Exigir retirar els noms de carrers que honoren prohoms franquistes no és només una qüestió de dignitat i de rigor democràtic, que també, és condemnar el franquisme, ergo, condemnar el feixisme. És voler una ciutat neta de tos els vestigis del règim feixista que ens va tiranitzar durant gairebé 40 anys.  “Característiques del feixisme foren el tremp nacionalista i combatiu, el desig d’un govern autoritari exercit per un sol conductor carismàtic, l’existència d’un únic partit, controlat per l’estat, l’autarquia econòmica i l’esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats països, per un sistema corporatiu”, “a l’estat espanyol, la religió, entesa com un dels pilars del feixisme, va ser un factor realment rellevant en el missatge de Falange.

La setmana passada, van ser aprovats els pressupostos de la Paeria per al 2019. Els últims pressupostos del mandat. Els primers pressupostos de Larrosa com a alcalde (i esperem que els últims, ja que esperem que en el proper mandat governi ERC). Una ocasió d’or perquè el flamant Paer en cap demostrés que, efectivament, volia fer foc nou i canviar maneres de fer respecte a Ros... Però res d’això: va fer patent que continua ben vigent el pacte amb Ciudadanos i va confirmar que s’entén a la perfecció amb aquest grup i amb el del PP.

El 25 de novembre, fa 58 anys, a la República Dominicana van ser torturades i assassinades tres dones, les germanes Mirabal, en mans de la policia secreta del dictador Rafael Trujillo. El seus cadàvers destrossats van aparèixer al fons d’un barranc. Aquestes dones van ser víctimes del terrorisme d’estat i de la violència masclista.. És bo i necessari recordar el perquè de les dates assenyalades, en aquest cas més encara, perquè ens recorda la brutalitat i acarnissament de què és capaç el masclisme en l’exercici del seu poder ancestral.

Al ple de setembre de la Paeria es va aprovar una moció promoguda pel grup ERC-Avancem i pactada amb el del PSC, amb el vot favorable de tots els grups menys el de Ciudadanos, per actuar positivament a la Mariola. El seu nom deia clarament quina era la finalitat: aturar la degradació del barri i iniciar-hi un procés de recuperació integral. I és urgent començar a treballar-hi.  Degradació i recuperació integral: per això va presentar-la el nostre grup.

D’ençà que el 2 de novembre del 1937 l’aviació italiana va bombardejar la població civil de Lleida en un atac militar a objectius civils, les intel·ligències militars han trobat un filó per guanyar guerres. Les massacres de civils han passat a formar part de l’estratègia militar. Què pensarien els grans estrategues militars dels actuals bàrbars de la guerra? Probablement els qualificarien d’inútils militarment i sentirien una profunda vergonya, menysteniment i fàstic.

L’Horta de Lleida comença a veure la llum. Aquest mandat municipal, que ja arriba al seu final, haurà donat un impuls a l’Horta com mai havia succeït. La configuració d’un govern municipal en minoria i la presència de diversos grups realment implicats amb l’Horta ha generat una sinergia generadora de bons fruits. Estic realment orgullós d’haver-hi participat –com a representant del grup municipal d’ERC-Avancem– ja que, si no hagués estat així, ara no disposaríem de la partida més important mai acordada per restaurar i condicionar camins de forma sostenible, és a dir, sense l’ús d’herbicides potencialment carcinògens per a les persones, poca broma.

El 15 d’octubre de 1940 va ser afusellat el president Lluís Companys, després de ser sentenciat en un consell de guerra sumaríssim sense cap mena de garanties processals. L’única sentència d’aquest tipus a un president d'una nació democràticament escollit a la història d’Europa. Un crim d’Estat. I, malgrat que ERC ha exigit repetidament la seua anul·lació i la reparació de l’honor del president Companys, l’Estat Espanyol s’hi negat altres tantes vegades.

Menystenir, minimitzar o ignorar l’impacte que en la ciutadania de Lleida va tenir el referèndum per la independència portat a terme a Catalunya l’1 octubre del 2017 és viure d’esquenes de la societat que ens envolta.  Aquell primer d’octubre de fa un any Lleida va sortir al carrer convençuda que vivia en democràcia. Hi havia gent de totes les edats i de tota mena: joves inconformistes i els més conservadors, pares i mares amb criatures, padrins i padrines, pagesos, metges, mestres, electricistes i manyans.

Convivim amb dues realitats. Per una banda, els animals ben atesos pel veïnat responsable i complidor amb la llei, que cobreix les seves necessitats bàsiques d’alimentació, higiene i escalf emocional, els identifica amb xip i els censa a l’ajuntament. Fins aquí res a dir: és la demostració que formem part d’una societat madura i sensible envers els animals de companyia. Ara bé, com que el món no és de color rosa i la realitat ens posa al seu lloc dia a dia, tenim davant nostre la cara fosca que pateixen molts d’aquests éssers vius, concretament els gats i els gossos, els quals  de forma ancestral han conviscut amb l’ésser humà.