En aquestes alçades de la pel·lícula entrar a debatre si la humanitat ha d’afrontar o no els dos reptes per a la seva supervivència que mai se li havien plantejat, com són el risc de la guerra nuclear i el canvi climàtic, senzillament és d’una ignorància infinita o d’un negacionisme mediambientalment reaccionari. Per si algú encara dorm a la palla, estem i sempre estarem parlant de la supervivència de l’espècie humana, mai del planeta Terra, per sort del mateix planeta blau; ell hi era abans que nosaltres el comencéssim a gaudir i destrossar i ens perviurà en milions d’anys.

La venda no sedentària, o com col·loquialment anomenem “parades dels mercats de carrer”, han estat i haurien de ser la nineta dels ulls per al Govern municipal de Lleida.  El seu origen es perd en el temps i ha permès sempre aquesta relació entre el client i el comprador d’una frescor i alegria que ja voldrien molts botiguers poder oferir els seus productes amb aquest “desparpajo” que ens envolta quan passegem pel mercat dels dijous del Camp d’esports o el del dissabte al Barris Nord a Lleida.

Quan des del moviment feminista s’aborda i es teoritza sobre urbanisme es fa des de la mirada lila que aporten les dones. Es posa sobre la taula l'impacte de l'entorn construït -l'urbanisme- en les dones. Les promotores de l'urbanisme feminista avancen una perspectiva crítica amb les estructures patriarcals tant polítiques com socials que han tingut un impacte negatiu en les vides de les dones i han limitat la presència femenina en la planificació urbana.

Optimitzar el diner públic és, per principi, l’obligació de tot governant i l’art de la política: fer tot el possible amb els recursos disponibles. En el cas de la Paeria, aquesta disposa de centenars de milers d’euros per fer polítiques que tinguin com a objectiu el bon funcionament de la ciutat, concretament, aconseguir una bona qualitat de vida social i mediambiental.  Aquests diners es poden usar per reforçar els recursos humans propis, és a dir, funcionaris i laborals i, alhora de forma complementària, es poden invertir en la contractació de serveis externs.

En la recta final de l’actual mandat municipal, la Sindicatura de Comptes ens dóna a conèixer el seu informe sobre despeses i contractació administrativa de l’Ajuntament de Lleida de 2015. En 116 pàgines, l'òrgan públic que fiscalitza els comptes, la gestió econòmica i el control financer –tant de la Generalitat com dels ens locals de Catalunya– dictamina que l’equip de govern de la Paeria gestiona de forma irregular el pressupost municipal de despeses i que vulnera la normativa en la contractació de serveis, de subministraments i d’obres.

El mes de gener d’ara fa 111 anys va néixer Simone de Beauvoir. Sempre lúcida i en alerta, ens va advertir “No oblidem mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa per a què els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits. Hem de romandre amatents tota la vida”.  Els darrers esdeveniments a Catalunya i la reacció de l’estat i els partits estatals avalen Simone de Beauvoir.

No podem més que reconèixer i agrair la tasca que porta fent l’associació de defensa del Dret a Morir Dignament-Catalunya (DMD-CAT). Agrair-los el compromís, la sensibilització i la difusió que han fet i continuen fent sobre una qüestió dura d’abordar; és cert, dura i difícil perquè s’hi barregen sentiments i raó, perquè és una de les qüestions que ens afecten en el nucli més íntim de la nostra persona, però que apel·la directament a la llibertat de les persones a decidir com volen viure i com volen morir.

Encetem el 2019, amb els quatre darrers mesos hàbils d’aquest mandat municipal. Amb un alcalde diferent al que havia començat... Però amb el mateix pacte de govern. Perquè, per molt que Fèlix Larrosa ho vulgui obviar, l’acord del PSC amb Ciudadanos –els mateixos que pacten amb VOX a Andalusia- continua vigent i ben vigent, com ha quedat acreditat en els moments des que hi ha nou alcalde, com són l’aprovació de les ordenances fiscals i dels pressupostos.

L’espai on ens movem pels nostres carrers i places és finit, és a dir, està limitat per les nostres cases i edificis.  Aquest espai l’anomenem espai públic, és a dir, de i per a tothom. Davant d’aquesta realitat física, hem de decidir com ens repartim i usem aquest espai. L’aparició dels carruatges i, ara els cotxes, va implementar la famosa frase “dret de pes, envers el dret de pas”.