Osona

Notícia

El mantra de l'independentisme en contra de les classes populars

Jordi Fàbrega, President d'ERC Osona

Hi ha un mantra en certs sectors de l'esquerra no independentista, incloent-hi elements de l'esquerra autodeterminista, que repeteix que el procés cap a la independència és de dretes i no respon als interessos dels sectors populars de la nostra societat.

Aquest mantra no és gratuït, ja que la batalla per aconseguir la majoria explícita a favor de la independència és en aquests sectors populars, on els comuns esperaven ocupar l'espai tradicional del socialisme a Catalunya. Sobretot en aquell cinturó roig on en els 70 i 80 socialistes i psuqueros hi pugnaven per l'hegemonia electoral. Els socialistes s'hi van acabar imposant.

L'independentisme del segle XXI ha pres el mateix camí que el catalanisme del segle XX, aspirar a ser un moviment polític interclassista però que posa l'èmfasi en les classes mitjanes i populars. Per fer això era del tot necessari bastir un projecte que trenqués fronteres partidistes i geogràfiques, fugint de catalunyes duals dividides per partits o per origen dels ciutadans catalans.

Perquè ens entenguem, s'havia de trencar en la Catalunya de l'època pujolista on el país es dividia entre convergents i socialistes, i entre comarques i àrea metropolitana barcelonina, que era una evolució barroera de les tesis de Solé Tura que el catalanisme era històricament una qüestió burgesa, enfront dels interessos de classe dels treballadors. Una tesi que ens portava a ignorar el catalanisme popular que ens va mostrar el professor Termes i situar la classe treballadora catalana en paràmetres només metropolitans, com si a comarques no hi hagués gent treballadora...

Quan veiem els posicionaments públics de sectors del capital financer català com l'Oliu del Banc de Sabadell o la gran empresarial de la patronal de Fomento Nacional del Trabajo, la gran patronal catalana, fa que aquestes tesis classistes de lligar el procés d'emancipació nacional al capital i als interessos de classe de la burgesia queda més en entredit.

Quan Joan Herrera invoca els interessos de la classe treballadora enfront de l'independentisme és encara més cridaner el posicionament de la banca o d'un gran empresariat, que a diferència de les PIMES, viuen massa del BOE i de l'oligopoli de les energètiques, per exemple. O quan s'invoca cert elitisme social de l'independentisme, grinyola absolutament quan veus els massius onzes de setembre, de caràcter absolutament popular. Però vaja, a casa nostra no ens és estrany aquest discurs, el lerrouxisme es va iniciar contraposant les classes populars al catalanisme a principis del segle XX.

La independència de Catalunya és la via que tenim per a tot el país, sense exclusió. Una via que ens ha de portar a una República Catalana que permeti desenvolupar-nos com a societat molt millor. Serà responsabilitat nostra de sortir-nos i de saber les contradiccions socials que qualsevol societat democràtica té. Una República Catalana que ens és necessària, perquè el Regne Espanyol és incapaç de millorar les nostres vides, fins i tot aconsegueix empitjorar-les a través de sentències judicials contra lleis com la de la pobresa energètica o d'igualtat de gènere, entre d'altres.

Però a més, els sectors oligàrquics i privilegiats es situen sota l'empara de l'Estat Espanyol. Quina gran contradicció quan els dirigents de certa esquerra reciten una vegada i una altra el mantra de l'independentisme en contra les classes populars del país.