Encara avui, la línia que separa aquestes persones del conjunt de la ciutadania és una frontera imaginària feta de prejudicis i fonamentada en la idea que quedar-se al carrer és impossible per a una “persona normal”, i qui ho fa és perquè té problemes amb l’alcohol, les drogues o ha portat una mala vida. Sovint, quan passo pel carrer, parlo amb aquestes persones i us ben asseguro que els camins que han seguit moltes d’elles han estat molt diversos i que viure al carrer és alhora una conseqüència i una causa de l’exclusió social.

Aquells dies mandrosos després de Nadal i Sant Esteve i abans de la nit de Reis són dies per reflexionar. Són els dies en què la gent fa el resum a les seves xarxes socials de l’any que estem a punt de deixar, però també són els dies en què aixequem la mirada cap a l’any que estem a punt d’estrenar. El 2019 ha estat un any que recordarem sempre, l’any del canvi honest, valent i emprenedor.

Ser jove avui a Catalunya no és fàcil. Tenim una taxa d’atur del 10,87%, que en la franja d’edat dels 16 als 24 anys puja al 23,70%. I molts dels que tenen la sort de poder treballar ho han de fer en condicions de precarietat: sous baixos, jornades llargues i poques possibilitats de promoció que els obliguen a viure en una situació d’inestabilitat i inseguretat tant econòmica com personal.

Els processos de globalització, lligats de manera indissociable a l’expansió del neoliberalisme, tenen una expressió cultural que és conseqüència però també instrument necessari per a la seva implantació. Així, el model neoliberal requereix la construcció d’una cosmovisió que transformi la mirada de la societat en totes les seves escales dins d’un marc ideològic i comunicatiu per donar suport a la seva extensió global.

L’Organització de les Nacions Unides va establir el 10 de desembre com a Dia Internacional dels Drets Humans. La Declaració Universal va culminar el 1948 els treballs que l’Assemblea de l’ONU va iniciar uns anys abans perquè mai més tornessin a repetir-se les atrocitats viscudes durant la Segona Guerra Mundial. Posteriorment, la Declaració Universal s’ha anat completant amb altres acords, com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor el 1976, o la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, aprovada l’any 2000.

La setmana que tot just ha fet cinc mesos de la materialització del Pacte de Sant Joan, el govern d’entesa que formem ERC-AM, Junts per Catalunya-Lleida i El Comú de Lleida-Podem-ECG hem fet públics els pressupostos per al 2020. Som el canvi honest, valent i emprenedor per a Lleida i el balanç presentat n’és segurament el millor exemple, tot i no tractar-se d’unes xifres somniades. Ho vam dir a la roda de premsa i ho gestionarem en els propers mesos: el pressupost per a l’any que ve és contingut en la despesa i realista en els ingressos i és la proposta més bona i factible que podíem fer atesa la situació econòmica en què es troba la Paeria.

La presentació i aprovació dels pressupostos municipals és, de llarg, el moment més important de l’any per a una regidora d’Economia. En un exercici de responsabilitat, abans de definir els comptes per al proper any cal conèixer l’estat econòmic en què es troba el consistori analitzant què s’ha fet fins al moment i, aleshores sí, establir les bases dels propers mesos. En això hem treballat les darreres setmanes i, fidels a la voluntat de transparència d’aquest nou govern municipal, això us presentarem els propers dies.

Divendres, 15 de novembre, es van concedir els premis Josep Vallverdú i Màrius Torres a Lleida. El periodista de Santa Margarida i els Monjos Jordi Romeu ha guanyat el premi d’assaig amb ‘Les Arnes de Bendicó’, i la sabadellenca Anna Garcia ha guanyat el 24è Premi de Poesia Màrius Torres amb el ‘Dietari del buit’. Competien enguany 21 originals en el Vallverdú i 65 en el Màrius Torres, ambdós en el marc dels Premis Literaris Lleida, organitzats conjuntament per la Paeria i la Diputació de Lleida.

El de la neutralitat és un argument que sovint s’empra per segrestar el debat i silenciar l’adversari. Fa temps que sentim a parlar de neutralitat de les vies i els edificis públics a aquells que se senten incòmodes amb la lliure expressió d’idees que col·lideixen amb les seves. En el fons, aquestes reclamacions de neutralitat emmascaren unes relacions de poder i domini que malden per perpetuar-se imposant determinat discurs i mantenint l’statu quo.