La Canonja

Notícia

Discurs Diada Nacional de Catalunya, Castell de Masricart

Ofrena floral al pati del Castell de Masricart (la Canonja) (gentilesa de Alberich Fotògrafs)
Ofrena floral al pati del Castell de Masricart (la Canonja) (gentilesa de Alberich Fotògrafs)

Molt bon dia a tothom.
Avui, 11 de Setembre, diada Nacional de Catalunya, ens reunim aquí per tal de retre un sentit homenatge a totes aquelles persones que van lluitar i lluiten per la defensa de la llibertat, la llengua i la identitat de totes les catalanes i catalans, per exaltar els valors de la nostra Nació i recordar la nostra història.
No demanaré perdó. No demanarem perdó. No ens disculparem per treballar, amb perseverança i amb dignitat, per una Catalunya més solidària, més justa, més pròspera econòmicament  i més equilibrada. Amb el cap ben alt i dient-t’ho ben fort, exclamem que lluitem per una Catalunya independent, per una Catalunya ja madura que vol dictar el seu camí, construir el seu futur, sense traves de ningú.
Avui, dia 11 de setembre, Festa Nacional de Catalunya, reivindiquem el que nosaltres creiem que és el millor per al nostre país. I no, no som excloents. Defensem la nostra postura, la nostra idea, sense anar en contra de ningú. No us equivoqueu. Que no es facin interpretacions malintencionades. I quan sortim el carrer i expressem el nostre ideari, fem això, defensem una postura, sense menysprear cap altre posicionament. No oblidem mai que estem treballant per la consecució d’un referèndum acordat. Sempre ha estat la nostra voluntat, tant ara com el del 1 d’octubre de 2017. És a dir, que la majoria decideixi el camí que hem de seguir. Però preguntar sembla que fa por. Saber l’opinió de la gent espanta. I els governs obliden que estan per a servir. I això passa tant al Govern Central, com en el nostra Ajuntament.
I aquestes manifestacions no han de quedar només en aquest acte. No només s’ha de cenyir a fer una ofrena, una vegada a l’any. Una de les grans fal·làcies que hem hagut d’escoltar en aquests últims temps és la neutralitat dels carrers. Els carrers no han estat ni han de ser neutrals. Quan pengem llaços grocs, només es fa una demanda democràtica d’una gran part de la societat catalana. I la seva presència en balcons, ajuntaments, places, carrers i finestres és només un exemple de discrepància, de denunciar un acte injust, que és la presència, avui, any 2019, de presos i preses polítiques, de persones exiliades per defensar, de manera pacífica, un plantejament polític. Quan una minoria té la llibertat i la impunitat de treure aquestes manifestacions democràtiques, és simplement una estratègia per a buscar confrontació, enfrontament. No ens trobaran. Respondrem amb un somriure d’orella a orella.  I des d’aquí trasllado aquesta reflexió al partit governant, qui sempre ha tingut una postura totalment opositora a la presència d’aquestes manifestacions als carrers de la Canonja.
ERC sempre ha treballat per a la unitat de l’independentisme, per ampliar bases i construir ponts amb altres formacions i entitats. I ERC de la Canonja va en aquest sentit, sempre amb el cap ben alt, de manera franca i sincera. I aquesta mà l’hem estesa sempre. Cal establir una estratègia comuna, però sent conscients que som diversos i plurals. I des d’aquí apel·lem a un treball col·lectiu real. Només donant el millor de cadascú i cadascuna arribarem a bon port.
No hem de tenir por, ningú de nosaltres, de que hi hagi manifestacions, sempre democràtiques, de diferents postures polítiques. De veritat, cal escoltar-nos més entre tots i totes i no veure un pensament diferent com una amenaça. Per què, al final, aquest país l’estem construïm, el construirem entre tots i totes, a la línia que expressa el poema de Miquel Martí i Pol, que porta el títol Ara Mateix i que comença així:
 
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible
 
Visca la Canonja!
Visca Catalunya!