ERC Sants - Montjuïc

Notícia

Jaume Aiguader i Miró. La Nació popular.

Ponent: Manuel Pérez Nespereira
 
Reivindicació de la figura de Jaume Aiguader i Miró
Al llarg de la història, i molt especialment al nostre país, les figures que marquen una època desapareixen de l’imaginari col·lectiu coma conseqüència de les múltiples desfetes patides com a poble. A un barceloní o català en general, de 1931, li resultaria inversemblant que passats uns anys, la figura del doctor Aiguader hagués passat a l’oblit,  arraconat en una imaginari habitació dels mals endreços.
Però passa amb ell, amb Martí Barrera, Ventura Gassol, Salvador Seguí, Casanelles, Josep Maria Espanya i tants altres. Aquests eren els caps visible de tota una generació de catalans, nascuda pels vols de 1880 1890, que va estar a punt de veure acomplerts els seus somnis d’una societat més lliure i justa el s anys 1930. El seu fracàs, ja sabem perquè, els va condemnar a l’ostracisme; la nostra obligació és tornar-los a la llum.
 
Esbós biogràfic.
Jaume Aiguader i Miró va néixer a Reus  el 24 de juliol de 1882, a les 2 de la tarda, al domicili dels pares, carrer Primer del Rosari 7, 1 de Reus. Era fill de  Jaume Aguadé i Serra, natural de de Reus , “del comerç”, i Rosa Miró i Castells de Barcelona.
Estudis a Barcelona  entre el 1899 i el  1907. Aquest any obté el  títol de doctor a Madrid, com era norma en aquella època per totes les carreres
Treballa de metge municipal al districte, i instal·la la seva primera consulta privada al carrer Consell de Cent 13, cantonada carrer Callao.
Certament, en Jaume Aiguader, en tant que metge, va assistir els més desafavorits en les diverses crisis mèdiques que patí la nostra ciutat en aquell temps, de la que cal fer esment especialment de l’epidèmia de grip, anomenada espanyola, del 1918-1919. 
Tot just acabada aquesta greu crisi sanitària, participa en la fundació del  Sindicat de Metges de Catalunya l’any 1920
El 1921 és escollit president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, amb qui ja col·laborava si més no, des del 1907.
L’1 d’abril de 1923, pocs dies després de l’assassinat de Salvador Seguí a mans dels pistolers de la patronal/sindicats lliures Rafael Campalans va promoure el  Comitè d'Actuació Civil, que va organitzar una campanya contra la nova espiral terrorist. La crida inicial  va ser llançada des de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, aleshores presidit per en Jaume Aiguader. Es van adherir l'Ateneu Barcelonès i el CADCI,  la Federació catalana del PSOE mitjançant Campalans, Acció Catalana i la Federació Democràtica Nacionalista de Francesc Macià. També associacions d'estudiants, Lliga dels Drets de l'Home, lògies maçòniques, Federació Local de Cooperatives, Unió de Rabassaires i el Sindicat de Metges de Catalunya. No és molt agosarat suposar que va ser en aquest moment que van fer coneixença Macià i Aiguader.
També aquest  1923 es crea la  Unió Socialista de Catalunya de la que Aiguader serà membre, si més no, fins el 1930. Col·labora a Justícia Social, portaveu d’aquest organització, amb el seu nom o amb el pseudònim Cot de Reddis.
El setembre de 1923 té lloc el Cop d’Estat del general Primo de Rivera.
Entre aquest any i 1930 participa en la resistència subversiva a Primo de Rivera. Acaba esdevenint el cap d’Estat Català a l’  interior, mentre mantenia la seva militància a la Unió Socialista de Catalunya.
Martí Barrera, Aiguader i Joan Peiró, en aquest període van configurar la xarxa que permetia el contacte directe entre Estat Català a l’exterior, Macià i els més propers, i la CNT. Aiguader rebia la informació, la traslladava a Barrera i aquest es desplaçava a Mataró per informar Peiró de la marxa d’un o altre complot.
El 1931, arran de la victòria a les eleccions municipals del 12 d’abril i de la proclamació de la II República el 14 d’abril, Aiguader esdevingué el primer alcalde republicà de Barcelona. Una Barcelona que iniciava el període republicà sumida en un profund desgavell i una crisi de les finances municipals brutal. Cal dir que,  en començar l’exercici pressupostària, l’Ajuntament ja arrossegava un dèficit de 20 milions de pessetes. En aquestes circumstàncies i durant els poc menys de tres anys poc podia fer Aiguader. Malgrat això, va inaugurar l’estació de metro de Marina, posà la primera pedra de la casa-bloc, inaugurà una oficina de col·locació pública, una borsa de treball,  acompanyat del conseller de treball, en Martí Barrera, rebaixà el dèficit, reconvertí en escoles públiques, de les que hi havia un dèficit de més de 50.000 nens sense escolaritzar i 60 mil en l’ensenyament privat, els hotels de plaça Espanya que passaren a ser quatre grup escolars sota el nom  d’Institució  Francesc Macià, i els centres dels jesuïtes un cop foren expulsats. Dins l'aspecte social cal destacar la creació  d'un subsidi per als obrers sense feina Amb caràcter previ l'ajuntament havia  obert un compte d'aportació municipal per ajudar els aturats. Davant la forta oposició de la Patronal, que parlava del possible efecte crida, no  seria fins l’alcaldia de Carles Pi i Sunyer que es faria efectiva aquest ajut als aturats, que havien de complir uns requisits mínims: 1.- Residir a Barcelona durant 5 anys, 2n Haver  treballat a Barcelona i 3r que el període de atur fos proporcional al temps de residència.
El 1934 participa activament els Fets d’octubre, i se’l va acusar de repartir armes als diversos casals d’ERC. Condemnat a presó, surt lliure  el mes de maig de 1935
El 19 de juliol de 1936, en arribar la sublevació feixista a Barcelona, crea els primers hospitals de campanya i  i els primers trens medicalitzat per assistir el ferits al front.
1936-1938 ministre de a República. Dimiteix l’agost de 1938 davant les polítiques de Negrin en matèria de tribunals, sentències de mort i, tangencialment, la intervenció de les indústries de guerra de la Generalitat.
El 1939 inicia l’exili a França.
El 7 d’abril de 1939  rep un escrit de   Lluís Companys per tal que formi part de la Comissió pro refugiats que  “creu” que presideix en Azcàrate.  Al mateix temps que es nomenava Aiguader com a representat d'ERC es nomenava també en Eduard  Ragasol  com a representant d'Acció Catalana. La comissió per a la què  havia estat nomenat  es dividia en quatre seccions: Auxilis, Refugiats, Emigració i una quarta que Companys no recordava en aquell moment .  Considerava molt important que algun dels representants catalans fossin responsable d'una de les seccions, i senyala com a prioritària la de Refugiats. Era una nova lluita de Companys per mantenir davant el govern republicà a l’exili i pregonament Juan Negrín,   la dignitat institucional de la Generalitat que Negrin ningunejava .
El 1941 aconsegueix partir cap a Mèxic, darrera etapa del seu exili. 
Uns dies abans de la seva mort, Aiguader adreça   l’11 de maig de 1942  una carta a Carles Pi Sunyer  respecte a la legalitat mantinguda a l'exili, al mig d’un conflicte entre els exiliats a Londres i a França.      
" Jo com tots els catalans exiliats, varen sortir de Catalunya vençuts per uns facciosos revoltats contra la legalitat. Nosaltres, tots aquests catalans, portaven com arca santa aquesta legalitat. Ja sé que en aquestes arques moltes  vegades no guarden més que fullaraca, sovint en aquests temps, retalls de  periòdic. El seu valor no està  en el què hi ha dins de l'arca sinó en la fe que hi dipositen els homes que amb penes i treballs  la porten a les espatlles a través del desert. Per altra banda, aquesta real o suposada  legalitat ha servit per  auxiliar milers d'homes nostres, per els quals l'exili hagués estat la més terrible misèria.(...).
Temem, però, i tota una sèrie de fets anteriors ens ho fan creure, que de no triar per a futur règim la legalitat republicana, que fou la primera víctima del nazi-feixisme, s’escollirà un règim més esquerp a la democràcia i sobretot per les nacionalitats ibèriques. Duptem (sic) que tingui  eficàcia una estructuració política  creada entre exiliats perquè  li mancarà la solvència de les constitucions i institucions  que tenen sempre un valor per raó de la seva existència actual o pasada (sic), molt més per un país tan tradicionalista com el que esmentem (es refereix a la Gran Bretanya, on resideix en Pi i Sunyer). I temem molt, molt,  que precisament no es cerqui aquesta solvència en un règim anterior a nosaltres. Per això creiem que és un error que nosaltres mateixos  debilitem o neguem la legalitat republicana. "
El 30 de maig de 1942 mor.

Eixos del seu pensament.

Cal fer una aproximació al seu pensament, que en cap cas pot ser exhaustiu.

1.- El poble i la nació
En l’actuació pública de Jaume Aiguader, gairebé totes les vessants de la vida col·lectiva dels éssers humans, es toca en un moment o altre. Cal, per tant fer una selecció que ens acosti el més possible al seu pensament, i per tant hem de fer una síntesi que deixa fora aspectes  singulars del pensament i l’acció del nostre doctor.
Una de les seves primer inquietuds era com vincular el món obrer amb la nació o, més ben dit, com trencar el fals mur que els separaven.  Aiguader, arribat a Barcelona pels volts de 1900, passeja la ciutat obrera i coneix els cercles sindicalistes i revolucionaris, bàsicament àcrates. El 1913 es publica un sol exemplar de La Tramontana, una mena d’homenatge a la publicació àcrata de Josep Llunas i Pujals, que havia desaparegut, i ens dona les primeres pistes sobre el que entenia  Aiguader sobre  llibertat individual i llibertat col·lectiva
Volem una Catalunya per la llibertat. Volem llibertat per Catalunya. Volem una  federació universal de pobles lliures. Volem que no hi hagi altres fronteres que les del respecte a les costums i la llengua patries.    Volem  una transformació social, que’l treball no sigui una explotació humiliant i si una dignificació del home.”
 “Escrivim en català, estimem a Catalunya per que volem fer la més lliure pera l’home lliure. No la volem pas subjectar a cap jou estrany, però tampoc volem que cap tirania subjecti a l’home que viu a Catalunya. Aimants de la llibertat de l’home, no podíem pas ser defensors de l’esclavitud  dels pobles, però una lliberació i l’altra tenen que marxar a l’ensems: separar-les es un engany més, una mentida monstruosa.”
Cal pensar que, en aquells moments a l’Estat espanyol es vivia en un règim de teòrica llibertat política, que el que feia era condemnar al desposseït a  ser joguina i esclau del posseïdor. La llibertat, per tant, l’home lliure, era sinònim d’obrer, treballador lliure.
Uns obrers i treballadors a qui se’ls havia fet arribar un concepte patrimonialitzat de les Pàtries, fins el punt que determinats corrents socialistes afirmaven que els obres no en tenien de Pàtria, error que encara avui estem pagant. Aiguader se’n revoltava:
 “Se us ha dit que el treballador no tenia pàtria;  que totes són esquerpes amb ell; que totes li són enemigues. Però el treballador té un esperit i dins del seu esperit viu la pàtria.
L’home viu per tota la terra – per bé  que hi ha indrets on la vida humana no és possible -, però dintre de cada home hi ha un tros de la terra que l’havia vist néixer i on ha viscut.
La terra i l’aire que l’envolten han diferenciat el seu organisme, però més que tot, han diferenciat el seu esperit.
Però Aiguader no deixava d’entendre aquest rebuig; la qual cosa  no volia dir deseixir-se de la Pàtria, sinó prendre-la, manllevar-la dels qui la feien fosca i esquerpa per als treballadors:
Les pàtries han comès totes les indignitats que els hi ha fet cometre els  poderosos, que ensems vexaven el poble. Refeu  vosaltres la pàtria sota la constel•lació de la vostra generositat. Injecteu-li el vostre esperit, però xopeu-vos ben bé de la seva personalitat. Quan sigueu ben fills d’aquesta terra i hàgiu ajudat  a que aquesta personalitat ben lliure segelli una originalitat, podeu entrar amb tots els honors a ésser ciutadans del món. Ésser ciutadà del món és una alta dignitat quan perfila una originalitat, és una humiliació quan la dilueix, quan s’emporta tota condició pròpia i ens transforma en domèstics dels alts senyors ”.
Les Pàtries, les Nacions, no eren, no són patrimoni dels poderosos; ells només la utilitzen, la parasiten pels propis i mesquins interessos. La Nació, la Pàtria, és d’aquells que dia a dia, any rere any  i generació rere generació, la treballen, la fertilitzen i la cuiden, perquè, finalment, la Nació són ells mateixos.
 
2.- Higienisme
Tal i com podem llegir a l’opuscle que publicava l’Institut Mèdic-Social de Catalunya com a presentació de la nova entitat a la ciutat de Barcelona el 15 de novembre de 1910,   la primera signatura del qual era del nostre metge Aguadé: 
No naixen els homes a l'etzar (sic), sino am la marca els qui els formaren. No viuen els homes a la ventura, sinó emmotllats pels qui'ls rodejen. Hereden, i els emmotllen, i s'adapten o pereixen; i fins adaptats, sucumbeixen a voltes perque el mateix motllo els maleja. ¡Quants dels malalts que assistim son sols víctimes dels seus ascendents! Víctimes dels seus vicis, de ses passions i estravios; però aquests ¿qué foren  sinó reflexe els estravios i disbarats del seu temps? Els fills son epilèptics; els pares foren alcohòlics; més la culpa es de la societat marastra que'ls portà a l'embrutiment ."
En realitat aquesta era la cara, l’aspecte , que tenien molts barris de Barcelona, totalment o en part, incloent-hi els dels nostre districte. Amb habitatges insans, alts índexs de pobresa, alcoholisme, raquitisme....
Els metges que, com Aiguader, tenien un interès en la redempció d’aquestes persones s’enfrontaven a una doble  actuació. Guarir els cossos, sí, però també tenir cura dels esperits, i això significava que els individus, rere una atenció rebuda arribat el cas, havien de prendre a les seves mans la voluntat de guariment. 
"Si us hem combatut la disbauxa i el visi, l'amor infectat, era perquè us  entristia el final, perquè en emmalaltir-vos us matava la joia. Contorben el vostre cor i l'afebleixen, contorben el vostre esperit, i de la vostra intel·ligència, la meravella humana, en fa una desferra, i esdeveniu infrahomes o extrahomes.  "
Amb tot, Aiguader tenia clar que la millora de la condició obrera passava, inexcusablement per la millora de les seves condicions de vida.   Un primer pas el donaran amb la inauguració durant el seu període d’alcalde, del projecte de la casa bloc. 
Cal tenir present la importància que per a Jaume Aiguader tenia la casa bloc. En un debat entre diverses maneres d’acabar amb les condicions lamentables en què vivien les classes populars a la nostra ciutat, Aiguader era possibilista. Va denunciar en diversos articles que les condicions de les habitacions obreres a determinades  àrees de Barcelona. Segons Aiguader, si Barcelona encetava una política  seriosa d'higienització, es baixaria el coeficient de mortaldat del 47,97 per mil a 17,72 per mil, coeficient que aleshores es donava  al districte desè. Significaria passar de  14.325 defuncions a 9.552, és a dir, un estalvi de 4.773 vides, més d'un terç del total; però al costat de la  realitat física, també hi havia una realitat, com sempre remarcava, espiritual en el sentit laic de la paraula. Respecte al problema físic, explicava el 1922
No creiem pràctica la casa família, la petita torreta, que ha estat l'ideal dels nostres constructors de cases a bon preu. La gran ciutat està lluny encara de poder pensar en  les ciutats jardí (...) En canvi els grans casals, la casa bloc, fins la casa caserna que anomenen els francesos i nostre poble en diu hospicis, feta sana, construïda alegra, és l'única solució que avui se'ns presenta. (...) En cada maçana es podrien construir 32 cases amb  baixos i set pisos d'alçària, de quatre o sis pisos-habitació a cada replà (...) S'en podrien construir una vintena en el  transcurs de molts pocs anys, i una vintena d'aquestes cases-bloc representaria 20 o 25 mil famílies que trobarien un hostatge decent, sa. Fóra la solució del problema.

3.  Obrerisme i cultura
Retinguem el significat que per Aiguader tenia el socialisme que propugnava, ben diferents del socialisme marxista, del socialisme dit real:
  «El socialisme, que és una justícia i una nova moral, és a l’ensems una cultura i una civilització més acurada. No és la entronització del esperit gregari de les multituds, no és la selecció entesa com una culpa i per lo tant perseguida i fraudejada; el credo socialista no hi té res que veure amb el sanculotisme d’un demagog ple de cascarria burgesa i jueva. La nostra defensa del poble és un acte de justícia, però no un enamorament del seu viure. Nosaltres volem al poble obrer per a superar-lo; nosaltres necessitem que l’obrer entri dintre tots els refinaments de la civilització perquè mentres no hi entri la civilització de fet no existirà. [...] Nosaltres ensenyem que la civilització no consisteix sols en tindre asegurades, les necessitats fisiològiques, que això ja les té assegurades el selvatge i el barbre, sinó que la civilització és la necessitat del luxe, del supèrflu, de l’innecessari, i volem crear en els miserables l’afany per aquestes superfluitats. Que tots els beneficis espirituals i materials que ha creat l’home excedint-se en el seu fisiologisme perteneixen a tots els homes i tenen de reclamar-los.”
Aquestes afirmacions, publicades el 1925 a Justícia Social, òrgan de la USC, ens permeten entendre el valor que Aiguader dona a superar els aspectes materials per a enriquir a la persona amb el gaudi dels elements immaterials: la cultura, l’art. És la defensa del pensament socialdemòcrata, de la lluita per anivellar per dalt, no de repartir la misèria per baixa.
A l'Ateneu, els homes no vénen a demanar a la Ciència i a l'Art secrets a canvi de fervors. Vénen quan pleguen de son treball. ¡ I això és hermós! La Ciència, l'Art, és un reposar per ells. És l'oblid de son treball fadigós, predicat com una maledicció bíblica, sentit avui com esclavitud tirànica. És repòs per a son cos laçat, i és repòs per a son esperit ple de rancúnies.(...)Vénen a buscar en la Ciència o en l'Art la paraula o la imatge lliberadora, la que els emancipi de totes les pors del passat, de totes les injustícies del present, la que, donant-los un Ideal, els obre la porta del pervindre”
Tot i  ser un fervent creient en el progrés, aquest no era, en si mateix, una panacea. El progrés  podia tenir diversos aspectes, diversos camins, i calia escollir aquell que anés a favor de la dignificació del treball i del seu fautor, l’home. I   afirma:
La civilització creada per l'industrialisme és, de dia en dia més, una civilització artificiosa, una simulació de civilització. S'imita tot, es falsifica tot, res és sagrat, ni l'obra artística, ni la producció científica; no s'atura ni davant de la salut, ni davant de la mort. De dia en dia l'obrer incompetent és més buscat, perquè cobra menys jornal, s'ajup amb més facilitat davant totes les exigències."
En prendre possessió com a president de l’Ateneu Enciclopèdic, Jaume Aiguader no s’està de recordar als present un capital que els treballadors, gràcies   a la seva lluita havien conquerit.  Amb la crisi social a  Catalunya i els conflictes vaguístics del període 1917-1921, el treballadors i treballadores  havien obtingut quelcom del què, el 1912, estaven privats: temps.   El triomf de la vaga de la Canadenca a Barcelona el 1919  havia permès que l’obrer industrial aconseguís  la jornada laboral de 8 hores, i per tant, com deia Aiguader:
" Avui, amb la llei de les vuit hores, a l'obrer se li dóna  un més gros descans; hores vagaroses que no sabrà en què dedicar, potser. Nosaltres tenim de recollir-lo i servir-li de guia; nostres companys  seran els propagandistes i l'esquer per emmenar-lo i conduir-lo a nostra casa i nosaltres, els Ateneus i Associacions culturals, devem ensenyar-li els Museus, portar-lo a les biblioteques, sentar-lo en les aules, guiar-lo en el laboratori, mostrar-li la civilització tota  en ço que té de bell i de noble; aquesta civilització que ell ha pujat a costa de sofriments, que ell ha suat i no ha gaudit mai, que ell creava i sols en rebia les desferres i les malaurances; sols se li ensenyava el que tenia d'injusta, se li amagava ço que tenia de noble."
Era el bell somni de la cultura redemptora de l’ésser humà. Una redempció que, de les mans dels ateneus obrers i societats populars diverses, sorgia com a iniciativa del poble treballador i tenia com a destinatari el  propi poble  treballador.
El socialisme era, a l’entendre de Jaume Aiguader, a més d’una doctrina política, una cultura i una civilització. En contra del que deien els seus enemics, el socialisme no pretenia una igualació a la baixa, materialista i burgesa, sinó posar a disposició de les classes populars el tresor de les superficialitats que l’ésser humà, superant el fisiologisme, les necessitats bàsiques, havia pogut crear:
« Nosaltres ensenyem que la civilització no consisteix sols en tindre asegurades, les necessitats fisiològiques, que això ja les té assegurades el selvatge i el barbre, sinó que la civilització és la necessitat del luxe, del supèrflu, de l’innecessari, i volem crear en els miserables l’afany per aquestes superfluitats. Que tots els beneficis espirituals i materials que ha creat l’home excedint-se en el seu fisiologisme perteneixen a tots els homes i tenen de reclamar-los.“
I el més important de tots, la llibertat. Perquè a Catalunya el poble obrer no tolerava les doctrines marxistes, la imposició i  l’anul·lació de la llibertat individual.
«[...] L’obrer nostre ha aconseguit el que no aconseguí la intel·lectualitat burgesa ni la política burgesa nostra, malgrat llurs intents tantes voltes repetits i altres tantes fracassats, exercir una influència decisiva, una hegemonia, sobre la mentalitat peninsular. Cal confessar que la més gran força dominadora i creadora són els nostres obrers.
El socialisme, amb la seva Seu a Madrid, al encarar-se amb l’orgull i la malfiança catalana tenia que fracassar. Nostre obrer no en volia saber res, era fora del seu tarannà i era ademes la confessió d’una inferioritat que no volia admetre.
Tampoc volia compendre’l. La concepció espanyola del socialisme no s’armonitzava amb la seva manera d’ésser. El socialisme d’Estat a ultrança, portant un fort regust centralitzador i burocràtic, no era per a ell.
[...] L’educació purament menestrala del nostre poble, per l’absència de l’aristocràcia que l’abandonà i l’oblidà en seguiment de la Cort, li feu veure el buròcrata com un home que li complicava la vida inútilment i li costava quartos a més a més.
[...] I no és que creguem amb el tòpic del nostre individualisme. Pocs pobles senten l’instint d’associació tan arrelat com el nostre; aquí la gent funda societats per a tot, [...] Es que la nostra gent li plauen les coses vives, no la fredor i la pedanteria del buròcrata, aquesta sensació de inexorabilitat i de misteri amb que es rodeja el buròcrata com complint fins superiors i fora de l’abast dels demés mortals, aquesta concepció matemàtica del món tantes vegades enganyada pel fet biològic.
L’uniformisme i el centralisme del socialista madrileny li era per complert estrany; li parlava un altre llenguatge que tampoc podia ni volia entendre. L’èxit del bakuninisme el degué a la doctrina federal que defensava.»
 
4.- Feminisme
I al costat dels diversos complots, a la seva època de resistent a la Dictadura de Primo de Rivera,  no s’estava de pronunciar-se sobre temes que malauradament encara avui no hem estat capaços de solucionar. Temes que tenien un recorregut històric en la seva trajectòria i una realitat fonamental en  la seva raó de ser. El feminisme n’era un. A “La intervenció femenina”,  article publicat a Mirador el  27 de juny de 1929, el nostre bon doctor afirmava:
 
“La dona des de la guerra ençà té una influència efectiva, evident, en l’activitat econòmica col·lectiva. La guerra li féu abandonar la llar per a substituir  a l’home que es batia a les trinxeres  i ja  no hi ha retornat.
Ensems la casa, aquella casa que era el seu reialme i la seva esclavitud, va desapareixent; no solament en l’aspecte moral, sinó material, perquè la manca d’espai l’ha enxiquida, l’ha reduït a la mínima expressió. La dona col·labora avui  en la producció amb la mateixa intensitat que l’home, i no serem nosaltres qui ens en planyem per qual la riquesa del món  s’ha enriquit  d’altres  tants braços, dels quals les necessitats de la civilització no en podia prescindir.
La defensa de la seva intervenció política ja no té avui un aspecte sentimental pur com abans de la guerra. És una aberració de la democràcia bandejar-ne més de la meitat d’éssers humans amb una excusa sexual; però a la injustícia d’ahir, avui afegim el fet d’una tirania vexatòria i un abús de confiança delictuós. Si reclamem de les dones una activitat econòmica, no té raó negar-les-hi el dret de dirigir i controlar l’administració pública.”
 
Són, a penes, quatre punts del seu complex pensament polític i social. Us convido a que us atanseu a la seva figura, tant pel que té  d’homenatge a grans personatges il·lustres de la nostra història, com el que té, malauradament, de present.
 
Sants Montjuïc, divendres 29 de maig de 2020.