EL NOU VAPOR - Especial Premis Lluís Companys
BARCELONA
03.11.2013 . Número 10
actualitat
HUMOR











Per Puyal





Font: Tribuna.cat
http://www.tribuna.cat/acudit//per-puyal-21-10-2013.html 



Font: Tribuna.cat
http://www.tribuna.cat/acudit//per-puyal-28-10-2013.html



Per Joan J. Guillén

Toma protocolo!



Font: El diario.es
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/Toma-protocolo_10_190830916.html

Convergència i desUnió

Convergència i desUnió 
Font: El Diario.es
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/Convergencia-desUnio_10_188381162.html


UN TOT SANTS CÒMIC!!!!!!

fa dies vaig penjar aquest mateix dibuix a on es podia llegir:

foto de JoAn TuRu.
 
foto de JoAn TuRu.  
View image on Twitter





L'ENTREVISTA AMB... EN MANUEL PÉREZ NESPEREIRA



He quedat amb en Manuel a l’Ateneu Barcelonès, un dels temples culturals de la ciutat de Barcelona.
 
En Manuel m’està esperant a la porta, puntual “com un rellotge”. Em saluda amb un somriure, malgrat que ell diu, que no somriu mai, aquesta és una percepció seva. Darrera el seu posat seriós, en Manuel té un gran sentit de l’humor.
 
Com ja hem entrat a la tardor, el dia és molt curt i pràcticament és de nit. A l’Ateneu, ja han encès els llums del vestíbul.




 
Enfilem les escales, que tants intel·lectuals barcelonins han enfilat tantes vegades.


 
Ens instal.lem en el Jardí Romàntic per prendre un cafetó. I encetem aquesta xerrada.


 
La inspiració 
 
En Manuel comenta:
 
Quan escrius el teu cap és com “una olla a pressió” i totes les idees que passen pel teu cap cal disciplinar-les.
 
“Les muses no existeixen”, segons en Manuel. La inspiració sorgeix a força de treballar. Mai ha cregut en “la inspiració del poeta”. En Manuel s’inspira, quan està treballant, assegut en una cadira i davant d’un ordinador i sovint quan investiga.
 
Em posa a tall d’exemple el seu llibre “La Ciutadella”. Inicialment aquest projecte era un còmic i les circumstàncies varen fer que culminés en un llibre, remarca que aquesta no era la idea original.



 
 
La diferència entre escriure un llibre i un article
 
Per en Manuel és molt més fàcil escriure un llibre que un article, perquè  disposes de moltes  pàgines, que pots emplenar amb les teves idees. Però escriure un article és molt més difícil, atès que cal triar un tema, només disposes d’una plana, mai estàs satisfet d’article, perquè voldries dir moltes més coses i l’espai és reduït.




 
Els seus mestres
 
En Manuel em parla dels seus mestres: en Rovira i Virgili, l’Eugeni Xammar, en Ferran Soldevila, l’Albert Balcells, en Jordi Cassassas.
 
Admira a tota la generació de periodistes dels anys 20 i de la República, com ara en Rovira i Virgili i l’Eugeni Xammar.
 
En Manuel destaca d’en Ferran Soldevila el seu rigor científic, la seva manera d’interpretar la història i valora el seu abandonament de l’erudició per anar més enllà.
 
De l’Albert Balcells en destaca la seva claredat expositiva.
 
En Jordi Cassassas  és un mestre tot explicant el catalanisme, sempre conserva aquest rerefons cultural, perquè vol fer país i sense adonar-se’n està fent política.
 
En Manuel admira força en Rovira i Virgili, perquè és un periodista que dialoga, tot valorant la seva profunditat. Diu que tens la impressió que et “parla a cau d’orella”. És un periodista molt proper.
 
L’Eugeni Xammar, segons en Manuel aporta la dosi exacta “d’ironia i cinisme”.
 
Quan parlem de quina diferència hi ha entre els nostres periodistes republicans dels anys 20 i els d’enguany, comenta que ara els periodistes parlen des de la tribuna i quan comenten la realitat, sempre acaben dictant sentència. Les classes magistrals dels nostres periodistes no li agraden.
 
En Manuel suggereix, que els periodistes cal que canviïn de registre i siguin propers al lector, que baixin de la seva tribuna!


 
Els recursos estilístics i lingüístics d’en Manuel
 
Com li agrada provocar al seu lector, o bé per “donar-li la raó” o bé per “llençar-lo als lleons”. La proximitat és el seu recurs més preciós.
 
En els seus articles i llibres podeu trobar  frases, com ara:
 
Us penseu que..., aquesta és una pregunta per implicar al seu lector.
 
En Manuel em posa a tall d’exemple  en Rovira i  Virgili, quan parlava  sobre l’autonomia de Catalunya, el seu recurs era: exposar la idea i posteriorment la llençava al seu públic, tot convidant-los a reflexionar.


 
De com va arribar al sobiranisme...
 

En Manuel va arribar al sobiranisme per la via intel.lectual, després d’haver investigat en l’Arxiu de Catalunya, l’Ateneu Barcelonés i  en el fons de la Biblioteca de Catalunya.
 
En llegir totes les injustícies que s’han comés durant tota la història vers Catalunya, va entendre que la única via que tenia el catalanisme per sobreviure era el sobiranisme.
 
Comenta que l’arribada més normal al sobiranisme, és la via visceral, la provocació continuada dels diferents governs espanyols, que ha culminat amb una revolta visceral de tot un poble.

 
El seu proper projecte

“POBLE I NACIÓ. CAMINS CAP A LA LLIBERTAT NACIONAL”
 
“L’important, com sol passar en el periodisme autèntic, és què es diu; el com és instrumental. La manera de dir ha d’estar al servei de la idea que ha d’expressar, de la precisió i la claredat expositiva de l’argumentació. Per això, el més destacable dels articles de Pérez Nespereira és, segons el meu criteri, que proposa un exercici de pensar transparent. Escriu com pensant en veu alta, com si ens fes la confidència del seu discurs interior, sense truculència ni artifici, sense trencar el fil argumental, perquè així els lectors poden sentir-se convidats a compartir l’excursió, a afegir-s’hi. Els articles, al capdavall, sempre aspiren a contenir una invitació a pensar.”

Joan Manuel Tresserras

Perquè en Manuel pugui acabar aquest llibre necessita finançament, per aquest motiu ha obert aquesta pàgina, que us convido a visitar: 

http://www.totsuma.cat/projecte/1085/poble-i-nacio-camins-cap-a-la-llibertat-nacional

 

Els seus darrers llibres:


ENRIC PRAT DE LA RIBA. NACIONALISME I FORMACIÓ D’UN ESTAT CATALÀ




Enric Prat de la Riba va afirmar, en la seva obra "La nacionalitat catalana" (1906), que «cada nacionalitat ha de tenir un sol Estat» i que «l'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la fórmula política del nacionalisme». En síntesi, «a cada Nació, un Estat». El llibre de Manuel Pérez Nespereira constitueix una anàlisi minuciosa  del pensament de Prat, que es concretava a defensar que Catalunya, constituïda en Estat Català, tingués una Constitució dins la Federació  Espanyola. L'autor fa un seguiment aprofundit de la trajectòria ideològica de Prat de la Riba, del seu model nacional i social i del concepte que tenia de l'independentisme i la sobirania. Es tracta d'una obra imprescindible per conèixer la immensa aportació de Prat a la ideologia catalanista del primer terç del segle xx i a la influència que va tenir en la vida política de la Catalunya contemporània.
 

 
"LA CIUTADELLA. SÍMBOL D'OPRESSIÓ NACIONAL"



L’endemà de la desfeta de 1714, Catalunya va ser assimilada a Castella  com a resultat d’una guerra perduda i després d’una repressió duríssima que va comportar la pèrdua de les institucions de govern, de  les Constitucions de Catalunya i, a poc a poc, dels signes d’identitat nacional. La construcció d’una fortalesa militar a la Ciutadella va esdevenir un instrument per garantir la submissió de la  capital, alhora que un símbol d’aquest intent de posar fi a la personalitat nacional de Catalunya. L’enderroc de la Ciutadella, a partir del període de revolucions iniciades el 1835, es va convertir en l’objectiu dels moviments de resistència a l’uniformisme i a l’opressió borbònica. Aquest llibre constitueix una crònica fidel del que va ser i va representar la Ciutadella durant més de cent cinquanta  anys, els que s’emmarquen entre dues dates simbòliques de signe oposat: 1714, any de la colossal desfeta nacional, i 1868, quan la revolució antiborbònica obria les portes a una esperança col·lectiva que no es va fer realitat.


 “ESCOLA D’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DE CATALUNYA. CENT ANYS


 

L’any 2012 es varen commemorar  els cent anys de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i, en el context polític i nacional en què ens trobem, aquesta commemoració és del tot oportuna, de la mateixa manera que una obra sobre aquesta institució esdevé imprescindible per entendre l’arribada a un moment que no es va iniciar ahir, precisament.
En aquest moment, i molt especialment després de la darrera Diada, apareixen a la premsa –pronunciades per diferents dirigents polítics–, referències a l’estat propi i a la necessitat de tenir estructures d’estat. Aquesta voluntat no és en cap cas nova, sinó més aviat centenària, forma part d’una tradició que, si més no, cal situar a començaments del segle passat.
Enric Prat de la Riba, fundador de l’Escola, considerava que els estats moderns es caracteritzaven per disposar d’exèrcits permanents i d’una burocràcia que excel·lís en la seva comesa. Respecte a la primera característica, ben poca cosa podia fer; respecte a la segona, va crear la institució que s’havia d’encarregar de formar aquesta burocràcia al servei del país.
Però, doctrinalment i políticament, va fer molt més. No era qüestió de crear una burocràcia al servei del no-res. Calia que es modifiquessin les condicions de Catalunya dins l’Estat espanyol. Calien competències, plenes encara que fossin en nombre limitat, i calia acompanyar aquestes competències d’unes estructures d’estat que permetessin el seu exercici.
El seu successor al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, va intentar aprofundir en aquesta direcció, i amb aquests mateixos objectius també es va treballar durant la Generalitat republicana.
Dues dictadures van fer fugisser el somni; però analitzar les lluites, els anhels i els assoliments de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya al llarg dels seus cent anys de vida ens ajuden a entendre on som, i com hem arribat fins aquí.


LA SECESSIÓ CATALANA. ELS CORRENTS CULTURALS EUROPEUS A FI DEL SEGLE (1872-1900)”


 
Aquest llibre aborda una temàtica certament important, que va, fins i tot, molt més enllà dels temes concrets que analitza. I això perquè està centrat en l’estudi de quina manera s’ha organitzat una part important de la societat barcelonina i, encara més concretament, en l’estudi de quins han estat els seus principals centres d’interès, quines les seves lectures preferides, quins els seus grans referents intel·lectuals, que, com el lector veurà de seguida, es busquen fora de les pròpies fronteres, en aquella «llum que ens ve del nord» de què parlaven els modernistes a les acaballes del Vuit-cents.
Es podria argumentar que els protagonistes d’aquesta història tan sols representen una part numèricament petita de la ciutadania. Això és així perquè ens estem referint a una part de la intel·lectualitat catalana (especialment la resident a Barcelona), als elements destacats de les dites professions liberals, professionals inquiets preocupats per la realitat que els envolta, i a una part de la burgesia econòmica interessada en la bona marxa dels seus negocis, però també en la cultura i els afers públics. Aquests són, bàsicament, la gent que s’aplega a l’Ateneu Barcelonès a l’època que l’estudia Pérez Nespereira, i ho seguirà sent fins molt més endavant, quan la societat barcelonina s’hagi massificat i democratitzat definitivament. 

Així, doncs, ens referim a una part numèricament petita de la societat barcelonina, però a una part certament rellevant i de manera molt especial en aquest darrer quart del segle XIX que centra el present llibre. I el cert és que, aquesta rellevància, la trobarem repetida en molts altres espais locals de l’època, especialment en aquestes ciutats mediterrànies que s’estan convertint en centres impulsors de la modernització de les regions que giren d’una manera més directa al voltant seu. La gent que s’aplega a l’Ateneu Barcelonès constitueix el gruix essencial dels interessats barcelonins en aquesta modernització general i que, així, s’interessa vivament per conèixer de quina manera es pensa en altres bandes i quines són les idees i els programes més rellevants.
Però l’interès d’aquesta anàlisi va encara més enllà. Al món europeu occidental el liberalisme i el capitalisme, ajudats pels diversos estats i per la nova «religió civil» que representen els nacionalismes, emprenen el complex procés de democratització formal de les respectives societats nacionals. Tothom té ben present el procés d’ampliació del sufragi, fins a arribar a l’aplicació del sufragi universal masculí. No obstant això, sovint oblidem que no tot acabava en la victòria d’aquella vella reivindicació democràtica per la qual havien mort tants europeus des del 1848. Com mostrava molt bé el sistema polític anglès, l’ampliació del sufragi no es podria consolidar sense un canvi a fons en els mecanismes polítics i en la manera d’actuar del sistema sencer, des dels textos de referència fins a la manera de pensar i de fer dels individus, la naturalesa dels partits i de les institucions, etc.
Així doncs, la formació d’aquestes elits urbanes durant aquests anys, que a Espanya coincideixen amb la Restauració de Cánovas del Castillo, va resultar fonamental amb vista a aquest canvi en els seus posicionaments públics i polítics i, a major distància, en el de les seves formes de fer i entendre la política. A l’espai barceloní, aquesta transformació es pot apreciar amb força claredat, i igualment resulta clara la importància dels efectes que se’n derivaran: la ràpida institucionalització moderna de la societat, la relativa estructuració de la vida política, sindical i empresarial, l’eclosió del catalanisme polític, l’aparició de les modernes polítiques d’acció cultural...
Dintre d’aquest cúmul de situacions m’agradaria destacar la que fa referència a les actituds polítiques de fons dels protagonistes del procés de conversió del catalanisme en una acció política positiva, de l’aparició d’allò que coneixem com el catalanisme polític. No és que aquest catalanisme que vol fer política, participar en les eleccions i estar present en les institucions públiques es configuri a l’Ateneu Barcelonès, tot i que aquesta institució no n’estarà gens al marge, sobretot en els passos immediatament anteriors a l’aparició electoral del 1901.
El que ara m’interessa destacar és molt més subtil. Fa referència a la formació política d’aquests joves catalanistes propolítics; i en aquesta formació sí que hi juga un paper essencial l’Ateneu. El present llibre explica molt bé de quina manera la biblioteca d’aquesta institució es converteix amb rapidesa en la més al dia, cosmopolita i seriosa de la ciutat, constituint-se en el complement obligat d’uns estudis universitaris que no travessen pel seu millor moment, deslligats quasi per complet de la realitat que els envolta. La biblioteca de l’Ateneu, els debats que es realitzen a la casa, les discussions orientades a la redacció d’informes i dictàmens dirigits a les més variades corporacions, es converteixen en la referència i en l’estímul fonamental d’aquest jovent universitari tan in­quiet.
En aquest sentit, més enllà de la seva concurrència en el catalanisme polític (un fet que, com sabem, serà essencial en la dinàmica posterior del nostre país), el que ara m’interessa més és veure com aquesta gent es forma en el liberalisme i en el parlamentarisme europeus del moment. Així, el seu regeneracionisme de fons no tindrà en cap moment la temptació anti o extraparlamentària. Molts d’aquests primers catalanistes, socialment conservadors, evolucionaran d’una manera aparentment natural —però en el llibre aprenem que és amb un gran esforç intel·lectual— de les seves posicions d’origen conservador i catòlic, que a l’època podien derivar amb naturalitat en la condemna del liberalisme amb totes les seves conseqüències, cap a una aposta oberta en favor del liberalisme parlamentari i fins i tot prodemocràtic.

Aquesta és la història que en el fons explica el llibre de Manuel Pérez Nespereira, un llibre que primerament va ser una tesi doctoral presentada a la Universitat de Barcelona. Vull dir que aquesta institució ha canviat molt des de l’època en què de retruc és analitzada aquí. Estudis com aquest, que toquen d’una manera o altra els grans temes de fons que han ajudat a configurar la nostra societat actual i que ens ajuden a entendre com s’ha pogut arribar fins aquí malgrat tots els pals que s’han posat a les rodes del nostre funcionament col·lectiu, donen confiança en el discurs històric per sobre de la contingència subjectiva de la memòria.


LA FALLIDA DEL PARLAMENTARISME


 
Sovint el corporativisme ha estat vinculat al feixisme, però ni el feixisme és simplement corporativisme ni el corporativisme és un fet exclusiu del feixisme. Des de final del segle XIX fins a la Segona Guerra Mundial, Europa i sens dubte Catalunya van assistir a la transició d'una societat liberal, positivista i racionalista, a una nova societat de masses. No va ser un canvi fàcil i els valors socials es van ressentir. Amb el recurs de la història comparada, el llibre se centra en la conceptualització d'allò modern i en la validesa dels plantejaments del liberalisme més positivista. A més, analitza com els postulats del primer feixisme beuen de les fonts de la nova sociologia —Durkheim, Michels o Le Bon— i dels mites de Sorel sobre la voluntat i la violència. Davant la crisi del sistema parlamentari liberal, es va qüestionar la representació política basada en el sufragi universal inorgànic, és a dir, d'individus que voten aïlladament, per tal de reconstruir un sistema que tindria dues virtualitats: l'individu votaria dins el sector, grup o classe a què pertanyia, i la política estaria en mans de tècnics. D'aquesta manera, doncs, desapareixia el polític professional. 

Hem fet un tomb per tot l’Ateneu i finalment m’acomiado d’en Manuel, desitjant-li molta sort en el seu nou projecte i que trobi el finançament, que necessita.
 
Gràcies Manuel ha estat un plaer xerrar amb un tu!



 
 
VÍDEOS
La construcció de la hisenda pública catalana

La construcció de la hisenda pública catalana

Taula rodona celebrada el 24 d'octubre de 2013 enmarcada dins el cicle "Diàlegs per la República Catalana" amb la presència de: Antoni Duran-Sindreu, director del Màster en Fiscalitat de la Barcelona School of Managementi professor de Sistema Fiscal de la UPF; Marta Espasa, professora d'Hisenda Pública de la UB i membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya i Xavier Martínez-Gil, coordinador de Gestió Tributària de l'Agència Tributària de Catalunya. Presenta i modera Albert Castellanos, secretari de Política Econòmica i Treball d'Esquerra Republicana.

http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/video/1607/la-construccio-de-la-hisenda-publica-catalana 

Parlem del Sistema Nacional de Salut Català

Parlem del Sistema Nacional de Salut Català

Taula rodona del 29 d'octubre de 2013 enmarcada dins el cicle "Diàlegs per la República Catalana" amb la presència de: Anna Olivé, metgessa de l'àmbit socio-sanitari especialitzada en geriatria; Jaume Torras, metge de l'àmbit hospitalari que exerceix a l'Hospital de Bellvitge; Pascual Zacarias, metge de l'àmbit d'atenció primària que exerceix en una ABS rural; i Alba Vergés, portaveu del Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana a la Comissió de Salut. Presenta i modera Pere Culell, secretari de Política Social i Ciutadania d'Esquerra Republicana.

http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/video/1610/parlem-del-sistema-nacional-de-salut-catala

Les TIC a la Catalunya independent

Les TIC a la Catalunya independent

Taula rodona del 30 d'octubre de 2013 enmarcada dins el cicle "Diàlegs per la República Catalana" amb la presència de: Benvinguda: Oriol Amorós, portaveu adjunt del grup parlamentari d'Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya i intervenció en vídeo d'Oriol Junqueras Taula rodona amb: Pere Alemany, director d'Aggaros «El model d'infrastructures per a les Telecomunicacions. De quines infraestructures ens hem de dotar. Inicitiva pública o privada. Una sola empresa o mercat lliure....» Marcel Coderch, exvicepresident de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions «La transició nacional en l'àmbit de les TIC» Sergi Marcén, expert en desenvoluparment industrial TIC «El model industrial. Pimes o multinacionals? I+D» Modera: Josué Sallent, president de la Comissió Sectorial de la Societat de la Informació Cloenda: Roger Torrent, diputat d'ERC al Parlament de Catalunya i especialitzat en temes TIC.

http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/video/1611/les-tic-a-la-catalunya-independent

Tossudament Alçats

Tossudament Alçats
 
Un vídeo en fa la presentació. Hi apareixen Aznar, Zapatero, Wert, Juan Carlos i a cada sentència inoblidable, el ruc català s'enerva un poc més. Fins que, tip del tot, esdevé 'Tossudament alçat', una reedició catalana del famós 'Cavallino rampante' de la factoria de Maranello, disposat també a competir i guanyar. La imatge, creada pel conegut dissenyador Albert Planas, té totes les característiques per a esdevenir una icona del nou temps que viu Catalunya. Segons el seu creador: 'L'ase català ha estat un símbol de la tossuderia del nostre poble respecte a la prepotència castellana. Respecte al brau d'Osborne, imponent, superb, testosterònic i amenaçant, el catalanisme adopta la imatge de l'ase com a contrapunt irònic d'una manera radicalment diferent de veure el món.' 'La cosmologia catalana s'ha desmarcat, mitjançant un animal de raça genuïnament catalana, d'una altra cosmologia molt més racial i messiànica. La imatge d'un ase tranquil, contemplatiu i resistent fou la gran paràbola d'una manera pacífica d'enfrontar-nos a la sempiterna agressió cultural castellana', afegeix. 'És just en aquest moment que volem capgirar la imatge del nostrat animaló: aquest, alegre i decidit, emprèn una nova postura, una de molt simbòlica i moderna, la de l'ase encabritat que, parafrasejant Lluís Llach, es mostra 'Tossudament alçat'. Mai més no tornarem a deixar en mans de tercers el nostre destí. Mai més no tornarem a esperar que el futur ens atropelli. Mai més no observarem la realitat sense una actitud enèrgica que ens permeti dirigir la nostra voluntat.' 
 

http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/video/1608/tossudament-alcats 

Concentració d'estelades a Pedralbes per a donar la benvinguda als ministres d'Afers Estrangers 

Concentració d'estelades a Pedralbes per a donar la benvinguda als ministres d'Afers Estrangers

Milers de manifestants han aconseguit encerclar el recinte del palau pels tres laterals que han autoritzat els mossos. La Joventut Nacionalista de Catalunya ha desplegat avui al matí davant del Palau de Pedralbes una pancarta amb el lema 'Catalonia is not Spain'. 'Podran impedir que el president Mas parli, però no podran impedir que els ministres d'Afers Estrangers sàpiguen que Catalonia is not Spain', deia el Twitter de la JNC que ha publicat aquesta fotografia. Aquesta tarda es fa una concentració convocada per l'ANC les Corts per a encerclar el Palau de Pedralbes amb estelades. Hi ha dos o tres milers de manifestants, que s'han disposat fent un passadís a l'entrada del palau. Al cap d'una estona, s'han disposat a encerclar el recinte del palau. Ho han aconseguit en els tres laterals que els mossos han autoritzat (excepte l'avinguda Pedralbes). Entre les pancartes destacaven les que deien 'Catalunya is not Spain. Independence'; 'Adeu Espanya. Un nou camí ens espera'; 'Catalunya next independent state in Europe' i d'altres defensant la independència. Els crits majoritaris dels concentrats feien referència a la independència i al cant dels 'Segadors' tot i que es barrejaven amb altres consignes com 'Ni Espanya ni França Països Catalans' i d'altres. El passadís s'ha mantingut sense incidents sota la protecció d'un doble passadís de mossos d'esquadra que deixava un espai ampli perquè els delegats internacionals que han participat en el Fòrum econòmic de la Mediterrània occidental abandonessin les instal•lacions un cop acabada la cimera. 

http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/video/1609/concentracio-destelades-a-pedralbes-per-a-donar-la-benvinguda-als-ministres-dafers-estrang






AGENDA
AGENDA POLÍTICA

Octubre

22/10/2013
Consell Plenari del Districte de Sants-Montjuïc
Lloc: Seu del Districte de Sants-Montjuïc, sala de plens. (c/Creu Coberta, 104 - Hostafrancs)
Hora: 19:30
Info:

22/10/2013
Audiència Pública de l'Estat del Districte de Sants-Montjuïc
Lloc: Seu del Districte de Sants-Montjuïc, sala de plens. (c/Creu Coberta, 104 - Hostafrancs)
Hora: 18:00
Info:Espai de participació ciutadana.

24/10/2013
Consell de Barri de la Marina de Port i Marina del Prat Vermell
Lloc: Sala Pepita Casanellas (Pg. de la Zona Franca, 185 - La Marina)
Hora: 19:00
Info:El Consell de Barri és l'òrgan de participació més proper al veïnat per poder informar-se i opinar sobre les qüestions més importants que afecten la vida del seu barri. Es reuneix com a mínim dos cops l'any i, en les seves sessions es debat sobre els plans, projectes i actuacions que tenen lloc al barri, a partir de la informació i les opinions de tots els assistents. Els acords i les propostes dels Consells de Barri es transmeten als òrgans pertinents de l'Ajuntament per tal que hi donin resposta.

30/10/2013
Consell de Barri de Font de la Guatlla
Lloc: Centre Cívic Font de la Guatlla (Rabí Rubén 22 - Font de la Guatlla)
Hora: 19:00
Info:El Consell de Barri és l'òrgan de participació més proper al veïnat per poder informar-se i opinar sobre les qüestions més importants que afecten la vida del seu barri. Es reuneix com a mínim dos cops l'any i, en les seves sessions es debat sobre els plans, projectes i actuacions que tenen lloc al barri, a partir de la informació i les opinions de tots els assistents. Els acords i les propostes dels Consells de Barri es transmeten als òrgans pertinents de l'Ajuntament per tal que hi donin resposta.

Novembre

04/11/2013
Consell de Barri de Sants-Badal
Lloc: Fundació Jordi Sierra (C/Carreras Candi, 80 - Pl. Olivereta - Sants Badal)
Hora: 19:00
Info:El Consell de Barri és l'òrgan de participació més proper al veïnat per poder informar-se i opinar sobre les qüestions més importants que afecten la vida del seu barri. Es reuneix com a mínim dos cops l'any i, en les seves sessions es debat sobre els plans, projectes i actuacions que tenen lloc al barri, a partir de la informació i les opinions de tots els assistents. Els acords i les propostes dels Consells de Barri es transmeten als òrgans pertinents de l'Ajuntament per tal que hi donin resposta.

05/11/2013
Consell de Barri de la Bordeta
Lloc: Sala Nova de Sant Medir (c/Constitució, 17 - La Bordeta)
Hora: 19:00
Info:El Consell de Barri és l'òrgan de participació més proper al veïnat per poder informar-se i opinar sobre les qüestions més importants que afecten la vida del seu barri. Es reuneix com a mínim dos cops l'any i, en les seves sessions es debat sobre els plans, projectes i actuacions que tenen lloc al barri, a partir de la informació i les opinions de tots els assistents. Els acords i les propostes dels Consells de Barri es transmeten als òrgans pertinents de l'Ajuntament per tal que hi donin resposta.

del 09/11/2013 al 10/11/2013
Fira Catalana al Carrer de Sants
Lloc: Carrer de Sants
Info:<< clicar aquí per veure el programa d'activitats >>

13/11/2013
Consell de Barri de Sants
Lloc: Cotxeres de Sants (C/Sants, 79)
Hora: 19:00
Info:El Consell de Barri és l'òrgan de participació més proper al veïnat per poder informar-se i opinar sobre les qüestions més importants que afecten la vida del seu barri. Es reuneix com a mínim dos cops l'any i, en les seves sessions es debat sobre els plans, projectes i actuacions que tenen lloc al barri, a partir de la informació i les opinions de tots els assistents. Els acords i les propostes dels Consells de Barri es transmeten als òrgans pertinents de l'Ajuntament per tal que hi donin resposta.

14/11/2013
Consell de Barri d'Hostafrancs
Lloc: Seu del Districte de Sants-Montjuïc, Sala Arxiu Històric. (c/Creu Coberta, 104 - Hostafrancs)
Hora: 19:00
Info:El Consell de Barri és l'òrgan de participació més proper al veïnat per poder informar-se i opinar sobre les qüestions més importants que afecten la vida del seu barri. Es reuneix com a mínim dos cops l'any i, en les seves sessions es debat sobre els plans, projectes i actuacions que tenen lloc al barri, a partir de la informació i les opinions de tots els assistents. Els acords i les propostes dels Consells de Barri es transmeten als òrgans pertinents de l'Ajuntament per tal que hi donin resposta.

24/11/2013
Passejada: "La nova fortificació borbònica de Barcelona. Una visita al Castell de Montjuïc"
Lloc: Lloc de trobada: davant del Castell de Montjuïc.
Hora: 11:00
Info:Aquesta activitat forma part del programa de les activitats del tricentenari realitzades pels centres de Barcelona i coordinada per l'Institut Ramon Muntaner. Organitzat pel Centre d'Estudis de Montjuïc.

Desembre

03/12/2013
Consell Plenari del Districte de Sants-Montjuïc
Lloc: Seu del Districte de Sants-Montjuïc, sala de plens. (c/Creu Coberta, 104 - Hostafrancs)
Hora: 18:30
Info:

10/12/2013
Audiència Pública de l'Estat del Districte de Sants-Montjuïc
Lloc: Seu del Districte de Sants-Montjuïc, (c/Creu Coberta, 104 - Hostafrancs)
Hora: 19:00

Info:Espai de participació ciutadana.

DIÀLEGS PER LA REPÚBLICA CATALANA

Novembre
Dijous 21 novembre

Barcelona (Seu nacional)
Transitorietat jurídica a la República Catalana. 
L’ordenació del procés constituent

Dissabte 23 novembre
Terres de l’Ebre 
Governança i gestió de conques transfrontereres

Desembre
Dimecres 11 desembre
Barcelona (Seu nacional)
Marc català de Relacions laborals

http://esquerra.cat/estatic.php?uri=dialegs-per-la-republica 




FEDERACIÓ DE BARCELONA





Aquest dissabte 26 d'octubre, la Federació de Barcelona d'ERC torna a sortir al carrer per explicar als veïns i veïnes de Nou Barris i Horta-Guinardó els beneficis de construir una República Catalana independent. Durant tot el matí, de 10h a 14h es desplegaran 10 parades informatives al carrer i uns 100 voluntaris repartiran material informatiu als ciutadans. L'objectiu és fer pedagogia a favor de l'Estat propi i esvair les pors i els dubtes que puguin tenir els veïns. I a les 12h a Virrei i Amat, Anna Simó, portaveu d'ERC, protagonitzarà l'acte central de la jornada: un debat obert a la ciutadania per parlar sobre com serà la República Catalana.

Les parades informatives que es faran aquest dissabte*:
  • Plaça Virrei Amat - Acte central amb Anna Simó (organitzada pel casal de Nou Barris).
  • Passeig de Fabra i Puig amb C/Pi i Molist (organitzada pel casal d'Horta-Guinardó).
  • C/Artesania amb Via Júlia (organitzada pel casal de Sants-Montjuïc).
  • Passeig de Fabra i Puig amb C/Teide (organitzada pel casal de Poblenou).
  • Avinguda Rio de Janeiro amb C/Pintor Alsamora (organitzada pel casal de St Andreu).
  • Passeig Valldaura 186 (Mercat de la Guineueta) (organitzada pel casal del Clot).
  • Ronda del Guinardó amb Passeig Maragall (organitzada per Barcelona Vella).
  • C/Duero amb C/Petrarca (Mercadona) (organitzada pel casal de Les Corts).
  • Passeig Margall amb C/Tajo (organitzada pel casal de l'Eixample).
  • C/Lloret de Mar (davant del Parc de la Unitat) (organitzada pel casal de Gràcia).
  • Avinguda de l'Estatut / Plaça de l'Estatut (organitzada pel casal de Sarrià-St Gervasi).
*Militants i voluntaris: recordeu que si voleu participar de la campanya Barcelona pel Sí aquest dissabte us heu de posar en contacte amb el responsable del vostre casal.

http://bloc.esquerrabcn.cat/2013/10/erc-fa-campanya-pel-si-la-republica.html

BCN5.CAT

la "Barcelona amb els 5 sentits". Propostes per a joves

Durant aquest mes, el procés participatiu d'ERC, la Barcelona amb els 5 Sentits, s'està centrant en les propostes de l'àmbit de joventut. Participa-hi des de la web www.bcn5sentits.cat i també a través de la pàgina deFacebook o el perfil de Twitter. És molt fàcil, només cal que et registris i podràs fer múltiples propostes, convocar una trobada o enviar-nos fotos i vídeos. Ajuda'ns i fes-ne difusió entre els teus contactes per tal que, entre tots i totes, construim la capital de la República Catalana.

Els 5 sentits

Barcelona amb els 5 sentits, la visió

LA VISIÓ

Una Barcelona amb visió de futur. Barcelona ha de ser l’autèntica capital de la República Catalana. Una Barcelona capital amb capacitat de decidir sobre les seves infraestructures, que apostarà per la reindustrialització, pel model català de comerç de proximitat i el coneixement, amb capacitat de crear llocs de treball, de garantir l’estat del benestar i d’impulsar la cultura catalana.

Barcelona amb els 5 sentits, la oïda

L’OÏDA

Una Barcelona que escolta. Una Barcelona republicana que serà el reflex de l’opinió de la seva ciutadania. Una Barcelona que apostarà per la participació real i vinculant, que consultarà la ciutadania per saber què vol i què necessita. Que creurà en la gent jove per a construir el futur. Una Barcelona que utilitzarà tots els canals de comunicació existents per establir un diàleg fluït. Una Barcelona de tothom i per a tothom.

Barcelona amb els 5 sentits, l'olfacte

L’OLFACTE

Una Barcelona que serà capaç d’avançar-se als canvis. Una capital que compta amb una àmplia i diversa xarxa d’entitats i que aprofitarà la seva experiència i el seu coneixement per anar un sempre un pas endavant. Una Barcelona que mantindrà un diàleg constant amb la societat civil i que comptarà amb els sectors productius, amb els emprenedors i amb el talent per donar resposta a les necessitats del país.

Barcelona amb els 5 sentits, el gust

EL GUST

Una Barcelona per gaudir-la. Una ciutat per a la ciutadania. Amb un espai públic adequat i de qualitat, amb serveis i equipaments a l’abast de tothom. Una Barcelona que no deixarà ningú enrere, que apostarà per la igualtat, per una educació pública de qualitat en tots els trams, que potenciarà el transport públic i millorarà les condicions ambientals. Una Barcelona que cuidarà dels infants, dels joves i de les persones grans.

Barcelona amb els 5 centits, el tacte

EL TACTE

Una Barcelona que cuidarà les formes. La capital de Catalunya ha d’excel·lir en els valors i en la forma de posar-los en pràctica. Una Barcelona que apostarà per les relacions humanes, la transparència, la igualtat i la regeneració democràtica. Una Barcelona que serà sensible als problemes de la seva ciutadania. Una Barcelona que cuidarà i servirà la seva gent.

http://www.bcn5sentits.cat/els-5-sentits

Jordi Portabella

L
a ciutadania ha de decidir

Jordi Portabella

La celebració d'uns Jocs Olímpics, siguin d'estiu o d'hivern, sempre són controvertits, tant abans de presentar la candidatura com després. Són esdeveniments mediàticament exitosos, però econòmicament ruïnosos. Podem fixar-nos en Barcelona-92, excepcional en relació al cost-benefici, amb dèficit zero, i un endeutament que vam acabar de pagar fa només tres anys. També podem mirar com Londres-12, malgrat el seu èxit, va generar un deute que el Banc d'Anglaterra ha fixat a retornar durant tota la pròxima dècada. Els Jocs són, en aquest sentit, un esforç econòmic. Tampoc és discutible que per poc bé que es facin, representen un impuls a les infraestructures del territori, i un reforç de la imatge exterior del lloc escollit. I per tant, es produeix un retorn dels beneficis no traduïble en diners, però sí en forma d'intangibles com ara la marca, la imatge, la cohesió o la projecció del territori, a més de ser un esdeveniment vinculat a l'èpica de l'esport. La decisió es debat, en aquest sentit, entre l'impacte de l'equilibri econòmic, social i ambiental. I l'impacte emotiu.

Barcelona compta ja amb una marca molt potent a nivell internacional, que pot exercir la seva capitalitat impulsant el desenvolupament d'infraestructures, serveis i coneixement territorial del Pirineu català. Però alerta: la seva imatge exterior està vinculada a la cultura, a l'estil de vida mediterrani i a la capacitat d'organitzar grans esdeveniments. Si de sobte li sumem cims nevats i que elaborem formatge de cabra, estem provocant una contradicció en relació amb una marca que ja està  consolidada i ben identificada. Ara bé, la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'hivern del 2022 pot tenir interès per al COI per la capacitat que té la ciutat d'impactar mediàticament i perquè això li pot obrir mercat als esports d'hivern més enllà dels indrets on tradicionalment s'acostumen a practicar. D'aquí la insistència que els esports de neu s'hagin de fer al Pirineu i els de gel a Barcelona ciutat.

Presentar-nos i guanyar reforça l'autoritat de la ciutat, dóna impuls als esports d'hivern i permet conèixer una nova marca territorial de Catalunya, el Pirineu, injustament ignorada a Europa i el món.  Presentar-nos-hi i perdre és fer el ridícul més espantós pel contrast que es produiria entre la imatge internacional que tenim i la nova proposta que fem.

Atenció allà on s'inverteixen els pocs diners que tenim. O per dir-ho d'una altra manera, no ens podem gastar el que no tenim. És difícil il·lusionar per a uns Jocs d'hivern amb tres mil participants quan la gent està preocupada per les beques menjador i per fer sostenible el sistema sanitari de serveis socials. Es aquí on el sistema econòmic pot ser interpretat supèrfluament i, per tant, s'hauran d'incloure les externalitats de la sostenibilitat econòmica del projecte.

Els consums energètics, de matèries primeres, de sòl, en la construcció d'una part de la vila olímpica a la Cerdanya, ha de ser motiu d'exigència per evitar l'impacte ambiental sobre l'extraordinari, però fràgil, ecosistema alpí. Ja no es tracta de pensar amb un model sostenible sinó d'excel·lir en tot allò que afecta el patrimoni de la humanitat: el medi ambient.

S'ha de comptar amb un bon projecte olímpic, que sigui modern,  modèlic i convincent. I després consensuar-lo àmpliament, tant a nivell polític com ciutadà. I aquí és on intervenen dos factors: mentre el PP i el Govern central han donat suport reiterat i entusiasta a Madrid per als Jocs Olímpics d'estiu del 2020 ara actua de manera deslleial i evita donar suport als Jocs de Barcelona-Pirineu al·legant que el context de crisi econòmica no ho permet. I el més important, la ciutadania ho ha de decidir. Convocar una consulta, com ho ha fet Oslo i ho farà Munic, és ideal a l'hora de prendre decisions complexes. Nosaltres donem valor a la consulta com a mecanisme d'aprofundiment democràtic perquè és aquí on es veu la qualitat democràtica dels països. I si hi ha un bon projecte, nosaltres no amagarem el cap sota l'ala. No fallarem.

Font: El Periódico
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/ciutadania-decidir-2762914

Anna Simó: “Amb la independència les decisions ja no es prendran a 700km d'aquí"


Anna Simó, portaveu d'ERC, ha defensat aquest dissabte que la independència de Catalunya és una oportunitat perquè “les decisions polítiques que afecten als catalans es prenguin aquí i no pas a Madrid, a 700km d'aquí”. Simó ha protagonitzat un debat obert a la ciutadania a Virrei i Amat (Nou Barris, Barcelona) on els veïns i veïnes han pogut plantejar tots els seus dubtes i qüestions relatives a la independència. Al mateix temps, durant tot el matí, 100 voluntaris han desplegat fins a 10 punts informatius als districtes d'Horta-Guinardó i Nou Barris per repartir informació explicant els beneficis de la constitució d'una República Catalana. Aquestes accions s'emmarquen dins de la campanya 'Barcelona pel Sí'que laFederació de Barcelona d'ERC realitza pels diferents barris de la ciutat.

Davant una cinquantena de persones i de moltes persones que anaven circulant pel carrer, Anna Simó ha anat desgranant els motius pels quals ERC vol construir una República Catalana. “És imprescindible que sortim al carrer i expliquem a la gent el gran projecte que volem fer i esvair les pors que fomenten alguns mitjans de comunicació estatals”, ha dit Simó. En aquest sentit, la diputada ha volgut recordar que “si volem la independència és perquè volem tenir més eines per resoldre millor els problemes de la gent”. I ha exclamat: “És obvi que la independència no ho resoldrà tot des del primer dia, però el que podem assegurar és que les decisions ja no es prendran a Madrid, les decisions es prendran aquí”.

Pel que fa el dèficit fiscal i social, Anna Simó ha explicat que “si disposéssim dels nostres recursos no estaríem endeutats i no hauríem de fer retallades socials”. Al mateix temps ha dit que “estiguem a favor o en contra de la independència, en termes econòmics i socials, tots els catalans pringuem igual”. Finalment, el debat ha comptat amb la participació dels veïns i veïnes que han anat fent preguntes a la portaveu d'ERC, que ha anat responent una per una.

La campanya Barcelona pel Sí porta mig any recorrent els barris de Barcelona explicant els beneficis de la República Catalana, posant èmfasi en aquelles zones on la majoria sobiranista és més dèbil. De moment, ja s'han fet 4 jornades intensives com les d'avui a Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Martí. El mes de novembre serà el torn de Sants-Montjuïc. L'objectiu és fer arribar les raons de la independència a tots els barcelonins.

Font: Federació de Barcelona
http://bloc.esquerrabcn.cat/2013/10/anna-simo-amb-la-independencia-les.html 

 

 




El Ple del Districte aprova donar el nom de “Germans Fortuny” o













23/10/2013



El Consell Plenari que es va celebrar ahir al vespre a la seu del districte de Sants-Montjuïc va començar amb la renúncia al càrrec de conseller portaveu de CiU, d’Albert Martínez. En el seu lloc, va prendre possessió del càrrec Francesc Xavier Esteve.


El Ple del Districte aprova donar el nom de “Germans Fortuny” o "Elèctrica Dharma" a un carrer de Can Batlló

El Consell Plenari que es va celebrar ahir al vespre a la seu del districte de Sants-Montjuïc, va començar amb la renúncia al càrrec de conseller portaveu de CiU d’Albert Martínez, que va dirigir unes paraules d'agraïment al veïnat i les associacions assistents. Seguidament va prendre possessió del mateix càrrec, Francesc Xavier Esteve, que ja havia estat conseller a l'oposició en anteriors mandats i que retorna d'aquesta manera a la primera línia de la política santsenca. 
En la part decisòria es van votar i debatre conjuntament els punts de l’1 al 4 que consistien en canvis de noms d’alguns carrers o vies entre els quals destaquen el canvi del passatge de la Saleta pel d’Elena Girol, al barri de Sants. A més, també es va aprovar per unanimitat l’aprovació inicial del pla especial de la Lleialtat Santsenca, al carrer Olzinelles. “És un tràmit d’obligat compliment previ a l’encàrrec i l’execució final del projecte”, va explicar el regidor Jordi Martí. 
En la part d’impuls i control el conseller del PSC Jordi Cunill va demanar que es destinin els diners dedicats a concertar les llars d’infants privades a les escoles bressol públiques i al projecte Espai Deures del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. “La situació actual fa imprescindible reforçar les ajudes i subvencions que moltes necessiten”, va ser un dels arguments que va exposar Cunill. La proposta va ser aprovada amb el vot favorable de tots els grups excepte CiU que hi va votar en contra. 
José Antonio Calleja, conseller portaveu del PP va proposar, al seu torn la implementació d’un pla específic de seguretat per a plaça Navas, els Jardins de la Mediterrània, i al carrer Mare de Déu de Port amb Cisell. Va posar l’exemple de la plaça Navas, on va assegurar que hi ha “moltes conductes incíviques” i fins i tot “delictives”. La proposta es va aprovar amb el vot favorable de tots els grups i l’abstenció de CiU. 
En el torn d’ICV-EUiA, el conseller portaveu Cristòfol Ortolà va lamentar que en el procés de definició del projecte d’ordenances municipals sobre terrasses i vetlladors “no s‘ha tingut en compte cap procés de participació amb les associacions i entitats veïnals dels territoris quan aquest tema és motiu de conflicte”. Per això el grup va proposar que es convoquin immediatament els consells de barri de Sants i del Poble-sec, on es preveuen espais amb ordenació singular, per presentar aquesta qüestió. Només hi va votar en contra CiU i en canvi va obtenir el vot favorable de la resta de grups, per tant, la proposta es va aprovar. 
En canvi, va ser aprovada per unanimitat proposar al nomenclàtor donar el nom de Germans Fortuny o d’Elèctrica Dharma a un dels nous carrers de Can Batlló, a poder ser el més proper possible al carrer Sagunt. La proposta d'Esquerra, es fa poques setmanes després de la mort de Josep Fortuny i atenent que “ja fa uns anys que hi ha la proposta veïnal de canviar el nom del carrer Sagunt pel d’Esteve Fortuny” sense èxit. “Sempre han dut el nom de Sants per tot arreu”, va recordar a més Jordi Suñé, el conseller portaveu del grup que va exposar la proposta. 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3

Font: Sants 3 Ràdio
http://www.el3.cat/noticies/noticia.php?p=6691

L'estat serà més fort que tu
Article suggerit per l'Eduard Porta



L'estat sempre serà més fort que tu, estimat lector, perquè hi era molt abans que existissis o que, simplement, el poguessis pensar. Qualsevol explicació filosòfica de l'estat modern que llegeixis, t'ho estalvio, assumirà que tu i jo (o, més ben dit, nosaltres), hem participat d'alguna manera en un contracte social. Però, encara que et sembli risible, quan els autors moderns intentaven imaginar els orígens d'aquest pacte només se'ls acudien fabulacions i contes. Rousseau, que era un cursi molt perillós, va fer-nos creure que l'estat és l'expressió de la voluntat general dels ciutadans: aquest contracte, deia, l'escriuen tots els homes lliures que volen fer néixer una nova comunitat moral, abans inexistent (els catalans, com veus, som molt de Rousseau: i així ens va). Em plau més Hobbes, que, per no fer-nos empassar una quimera risible, ens va regalar una idea ben simple: creem l'estat perquè fugim de nosaltres mateixos. Especialment de tu, estimat lector, que quan estiguis al camp de batalla amb mi o necessitis pa per als teus fills, resaràs perquè la bala em perfori a mi la costella o perquè déu t'ofereixi més molles. Per tant, estimat enemic, si vols entendre per què els nostres avantpassats van crear l'estat, hauràs de comprendre la por que els va empènyer a fer-ho. Potser tu i jo, podràs pensar, l'hauríem creat d'una altra faisó: qui sap si li hauríem encastat menys burocràcia o l'hauríem volgut menys controlador. Però si ara hem de crear-lo, estimat enemic, tenim dues opcions: pensar que tu i jo no ens enemistarem mai, ni que em voldràs mal (impossible, oi?), o que sabrem renunciar als nostres drets i privilegis, perquè algú pugui usar la violència contra nosaltres. No facis cas de les monges ni dels naïfs: tu i jo lluitarem pel poder, serem enemics propers i haurem de viure sota la llei, perquè –en cas contrari– el nou estat ens creurà morts. Sigues valent, reclama el teu exèrcit i –estimat– desconfia molt de mi i, sobretot, de tu. Perquè l'estat, conciutadà, encara que et sembli nou, serà molt antic: i sempre més fort que tu.

22/10/13  - BERNAT DEDÉU 
Font: El Punt
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/687353-lestat-sera-mes-fort-que-tu.htm 

El CNI, darrere la concentració del 12-O a Barcelona
Article suggerit per l'Alfred Bou



Segons fonts dels serveis secrets espanyols citades per El Confidencial Digital

Els serveis secrets espanyols són darrere d'iniciatives ciutadanes a Catalunya per defensar la unitat d'Espanya, segons un article publicat avui a El Confidencial Digital. Fonts del Centre Nacional d'Intel·ligència espanyol (CNI) citades pel diari expliquen que algunes de les plataformes organitzadores de la manifestació del 12 d'octubre a la plaça de Catalunya de Barcelona 'van tenir el suport indirecte de membres de la intel·ligència de l'estat'. 

El Confidencial Digital explica que dins el CNI 'hi ha un pla, que es troba en marxa, per a pal·liar els plans secessionistes d'Artur Mas; un encàrrec directe de Mariano Rajoy'. Fa uns mesos, Interviú ja informavade l'existència de l'informe del CNI 'Horizonte Después', un document de cinc-centes pàgines que preveu una ofensiva mediàtica i de contrainformació. 

El pla va començar a funcionar arran de l'Onze de Setembre del 2012 i segons El Confidencial, 'els serveis d'intel·ligència juguen avui un paper determinant en l'auge d'iniciatives ciutadanes dins de Catalunya que donen suport a la unitat d'Espanya'. Associacions cíviques, plataformes i fundacions, i iniciatives com la manifestació 'Som Catalunya, somos Espanya' del 12 d'octubre a la plaça de Catalunya de Barcelona. 

Segons les fonts citades pel Confidencial, 'algunes de les plataformes que formaven part del grup d'organitzadors van tenir el suport indirecte de membres de la intel·ligència de l'estat, tot i que descarten que fos econòmic', i argumenten que aquesta mena d'iniciatives 'són normals en el funcionament de qualsevol servei secret'. 

Font: Vilaweb
http://www.vilaweb.cat/noticia/4151295/20131022/cni-darrere-concentracio-12-barcelona.html


Comitè de benvinguda amb estelades



Comitè de benvinguda amb estelades

Correu enviat per l'Alfred Bou

 
Benvolguts amics i amigues,
 
Aquest correu l'envio a títol individual, com ha ciutadà que em sento agredit pel tractament indigne dels dirigents del govern espanyol. No podem permetre el menyspreu a les nostres Institucions.
 
No permetem el "de fora vingueren que de casa ens tragueren"
 
Cordialment,
 
Antoni

 
L'Assemblea Nacional Catalana crida a encerclar la reunió del Fòrum Mediterrani

 
ERC Sants-Montjuïc fa campanya pel Sí a Nou Barris i Horta Guinardó




 

Ahir dissabte 26 d’octubre, els companyes i companyes del Casal de Sants-Montjuïc varem sortir al carrer per explicar als veïns i veïnes els beneficis d’esdevenir una República Catalana.
 
Varem instal·lar la carpa al carrer de l’Artesania amb la Via Júlia. El temps era agradable, un estrany dia d’estiu, però del mes d’octubre. Un arbre força generós aixoplugava la carpa, tot evitant que el sol ens torrés, “com altres vegades”!
 
El flux de persones era constant i aprofitarem totes les ocasions per repartir informació als veïns i veïnes. A vegades rebutjaven aquesta informació, però moltes persones l’agafaven i sovint s’aturaven per preguntar-nos coses i fer petar la xerrada.










 

Sempre que sortim al carrer, es produeixen anècdotes curioses i és normal, quan ocupes un espai públic. Varem tenir la presencia continuada del conductor d’un cotxe, que nomès feia que donar voltes i cridar “Viva Espanya”, pot ser avui el nostre protagonista estarà afònic. Un comentari simpàtic d’en Josep del Casal de Nou Barris fou: “deixarà de cridar, quan se li acabi la benzina”.
 
La presència dels partits unionistes “per explicar les bondats de l’espoli fiscal” i de “pertànyer a Espanya” és constant al barri i es nota, atès que molts veïns i veïnes en fan referència.

Un senyor gran i encantador, ens feia saber, que abans de tot “ell era català”, però que no volia renunciar a les seves arrels, però que estava preocupat, perquè no sabia com podia esdevenir el futur. Ens va preguntar per tot un seguit de líders unionistes, perquè l’embolicaven. Com aquest senyor estava força informat, se li va explicar que el Sr. Alfonso Guerra havia creat al país basc els GAL, però que com el poble català era un poble pacífic, aquest tipus d’acció no encaixava, llavors el PSOE havia apadrinat Ciudadanos y el PP ho havia fet amb UPyD, així quan el PP i el PSOE s’enfonsesin electoralment, disposarien de peces de recanvi.
 
Li varem explicar també, que pertànyer a Espanya era una ruïna econòmica per tots els catalans i catalanes i que no calia, que ningú renunciés a les seves arrels i que l’endemà de la Independència, el pitjor que li podia passar, és que a final de més tindria més diners!
 
Una senyora alemanya d’origen italià ens va preguntar, quins diaris catalans podia llegir i així estar informada sobre el procés, que ha encetat Catalunya, la varem informar que molta premsa impresa de casa nostra emmascara el procés sobiranista amb tota la mala intenció del món. Ens va comentar, que deixaria de llegir “La Vanguardia” i que s’atansaria al quiosc més proper per comprar una altre tipus de premsa, que la informés i que no la desinformés!







Un senyor molt gran ens explicava en castellà, que ell era republicà i català i que tota la vida havia viscut al barri. Ens parlava de com havia patit la repressió durant l’època d’en Franco i precisament de les manifestacions reprimides pels grisos de l’època, que havien sofert molts veïns i veïnes en aquell mateix carrer. Ens va explicar que havia anat a la Via Catalana amb la seva filla i nets i que esperava veure la República Catalana molt aviat.

Més tard va aparèixer un grup de senyores, mestresses de casa de tota la vida i varen fer una tertúlia al costat de la parada. La Montse va comentar, que anaven cada dia a comprar al Mercat del barri i aquest s’havia convertit en una autèntica àgora.



El temps va passar molt ràpid i a dos quarts de tres varem plegar la paradeta i marxarem a casa ben satisfets i satisfetes.


Mil gràcies Josep del Casal de Nou Barris per ajudar-nos i als veïns i veïnes del barri per escoltar-nos!

 

Èxit dels XIX Premis nacionals president Lluís Companys
Crònica: Antoni Reig - Fotografies: Anna Rosenfeld









El lliurament dels XIX Premis nacionals president Lluís Companys, organitzats pel casal d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) de Sants-Montjuïc, el passat divendres 18 d’octubre al Teatre de Sant Medir va ser un èxit.


 
Èxit per la gran afluència de públic que va omplir la platea i part del primer pis. Èxit per l’alt nivell dels parlaments pronunciats tant pels organitzadors com pels premiats. Èxit perquè en acabar l’acte amb les cançons de la coral el Poble que canta, la gent dempeus va reclamar alt i fort el que tots volem i l’objectiu pel qual lluitem, la independència.
 
Jordi Suñé, conseller d’ERC al districte Sants-Montjuïc, que va fer de conductor de l’acte, va introduir el primer parlament del vespre a càrrec de Josep Chalmeta, secretari de política municipal d’ERC a Sants-Montjuïc. Aquest primer discurs va ser una peça oratòria ben preparada, centrada en l’actualitat i amb un alt contingut patriòtic que va arrencar amb els aplaudiments dels prop de tres cents assistents.




 
La vicepresidenta del Parlament de Catalunya i portaveu d’ERC, Anna Simó, va lliurar els premis a les persones i entitats següents: Muriel Casals, Carme Forcadell, Germà Bel, Institut Nova Història, La Fageda, cooperativa catalana i el Gran Orient de Catalunya. A les primeres fileres hi havia altres representants d’ERC com ara el regidor per Barcelona, Jordi Portabella, la presidenta de la Federació de Barcelona, Patrícia Gomà, la diputada i el diputat al Parlament de Catalunya, Agnès Russiñol i Oriol Amoròs, la senadora al Senat espanyol, Esther Capella i el secretari nacional d’imatge i comunicació d’ERC ,Guillem Clapés entre d’altres, així com persones conegudes d’altres partits.




 
-Reconeixements a la maçoneria, el cooperativisme i la renovació històrica-
 
El primer en recollir el premi va ser el Gran mestre del Gran Orient de Catalunya, Antoni Castillo, que en la seva intervenció va recordar la tasca feta per la maçoneria en el progrés de la humanitat, va recordar que a Catalunya havien estat maçons el mateix president Companys, l’alcalde Jaume Aiguader, el president Irla, Ferrer i Guàrdia, Rossend Arús i molts més. Castillo va acabar expressant el suport de l’organització que dirigeix a la causa de la llibertat i la independència de Catalunya.




 
A continuació el director de comunicació de la famosa cooperativa catalana de productes làctics La Fageda, Albert Riera, va recollir el seu guardó posant l’accent en els valors socials d’aquesta empresa, en la feina d’integració a la vida laboral de nombrosos minusvàlids, el respecte al medi ambient i l’arrelament en el territori.




 
El premi destinat a l’Institut Nova Història el va recollir el seu president Albert Codines, que va recordar als presents els esforços que destinen a la recerca històrica, centrats en els fets relacionats amb la confederació catalano-aragonesa des del segle XV al XVII per tal de fer front a les mentides i manipulacions imposades pel poder castellà. Castella ha fet una història a la seva mida i conveniència, moltes vegades en perjudici de Catalunya. Un dels temes revisats és el del descobriment del continent americà protagonitzat per un Colom que era d’origen català i portava en la seva empresa descobridora les banderes catalanes.






 
-Economia, societat civil i lluita cultural-
 
Germà Bel, un dels més destacats economistes del nostre país, va ser el següent en rebre el premi. Aquest catedràtic universitari ha explicat de manera clara i valenta la discriminació econòmica de que es objecte Catalunya per part de l’Estat espanyol, proporcionant tota mena de dades referents al maltractament que patim en infraestructures, comunicacions i demés estructures necessàries pel desenvolupament econòmic. I no sols denuncia sinó que explica amb noms i cognoms quins interessos polítics i econòmics s’amaguen darrera les actuacions dels responsables del món econòmic i polític.






 
El vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jaume Marfany, va recollir el guardó atorgat a Carme Forcadell, presidenta de l’ANC. Aquesta destacada lluitadora de la societat civil és un dels màxims referents actuals en l’impuls del procés cap a la independència catalana. L’ANC i Forcadell han entrat a formar part de la nostra història contemporània desprès de l’èxit de la grandiosa manifestació per la independència a Barcelona de l’11 de setembre del 2012 i la gegantina Via Catalana per la independència de l’11 de setembre del 2013, amb més de dos milions de participants.


 
La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, va ser la última en recollir el premi i va aprofitar per anunciar el pròxim inici de la campanya “Un país normal” destinada a clarificar quina Catalunya volem construir i contrarestar l’allau de mentides i amenaces que els sectors unionistes de la societat catalana i el poder espanyol estan enviant de manera continuada al nostre poble. Aquesta reconeguda economista i professora universitària dirigeix una decidida política de defensa de la llengua i les llibertats catalanes des de la presidència d’Òmnium. Va impulsar la enorme manifestació del 11 de setembre del 2010 de rebuig a la retallada del nostre estatut perpetrada pel Tribunal Constitucional espanyol, va organitzar el Concert per la llibertat del passat mes de juny al Camp Nou i ha col·laborat amb l’ANC en les grans manifestacions dels anys 2012 i 2013.




 
La vicepresidenta del Parlament de Catalunya, Anna Simó, va acabar els parlaments fent una glossa dels premiats i dels seus mèrits en defensa dels nostres drets culturals,  socials, econòmics i polítics. A continuació la coral Poble que canta va interpretar un seguit de cançons i l’acte va acabar amb el públic dempeus cridant “Independència”.


 
 

 
Cuideu les samarretes grogues…




A tots els que vau ocupar els carrers i carreteres de punta a punta de Catalunya la passada Diada, agafats de la mà, fent Via cap a la Independència…

  • Endreceu les samarretes grogues, però tingueu-les a mà, cuideu-les…
  • Estigueu connectats a la realitat i atents. Perquè, més d’hora del que us penseu, les haureu de recuperar, posar-vos-les i sortir als carrers i places del nostre país, sota la mirada atenta, curiosa i sorpresa dels mitjans de comunicació d’ací, d’allà i de més enllà…
  • Però segurament no serà només per donar-nos les mans fent una cadena durant una estona, sinó per quedar-nos allà tot el temps que calgui — tingueu-ho clar, tot el temps que calgui–, davant dels més variats indrets, pacíficament, sí, però també toçudament palplantats, fins a aconseguir decantar la balança al nostre favor…
  • I el món ens mirarà i veurà la nostra determinació, la nostra cara il·luminada, el nostre gest senzill i solemne, la nostra decisió de completar la feina…
  • I no ho dubteu, aconseguirem, amb traç fort i segur, escriure un capítol gloriós i precís de la nostra història, encarrilant-la de nou a la via correcta…
  • I posarem el nostre País en l’òrbita de l’actualitat. Un cas que serà estudiat a molts indrets com una original Via Catalana.
  • Cuideu les samarretes grogues. Són el símbol.
 

Els dies previs a la caiguda del Mur de Berlín molta gent es va anar a refugiar a les ambaixades estrangeres, perquè l’aïllament de l’RDA l’havia deixat molt malmesa econòmicament. El govern de l’RDA va intentar afluixar la tensió anunciant que donaria visats per creuar la frontera cap a l’Europa occidental a tothom, però després va aclarir que no hi hauria opció de tornar enrere. Per això alguns ciutadans, com a acte de protesta, van estripar el passaport (es veu al vídeo).

El 9 de novembre un membre del politburó (el partit govern de l’RDA) va anunciar en roda de premsa l’aixecament de totes les restriccions i el principi de l’accés lliure, fins i tot sense visat. Quan un periodista li va preguntar quan entrava en vigor, el polític no tenia resposta i, per improvisar, va dir “ara mateix”. Es va començar a acumular gent als passos fronterers (al vídeo apareix l’emblemàtic Checkpoint Charlie), que amb un acte de resistència pacífica es van quedar a tocar de la frontera. Els vigilants no sabien què estava passant (no tenien cap notícia de l’obertura de la frontera), i amb l’allau humana que s’hi va acumular van acabar obrint la frontera.

Font: Sants-Montjuïc per la Independència
http://smxi.cat/cuideu-les-samarretes-grogues/

Milers de manifestants surten al carrer contra la llei Wert





Sindicats de mestres i d'alumnes convoquen protestes contra la llei Wert · També s'hi afegeixen les federacions de pares


Milers de manifestants han sortit al carrer per protestar contra la reforma educativa impulsada pel ministre José Ignacio Wert, en el marc de la vaga general al sector de l'educació. Una vaga que, segons les administracions ha tingut un seguiment d'entre el 17% i el 20%, depenent del cas, però que segons els sindicats de mestres i d'alumnes ha tingut un ampli seguiment: a més d'exigir la retirada de la llei, han protestat contra les retallades i les legislacions autonòmiques en matèria d'educació. 

Barcelona i València han estat les ciutats on s'ha manifestat més gent contra la llei Wert. Segons els organitzadors de la marxa han estat 170.000 els manifestants que han sortit als carrers de Barcelona aquest dijous. Segons la Guàrdia Urbana aquesta xifra ha estat de 30.000 persones. 

La cua de la manifestació ha començat a sortir de la plaça Universitat, punt d'inici, quan la capçalera estava arribant al final de la Via Laietana. La mobilització ciutadana ha omplert, doncs, el carrer Pelai, el cantó de mar de la plaça de Catalunya, el carrer Fontanella i el carrer de Via Laietana. 

Ha estat una protesta intergeneracional perquè s'han vist persones de totes les edats guarnir-se amb la samarreta groga -símbol de la defensa de l'escola pública- i desfilar fins al Pla de Palau, final de la marxa.

Protesta multitudinària a València

A València, la manifestació ha aplegat unes 30.000 persones segons els convocants, i ha comptat amb l'assistència de representants polítics dels partits de l'oposició: Ximo Puig (PSPV), Enric Morera (Compromís) i Marga Sanz (EUPV).

La Conselleria  d'Ensenyament catalana ha xifrat en un 17,06% el seguiment de la vaga als centres públics, amb dades de les onze del matí, mentre que als concertats era d'un 15,4%. Les dades suposen, respecte de la convocatòria que es va fer al maig, un increment de quasi dos punts a l'ensenyament públic i de dotze punts en la xarxa concertada. Aquest darrer increment és, per la consellera, la prova que la protesta tenia en la LOMCE impulsada per l'estat i en 'l'amenaça al model català' el seu 'punt central'. Per la seva banda, els sindicats han xifrat el seguiment en un 55% als centres públics i en un 35% als concertats.

El president valencià Alberto Fabra ha informat, durant la sessió de control parlamentari, que el seguiment de la vaga era del 21,6% a l'escola pública i d'un 1,78% en la concertada. 

La conselleria balear xifra en un 25,9% el seguiment de la vaga, mentre que els sindicats eleven fins a un 75% els docents que l'han secundat. 

Contra la llei Wert i el decret Bauzá

A les Illes, la vaga arriba després de tot un seguit de protestes i una vaga de tres setmanes contra el tractat integrat de llengües (TIL), el polèmic decret de trilingüisme de Bauzá que discrimina el català. Docents, mares, pares i un bon gruix de la societat es mantenen en peu de guerra des del començament del curs, i avui també es volen fer sentir.

'Segurament a les Illes hi haurà un gran seguiment de la vaga. Som el laboratori de la LOMCE --diu a VilaWeb Maria Antònia Font, portaveu de l'STEI-i--. La gent està motivada, continua el malestar i les ganes de mobilitzar-se.' Ara per ara la negociació amb la conselleria resta aturada i a les aules hi ha força disparitat en l'aplicació del decret. 'És un caos organitzatiu, i farà créixer el fracàs escolar', alerta.

Per això, amb el lema 'Ni TIL ni LOMCE' hi ha hagut també concentracions a Maó, a Eivissa i a Formentera.

En defensa de la llengua i contra les retallades

Al País Valencià, milers de manifestant han sortit al carrer, fent cas de la crida de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic (formada per sindicats de docents i d'estudiants i federacions de mares i pares). Escola Valenciana també cridava a protestar, recordant que la llei 'assegura l'ensenyament en castellà a qualsevol alumne del País Valencià' però 'no assegura l'ensenyament plurilingüe en valencià, el dels programes òptims'.

En la jornada d'avui també s'ha exigit que s'acabessin les reformes i retallades del govern valencià, que s'afegeixen a la del govern espanyol. 'Són un greu deteriorament de la qualitat educativa i una agressió sense precedents cap als drets dels treballadors de l'educació',denuncia l'STEPV. El sindicat també demana que el català sigui la llengua vehicular del sistema educatiu valencià.

Les concentracions convocades avui al País Valencià han estat a Alacant, a Castelló de la Plana i a València.

'Ni LOMCE ni LEC ni retallades', criden els sindicats al Principat

Amb el lema 'Ni LOMCE, ni LEC, ni retallades', els manifestants han sortit as carrers d'algunes ciutats del Principat contra la llei Wert i també contra la llei d'educació de Catalunya (LEC). Segons USTEC, CCOO i UGT, la llei Wert torpedina el sistema d'immersió lingüística i promou una mena de canvis d'estudis, avaluació i organització del centre, en què la participació i la representació dels claustres i els consells escolars minvarà.

També critiquen el govern de Catalunya, perquè ha reduït personal docent, ha augmentat la jornada i ha retallat el sou. Segons els sindicats, els nous decrets de la LEC 'obren la porta a la discrecionalitat, a una gran desorganització dels centres i al deteriorament de l'educació de qualitat a l'escola pública'.

Per això demanen que es retiri la llei Wert, s'aturi l'aplicació de la LEC i es retiri el decret de provisió i plantilles d'aquesta llei. Així mateix, volen que se suprimeixin les retallades i defensen la immersió lingüística a les escoles.

En un comunicat titulat 'Contra l'ofensiva espanyolista i mercantilitzadora, defensem l'educació pública i en català', el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) alerta que les conseqüències de la LOMCE serien dramàtiques, perquè confirmarien la 'desaparició progressiva d'una escola pública i catalana al nostre país'. 

 


Font: Vilaweb
http://www.vilaweb.cat/noticia/4151697/20131024/comunitat-educativa-pais-mobilitza-llei-wert.html 
El PPC cedeix terrenys gratuïts a antics membres de la legió espanyola






Tot apunta a una operació de l’estat per incentivar la presència dels antics legionaris en la vida social catalana, la Setmana Santa passada grups d’aquest paramilitars es van visualitzar en algunes processons del país


El Consorci de la Zona Franca CZFC sota control del PP cedeix de forma gratuïta 5000 metres quadrats a la Germandat d'Antics Legionaris de Barcelona. El delegat de l’estat del Consorci i secretari general del PPC Jordi Cornet, ha decidit la cessió "gratuïta i temporal " d'una parcel·la de 5.000 metres quadrats a l’agrupació paramilitar de record franquista, per a activitats socioculturals . Els 81.000 metres quadrats de terreny de les antigues casernes de Sant Andreu van ser adquirits al Ministeri de Defensa pel CZFB el 2004 per 83 milions d'euros, amb l'objectiu de comercialitzar-los. L’excusa és que aquesta organització paramilitar té la seva seu històrica al barri de sant Andreu des de l'època de les casernes militars.

L’abril passat i amb total impunitat organitzacions paramilitars vestits de legionaris van desfilar sense permís en processons de diferents ciutats catalanes. El cas més escandalós va ser el de la processó de  Mataró. 

Font: Directe.cat

http://www.directe.cat/noticia/322982/el-ppc-cedeix-terrenys-gratuits-a-antics-membres-de-la-legio-espanyola
Cap a la beneficència crònica?




Article suggerit per l'Alfred Bou



Per Andreu Grimalt

Aquesta maleïda crisi i, sobretot, les equivocades mesures que s'estan adoptant per sortir-ne, ens permeten veure imatges tan impactants com les llargues coes de gent esperant per recollir menjar pels voltants dels caputxins o les bosses de roba i sabates donades a Càritas per persones que ja no les fan servir i escoltar testimonis, tant en els mitjans com en persona, de gent que ho passa malament de veres.

Però també s'ha palesat un increment de la solidaritat dins la nostra societat. Valgui com a exemple que la Plataforma del Voluntariat d'Espanya calcula que el nombre de voluntaris que col·labora amb diferents organitzacions en l'atenció dels col·lectius més vulnerables ha augmentat un 20%. Queda clar que en aquesta conjuntura econòmica augmenta l'empatia amb el que està en situació d'atur, pateix un desnonament o ha d'acudir a un menjador social, i és gratificant comprovar la lloable i hercúlia tasca que estan fent tantes organitzacions i associacions per pal·liar el dolor i la desesperació de tants d'afectats per la situació econòmica.

Podríem pensar que això, ser solidari i pensar més en el proïsme, és un dels escassos punts positius de la gran recessió, i segurament tendríem raó; sempre és bo que hom tregui el millor que porta a dins i dediqui part del seu temps o dels seus ingressos a ajudar aquells que més ho necessiten. No obstant això, en cap cas no podem acceptar que un ajut conjuntural es faci crònic i imprescindible ni que les administracions, amb l'excusa del no hi ha doblers, deleguin les seves responsabilitats a la bona voluntat de les persones.

En el primer article de la Constitució, a la qual molts s'aferren per no canviar res, se'ns diu que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret. D'això se'n deriva, en teoria, que el benestar de les persones és una qüestió de responsabilitat pública, no de caritat individual organitzada. No vull qüestionar amb això aquell que se solidaritza i dóna suport als seus semblants, però l'administració té el deure legal i moral de garantir amb les seves polítiques públiques els drets de la seva ciutadania i de no ocultar la seva incompetència darrere l'assistencialisme caritatiu.

Malauradament, avui estam vivint aquest "traspàs de competències" per part de l'administració a les ONG i altres associacions, que cada cop més esdevenen l'última xarxa de milions de persones, que hi veuen la darrera oportunitat de no caure en una exclusió social sense tornada. Aquestes persones, víctimes de la crisi i de l'austeritat mal entesa, han passat de ser subjectes de drets a beneficiaris de l'acció solidària de les ONG. Si seguim així, prest tornarem a ser protagonistes de les pel·lícules de Berlanga i l'Estat demanarà a aquells que s'ho puguin permetre que, per Nadal, asseguin un pobre a la seva taula.

A més, l'administració, amb aquest pervers abandonament de les funcions que té encomanades, evita actuar sobre les causes de l'exclusió, la pobresa i la desigualtat. La tasca de les ONG i dels voluntaris és, per norma general, pal·liativa; és a dir, són les infermeres que s'ocupen dels símptomes més greus i procuren que el malalt pateixi menys mentre el metge es dedica a altres coses, segurament importants, però mai tant com la salut i el benestar dels pacients que té al seu càrrec.

Ens hem d'oposar amb contundència a aquest discurs que no només manté sinó que promou la cronificació de la beneficència (des de la televisió pública, per exemple, amb el lamentable programa Entre todos ), perpetuant un model de societat on la injustícia, la pobresa o la desigualtat són vistes com a coses naturals i inevitables.

No tornarem mai a viure com fa uns anys, ens diuen. Afortunadament, dic jo, perquè el model de creixement basat en l'especulació és a la base de la situació actual. No es tracta, com alguns propugnen, d'acabar amb el capitalisme, però sí d'optar per una economia de mercat regulada, on l'equitat sigui la norma, i el benestar social, el gran objectiu.

L'altre dia, Arturo Pérez-Reverte deia en el programa Salvados que, si la crisi dura el suficient com per ser agònica, tendrà com a resultat positiu el naixement d'un home nou, educat d'una altra manera i que no repetirà els mateixos errors. Hi estic d'acord, però només esper que no sigui per la por del desastre, com diu l'escriptor, sinó per la creença en la justícia social; una justícia que és antagònica de la caritat i la compassió que ens volen fer interioritzar i veure com a única alternativa; una justícia que garanteixi una societat on la sanitat, l'habitatge, l'educació o el benestar no depenguin de la bona voluntat d'alguns ni es vegin amenaçats per l'avarícia d'uns altres. Tenim el dret i el deure d'exigir aquesta justícia, per molta por que ens intentin inocular.

Font: Ara.cat
http://www.ara.cat/opinio/firmes/andreu_grimalt/Cap-beneficencia-cronica_0_1022897903.html


 
Argumentari d'Estratègia Política








Argumentari d'Estratègia Política 263 (5 novembre 2013)
Pressupostos 2014: no hi haurà noves retallades i són els més socials possibles


Els pressupostos del 2014 no són els que mereixen els ciutadans de Catalunya. Amatents al compromís del pacte d'estabilitat, treballem perquè siguin els darrers pressupostos autonòmics.

1. Sobre l'acord que garanteix que no hi ha noves retallades

— S'ha arribat a un acord que permet salvar l'estat del benestar a Catalunya, en un context difícil de deslleialtats del Govern espanyol.
— El 2014 no hi haurà noves retallades (respecte la pròrroga del 2013).
— Per primer cop des del 2009 la despesa efectiva dels Departaments deixa de caure, i augmentarà un 0,2%. Hi ha un punt d'inflexió en les caigudes del pressupost d'ençà de la crisi. Al 2013, després de la pròrroga, la despesa efectiva dels departaments serà de 20.254,7 M. La despesa prevista pel 2014 serà de 20.295,5 M.

2. Pressupostos socials: són els pressupostos més socials possibles

— L'Acord permet garantir els serveis públics fonamentals vinculats a Salut, Educació i Benestar social. El pes d'aquests 3 departaments sobre el total, superarà per primer cop el 70% (71,1%)
— Hem acordat una redistribució interna dels pocs recursos que tenim disponibles, en la línia d'invertir en favor de la cohesió social i en solidaritat cap als més vulnerables. Així, es recupera molt terreny en la cobertura de la Renda mínima (s'assoleix un nivell lleugerament superior al del 2011, augment de 130 M a 173 M, on s'augmentaran un 33% el nombre de beneficiaris), es prioritza beques menjador (augment de 100 a 108M),Suport a famílies en matèria d'habitatge (de 52 M a 59 M; 7 M addicionals) i nou programa de pobresainfantil (3 M).

3. Recuperació econòmica

El pressupost també procura marcar un canvi de tendència en no menystenir les possibilitats d'una recuperació econòmica. Davant la manca de crèdit a projectes empresarials, s'incideix en l'atorgament decrèdit a nous projectes d'inversió vinculats a la internacionalització i l'emprenedoria (Dotació de 100M de crèdits ICF).

4. Fiscalitat justa

Per evitar noves retallades, els pressupostos porten implícita una política fiscal més justa,en la línia d'exigir un esforç a qui té més capacitat de pagament.
— S'actua en els ingressos a partir d'una fiscalitat verda que grava les nuclears (22M), l'enlairament d'avions al Prat (3,6 M), i els gasos contaminants (2,8 M) i l'eurovinyeta –camions grans que fan tot l'eix transversal (5-10 M).
— S'ha arribat a un acord en fer un impost de successions més progressiu, que restituirà els ingressos que va perdre la Generalitat el 2011 (110 M addicionals), incidint en les herències de més d'un milió d'euros.


——————————————————————————————
Aquest és l'argumentari elaborat per la Vicesecretaria General de Comunicació i Estratègia amb els posicionaments sobre l'actualitat política setmanal que serveix per donar suport a l'activitat diària dels càrrecs del partit. 
Els anteriors els podeu trobar en format pdf descarregable a xarxa.esquerra.cat
Aquest correu s'ha enviat a tots els càrrecs públics i orgànics d'Esquerra Republicana.

......................................................................................................

Argumentari d'Estratègia Política 264 (5 novembre 2013)
El cas del Raval i els Mossos d'Esquadra, la pregunta de la consulta i la candidatura a les eleccions europees


El cas del Raval i els Mossos d’Esquadra

  • En els darrers dies hem demanat al Govern que l'expedient d'investigació interna del Departament d'interior depurés responsabilitats respecte dels mossos que haguessin actuat incorrectament. També hem demanat que se'ls apartés del servei cautelarment.

  • La investigació penal no eximeix de l'obligatorietat de l'administració de dirimir responsabilitats per un funcionament anormal d'un servei públic.

  • Exigim la màxima transparència del Departament d’Interior en el cas del Raval. Hem exigit des de fa tres setmanes una investigació interna a fons per aclarir els fets i les responsabilitats. El Departament ha d’aportar, ja, aquestes conclusions. No entenem el retard en la mateixa, i crèiem que el Departament ha de fer les seves investigacions internes independentment del procés judicial i no anar a remolc d’aquest

  • Volem les explicacions del Conseller Espadaler al Parlament i si aquestes no són satisfactòries no dubtarem a exigir responsabilitats polítiques.

  • Defensem el prestigi del cos dels Mossos d’Esquadra. I per això cal actuar amb transparència, celeritat i claredat quan hi ha sospites i casos com el del Raval. Per al bé del conjunt del cos, s'ha d'estar disposat a protegir a tots els que fan bé la seva feina i actuen adequadament, com també apartar aquells que no saben ajustar-se als paràmetres de la policia d'un país democràtic.


La pregunta de la #consulta2014

  • Tothom sap que la consulta és sobre la independència. Tots els mitjans fan enquestes al respecte. Cada dia en parlem, i en parlen a ràdios i televisions. I encara hi ha qui s'entesta a voler dissimular. Són els que volen aigualir el procés. Esquerra Republicana sempre hem defensat el mateix: Una pregunta, clara i amb una resposta explícita

  • Perquè és el sentit comú, perquè és la pràctica habitual en els altres casos de referèndums que s'han celebrat en el darrer segle el que justifica fer una pregunta clara i inequívoca, que es respongui amb un sí o un no.

  • Sense anar més lluny, com la pregunta que es farà en el referèndum d'Escòcia, pactat amb el Regne Unit: "Should Scotland be an independent country?"
  • Els catalans han sortit al carrer i van votar el 25N en un sentit molt clar. El debat polític que estem tenint és sobre una qüestió molt concreta: la pregunta ha de ser sobre la independència de Catalunya. 
  • Una pregunta que impliqués un canvi de model polític al conjunt de l’Estat (federal, confederal, autonòmic asimètric,...) requeriria consultar el conjunt de l’Estat. I som on som perquè els actors polítics estatals handeixat clar que no pensen canviar el model d’Estat, han rebutjat totes les propostes de canvi que han vingut de Catalunya i aquest NO per resposta planteja la qüestió de si volem ser dins o fora de l’Estat espanyol. De quin Estat espanyol volem fa 150 anys que el catalanisme polític proposa i les seves propostes han obtingut un clar i rotund NO. 
  • No podem fer el ridícul. Una “consulta-enquesta” de la que no es tregui cap conclusió o que deixi tota la decisió a les negociacions posteriors entre els representants polítics no resol res ni respon a les legítimes aspiracions de milions de catalans. 
  • Les direccions d’ICV i Unió han de sumar-se a la voluntat majoritària de la societat catalana i de les seves bases socials i electorals que reclamen poder votar en un referèndum per a decidir si Catalunya ha de ser independent o no .


Candidatures per a les eleccions europees

  • Actualment no hi ha cap acord tancat sobre una candidatura a les eleccions europees. Sí que s'estan mantenint converses

  • Vist el procés que vivim, des d'ERC vam ser els primers en proposar una candidatura unitària amplia de les 6 forces polítiques catalanes que recolzen el procés pel dret a decidir: CDC, UDC, ICV, EUiA, CUP i ERC.

  • UDC, ICV, EUiA i CUP ja han dit rotundament que no estan disposats a participar en una candidatura transversal d’aquesta mena. Malgrat tot insistirem.

  • Una candidatura de només CDC i ERC, 2 de 6, no compleix els objectius d'eixamplar prou la base social del procés, abans de la consulta de finals del 2014. Per guanyar el procés, i el referèndum posterior, estem convençuts que aquest ha de ser una aposta de tot el país, i no pas solament de dos partits.

  • Si no és possible aquesta candidatura a 6 des d’Esquerra Republicana explorem totes les opcions possibles per garantir el màxim de representació de les forces catalanes que aposten per la independència a Europa i per a que hi hagi uns punts d’acció comuns al Parlament Europeu en la defensa del procés català i les aspiracions dels ciutadans.

  • El procés català cap a la independència, afortunadament, no es pot vincular a una sola opció política. És un actiu i un valor d’aquest procés la seva transversalitat. La pluralitat d’opcions ideològiques, i per tant electorals, que el recolzen fan el procés més fort. Si la suma no és completa, segur que hi perdríem.

  • Esquerra Republicana formem part de l’Aliança Lliure Europea (ALE) i òbviament mantenim reunions i contactes permanents entre tots els partit que conformen l’ALE per a tractar qüestions diverses i, també, les eleccions europees del proper 25 de maig




——————————————————————————————
Aquest és l'argumentari elaborat per la Vicesecretaria General de Comunicació i Estratègia amb els posicionaments sobre l'actualitat política setmanal que serveix per donar suport a l'activitat diària dels càrrecs del partit. 
Els anteriors els podeu trobar en format pdf descarregable a xarxa.esquerra.cat
Aquest correu s'ha enviat a tots els càrrecs públics i orgànics d'Esquerra Republicana.

......................................................................................................

Argumentari d'Estratègia Política 265 (8 novembre 2013) - Monogràfic

Conclusions Comissió Pilotes de Goma

1.  L’objectiu nostre en aquesta comissió era assolir la prohibició de les bales de goma i l’hem aconseguit

2.  Ha estat molt difícil, hi havia una majoria parlamentària a l’inici de la comissió que no ho volia.

3.  Serem un dels pocs països que, més enllà de no utilitzar-les, ha pres la decisió de la prohibició explícita.

4. Aquesta mesura s’ha adoptat amb uns canvis que signifiquen un autèntic canvi de paradigma en les polítiques de seguretat  i ordre públic:

  • a. Rescabalament a les víctimes
  • b. Mediació
  • c. Garanties del sistema d’informació intern i rendiment de comptes
  • d. Formació en mediació, situacions de conflicte, planificació d’operatius i drets humans.
  • e. En els dispositius en manifestacions hi haurà una substitució del model únic d’intervenció a distància per un model mixt, basat en el diàleg permanent amb els manifestants, creant la figura del comunicador tàctic.

Perquè avui no votem la dimissió del Sr. Prat

1. El nostre objectiu en aquesta comissió és haver contribuït a canviar les polítiques de seguretat i ordre públic

2. En aquesta comissió el que té valor és assolir canvis al servei de les persones i per millorar el nostre model policial.

3. Pel que fa als fets del Raval:

  • a. Cal dir que no són objecte d’aquesta comissió que té uns altres objectius i que no s’ha d’aprofitar per a l’ús tàctic partidista
  • b. Estem a l’espera de les investigacions, n’esperem la màxima celeritat i transparència per dirimir les responsabilitats que cal analitzar bé perquè els fets són greus: una persona ha perdut la vida.
  • c. Exigim al Conseller Espadaler que prengui les mesures oportunes a partir de les conclusions, vetllant pel prestigi de la institució del CME i la confiança dels ciutadans.
  • d.  En funció d’aquests resultats, ens reservem la nostra posició d’exigència de responsabilitats, que no dubtarem en exercir.

——————————————————————————————
Aquest és l'argumentari elaborat per la Vicesecretaria General de Comunicació i Estratègia amb els posicionaments sobre l'actualitat política setmanal que serveix per donar suport a l'activitat diària dels càrrecs del partit. 
Els anteriors els podeu trobar en format pdf descarregable a xarxa.esquerra.cat

Aquest correu s'ha enviat a tots els càrrecs públics i orgànics d'Esquerra Republicana.  

...................................................................................................... 




RTVV: L'oblit com a supervivència


Article suggerit per l'Alfred Bou



Un ex-treballador de l'ens critica l'actitud mafiosa de la direcció i el servilisme de molts treballadors
 

El PP ha aconseguit amb l'inacceptable tancament de RTVV allò que no havia aconseguit cap director de l'ens amb la seua programació: que la gent s'identificàs i sentís com a seua la radiotelevisió autonòmica. Ahir, llegint les nombroses piulades que inundaven la xarxa, costava de creure que es referissen a aquesta televisió tant sovint blasmada per la manipulació i per alguns programes vergonyants. Allò que no havien aconseguit, per exemple, les criminals retallades del govern als dependents, la convocatòria anticipada d'eleccions, ara era exigit a plena veu. La televisió d'audiències pírriques i prestigi nul era reivindicada per tothom com un element vital per a la democràcia.

Ahir tothom n'oferia la seua opinió, encara que ningú no la demanàs. O encara molt pitjor, sense que tinguera cap interés. Joan Lerma donant lliçons de comportament quan ell va ésser el primer a impedir que la nostra televisió nasquera a imatge i semblança de TV3. Pedro J. Ramírez aplaudint la decisió del tancament i oblidant com al seu dia la seua productora va buidar les arques públiques (gràcies al seu amic Eduardo Zaplana) amb nefastos formats televisius i fins i tot allotjant-se a les mateixes dependències de Canal 9 sense pagar res pel lloguer.

L'oblit és el gran aliat de qui no pot mirar fit a fit el seu passat. I la pitjor cosa és que hem acabat acceptant-ho. Com si oblidar fos l'única manera de sobreviure. Com si amb l'oblit de l'altre, n'hi hagués prou per a acceptar-ho. Així, si Luis Motes ha començat ara a fer de periodista 'guai' i el diari Levante-EMV li publica els seus articles on juga a deixar anar referències sense trellat ni forrellat, s'ha d'acceptar sense dir ni piu. Encara que en un dels seus articles més recents es pregunte per què a les televisions espanyoles no hi ha sàtira política. Ell! Que al costat de Pau Pérez Rico va protagonitzar una de les etapes més negres de la manipulació i la censura informativa a Canal 9 i va establir un règim de terror entre els treballadors, propi de mafiosos.

L'episodi que es va viure ahir, en directe, a Canal 9 n'és un altre exemple. Feia feredat veure alguns treballadors servils amb el poder com feien cara compungida perquè es tancava una televisió per la qual no han lluitat mai. Presentadores que creien que el canal era seu i de son marit; realitzadors que semblaven eixits d'un film de Fernando Esteso, mans dretes que no sabien distingir la de l'esquerra. En l'informatiu del vespre es va denunciar que alguns ex-directius de la casa tenien relació amb la trama Gürtel. Fins i tot es van atrevir a recordar les acusacions d'abusos sexuals, per part d'algunes treballadores, contra un altre alt càrrec del canal. Quina pena que quan tot plegat va eixir a la llum, ningú no envaís el plató d'informatius, no sols per a denunciar els fets i mostrar-hi repulsa, sinó també com a acte de suport a les afectades. Però tot açò s'ha d'oblidar.

L'ERO també ens va proporcionar imatges per a oblidar. Armilles que exigien una televisió pública de qualitat que ni se solia fer (però sí que es cobrava religiosament cada mes, sense que importàs el resultat) ni, quan es feia, es veia. Denúncies de corrupció i manipulació fetes a l'empara de qui no hi té gens a perdre. Sindicats (del seu desinterès per les condicions laborals a les productores, caldria parlar-ne...) que van callar quan les despeses de la visita del papa es van emportar un bon grapat de companys (en un ERO encobert que no va arrencar ni un miserable titular de premsa) i ara apareixien com a paladins de la llibertat. I, de nou, la vergonya de veure a les manifestacions persones que havien prostituït el concepte de servei públic. Aquell productor que feia hores sense sentit per després tenir dies sencers lliures i que ara aguantava pancartes. Aquell sindicalista que només treballava el cap de setmana, però demanava hora per anar al metge just aquells dies. Aquells periodistes que es van afiliar a USO, el sindicat que defensava els interessos d'aquesta empresa que ara maleeixen, perquè van creure que compraven seguretat. Aquell periodista que va aprovar unes oposicions sense tenir, pràcticament, ni idea de valencià. Aquella periodista, amb aires de diva, que va aprendre a viure en la marginació laboral sense atendre les seues noves obligacions encara que açò volgués dir més feina per als altres companys. Hi eren tots. Exigint. I tot açò s'havia d'oblidar.

Com jo mateix, quan vaig treballar-hi, oblidava tots els estius que els companys tècnics eren acomiadats (perquè disminuïa el volum de feina) i passaven uns quants mesos amb la incertesa de si els tornarien a cridar. O quan oblidaves que una ajudant de producció, amiga personal de Camps, col·locava un suposat psicòleg en un programa infantil, encara que no tingués ni idea de televisió, ni de xiquets, mentre a uns altres treballadors no els renovaven el contracte. Oblidar. Aquesta era la consigna. Sembla que quan hom oblida viu millor. I fins i tot arriba a construir-se un altre jo molt més suportable. Tant hi feia, que Genoveva Reig tallàs el cap d'un guionista que, segons ella, s'havia referit de manera incorrecta a no sé quina marededéu? Ningú no envaïa platós, ni feia comunicats, ni es manifestava. Els uns intentàvem salvar la nòmina, els altres passaven les hores minutant els informatius per demostrar que el PP ocupava una gran part del temps. Però una persona amb nom i cognoms se n'anava al carrer capritxosament.

Oblidant, hi ha gent que fins i tot ha oblidat que va votar el partit que ha tancat RTVV. I ara l'insulta a la cara, tot i que abans en celebrava els despropòsits. Resulta esgarrifós de comprovar com un sol partit polític, acompanyat per majories contínues, ha estat capaç d'arruïnar tota una comunitat a cop d'amateurisme, cobrant a preu de professional. Com pot ser que no hi hagués un pla B per si passava judicialment amb l'ERO el que ha passat? Com hi pot haver tants assessors menjapans i que no s'aporte cap solució al conflicte sinó tancar l'ens? Com és possible que el mateix senyor que al matí no li feia vergonya de fer el ridícul dient, públicament, que les dades de la desocupació eren positives, no tingués la valentia i responsabilitat mínimes que s'exigeix a un governant i donàs la cara i no un comunicat? Com és possible que tots els diners públics invertits en la nova Nou se'n vagen a les escombraries quan hi ha gent que no té ni quemenjar i no hi haja cap responsable del desgavell? Com és possible que quan s'entreveia una certa pluralitat informativa als informatius, el PP haja decidit d'abaixar la persiana emparant-se en unes xifres que manipula a plaer? Com és possible que vulga aparèixer com a senyor Llop qui ha causat el problema? Com és possible que la dreta mediàtica done suport al tancament quan ells han estat una part de l'immens forat econòmic que ara s'esgrimeix per prendre la decisió? Com és possible que hi haja gent que només veja en el final de RTVV la fi d'una radiotelevisió sense més i no aprecie el significat de perdre un mitjà de comunicació en valencià? Com és possible que un senyor que no va ésser elegit a les urnes puga posar punt final a vint-i-quatre anys d'història? Com és possible que en l'epicentre d'una crisi brutal ens governen uns afeccionats? Com és possible de tenir tanta poca vergonya i justificar el tancament de la cadena dient que cal preservar la sanitat i l'educació públiques, malgrat que fa mesos que les maltracten? Hi ha coses que hauríem de començar a no oblidar.


Rafa Rodríguez, periodista i ex-treballador de RTVV. Article original publicat a Verlanga.com.

Font: Vilaweb
http://www.vilaweb.cat/noticia/4154532/20131107/rtvv-loblit-supervivencia.html

Pere Navarro i Catalunya

Article suggerit per l'Eduard Porta 



Jo esperava que, avui, el Pere Navarro, secretari general d’el PSC, hagués tingut la dignitat de dir: “jo no soc independentista i lluitaré per la unitat d’Espanya, però no ja com a demòcrata sinó com a ser humà, no puc acceptar que la Unió Europea, la meva Unió Europea, accepti com si res a països que s’han independitzat a través d’una violenta guerra amb neteges ètniques i violacions massives dels drets humans com Croàcia o Sèrbia, i en canvi amenaci amb prendre la ciutadania europea a 7,5 milions de catalans que es volen independitzar a través dels vots! Europa ha de donar exemple als demés pobles del nostre planeta i demostrar que això de dibuixar les fronteres amb la sang de les guerres i el semen dels reis ja ha passat a la història i que, a partir d’ara, les dibuixarem amb la raó democràtica dels vots”.


Si. Ho esperava. Però en lloc de dir això, el líder del PSC ha anat a Madrid i ha fet un discurs per a fer content el seu amo i ha acceptat la posició d’alguns funcionaris de la UE com el seu cap Joaquín Almúnia que amenaça amb fer fora Catalunya de la UE. Però jo em pregunto: Si la Unió Europea efectivament li pren la ciutadania a 7,5 milions de Catalans (que ja són ciutadans europeus!), com ho explicaran al món? Perquè... hauran d'explicar que ens expulsen perquè vam tenir els nassos de votar, no? Però, de veritat que diran això? De veritat ho faran? Ho pregunto perquè si realment la UE pensa així, si realment la UE accepta nous membres que han sorgit de la força de les armes però expulsa a qui ho fa amb la força dels vots, aleshores que aturin immediatament Europa perquè jo baixo!

Font: Bloc Xavier Sala i Martín
http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/684-pere-navarro-i-catalunya.html

Només 30 famílies concentren la riquesa a Espanya i aglutinen 32.000 milions d'euros

Article suggerit per l'Eduard Porta





El president de Mercadona, Juan Roig, a la llista dels 100 milionaris del planeta. EFE / Arxiu / EFE

Un total de 30 famílies es reparteixen gran part del capital d'Espanya, segons Forbes, que sosté que les enormes fortunes segueixen sent un assumpte de família, ja que aquests grans grups empresarials acumulen entre els seus membres fins a 32.000 milions d'euros.

El cercle del poder familiar s'estreny encara més entre els molt poderosos, ja que hi ha tres famílies que acumulen més de 11.200 milions d'euros i que es troben en el selecte grup de les 10 primeres riqueses del país, tal com reflecteix la llista Forbes dels 100 milionaris més rics d'Espanya que sortirà a la llum a finals de mes.

El sector tèxtil, la venda d'immobles, el món de les inversions, de les finances borsaris o l'alimentació, entre d'altres, són alguns dels nínxols de negoci en els que les riques famílies espanyoles han aconseguit amassar la seva fortuna.

L'edat mitjana dels milionaris espanyols que figuren entre els 100 butxaques més acabalats d'Espanya se situa en 66,5 anys i només 9 persones tenen menys de 50 anys.

La llista espanyola, que s'ha configurat sobre la base d'un tall de 300 milions d'euros, recull 11 fortunes femenines i moltes més ocultes en els complexos arbres familiars o compartides amb les seves parelles.

Forbes assenyala, però, que pràcticament totes elles són llegades i heretades, fruit del repartiment de béns després de la mort del fundador o hereu home, o, en les d'origen més tardà, de la separació de béns després d'un divorci.

En l'edició mundial, només figuren 5 dones espanyoles; l'exdona d'Amancio Ortega, Rosalía Mera, (morta recentment); les germanes Alicia i Esther Koplowitz, Helena Revoredo, vídua del fundador de Prosegur, i Maria del Pi i Calvo Sotelo (filla del fundador de Ferrovial).

L'edat mitjana de les més acabalades del país gira entorn als 63 anys i el capital acumulat per les 11 més poderoses puja a 22.125.000 d'euros.

Segons ha assenyalat el director de Forbes, Andrés Rodríguez, un altre dels trets característics de les fortunes espanyoles és que recelen que es parli d'ells.

Solen invertir en la terra com a valor refugi, bé sigui finques, deveses, vinyes o ramaderies, i la majoria d'ells ha salvat els seus guanys durant la crisi gràcies a la internacionalització de les seves empreses.

Un cas extraordinari, indica Rodríguez, és el del president i màxim accionista d'OHL, Juan Miguel Villar-Mir, que s'ha mantingut "contra vent i marea" malgrat el dur cop que ha patit el sector de la construcció a Espanya.

La publicació, que té intenció d'ampliar a més de 100 el nombre de les grans fortunes espanyoles, subratlla també que un dels trets comuns dels rics espanyols és la internacionalització dels seus béns, especialment a Holanda, Luxemburg i Suïssa.

Els dos primers, perquè ofereixen una fiscalitat molt atractiva i són plataformes per distribuir els diners per tot el món, i Suïssa perquè segueix albergant els bancs més opacs del món, refugiats després el secret bancari.

El Rei Joan Carles no apareixerà a la llista de les 100 personalitats més riques d'Espanya, que assegura que la riquesa del monarca segueix sent una incògnita i que ho serà malgrat la nova llei de transparència.

En l'última llista de Forbes sobre els 15 monarques amb major fortuna del món, Joan Carles I tampoc va trobar cabuda.

El Príncep de Liechtenstein, el Rei d'Aràbia Saudita, el del Marroc, i la reina Isabel II, entre d'altres, figuraven en una llista que encapçalava el Rei de Tailàndia, Bhumibol Adulyadej, amb una fortuna estimada en 35 bilions de dòlars.

Forbes considera que el grau de transparència de la Casa Reial espanyola seguirà estant molt lluny de la britànica.

Les diferències entre les dues corones es deixen veure també en l'ús que poden fer de les seves joies. Mentre que a la casa reial britànica seus integrants no poden vendre les joies sinó que estan obligats a traspassar en herència, a Espanya són propietat personal dels monarques i han servit fins i tot en temps d'exili per garantir la pròpia subsistència dels reis destronats.

La classificació, que es podrà consultar al número de novembre de la publicació, estarà liderada pel cofundador d'Inditex, Amancio Ortega, la tercera fortuna del planeta només superat per dos pesos pesats dels diners, el magnat mexicà Carlos Slim i el geni de la tecnologia, Bill Gates.

Són 20 les fortunes espanyoles que apareixen a la llista dels 100 milionaris del planeta. Entre ells, Juan Roig (Mercadona); Isak Andic i família (Mango), Manuel Jove; Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Abelló, Florentino Pérez (ACS); Gabriel Escarrer (Meliá); Enrique Bañuelos o Alberto Cortina.
 

Font: El País
http://economia.elpais.com/economia/2013/10/27/agencias/1382865537_418899.html


El Ple del Districte tomba els pressupostos de ciutat i els de Sants-Montjuïc





Font: Sants 3 Ràdio



Els pressupostos van centrar ahir al vespre el plenari extraordinari que es va celebrar a la seu del Districte de Sants-Montjuïc, i que van rebre els vots en contra d' ICV-EUiA, PP i PSC, l’abstenció d’ERC i el vot a favor de CiU.

06/11/2013
El Ple del Districte tomba els pressupostos de ciutat i els de Sants-Montjuïc

El pressupost de l’Ajuntament de Barcelona i el del Districte de Sants-Montjuïc van centrar ahir al vespre el plenari extraordinari que es va celebrar a la seu del Districte de Sants-Montjuïc. Jordi Martí, regidor del districte, va exposar els dos documents explicant que es tracta d’un “projecte de pressupostos expansiu” ja que amb 2.574 milions d’euros representa un creixement de l’11%. En el capítol d’inversions el creixement representa un 22% en l’àmbit de ciutat, amb una inversió de 425 milions d’euros. En aquest àmbit el districte seria el tercer que més inversions rebria. 

Segons Martí, els pressupostos que es presentaven ahir estan orientats a tres prioritats estratègiques: donar serveis a les persones i a les famílies “especialment a les persones i les famílies més necessitades i amb més vulnerabilitat”; promoure la reactivació econòmica de la ciutat com a motor del país; i la regeneració urbana, que inclou “tots aquells projectes de manteniment però especialment de millora de l’hàbitat urbà”. 
Martí va explicar que no s’apujaran els impostos locals i que es mantindrà moderat l’endeutament. El creixement dels pressupostos en temps de crisi, doncs, podrà fer-se doncs gràcies a la privatització d’alguns aparcaments públics i dels serveis funeraris, que encara està pendent del consens polític que ho permeti. 

El regidor va assegurar que són uns pressupostos realistes, tant els de l’Ajuntament com els del Districte, i que els del Districte tenen la “mateixa naturalesa expansiva” i segueixen els mateixos criteris que els municipals. A Sants-Montjuïc, l’únic capítol que es redueix és el de personal però la resta s’incrementen. En la inversió concretament de 30 milions el 2013 es passarà a 38,5milions, que representa el 26’6%. “És un increment important”, considera Martí. 

En el torn dels consellers, Jordi Suñé, conseller portaveu d'ERC, va voler manifestar en primer lloc que estaven descontents perquè no han tingut temps d’estudiar el pressupost del districte ja que no se’ls ha donat el document amb temps suficient. Tot i això, va valorar: “Si que hi ha coses positives però ens manquen encara aspectes.” 

Absolutament en contra s’hi van mostrar la resta de partits de l’oposició. “Aquests no són els pressupostos que necessita la ciutat de Barcelona en un context de crisis econòmica de llarga durada”, va dir taxatiu Eduard Altés, conseller d’ICV-EUiA, que ca considerar que si els pressupostos poden ser expansius és només perquè s’han privatitzat alguns serveis municipals.
“Com es pot privatitzar patrimoni municipal si vostès mateixos afirmen que les finances de l’ajuntament són sòlides?”, es preguntava Altés. “Al nostre entendre són pressupostos irreals i ficticis”, deia també José Antonio Calleja, conseller portaveu del PP que va qüestionar-lo, entre altres coses, perquè els acords que han de permetre incrementar el pressupost encara no han aconseguit el consens necessari. Albert Deusedes, conseller portaveu del PSC, va considerar que aquests pressupostos posen de manifest la ideologia de CiU i va explicar que rebutgen els dos pressupostos per diverses raons entre les quals perquè consideren que “és un pressupost de supervivència política”, que “és fictici i no beneficia a la majoria” i que “el govern no prioritza les inversions on hi ha més necessitats: als barris”. 

Cap dels dos pressupostos, doncs, es va poder informar favorablement ja que van rebre els vots en contra d'ICV-EUiA, PP i PSC, l’abstenció d’ERC i el vot a favor de CiU. 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3 

EL 3

Font: Sants 3 Ràdio
http://www.el3.cat/noticies/noticia.php?p=6750


opinió
Josep Chalmeta, Secretari de Política Municipal d’ERC a Sants-Montjuïc
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19274/avinguda-samaranch
Avinguda Samaranch?



Un grup d’entitats esportives poderoses han proposat el nom de Juan Antonio Samaranch per a l’avinguda de l’estadi. Certament, aquestes entitats tenen tot el dret de proposar, però això no implica en absolut que l’ajuntament ho hagi d’acceptar.
 
Una primera consideració és de caire de democràcia participativa. Cap d’aquestes entitats pertany al nostra districte i almenys una d’elles ni tan sols a la nostra ciutat. Crec que ja és hora que tot el nomenclàtor es faci d’acord amb les entitats, associacions i ciutadans del districte i barris afectats.
 
L’any 1936 els Jocs Olímpics es van fer a Berlín. En foren responsables principals Joseph Goebbels i Albert Speer, ambdós del partit nazi. Algú creu possible que avui li puguin posar el nom d’algun d’ells a una avinguda de Berlín? Oi que no? Per què no? Simplement per una qüestió de dignitat.
 
Si l’any 1975 l’Estat Espanyol hagués tingut una ruptura democràtica, en lloc d’una transició des de la dictadura i amb poders fàctics dictant articles de la Constitució, com ha passat en altres estats, Portugal per exemple per citar només el més proper, Samaranch s’hauria assegut al banc dels acusats, per col·laboració amb crims contra la humanitat, com és el genocidi franquista contra molta gent de tot l’Estat, però acarnissat de forma especial a Catalunya. És això el que alguns ara volen homenatjar (CiU)? És això contra el que alguns no s’atreveixen a manifestar-s’hi en contra (PSC)?
 
Samaranch ha ocupat càrrecs al llarg de tota la dictadura i era membre de Falange, partit clarament feixista. I mai no ha renunciat a aquestes pertinences.
Pertanyia doncs a un partit pitjor que el que l’11 de setembre passat va irrompre violentament a la Delegació de la Generalitat a Madrid. I és això el que alguns volen homenatjar?
 
Quins mèrits té el personatge? Ah, sí! Va atorgar uns Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona! De veritat? Si fos així hauríem d’estar d’acord amb els membres de la candidatura de Madrid 2020 quan parlen de “tongo”. Però, oi que no va ser així? Algú creu que la ciutat, sobretot el nostre Ajuntament aleshores encapçalat per Pasqual Maragall no va fer cap mèrit per ser la ciutat elegida?
Sí, Samaranch segurament va votar a favor nostre i va aconseguir alguns vots més; entra dins les dinàmiques del COI; però el que realment li interessava és el gran negoci especulatiu que va aconseguir a nivell particular gràcies als Jocs. És això el que alguns volen homenatjar?
 
I també com a president del COI va apressar-se a canviar-ne la normativa amb l’única finalitat d’impedir que les seleccions catalanes puguin participar en uns Jocs Olímpics, com fa temps que fan Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord, les illes Fèroe, les Guaianes, i ara també Gibraltar, cosa que només pot resoldre la nostra independència nacional. És aquest canvi de normativa el alguns volen homenatjar?
 
L’Avinguda de l’Estadi Lluís Companys no pot portar el nom d’un dels seus assassins, almenys en grau de complicitat; seria un afront, un insult a la Memòria Històrica del nostre president màrtir i a la de tot Catalunya.
 
Ja hem de suportar la vergonya col·lectiva que hi hagi un Museu amb el seu nom o que hagi rebut algunes medalles; posar-li ara el seu nom a una avinguda, a Montjuïc o a qualsevol lloc del nostre país, seria una greu indignitat. I els ciutadans de Sants-Montjuïc no ens ho mereixem.
 
Quan la majoria de la nostra societat camina cap a un nou Estat, no podem omplir-lo amb noms de feixistes; és una simple qüestió de coherència i dignitat democràtica.
 
NO al nom de Samaranch a cap avinguda, carrer ni plaça de Catalunya! 



Daniel Camon - Membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19296/noruega-taiwan-el-mon
Noruega, Taiwan... el món!


Acabo de rebre un correu electrònic d’un conegut que n’envia molts. Massa, pel meu gust. Ell ho sap –perquè li he dit- però continua. I aquí tinc el mail, en negreta a la bústia d’entrada. I com que la meva religió m’impedeix fer el contrari, l’obro i el llegeixo.

Em reenvia un fragment d’un programa d’una televisió de Taiwan i em diu que el miri, que “se’n fot d’en Rajoy”. I faig play. I, efectivament, se’n en fot. I no només d’ell. També del rei d’Espanya. Tracta diversos temes: des de la conflictivitat social a causa de les retallades i l’austeritat pressupostària, fins a les caceres del rei espanyol, passant per la independència de Catalunya.

El vídeo, d’animació, no és cap obra d’art, per dir-ho de forma suau. El que m’ha cridat l’atenció d’aquesta peça no és la seva producció, ni la seva forma. El que més m'ha agradat del vídeo és que la televisió de Taiwan l'ha situat a l’escaleta del programa com a introducció per a formular la següent pregunta als seus espectadors: "Creu vostè que Catalunya hauria d'independitzar-se d'Espanya?". És a dir, que un grup de redactors taiwanesos, a més de 10 mil kilòmetres de distància, s’han reunit per decidir quina seria la pregunta del dia i han cregut que aquesta era la que més interessaria al seu públic.

La troballa a la televisió taiwanesa, Next Media Animation (NMA TV), que com a dada curiosa és la que es va fer famosa pel comiat que els va dedicar la seva extreballadora, Marina Shifrin, en el conegut èxit viral I quit, té lloc pocs dies després que una amiga arribi de Noruega. M’explica, molt contenta, que a Oslo tothom sap què era Catalunya i que molta gent està al corrent de la situació política que travessa el nostre país.
El fet que els noruecs no faci pas massa que són un estat independent podria fer-los més receptius a aquest tipus d’informació, però tot aquell que hagi viatjat una mica pel nostre planeta sabrà que fins fa dos dies era d’allò més fatigós fer entendre a algú que el fet que el meu passaport digués que era espanyol era purament circumstancial.

Senyores i senyors, el Procés és al món.


Font: Media.cat 



Antoni Reig
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19297/lombra-amenacadora-de-samaranch-sallunya-de-montjuic
L'ombra amenaçadora de Samaranch s'allunya de Montjuïc
Pot sonar a broma pesada però és un fet: durant uns mesos l'Ajuntament de Barcelona va considerar la possibilitat que l'avinguda de l'Estadi Lluís Companys porti el nom de Juan Antonio Samaranch. 



Tal com sona: el president català afusellat pel règim franquista aniria acompanyat per un dels més destacats dirigents d'aquell règim. Tanmateix, l'ombra amenaçant de Samaranch s'allunya de Montjuïc, ja que l'Ajuntament ha guardat el tema dins d'un calaix.

El cantant Raimon té una cançó que es titula Quan creus que ja s'acaba torna a començar. Aquesta és la frase que ve a la memòria en aquest afer d'intentar situar el botxí al costat de la víctima. Samaranch i Companys. Algú s'ha begut l'enteniment, i aquest algú segons el diari La Vanguardia és l'Ajuntament que fa cas a "la petició que a finals del 2012 el popular Alberto Fernandez Díaz" va fer. 

Hi ha una altra versió, la del regidor del districte Sants-Montjuïc, Jordi Martí (CiU), segons la qual diverses entitats esportives agrupades en l'associació Esport Cultura Barcelona van proposar-ho a l'Ajuntament i la iniciativa va seguir el seu curs burocràtic pels despatxos de la casa gran. Tornant a la versió del diari abans esmentat, l'alcalde Xavier Trias (CiU) va dir el passat mes d'abril que la proposta estava a punt per ser aprovada i el regidor de Cultura, Jaume Ciurana (CiU), el mes de juliol va informar al PP barceloní que els tràmits estaven en marxa. 

Els partidaris d'aquest intent frustrat diuen, amb altres paraules, que cal agraïment etern al "regal" que ens va fer el també anomenat "senyor dels anells" amb les Olimpíades del 92. No li atribueixen tot el mèrit de la celebració dels jocs a Samaranch, però sí una gran part com a president del COI (Comité Olímpic Internacional) que va ser i per la seva influència dins la "família olímpica". 
Sembla que els responsables de l'Ajuntament han decidit guardar el tema dins d'un calaix amb la perspectiva de no tornar-lo a tocar"
Fa dues setmanes, en la reunió del consell de barri del Poble Sec, un veí va demanar informació sobre aquest afer. La resposta del tècnic de l'Ajuntament va ser que el canvi de nom estava paralitzat perquè la família Samaranch havia demanat el consens de les forces polítiques municipals. Aquest consens a hores d'ara no existeix. Quan el veí va expressar la seva oposició a que els espais públics portin noms de figures destacades de règims dictatorials el veïnat va aplaudir. I el passat dia 22 d'octubre l'Assemblea de Sants per la Independència va convocar una concentració davant la seu del districte per protestar contra aquesta atzagaiada.

La setmana passada, en conversa privada, el regidor d'ERC, Jordi Portabella, va confirmar l'oposició política del seu partit, del PSC i d'ICV-EUiA. També va dir que havia advertit els qui ara manen a l'Ajuntament que, si aquest projecte tira endavant –aquest despropòsit– la seva postura i la del seu partit serien bel·ligerants en contra. El conseller d'ERC al districte, Jordi Suñé, no sols ha expressat la seva oposició perquè es tracti d'un representant del règim franquista sinó també perquè va tancar la porta a una possible oficialitat de les seleccions esportives catalanes De totes maneres, i abans que l'afer agafi més volada, sembla ser que els responsables de l'Ajuntament han decidit guardar el tema dins d'un calaix amb la perspectiva de no tornar-lo a tocar. 

També s'ha "mullat" el president de la FAVB (Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona), Lluis Rabell, recordant el passat feixista de Samaranch i la seva participació en determinats projectes urbanístics de l'alcalde franquista Porcioles, com Ciutat Meridiana, "un dels projectes més esguerrats i més desequilibradors des del punt de vista urbanístic de la ciutat", a més a més de promoure un seguit d'operacions especulatives a la ciutat de Barcelona durant l'etapa democràtica.

Hauríem de veure si va ser adequada la decisió de posar-li el nom de Samaranch al Museu olímpic existent a Montjuïc i buscar-li un nom més escaient. És una incongruència estar lluitant per la llibertat i la independència i mantenir noms d'un règim profundament anticatalà com va ser el franquista. És com si Barcelona conservés encara un carrer Espartero (general i dirigent polític espanyol autor de la frase "Cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys").

Font: Tribuna.cat

http://www.tribuna.cat/noticies//lombra-amenacant-de-samaranch-sallunya-de-montjuic-25-10-2013.html 


Manuel Pérez Nespereira
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19359/consultori-sentimental-estimada-alicia
Consultori sentimental. Estimada Alícia



Sanchez Camacho

Font: Polònia

Una de les pitjors conseqüències del despit  per ser rebutjat és que no sempre s’actua contra qui rebutja, sinó contra tercers, amb raó o sense. Si hom tira els trastos a algú i aquest/aquesta et rebutja, sovint llancem la nostra ira envers la parella del susdit, en contra de pensar que ha estat aquest qui no ens ha considerat dignes o desitjables.

Com comprendran, no faré aquí una dissertació sobre els estranys camins de les relacions humanes, més enllà de mirar d’explicar una concreta actuació política. Vostès recordaran com, no fa gaire, Alícia Sánchez Camacho es va presentar davant els seus companys de partit per proposar d’oferir a Catalunya d’un nou tracte fiscal per desactivar el procés sobiranista. El cop de porta als nassos va ser apoteòsic.

Ara, imagino que en plena ira pel rebuig sofert, en comptes de plantejar-se la impossibilitat de pactar res amb els seus, per molt descafeïnada que sigui la proposta, manifesta la necessitat que el Govern espanyol  actuï en cas que hi hagi una data i una pregunta per a la consulta.

A veure. En primer lloc, senyora, s’ha de plantejar que aquí ningú no li ha fet res. Finalment, si es convoca una consulta vostè tindrà més oportunitats de dir la seva de les que ha tingut a la seva reunió a Madrid amb els seus companys de partit. Diferències de tarannà i una de les múltiples raons per no voler continuar compartint Estat.

Tirar damunt els tercers  els mals d’amor no condueix enlloc, cregui’m. Sense pretendre convertir aquest article en un consultori sentimental, pensi que, potser, la rebutgen igual que han rebutjat qualsevol proposta catalana des de fa tres-cents anys. Recordi, i no fa gaire d’això, la campanya de catalanofòbia desplegada pels mateixos que van rebutjar la seva proposta i entengui, per tant, que no és res personal. Ells són així. Amb les coses d’Espanya, de la “seva” Espanya no s’hi juga. I com que tampoc no ens agrada jugar-hi, la convido a defensar les seves idees dins una nova República catalana.


De debò, hi cabem tots.

Font: indirecte.cat

http://in.directe.cat/manuel-perez-nespereira-1/blog/10978/consultori-sentimental-estimada-alicia 


Manuel Pérez Nespereira
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19361/rao-democratica-o-rao-destat
Raó democràtica o raó d'estat




OOOOO


«Quan es presenti la pregunta i la data de la consulta, l’Estat actuarà. Que aquesta actuació triomfi o no dependrà de la resposta de la ciutadania»

Hi ha conflictes que ens mostren dues cares del que hauria de ser, innocents de nosaltres, una única manera d’enfocar les relacions entre els pobles, els individus i els grups socials. Habitualment, a causa d’uns principis eteris i ben intencionats que hem anat adquirint al llarg dels anys, considerem que la base de les relacions en una societat moderna ha de ser l’aplicació de la raó democràtica. Diguem, per començar, que aquesta raó democràtica ha de superar diversos esculls, i no és pas el menor la definició del grup que ha d’exercir aquesta raó democràtica. Superat aquest entrebanc resultaria obvi que el contracte social, que aplega en un únic cos els diferents integrants de les societats, s’ha d’estatuir mitjançant la lliure voluntat dels components. I què hi ha de més objectiu per a conèixer aquesta voluntat que les urnes? Sempre que no s’apliqui el principi falangista que el millor destí de les urnes sigui el de ser trencades, ja sigui abans o després de dipositar el vot, no sé si m’explico. Ara bé. Hi ha una segona raó que sovint ignorem, o intentem més aviat ignorar. La raó d’estat. En una societat perfecta hi hauria una comunió exacta entre totes dues raons, però tots sabem que la perfectibilitat és un objectiu, mai una realitat.

El poble de Catalunya xifra la seva voluntat de llibertat en la primera de les raons, la raó democràtica. Creu, induït per tres segles de manca d’estat, que ha de ser aquesta la raó que s’ha d’imposar en primer i darrer terme. I creu, a més, i en bona mesura menat per les declaracions dels seus polítics, que aquesta raó podrà ser exercida més aviat que no tard. I que a més, aquest exercici  es portarà per una via legal i més o menys consensuada amb l’Estat o amb la  comunitat d’estats que és la Unió Europea. I aquest plantejament, generós en tant en quant vol que fins i tot els que no volen el camí de la sobirania puguin dir la seva i mostrar  objectivament la seva força a la societat catalana, pot conduir a un atzucac tot el procés. Tal i com jo ho veig, l’alternativa a hores d’ara hauria de passar  per la negociació fins al darrer cèntim dels diners que ens manlleven, per poder atendre els que més ho necessiten i poder mantenir les estructures de l’estat del benestar, i per la no aplicació  de qualsevol llei que ens disminueixi com a poble. Un assaig d’insubmissió política, vaja. Però sabem que es  voldran esgotar les vies anomenades legals, incomprensibles per a mi, i potser per a vostès, dins  un procés, per definició, alegal.

Mentrestant, des de l’Estat espanyol s’està jugant, encara que enutgi a n’Artur Mas, una partida de pòquer en la què ells tenen tots els asos a la màniga. Jugant a aquest joc amb regles pervertides, sempre tindrem les de perdre. Mirin les actuacions dels darrers dies. En ple procés, tenim: l’agreujament per via d’esmena d’UPyD de la llei Wert; uns pressupostos amb la menor inversió a Catalunya des de...; descompte de 1700 milions d’euros del fons de liquiditat. I continuïn vostès mateixos. En cap cas l’Estat brinda l’oportunitat d’una sortida digna a qui dubta del procés, ni ens vol vendre cap   producte, és a dir,  els avantatges de romandre-hi. No li cal, o això pensa.

L’Estat, amb una raó pròpia, no permetrà cap disminució dels seus límits polítics, geogràfics i/o econòmics. Estat vol dir estat, ocupat per les mateixes o diferents elits, però amb una tendència a la permanència que no tolera ser posada en qüestió, tot i que el preu sigui la renúncia als valors democràtics essencials. Quan es presenti la pregunta i la data de la consulta, l’Estat actuarà. Que aquesta actuació triomfi o no dependrà de la resposta de la ciutadania i dels passos que donin, en aquell moment, els seus líders.

Font: Nació Digital 
http://www.naciodigital.cat/opinio/6961/rao/democratica/rao/estat - 


Manuel Pérez Nespereira
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19366/la-impossibilitat-de-la-tercera-via
La impossibilitat de la tercera via





El plet sobre el model territorial a l’Estat espanyol ha propiciat l’aparició de suposades terceres vies com una alternativa entre l’unitarisme i la ruptura. Però el principal entrebanc per fer-les viable és el menyspreu de l’Estat central per la diferència.


En una data propera a la derrota del 1714,  el 1760,  es va enviar un Memorial de Greuges, amb el nom de “Representación”, a l’aleshores monarca dels regnes hispànics, Carles III ( IV dels catalans), des dels ajuntaments borbònics de Saragossa, València, Palma i Barcelona,. Manifestaven els diputats d’aquestes ciutats,   entre d’altres qüestions, la necessitat del respecte a les institucions, llengua , cultura,  lleis i  furs dels que havien estat membres de la Confederació catalano-aragonesa. Com bé poden suposar, de l’escrit el Monarca i el seu Govern no varen fer-ne ni cas.

Treu a cap aquesta citació per veure que el succeït amb Sánchez Camacho no és cap novetat. Tant és el partit polític al qual pertanyi l’interlocutor, el diàleg amb la Villa i Cort ha esdevingut impossible  des de fa segles, abans fins i tot de la desfeta del 1714. Certament, al llarg de la història han hagut moments que els partits de les diverses oposicions als Governs de l’Estat han cercat amb promeses el recolzament dels partits catalans, des de la I República, la II República o  Rodríguez  Zapatero. Són, com deia Ismael Isaz, cants de sirenes per interessos puntuals que, un cop assolits, arreceren, amaguen i/o ignoren qualsevol  compromís previ.

Aquí rau, en bona mesura, el  motiu de l’increment del sobiranisme i l’independentisme a Catalunya, en el trencament del principi de confiança. Ja no ens els creiem. Ja no es tracta de la bondat o malícia dels espanyols, dels Governs espanyols, o de l’elit espanyola. El problema, allò que fa impossible l’acord, és la incompatibilitat en la imatge de l’Estat d’ambdues parts. Per a l’Espanya articulada al voltant del creixement territorial de Castella, la unitat esdevé un principi en si mateix, entesa com un conjunt d’unitats indissolubles. Una llei, un governant, una religió, una llengua. La possibilitat de conviure amb  el fet divers, la consideració de l’alteritat com un element enriquidor no hi cap en la seva manera d’entendre el món. Es genera, per tant , imperceptiblement de vegades, brutalment d’altres, una  política de l’Estat  en relació amb el diferents  destinada a la destrucció dels trets diferencials. El que voldrien seria la desaparició de catalans, gallecs i bascos per que esdevinguessin espanyols residents en aquestes “regions”.

La conclusió lògica, si més no si fem una anàlisi freda, és que els catalans, gallecs o bascos han de triar una de les dues opcions següents: acceptar les regles de joc de l’Estat espanyol i tendir cap a la desaparició com a pobles, o bé la secessió. No hi ha una tercera via. Aquesta tercera via necessitaria de la voluntat de les parts per arribar a un compromís i, el que és més important, la certitud que cap dels dos recorrerà a tercers per aigualir els acords. I ja em diran vostès si els fets, fins al present, han mostrat un respecte als pactes.
Finalment, Sánchez Camacho no és més que un altre dels molts  que han cregut en la possibilitat del pacte, el diàleg, la voluntat d’arribar a acords, encara que fossin tant descafeïnats com els que duia. Com deia aquell, el pensament dels governs espanyols sempre ha estat el mateix. Per què discutir res si es qualsevol conflicte es pot resoldre a bufetades.  

Font: El Triangle (El Triangle • número 1133 • 24 d’octubre de 2013) 
 


Marta Bastida
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19371/catalunya-espanya-i-les-ratlles-del-banyador-son-com-tu-i-jo-cada-un-dun-color
Catalunya, Espanya i les ratlles del banyador són com tu i jo, cada un d’un color!








La tardor ja truca a la porta, perquè s’ha endarrerit molt. Ja podem desar la roba d’estiu a l’armari, així com els biquinis i banyadors.

La castanyada com cada any, ja és ací puntual com un rellotge. El temps passa i les estacions canvien, però “el mantra unionista” no afluixa i és sempre el mateix!
 
Aquest  cap de setmana llarg l’ocupen el Sr. Duran i el Sr. Herrera. Tot i que ja ha arribat el moment de la veritat, i el poble de Catalunya vol votar, tant el Sr. Duran, com el Sr. Herrera  ho volen ignorar. Malgrat que ambdós són la causa que les seves respectives formacions polítiques perdin vots, ells segueixen amb el seu propi “mantra”.
 
Malgrat tots els “malgrats”..., els darrers esdeveniments: Via Catalana, l’espoli, la pobresa...sembla que visquin en un país diferent al meu, però no és això, no ens enganyem. La seva raó s’anomena “cadira” i quan algú està molt còmode i no coneix un altre manera de guanyar-se la vida, ens trobem amb situacions com aquestes. De fet, són raons força humanes, que mai podré compartir.
 
Està bé, que ignorin la democràcia, el dret d’un poble, però el temps s’acaba senyors i ben aviat es trobaran més sols, que la una!
 
Els hi diré ben alt i clar: Catalunya i Espanya, no s’han entés mai senyors i des de fa 300 anys, són com les ratlles d’un banyador, cada un d’un color!
 
Escoltava la canço del grup “La Iaia”. Declaració de principis, que  han inspirat aquestes quatre “ratlles”. Ací us deixo l’enllaç: http://youtu.be/sP3z0FGmgPw



Josep Braut
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19451/armes-violencia-i-policia
Armes, violència i policia











El diccionari defineix arma molt encertadament com «Tot allò que serveix per a atacar o defensar-se», així doncs una arma no és només un objecte, sinó la relació entre un objecte i un subjecte, que és qui en fa i en dóna l'ús.

Casos com el d'Ester Quintana han posat en el debat les boles de goma dels antiavalots, però ha calgut que trobar-se amb un escàndol com el de Juan Andrés Benítez per a entendre que una una part del problema es troba —també— a les persones i a la seva actitud. 

— Com es fa el procés de selecció? Té sentit vetar l'accés a miops i daltònics, però no ser gens estricte amb els psicotècnics? Criteris com alçada i edat tenen sentit en una policia professional que va més enllà de la força física?
Quants químics i biòlegs estan destinats a la policia científica? O també externalitzarem totes les proves forenses?

— La policia ha d'estar dirigida pel Ministeri (o Departament) de l'Interior? En el sistema actual votem el legislatiu (Congrés dels Diputats o Parlament de Catalunya), que nomena un president, que nomena un Conseller/ministre de l'Interior.... No fóra més democràtic que el poble votés democràticament un Fiscal en Cap i aquest dirigís la policia al servei de la Fiscalia? O, fins i tot, —com fan als EUA—escollir democràticament el cap de la policia (xèrif)?

— Quin paper ha de jugar la seguretat privada? Si els advocats han de complir amb un torn d'ofici, per què els vigilants de seguretat no? En un futur, es plantejable permetre que es facin Sometents, integrats per persones sense antecedents i sotmesos a control policial i judicial?

Nota per a l'optimisme: cap opinaire proper al Govern (ni contrari al Govern) s'ha dedicat a embrutar la imatge de Juan Andrés Benítez. Tot i que l'origen de tot plegat es troba amb una baralla amb un immigrant (bé, segons la versió de l'immigrant, en Benítez va amenaçar i agredir a la seva dona i a ell.... però ara ja no podem contrastar-la), ningú ha titllat en Benítez de xenòfob. 

Una darrera reflexió sobre armes i eines: el sector de la jardineria és un dels que més destaquen en inclusió social-laboral. És habitual que la jardineria doni feina a discapacitats intel·lectuals, malalts mentals, toxicòmans i reclusos. Però us heu fixat mai en quines són les eines i utillatges dels jardiners? Tisores, podadores, destrals, motoserres, trituradores (ideal per a desfer-se de cadàvers), plaguicides (és a dir, armes químiques i bacteriològiques) i fertilitzants (compostos de nitrogen i potassi ideals per a fer explosius, com els de l'atemptat d'Oklahoma City, per exemple)...  tot són armes!

I, malgrat el perfil d'aquests treballadors (que surten a treballar acompanyats només per un monitor) i la perillositat de les eines que empren, no tenim notícies de crims comesos per ells. Bon senyal, oi?
- See more at: http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/19451/armes-violencia-i-policia#sthash.EUk3tHTV.dpuf


campanyes

El Nou Vapor
Olzinelles, 116-118
08028 BARCELONA
T.