País Valencià

Notícia

Fuster, encara.

Article de Josep Barberà, president d'Esquerra Republicana del País Valencià

Vint-i-cinc anys després de la seua desparició i cinquanta-cinc després de la publicació de “Nosaltres, els valencians”, hem avançat poc, massa poc.
 
Si bé és cert que, per fi, els valencians hem estat capaços de desallotjar alguns fartons de “l’orxateria administrativa del carrer Cavallers”, encara no hem aconseguit autocentrar-nos, tractar de pensar un projecte autònom -no “autonomista”- pel País Valencià. No seré jo qui diga que el canvi -el canvi- no s’ha notat; seria mentir: després de més de vint anys, tenim un Molt Honorable digne del seu títol; i les butxaques dels nostres consellers no són notícia per emplenament sospitòs. Hem guanyat la normalitat. Normalitat espanyola i autonòmica, però normalitat al cap i a la fi.
 
Tammateix, la conclusió que això és suficient resulta d’una miopia preocupant. Haver guanyat la normalitat no ens situa en un context de millora; ens situa en la gestió de la misèria -gestió honorable, al menys, ai las!-,gestió de poques competències i menys recursos, gestió de deute i de FLA, gestió d’ofrenes, en definitiva, a cent-denou euros per cap, que van barates.
 
L’evolució, doncs, és curta. Les decisions del Govern actual continuen castrades per un altre govern -l’espanyol- que ens va a la contra, per una estructura escrita en pedra del Sinaí, per un Estat, en definitiva, que ens encorseta econòmicament, políticament, socialment.
 
He tractat de fugir -cregueu-me— tant com he pogut de les cites. Desgraciadament, l’obra de Fuster és d’una actualitat insultant i no em queda més remei: “Les polítiques a curt termini són decisives, però, ben mirat només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació nacional”. Si no és així tot es diluirà en pura descentralització. Jo sempre he cregut que la descentralització pot ser pitjor que el centralisme”.
 
Tot sovint -més del que desitjaria, realment- toca recordar-li al nostre Govern que la gestió de les molles no pot apropar-nos a la felicitat de la nostra societat. Quin és el meu full de ruta, dieu? Dues paraules: Fuster, encara.