Portem més de dos mesos, des de mitjans de març, parlant de la Covid-19, dels seus efectes, de les seves conseqüències en la salut de les persones i en l’economia. Hem parlat del col·lectiu sanitari, de com estan vivint – i patint – aquesta crisi. Hem parlat de les residències d’avis i dels nostres padrins i padrines, el col·lectiu més vulnerable. Hem parlat dels ERTOs i de la crisi econòmica que vindrà.
Primera setmana en fase 1: molta més gent pels carrers, les primeres cerveses en les terrasses, ganes de sol i exterior. No sé si havia vist mai tantes bicicletes circulant per de la ciutat aprofitant el tancament dels carrers del cap de setmana. Encara hi ha respecte per la pandèmia, complim amb devoció les mesures de seguretat que ens aconsellen, però també li comencem a saber donar un tomb lúdic.
Només en tenia 11, aquell primer any de moros i cristians. Érem les nenes de la comparsa, els petits, els que volíem sortir de guapo abans d’hora, els que assajàvem totes les nits per aprendre el pas. Ens instruïen no només per aprendre a coordinar-nos, a no avançar-nos, a agafar-nos de les mans, a girar a temps, a fer de cap d’esquadra, també calia començar a sentir i interioritzar la música, el to i acompassar-nos sense buscar cap altre referent.
Fins a quin punt la pandèmia del COVID-19 transformarà el món? ¿Canviaran les relacions personals? Viatjarem menys? Tindrem més consciència de comunitat?¿Passarà a primer pla la consideració pel medi ambient, ara que hem constatat la fragilitat de la naturalesa humana? ¿La ciència i la medicina guanyaran pes en els pressupostos i en els programes dels governs? Aquestes i altres preguntes són les que ara ens plantegem, en una societat trasbalsada per l’impacte d’un virus que ha posat en perill la convivència humana planetària i per al qual cap país no estava preparat.
Fa uns quants dies que notem que tot ha canviat. Han canviat les nostres rutines, les formes de relacionar-nos, de treballar. Ara tenim poques converses cara a cara; les tenim, sobretot, a través d’una pantalla. Ara fem els vermuts o celebrem els aniversaris a distància. Tot ha canviat. I ha canviat tant que ara, l’Estat espanyol ens diu que el que enteníem per “normalitat”, ja no ho serà més, que ara anem cap a una “nova normalitat”.
Les societats del present són diverses i plurals. Les conformen persones de diverses procedències, cultures i religions i no ens podem mantenir al marge d’aquest fet amb què ens topem en qualsevol dels nostres afers de la vida quotidiana. Lleida compta amb una diversitat molt àmplia i això ho comprovem quan anem a passejar, a comprar, a la feina, als centres de salut, a les escoles o a la universitat.
“Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.” Eren versos de Salvador Espriu en temps de grisor, temps de repressió per les persones i de confinament de les expressions culturals. Eren versos de resistència i d’esperança. La cultura està intrínsecament relacionada amb l’enfortiment dels vincles socials, té impacte sobre la salut de les persones, sobre la seva autoestima, dóna sentit a la vida.
Viure al Reino de España és com jugar a la tómbola: sempre toca. La darrera crisi econòmica va disparar les xifres d’atur fins a nivells de rècord, d’on sembla que els costa baixar. Fins ara, encapçalàvem el rànquing europeu amb una taxa del 13,6% (del 30,9% entre els joves), al darrere només de Grècia amb un 16,3%. En una crisi sanitària com la que estem vivint aquests dies, les coses no han anat gaire millor.
Deia Xavier Marcet en una videoconferència aquesta setmana que després d’aquesta crisi sanitària, social i econòmica que ens ha deixat –i que ens deixarà– el Covid-19, caldrà desaprendre per tornar a aprendre de nou. Caldrà fer un gran esforç per entendre que el món, tal com l’enteníem abans, ha canviat. Aquests moments, però, són moments de superar l’emergència, de sortir com a societat el millor possible.