Lleida

Notícia

Un any del “Vam Votar, Vam guanyar”

Núria Marín, regidora d'ERC-Avancem a l'Ajuntament de Lleida i diputada provincial

Menystenir, minimitzar o ignorar l’impacte que en la ciutadania de Lleida va tenir el referèndum per la independència portat a terme a Catalunya l’1 octubre del 2017 és viure d’esquenes de la societat que ens envolta. 
Aquell primer d’octubre de fa un any Lleida va sortir al carrer convençuda que vivia en democràcia. Hi havia gent de totes les edats i de tota mena: joves inconformistes i els més conservadors, pares i mares amb criatures, padrins i padrines, pagesos, metges, mestres, electricistes i manyans..... tots vam sortir de casa cap als col·legis electorals convençuts que podríem exercir el dret a vot perquè vivíem en un estat en democràcia.

Per aquells que vam participar més o menys activament al referèndum hi ha un abans i un després de l’1 octubre. Recordo la demanda de solidaritat de divendres al vespre, des de l’Institut Ronda: “som quatre persones davant l’Institut i volem assegurar-nos que diumenge hi podrem votar”. La crida va fer efecte i quan hi vaig arribar, el recinte estava obert i hi havia prou gent disposada a passar-hi dues nits. Segurament va ser el detonant, per bona part de la ciutadania. A partir d’aquí la logística popular es va disparar, a altres col·legis electorals els qui no ho havien fet es van anar organitzant en un exemple d’autogestió, cooperació i eficàcia encomiables. Els nostres telèfons treien fum i el grups de WhatsApp es feien interminables, afegint més i més contactes.

Va arribar el diumenge i l’expectativa anava in crescendo fins que els representants de l’administració i els responsables dels locals els van obrir. Arreu es va fer un passadís per deixar entrar les urnes i les paperetes. Com a bons catalans vam posar-nos a la feina. Els preparatius i la salvaguarda dels col·legis electorals les nits anteriors ens havien donat aquest regal, el regal de poder exercir el nostre dret a expressar-nos votant. L’emoció i l’alegria eren incommensurables, l’ambient era especial... el de les grans ocasions. Però de seguida van començar a arribar notícies de la brutalitat policial i l’emoció i l’alegria es va transformar en por però alhora en la determinació i fortalesa necessàries de qui se sap legitimitat per aguantar l’embat.

L’1 d’octubre tindrà en la memòria dels lleidatans i lleidatanes un doble record: com el dia fatídic en què les forces policials estatals van actuar amb total impunitat i violència desmesurada per evitar que lliurement s’expressés la ciutadania però també el record del “vam votar i vam guanyar”. A la motxilla portarem sempre la prevenció davant tot allò que és capaç de fer l’estat però també -i més important- la capacitat de la ciutadania per defensar-se, organitzar-se i gestionar les situacions més convulses. Prenem-ne bona nota.

A Lleida, si bé és cert que bona part de la corporació vam ser al carrer colze a colze amb les dones i homes que van defensar el seu dret a votar, l’equip de govern no va ser-hi, malgrat les proclames a què ens tenen acostumats, les de ser un govern per a tots i un govern proper.

Governar una ciutat és també garantir l’honorabilitat dels homes i dones que governem, compartim o no les seves idees polítiques i els seus ideals. Governar és també defensar la ciutadania de la violència, sobretot quan aquesta és exercida arbitràriament i desmesuradament, saltant-se els mínims criteris de proporcionalitat. Governar és no inhibir-se ni deixar sols als veïns i veïnes patint les greus agressions i vulneracions dels drets més elementals. L’alcalde Ros ho va deixar clar... el nou alcalde, Fèlix Larrosa, té l’oportunitat d’esmenar la plana. Ho farà?