Olot

Notícia

Heribert Barrera: el polític i l'amic

Marçal Casanovas
El proppassat divendres moria a Barcelona el polític i amic Heribert Barrera i Costa.
Tots el mitjans informatius s’han fet eco de les grans virtuts polítiques, com a català íntegre, defensor de la seva pàtria, de la seva nítida visió sobre el país, sense caure en concessions polítiques de cap mena (ell fou l’únic polític català, que no brindà per l’aprovació a Madrid de la constitució espanyola, perquè creia que lligava els catalans de manera massa estreta a les conveniències del centralisme espanyolista).
Ha estat un gran President del Parlament català. En aquella primera legislatura, en què tot s’havia de fer, ell sabé donar una gran dignitat al nostre òrgan legislatiu. La figura del President del Parlament agafà una magnitud política que molts no esperaven.

Be, podria parlar llargament de la seva acció política amb visions d’home d’Estat. Deixo aquesta tasca als mitjans informatius, que en coneixen la trajectòria potser millor que jo. Em fixaré més en la persona de l’Heribert, amic, el seu caràcter i el seu tarannà.

Home provinent del món de les ciències exactes, era llicenciat en Química inorgànica, era un home molt ordenat. Les seves exposicions eren sempre amarades per la lògica i la raó, difícils de rebatre, les mantenia a ultrança, amb nous arguments que anul•laven els raonaments dels seus oponents. Home molt racional, quan assumia una causa la mantenia contra vent i marea, i era molt difícil fer-lo canviar de plantejament. La seva fermesa anava lligada al mateix temps d’un parlar suau i afable que et desmuntava.

Com a persona, era d’una integritat total incapaç d’accedir al més mínim joc brut. Home molt frugal i auster, feia una vida personal gairebé d’anacoreta. No acostumava a veure altra cosa que no fos aigua, o cafè amb llet. I, de menjar, mai cap excés (als dinars del restaurant del Parlament, li solien preparar una verdureta, i un xic de carn de segon i fruita per postres)

Era un home exigent, tot havia d’ésser perfecte sobretot amb ell mateix, a les altres persones els perdonava les seves limitacions.
Malgrat aquest quadre que podria representar una persona completament esquerpa, en realitat no era així. Més aviat baix d’estatura, et trobaves amb un homenet amable que et somreia i feia tot el possible per atendre els teus problemes.
Com podeu deduir, jo admirava la seva actitud personal davant la vida, encara que alguna vegada m’irrités la seva tossuderia.

Heribert, amic, reposa en pau, sàpigues que has sabut deixar escola darrere teu. Espero que algun dia des d’allà on siguis puguis contemplar la Catalunya que tu vas somiar.