País Valencià

Notícia

La unitat de la llengua també és cosa del Consell

Raül Garay. Professor d’Història i membre de la Sectorial d’Ensenyament, Cultura i Política Lingüística d’Esquerra Republicana del País Valencià

Resulta inadmissible que un govern progressista permeta la presència simultània en un mateix cartell del “valencià” i el “català”, com així ha fet CulturArts per a la programació dels teatres públics de la ciutat de València. I resulta inadmissible principalment per tres motius: per anar en contra de la realitat científica (filològica i històrica), de la realitat jurídica (l'enorme col·lecció de sentències que des de 1997 reconeixen l'equivalència d'ambdues denominacions) i de la realitat social (els qui busquen la secessió són els màxims interessats a afeblir la llengua pròpia, no l'usen ni la transmeten als fills).

La doble denominació valencià/català és l'antídot que tenim aquells que estimem la llengua pròpia –i en volem la plena recuperació– front al verí secessionista inoculat des de 1978 per determinats sector polítics (al principi d'extrema dreta i després de dreta a seques) per a impedir la normalització del valencià i fer de la nostra llengua un permanent focus de conflicte, de polèmiques i de picabaralles casolanes (a major glòria de l'espanyol). La doble denominació avala una denominació popular, tradicional, que els valencians venim dient des del segle XIV (“valencià”), sense perjudici d'una denominació científica, acadèmica, culta (“català”), que també ha sigut usada –i  segueix usant-se– per molts valencians al llarg de la història: recordeu aquells versos de Miquel Duran de València pronunciats a principis de segle XX en una conferència a l'Ateneu Mercantil? “Jo, valencià enamorat de la llengua de València, afirme que el meu idioma és el català”.

La llengua catalana, però, no és l'única que compta amb més d'una denominació. Deixant de banda el lamentable cas del galaicoportugués, amb eixe pidgin anomenat “llengua gallega”, un idioma profundament castellanitzat i al qual han amputat un mercat natural de més de 200 milions de parlants (un avís del que passaria ací si algun dia triomfara una escindida “llengua valenciana”), trobem altres casos al món de realitats lingüístiques unitàries que per motius històrics o polítics han conegut més d'una denominació. Origen polític tenia la pretesa diferenciació del moldau respecte al romanés general. Mentre Moldàvia era una república soviètica, Moscou apostava fort per la carta del secessionisme, sabent que eixa era la millor manera d'expandir la llengua russa i aconseguir-ne l’hegemonia. Fins i tot dictaminaren que el moldau s'havia d'escriure amb alfabet ciríl·lic, a veure si així semblava més distint del romanés (les “normes del Puig” del govern soviètic, si em permeteu la broma macabra). La veritat i el sentit comú, però, són tossuts i hui, a Moldàvia, “moldau” i “romanés” són denominacions oficials i equivalents.

El cas del moldau és ben semblant al nostre. Els espanyolistes de casa nostra, els sectors més castellanitzats de la societat –i que volen impedir a qualsevol preu la recuperació integral del valencià– són els que més esforços duen a terme per a aconseguir una pretesa “llengua valenciana” (perdó, “lengua”) que ni parlen, ni estimen ni transmeten als seus fills. La seua tàctica passa per aprofitar la denominació estatutària de “valencià” per a contraposar-la a la de “català”. Aquest ús polític, fet amb tota la intencionalitat, és el mateix que la fauna anticatalanista a València porta mantenint des de 1978, front als nuclis actius de promoció i ús de la llengua –cantants, grups musicals, escriptors, associacions, grups de teatre, directors de cinema o col·lectius festers–, per als quals l'ús indistint de “valencià” o (recalque la conjunció adversativa) “català” és purament natural. L'estima sincera per la llengua detecta l'amenaça real –l’hegemonia de l'espanyol– i condueix a l'únic instrument de recuperació: l'ús de la llengua en tots els àmbits i l'enfortiment de la unitat amb altres territoris. Els enemics de la llengua, en canvi, saben que una utilització simultània de “valencià” i (ara és copulativa) “català” reforça la polèmica, la discussió, l'afebliment lingüístic i, finalment, l'abandó.

Un govern progressista no pot ser neutral davant la mentida, davant la manipulació, davant el xantatge, davant les bajanades. Des d’ERPV afirmem que en això no caben mitges tintes. Perquè hi ha la raó filològica, la raó jurídica i la legitimitat social, la de desenes de milers de valencians compromesos amb l'enfortiment de la llengua pròpia. Altrament, caldrà prendre’n nota.