La crisi econòmica provocada per la COVID-19 ha afectat de manera desproporcionada les persones joves, amb una taxa d’atur que ha vorejat el 50%. La situació precària que ja patia el jovent barceloní s’ha agreujat encara més: les taxes d’ocupació es recuperen molt més lentament que per la població general i posa encara més obstacles a l’emancipació. Independitzar-se a Barcelona avui és poc menys que una quimera. Malgrat que l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat una inversió considerable en foment de l’ocupació, des del Jovent Republicà hem trobat a faltar concreció pel que fa a les polítiques d’ocupació a favor de la gent jove. Per aquest motiu, vam presentar una pregunta per escrit a tots els districtes demanant quines polítiques i programes té previst iniciar l’ajuntament en aquest àmbit. La resposta que a Gràcia vam rebre del nostre regidor Eloi Badia va ser, diguem-ne, sorprenent. El regidor Badia ens va detallar una sèrie de grups de treball, teòricament participatius vinculats a l’ocupació juvenil. Aquests grups són, però, totalment desconeguts no només per l’oposició sinó pel teixit associatiu gracienc i barceloní. El Consell de la Joventut només hi participa a nivell tècnic. Participació de Schrodinger i rendiment de comptes inexistent. L’oposició rebem informació amb comptagotes i la ciutadania ni això. No entenem com, en un moment d’emergència social no es té en compte el teixit associatiu dels barris ni per què l’oposició ja no és que no se’ns convidi a participar sinó que ni tan sols se’ns informi si no preguntem. No és res de nou, però ens preocupa la parquedat del govern a l’hora d’explicar-se i de treballar constructivament amb l’oposició i els moviments socials. L’ocupació juvenil és un problema endèmic del nostre país i s’ha agreujat encara més amb l’actual pandèmia. Des del Jovent Republicà reclamem més transparència i participació en les polítiques d’ocupació juvenil.

Aquest dimarts 29 de setembre, pocs dies abans de la commemoració del tercer aniversari del referèndum de l’1-O, i amb la sala d’actes de La Violeta plena de gom a gom (tot respectant les mesures i distàncies de seguretat recomanades pel Departament de Salut), el Casal Francesc Macià ha organitzat la presentació del llibre “Tornarem a vèncer (I com ho tornarem a fer)”.   El llibre escrit a quatre mans pels dos màxims dirigents d’Esquerra Republicana, l’Oriol Junqueras des de la presó de Lledoners i la Marta Rovira des de l’exili suís és, com diu la mateixa Marta Rovira, fruit d’una reflexió col·lectiva, compartida al llarg d’aquests darrers anys per moltes persones, com ella mateixa afirma -qui vulgui trobar-hi retrets personals no els hi trobarà, aquí només trobarà anàlisi i propostes, i feina, feina i feina per fer per guanyar la República Catalana-. Cal ressaltar que aquesta presentació ha estat el primer acte públic presencial que ha organitzat el Casal d’ençà que va ser escollida la nova executiva, a principis de juliol, des de llavors l’acció política de la militància republicana gracienca s’havia abocat de ple a l’àmbit telemàtic.   La introducció de l’acte ha anat a càrrec de la Carla Clemente, Secretària d’Organització del Casal Francesc Macià, que ha presentat dels dos ponents, ambdós regidors d’ERC per l’Ajuntament de Barcelona, l’Eva Baró i en Max Zañartu,  i n’ha ressaltat el seu vincle personal amb el Casal, ja que tots dos són veïns de Gràcia.   En Max Zañartu ha fet una anàlisi acurada del llibre, que ha qualificat de manual per assolir la República Catalana, sense dreceres màgiques ni astúcies, sinó amb una rigorosa anàlisi de la situació i un conjunt de propostes de futur, en clau de ponència política estratègica. Una mirada en positiu de les fortaleses i les lliçons apreses  pel moviment independentista a la tardor republicana del 2017, però també una mirada autocrítica, sense autoenganys, de les febleses i mancances que no ens van permetre culminar l’objectiu de la independència.

Des de fa ja tres anys ciutadanes de Gràcia es troben cada dilluns a les vuit del vespre a plaça de la Vila de Gràcia. I ho fan per un motiu ben clar: reclamar la llibertat dels presos i preses polítiques i el retorn dels exiliats i exiliades, així com que s'aturi la repressió de l'Estat en els 2.850 casos  oberts per la judicatura espanyola contra el moviment independentista,  una repressió que va des dels membres del Govern legítim i la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, fins els líders de les entitats independentistes, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, com els de Tamara Carrasco, Jordi Pesarrodona o les persones detingudes pel 23 de setembre, que s'estructuren amb la plataforma Encausades 23-S. Com a Esquerra Republicana de Catalunya de Gràcia hi hem estat des del principi, i hi seguirem sent. Només aconseguirem la victòria si hi ha una unitat entre els moviments i partits, i aquesta unitat és vital en un districte com el de Gràcia. La plataforma Gràcia Llibertat, l'entitat que convoca i organitza les concentracions de cada dilluns, va néixer i està formada per entitats com el CE Europa, els Lluïsos de Gràcia o els Castellers de la Vila de Gràcia. També hi són presents els partits polítics del districte: el PDeCAT, la CUP i, evidentment, ERC. Aquesta pluralitat d'entitats i partits, que vénen de diferents àmbits de la societat, és quelcom molt rellevant i en el que aprofundiré més endavant.   La importància de l'existència d'aquests plataformes rau en que agrupen i sumen diversos col·lectius de molts diversos àmbits i orígens, i que són crucials en la vida del districte. Mostren una unitat d'acció i una unitat estratègica en certs punts, com és el cas del fi de la repressió i els suport als represaliats , que ens ensenyen que més enllà de les evidents diferències ideològiques entre grups i persones, hi ha quelcom superior, un objectiu comú, que ens uneix i unirà. Un fet molt remarcable de Gràcia Llibertat és la seva activitat ininterrompuda davant qualsevol adversitat.

Les dones ciclistes consideren que els homes són més agressius anant en bicicleta i a més, adopten actituds condescendents o fan “mansplaining” (manera de parlar o de tractar d’un home a una dona d’una manera condescendent o paternalista, que la deslegitima) i també manifesten que han viscut assetjament viari o una situació d’assetjament verbal o físic sexual o de gènere anant en bici. Com a exemples d’aquest assetjament vial i sexual serien: Discrepàncies verbals (“vés-te’n a casa a fer el dinar al teu home”), assetjaments sexuals (xiulades, mirades lascives), Assetjaments de gènere i homòfobs (“perquè ets una dona si no et pegava”, “portes la faldilla molt curta”, ...). Les principals dificultats que es troben com a dones ciclistes són la conflictivitat, l’agressivitat i l’assetjament del trànsit motoritzat, la contaminació i el no respecte i la criminalització de la bicicleta. Això és, segons l’estudi  “DONES I PERSONES NO BINÀRIES EN BICI. ESTUDI DE MOBILITAT CICLISTA A BARCELONA DES D’UNA PERSPECTIVA FEMINISTA” realitzat pel Col·lectiu Punt 6 . Com a conclusió positiva, l'estudi remarca el fet que anar en bicicleta és un element d’autodefensa feminista, ja que dóna llibertat i seguretat, sobretot, a la nit. Les dones se senten més segures quan tornen a casa en bicicleta que caminant. Aquest estudi té com a objectiu la visibilitat i l'obtenció de  dades quantitatives i qualitatives sobre l’ús de la bicicleta. De forma molt abreujada, les dades més interessants que mostra són: 1. L’ús de la bicicleta a Barcelona és el 65,5 % homes i el 34,5% dones 2. El 15% de les participants són del Districte de Gràcia 3. El  44% tenen persones a càrrec seu 4. L’edat mitjana de les dones ciclistes és de 40 anys 5. Un 13% de les dones ciclistes formen part d’alguna entitat o col·lectiu ciclista 6. El 26% de les participants no són ciclistes; són dones que van a peu o utilitzen el transport públic 7.

La reunió de casal de dimarts passat va consistir en una trobada amb el regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona Max Zañartu. Una xerrada telemàtica sobre la mobilitat del nostre districte  i més enllà,superant els límits de l'àmbit municipal, i que va acabar amb un animat debat entre els assistents. El conseller del districte de Gràcia Miquel Colomé va fer la introducció exposant els principals àmbits d’actuació política en temes de mobilitat, com la regulació de l’aparcament de cotxes i motos, la pacificació de l’entorn de les escoles, la implantació de superilles, l’amplada de les voreres dels carrers i les freqüències dels semàfors. Tot seguit, el Max va començar la seva intervenció recordant que la mobilitat és una competència dels ajuntaments que, tot i no ser per a la gent un dels principals problemes, sempre surt a totes les enquestes com un dels temes a resoldre. Malgrat que les maneres de desplaçar-se han variat molt, fins fa poc la mobilitat sempre havia estat pensada al voltant del cotxe. Per això -diu- prefereix parlar més de «dret a l’accessibilitat» que de mobilitat. Els efectes d’aquest «dret a l’accessibilitat» es mourien, segons va exposar, en tres terrenys: la contaminació, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle i l’espai públic. La contaminació (que pot ser lumínica, acústica o d’altres tipus), en aquest cas, seria l’atmosfèrica, produïda principalment pel diòxid de nitrogen procedent dels motors de combustió, i pels aerosols o partícules en suspensió, procedents de les obres i la indústria. Un dels efectes positius més notables del confinament per la COVID-19 va ser la gran davallada dels nivells de contaminació a tota la ciutat i l’àrea metropolitana. L’emissió a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni, el metà i l’òxid de dinitrogen, principals responsables del canvi climàtic, prové principalment del transport (amb un 27% de les emissions de CO2), l’activitat portuària i aeroportuària, els serveis i també de la indústria.

Matinada-Pòrtics i Espurna de Gràcia són dos esplais que des del 2014 compartien local al c/ Jaén 7, a la seu d'YMCA, gestionat per les Carmelites. Era un espai precari i més havent-hi de conviure-hi les dues agrupacions. El novembre del 2019 Carmelites els van anunciar que no renovaven el contracte de lloguer i que havien de deixar l'espai, provocant que aquests dos esplais es quedessin sense un lloc on poder guardar material, trobar-se, fer-hi reunions, etcètera. Malgrat que les entitats en tot moment van tenir voluntat dialogant i de mirar d'arribar a un acord, no van tenir cap opció d'obrir unes negociacions serioses, ja que l'orde es va tancar en banda. Amb la pandèmia i el posterior confinament, aquesta expulsió es va acabar endarrerint fins al 31 d'agost del 2020. A hores d'ara, ambdós esplais es troben sense un local on poder desenvolupar les seves activitats amb normalitat. Cal recordar que l'ajuntament es va comprometre a trobar un espai definitiu des de ja fa temps. Només els va oferir l'espai de Tres Lliris, sense parlar amb el Casal Popular i sense poder ser aquesta una solució definitiva, ja que no és un local adequat per les entitats. A hores d'ara, els esplais han engegat una campanya exigint a l'ajuntament que trobi aquest espai que els han promès. Mentrestant, guarden el material al CP Tres Lliris i altres locals o domicilis particulars. Les entitats d'educació en el lleure com els esplais o caus són generadors de comunitat, són espais que mantenen els barris vius i amb activitat, i més si es tracta de dues entitats amb dues-centes famílies i 50 monitors i monitores que en formen part. Deixar-los sense local no és només deixar-los sense un lloc on poder emmagatzemar material, és treure-hi un lloc de trobada per a l'equip de monitors on puguin fer reunions, acabar amb un espai de socialització per a infants del barri on fan llaços d'amistat i on es genera un sentit crític imprescindible avui en dia. Cal urgentment que el districte trobi un local definitiu per a Matinada-Pòrtics i l'Espurna de Gràcia, un lloc adequat perquè puguin desenvolupar el seu dia a dia.

Davant la greu afectació econòmica que estava patint el sector de la restauració a causa del confinament i les seves fases posteriors, l’Ajuntament va publicar un decret d’alcaldia que permetia als bars i restaurants sol·licitar una ampliació temporal de terrasses.   El decret estava emmarcat en un pla de xoc de 42 mesures econòmiques i feia èmfasi en com un sector tan important a la ciutat de Barcelona podia resistir a les fases de desconfinament i represa. La mesura va ser aprovada amb el vot de tots els grups municipals i era publicat d’urgència el 21/05/20, a temps per poder afrontar els mesos de bonança meteorològica.   La mesura consistia en que els bars i restaurants poguessin ampliar les seves terrasses o sol·licitar-ne de noves, en el cas que no en tinguessin, per tal de superar les limitacions d’aforament a l’interior dels locals i les distàncies de seguretat entre taules i persones. Aquesta ampliació es plantejava de manera excepcional i havia d’acabar el desembre de 2020. És a dir, aquestes ampliacions de cap manera es podien consolidar.   Hem de recordar que en les primeres fases de desconfinaments els aforaments permesos eren del 50%, no es podia servir a la barra i la distància entre taules havia de ser de 2 metres. A més de les limitacions del PROCICAT, cal tenir en compte que els consumidors es varen anar decantant cap aquells establiments que tenen terrassa a l’exterior, en detriment dels que no en tenen. Amb aquestes perspectives, la majoria d’establiments no s’han vist en cor d’incorporar tots els treballadors que estaven a l’ERTO i alguns ni tan sols de tornar a obrir el bar. També n’hi ha que han plegat definitivament.   Durant unes setmanes 85.000 treballadors, 8.000 establiments i el Gremi de Restauració de Barcelona van esperar amb candeletes que s’implantés el decret d’ampliació de terrasses.  Malauradament, la nefasta gestió de l’Ajuntament va fer que la majoria de sol·licituds no fossin respostes positivament.

Una pregunta que cal fer-se és: aquesta situació viscuda per la COVID-19  ha sigut igual per a totes les persones? No ha fet diferència entre gèneres? Sabem que davant d’una crisi les desigualtats augmenten entre les persones més vulnerables, però entre homes i dones també?   Informes i estudis com l’elaborat pel Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA) confirmen que la situació de la COVID-19 afecta de forma diferent en funció del gènere. Podem afirmar que amb la pandèmia les desigualtats s'han agreujat  entre les dones i les nenes. Els motius d’aquesta vulnerabilitat són factors com un sistema sanitari fràgil, una cobertura social deficitària, una economia dèbil i molt encarada al treball no professional, entre d’altres.   Per què les dones són més vulnerables a la COVID-19 i pateixen més les seves  conseqüències? Les dones suposen un 70% del personal de l’àmbit sanitari i social; això implica que tenen una major probabilitat a l'exposició i al contagi. De les persones treballadores del sector de la salut contagiat un 76% eren dones i un 24% eren homes.   Les dones han tingut un pes fonamental en el sistema de cures; tant en les feines professionals  (salut, neteja, serveis socials, comerç, etc.) com no professionals (cures d'altres persones i tasques domèstiques).   És un col·lectiu amb més precarietat laboral perquè davant d'una situació de crisi, els impacta més la pèrdua de feina. I a més a més, les seves feines són més precàries i amb condicions pitjors i més desprotegides.   La conseqüència més dura del confinament, però, ha sigut l'augment de casos i la intensitat dels episodis de violència de gènere a nivell sexual, físic i psicològic.    Queda clar que existeix un desequilibri en el rol de lideratge i en la resposta d'aquesta crisi sanitària i social: les dones estem treballant a primera línia però estem infrarepresentades en les posicions de presa de decisions per lluitar contra la pandèmia.

El retorn a les aules en format presencial és de vital importància després dels mesos de confinament, teleformació, teletreball i vacances. La formació de la canalla i el jovent té una vessant socialitzadora que és imprescindible per al seu correcte desenvolupament; pedagògicament necessitem el retorn a les aules amb la màxima normalitat possible, i ho hem de fer en les millors condicions possibles. Una de les estratègies que s’han plantejat és la cerca d’espais addicionals, per permetre grups estables de mida més petita. El professorat i les direccions dels centres prioritzen els espais en el propi edifici que puguin adequar-s’hi (és del tot comprensible: proximitat, flexibilitat, coordinació...) abans que espais en altres indrets que comporten desplaçaments d’alumnat i professorat, i tal vegada aïllament del grup que s’hi ubiqués. Aquests espais dins els propis centres (aules polivalents, gimnasos, tallers, biblioteques, patis, etcètera) són necessaris en sí mateixos, no hi són pas de més, i tot i així potser enguany el centre haurà de reinventar-se, prescindir d’alguns, sense poder-los donar aquest ús i convertir-los en aules. Els ajuntaments han tingut la responsabilitat de cercar espais fora dels centres educatius, a demanda. Un centre educatiu pot haver plantejat a priori una necessitat, i aquesta necessitat modificar-se en el temps. Veiem com les condicions i circumstàncies poden variar, i molt, en poc temps. Per tant, penso que cal ser proactiu i la relació d’espais a disposició hauria de ser més extensa que la petició inicial, per poder reaccionar ràpidament si és el cas que les peticions creixen. El nostre grup municipal es va reunir durant el confinament amb moltes entitats del Districte, per fer-los costat i veure en què els podíem ajudar. Els vam traslladar que probablement aquest curs els centres educatius tindrien necessitat d’espais addicionals; que revisessin els espais de la seva entitat, quins podrien posar a disposició per utilitzar-los com a aules de grups reduïts.