regenerar les platges de manera artificial va acabar tenint un cost prohibitiu i es va cancel·lar.  La decisió d’aturar les aportacions es va precipitar per l’agreujament de la progressiva contaminació de l’esmentada riera per aigües fecals, fent que progressivament s’anessin contaminant les aigües i la platja al voltant de la desembocadura. El despoblament del barri de Gavà-Mar, tant per la pèrdua de la platja com pel fet que les causes del tancament d’aquesta també van provocar inundacions periòdiques del barri, que ja patia una inundació semi-permanent dels soterranis, en molts casos inundacions amb aigües contaminades. Els alts nivells de contaminació atmosfèrica, que tant perjudiquen la salut dels ciutadans, provocats tant per l’augment dels cotxes particulars pels 12.

El número 195 (juny de 2020) de L'Eramprunyà, la publicació mensual que edita ERC-Gavà, ja ha sortit al carrer. Hi destaquen les següents informacions:   L’economia per a la vida, alternativa al capitalisme? Les darreres dècades han estat una marxa triomfal del capitalisme salvatge, regit per les polítiques neoliberals, en que s’ha prioritzat el guany ,i el benefici econòmic per sobre (i en molts casos en detriment) del benestar de les persones. L’economia per a la vida vol situar l’economia i la riquesa al servei de les persones. Albert Massana concreta com aquesta idea s’ha d’aplicar amb l’objectiu de garantir les nostres vides i salut col·lectives.   L’Eramprunyà recorda dos gavanencs il·lustres, Salvador Mercader i Pere Marrugat, traspassats recentment. Salvador Mercader fou, entre altres activitats, un dels principals promotors del bàsquet local. Pere Marrugat fou reconegut, sobretot, pels seus treballs fotogràfics.   Entrevista a Jordi Albert, ex-president comarcal d’ERC i diputat al parlament, que ens explica com s’està gestionant la crisi sanitària a nivell nacional. .   El Pla de Ponent: un pulmó verd irrenunciable.  Amb l’inici del desconfinament, la primera opció on anar per a molts gavanencs han estat els diversos paratges naturals a tocar del nucli urbà, com la platja, la riera dels Canyars i la Sentiu. Miquel Rosselló exposa com fer una petita excursió en aquestes zones, ara amenaçades, és un privilegi al que no hem de renunciar.   La ciutadania de Gavà rebutja el Pla de Ponent. Diversos veïns de Gavà que amb el desconfinament han sortit a passejar per les zones afectades pel pla urbanístic, exposen el seu rebuig al pla en ser preguntats per l’Eramprunyà   La Xarxa ofereix espectacles online. Per substituir el Festival de Titelles, la xarxa va oferir una programació de teatre online que es mantindrá fins que tornin les funcions presencial. Griselda Esteve, membre de la Xarxa, exposa que el retorn a la normalitat no es pot fer sense tornar als teatres.

La crisi del coronavirus (i el confinament decretat per tal d’aturar-ne l’expansió) ha provocat un gran trasbals a la societat. Un dels efectes negatius més durs ha estat la suspensió temporal de l’activitat laboral en molts sectors econòmics, fet que ha provocat, alhora, que milers de persones s’hagin vist afectades per expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO). Les dades mostren una realitat desoladora. Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies informa que, fins el dia 24 de maig, s’han presentat a Catalunya 97.531 expedients de regulació temporal d’ocupació que afecten un total de 718.801 persones treballadores. Els ERTO per força major representen el 93,5% dels presentats, i afecten el 84,6% de les persones treballadores. Des de l’inici d’aquesta crisi, el govern de l’estat espanyol, liderat pel PSOE, ha acumulat un seguit d’errors, ineficiències i retards injustificats en la tramitació de les prestacions vinculades als ERTO. Recentment, aquesta setmana, hem vist com apareixien notícies a la premsa que expressen una situació de desgavell i incertesa, com que el SEPE reclami a les empreses que tornin a enviar la documentació si els seus treballadors no han cobrat o que hi hagi gent que sí hagi cobrat un ERTO que no han demanat. No podem oblidar que tot això ha fet que moltes famílies s’hagin vist privades de qualsevol ingrés durant aquests darrers 2 mesos, provocant que s’accentuï la vulnerabilitat de les seves vides. La Generalitat de Catalunya, i també específicament el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, ha estat exigint a la Ministra Yolanda Díaz el pagament d’aquestes prestacions, i ha posat a la seva disposició, de forma excepcional, els professionals, la infraestructura tecnològica, l’atenció telefònica i suport general en la tramitació dels expedients, però malauradament res ha fet canviar la realitat, que és que moltes persones encara no han cobrat la seva prestació econòmica.

Des de fa setmanes ha crescut la incertesa respecte al manteniment de la producció de la planta que Nissan té a la Zona Franca de Barcelona per la possibilitat real que Nissan traslladi la producció d’aquesta planta a diferents plantes de Renault (Tant Renault com Nissan formen part d’una mateixa aliança amb Mitsubishi). Actualment aquesta planta dóna feina de manera directa a 3.000 treballadors i, indirectament, a uns 20.000 més a tota la província de Barcelona. Ja a inicis del confinament pel coronavirus, Nissan va presentar un ERTO que afectava a més de 3.000 treballadors de les plantes que té a la Zona Franca, Montcada i Sant Andreu de la Barca. Com ja va advertir ERC-Gavà anteriorment (en aquest article), ens va preocupar molt la rapidesa amb que moltes empreses van començar a fer ERTOs i que aquests, realment, fossin ERO’s encoberts, com sembla que és el cas de la planta de la Zona Franca. Davant aquesta situació d’indefinició de la companyia respecte al futur de la planta de Barcelona, els sindicats que formen part del comitè d’empresa de les plantes abans citades (CCOO, UGT, USOC i CGT) van convocar una vaga indefinida el passat 4 de maig que ha aconseguit paralitzar-ne la producció, vaga que tenen la voluntat de mantenir fins que no es garanteixi, per part de la companyia i les administracions competents, la continuïtat i la viabilitat de la planta de la Zona Franca i els llocs de treball que en depenen. Des d’ERC-Gavà donem tot el nostre suport als treballadors i treballadores de Nissan i, per això,  declarem els següents punts:       - Manifestem el nostre total suport als treballadors i treballadores de Nissan, que, des del 4 de maig del 2020, es troben en vaga indefinida per la incertesa a què s’enfronten davant el possible cessament de l’activitat industrial de Nissan als centres de treball de la Zona Franca (Barcelona), Montcada i Reixac, i Sant Andreu de la Barca.       - Reclamem a totes les institucions al més alt nivell (Govern de la Generalitat i Govern central) a promoure totes les accions necessàries per interpel·lar la direcció de Nissan perquè mantingui actives les plantes de fabricació de Nissan i l’ocupació que en depèn.

La crisi del coronavirus ha afectat de ple tots els aspectes de la vida dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Un dels que més s’ha vist afectat és el transport (tant públic com privat) tant pel fet de la baixada dràstica de l’activitat econòmica i de lleure pel confinament com per la necessitat de mantenir la distancia de seguretat. De fet la necessitat de mantenir la distancia de seguretat ha comportat que el descens de demanda del transport públic hagi estat molt més alta que no la disminució del trànsit a les principals vies d’alta velocitat de l’àmbit metropolità i que aquesta hagi recuperat més ràpidament el seu ús. Evidentment, en els propers mesos, l’èmfasi en el transport públic serà adaptar-lo a les necessitats imposades per la crisi del coronavirus, augmentant la freqüència i la oferta de transport públic per tal de pal·liar les restriccions del 30% d’ocupació per tractar de garantir que no hi hagi aglomeracions en les hores punta i impedir una substitució massiva del transport públic per l’ús del vehicle privat. Ara bé, aquest enfocament centrat en el coronavirus (ara absolutament necessari) no ens pot fer oblidar les problemàtiques ja existents que pateix el transport públic de l’àrea metropolitana. Que el transport públic és un tema de gran interès per a la població es va poder comprovar amb la polèmica generada arrel del canvi efectuat per l’AMB en les tarifes i, sobretot, en el canvi de funcionament d’alguns dels títols de transport (especialment pel que fa a la T-Casual, que substitueix l’antiga T-10 i ha passat a ser d’ús unipersonal). Deixant de banda la disputa sobre si és convenient apujar algunes de les tarifes amb l’argument que el transport públic està molt subvencionat quan es vol, precisament, que s’utilitzi més en detriment del vehicle privat, una de les crítiques més esteses era que calia una millora substancial de la qualitat del transport públic, que de fet ja patia una baixada percentual respecte al vehicle privat per aquesta causa abans que esclatés la crisi del coronavirus.

Així com fa unes setmanes des d’ERC-Gavà vam lloar la política comunicativa del govern municipal del PSC-Gavà respecte a la crisi del Coronavirus, no podem fer el mateix amb la manera com el govern del PSOE està gestionant la mateixa. En primer lloc, considerem un greu error el sobtat canvi organitzatiu del model de gestió sanitària que es va fer amb el decret d’alarma. A Espanya, des de fa dècades, és un model descentralitzat, semblant al d’Alemanya, amb les autonomies gestionant la Sanitat, adaptant-se a les característiques particulars de cada comunitat. A diferència d’Alemanya, on el govern federal actua com a òrgan coordinador però respectant l’àmbit competencial dels lands, el govern de Pedro Sánchez ha optat per suprimir les competències de les autonomies, establir un sistema “d’ordeno y mando” (que no és el mateix que coordinar) y funcionar, a tots els efectes, amb un model centralista oposat a l’existent. A parer d’ERC-Gavà, això ha estat un error:       - Un canvi de model organitzatiu, pel simple fet de canviar (independentment de si el canvi és a millor o no), sempre provoca disfuncions i retards, que en mig d’una crisi sanitària com aquesta, on cada segon compta, és una imprudència.       - El ministeri de Sanitat, després de dècades de gestió descentralitzada de les competències (exceptuant Ceuta i Melilla), és un ministeri buit de personal a qui ara se li encarrega la gestió total de tot el territori, ignorant   l’experiència acumulada dels diversos Departaments de Salut de les Comunitats. No estava preparat per assumir aquesta tasca per manca del personal necessari, independentment de la vàlua dels funcionaris del mateix.       - Un aspecte a destacar és l’inicial desgavell en la compra de material sanitari. Malgrat que cada departament, regió sanitària, hospital, etc, té el seus propis canals de compra i distribuïdors de confiança, es va establir un sistema de compra centralitzada, paralitzant els canals esmentats amb greus retards fruit de la improvisació pel canvi de model, amb polèmiques comla requisa per part de la Guardia Civil d’una remesa de material originalment destinat a l’hospital d’Igualada (un dels focus més greus de la pandèmia als inicis de la crisi).