País Valencià

Notícia

CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT I CAP DE LLISTA A CORTS VALENCIANES: Castelló, Josep Lluís Albinyana.

El candidat a la presidència de la Generalitat d'Esquerra Republicana del País Valencià és Josep Lluís Albinyana, cap de llista per la demarcació de Castelló. Jurista i president del Consell del País Valencià, Josep Lluís Albinyana va acceptar la proposta de Josep Barberà, president d'ERPV, de representar-nos, després de molts anys apartat de la política activa. 

Allà on fem un acte, la gent queda embadalida amb la capacitat intelectual i política d'un home que coneix amb detall la història del País Valencià. Potser per això té les idees de futur tan clar. Li fem quatre preguntes referents a les eleccions del 28 d'abril. 


1.-Per qué acceptares encapçalar la candidatura d’ERPV.

No em vaig presentar voluntari. Però tardí segons quan em demanaren participar-hi en aquestes eleccions. Vaig acceptar per no restar al marge d’una ignomínia i canvi com els que estan passant, enfront del soroll tant fort com el del silenci que domina la majoria dels polítics nacionalistes. Quan tanta gent que devia parlar, calla i mira cap al costat, cadascú és obligat prendre posició en una cursa que no és per aconseguir els projectes polítics respectius, sinó millor la mera defensa d’unes regles democràtiques comuns per a tots. Es tracta de prioritzar els objectius per arraconar en primer lloc tots els elements tòxics per una societat democràtica. La Constitució del 78 es qualifica com “transició” a la democràcia, però aquesta és una falsedat quan s’utilitza com argument de persecució à la dissidència del bloc unionista, criminalitzant l’exercici de llibertats democràtiques amb la utilització dels Poders Públics, que han perdut llur legitimació d’esser neutrals i restar sobre totes les opcions polítiques, per convertir-se en aferrissats combatents dels demòcrates dissidents. El rei mateix ha donat un exemple notori d’aquest enfrontament caïnita entre ciutadans del mateix Estat.



2.- Per què cal fer confiança a ERPV? Per què cal votar esquerra?

En realitat som els indicadors de la capacitat de la democràcia actual per identificar-se com una societat oberta, on en teoria qualsevol dissidència pugues cabre, sense patir la censura ni la persecució. La qual cosa, d’entrada, es difícil creure  tenint presos polítics sota l’amenaça de severes penes de presó, sofrint la vergonya d’un judici sense la contradicció entre els testimonis dels agressors i les imatges filmades de llurs intervencions, amb l’acusació popular d’un partit filo-franquista i patint el bombardeig diari dels fake-news dels grans mitjans de comunicació amb la provocació guerra-civilista dels partits unionistes.

El vot a ERPV és en aquestes eleccions un vot de doble conseqüències. Per què és un vot que suma i a la vegada resta. Sumarà la voluntat de tots aquells que es resistim a perdre unes llibertats democràtiques essencials per tota societat moderna, innovadora, igualitària, pacifista, solidària i laica, junt la d’aquells que defensem la República com formulació política més adient per fer possibles dits objectius. Però també és un vot que al mateix temps resta, ates que li lleva el suport  als partits que en les anteriors eleccions gaudiren la nostra confiança, demostrant així la nostra decepció per la seva política. Una resta que, per mínima que fos, pot provocar un canvi substancial d’eixes polítics. Per ells no és el mateix traure el resultat del passat o més, que traure menys, per què en aquest cas serà manifestació d’un fracàs. 


3.-Que en penses dels teus companys de candidatura (Barberà, Forcada, Jaume Ferrà,Santi Zorio, Patri Minyana, Guillem, Maria, Rebeca...)


    Són bona gent. Gent de confiança. No conec la majoria, per que són mes jovens. Però tampoc cal tenir una relació de tota una vida per tindre la convicció que es tracta d’una gent que en el cas d’un terratrèmol, una catàstrofe, en qualsevol cas t’abandonarien. Mai. Al menys eixa és la sensació que tinc, seduït davant la generositat i el coratge que em demostren per defensar públicament el que molts pensen i tanmateix callen. Alguns inclús diuen, per justificar llur silenci, allò de “Fuster s’equivocà”. Però les meves companyes i companys de candidatura no precisen cap tipus de coartada, per què em demostren que no els tempta renunciar a res per dur i alt que sigues el repte. No són més arriscats que altres. No. Són més integres amb la consciència d’un País València que mai podrà exercir la seva llibertat amb la col.laboració d’aquells que li neguen l’existència. Ni ho podrà fer un híbrid en el que hi participen tots, per què la censura és el contrari de la llibertat. En definitiva, aquesta candidatura forma part de la meva immensa família valenciana. I de mon pare recorde aquell dit que es preguntava “qui mana més que el que mana?..”.la resposta és “aquell que fa el que li dona la gana”. La llibertat per tant produeix felicitat, i la política és una opció de llibertat. Això és el que pense d’aquesta candidatura.



4.-Quines són, segons el teu parer, les urgències del País Valencià?

    Recomano obrir els ulls a la realitat, el cor a la solidaritat i la ment à rebutjar la censura o la por per creure que «ara no és el moment». Crec que enfront d’un crisi que ha posat contra les cordes als Poders Públics de l’Estat, que tracten d’adormir-se les consciències voluntaristes de molts i que restem sota el joc hipòcrita i fariseu alçat per la societat espanyola al segle denou per obra dels interessos dels borbons, del militarisme,de la corrupció i del clericalisme, cal assumir ara el coratge de defensar la necessitat d’un canvi total. Cal abandonar els eufemismes abstractes tipus «finançament just» i recuperar amb alegria reclamacions tan justes, com és defensar la possibilitat real que qualsevol dels nostres descendents pugues arribar ser President de la República i cap de l’Estat per representativitat popular.

    El País Valencià no pot arribar amb retràs, com fins ara, a la seva modernitat. I enfront el repte a l’Estat espanyol posat sobre la taula pel procés sobiranista de Catalunya, tenim que posar el nostre rellotge a l’hora en punt. No tenim pas la possibilitat d’un horari propi, sinó el que marca l’actualitat. Ni es pot callar enfront l’atropellament de les llibertats democràtiques bàsiques pel Govern i la resta dels Poders Públics de l’Estat, ni es pot aturar la reformulació de les respostes que no donà pas la transició del 78. El passat és fugit i el futur no pot esser una trampa per bau-baus. L’únic que tenim nostre és el present.