EL NOU VAPOR - Sant Jordi 2013
BARCELONA
23.04.2013 . Número 2
actualitat
Paradeta informativa al Mercat d'Hostrafrancs: Objectiu 2014: decidim llibertat!


Aquest matí hem sortit al carrer per informar a tots els veïns i veïnes d’Hostafrancs per denunciar amb contundència els pressupostos de misèria i el sostre de dèficit, que ens vol imposar 
el Gobierno de España.
 
Malgrat, que aquest matí feia un dia preciós de primavera, és un dissabte, la gent va enfeinada o surt a passejar: la gent està indignada i amb moltes ganes de marxar d’Espanya!
 
L’anècdota d’un conegut militant de Ciudadanos de Sants, que ens ha dit: Pobre Cataluña, però li hem contestat: pobre Espanya!
 
S’ha explicat el motiu, perquè la Generalitat està en una situació de col.lapse i a tall d’exemple, el tancament del CAP Carreras Candi.
Una senyora gran ens comentava, que aquest CAP era molt proper i la gent gran, que viu a aquesta zona del barri, patirà força pel tancament.

Els nostres companys de la JERC han encoratjat a molta gent jove, que fins ara no s’havia fet cap plantejament, però que si que es mostren preocupats, perquè no veuen un futur a casa nostra, quan acabin els estudis, o l’absurditat d’invertir en la seva formació perquè marxin!

 
S’ha denunciat reiteradament la política absurda del Gobierno de España: les seves inversions en Defensa per la compra d’armament, quan a la Generalitat de Catalunya, li volen imposar unes retallades, que a cap país europeu en situació de rescat, se li ha imposat fins ara.
 
Però, ai las, els nostres veïns i veïnes estan molt ben informats i esperen amb il·lusió el 2014, afegint semprei si pot ser abans millor! 
L’estelada més gran de Barcelona serà a Sants
El Centre Social de Sants i Sants-Montjuïc per la Independència, assemblea territorial de l’Assemblea Nacional Catalana, han hissat, aquest dissabte al migdia, una gran estelada a la façana del local social al carrer d’Olzinelles número 30, que onejarà de manera permanent fins a la independència. L’estelada fa 28 metres quadrats.

L’acte ha començat amb força amb el grup de tabalers Els Socarrimats, del barri de la Bordeta, que han enfilat el carrer d’Olzinelles amunt, de la parròquia de Sant Medir al Centre Social de Sants. El carrer ha quedat tallat al trànsit, per unes tres-centes persones.

Presentades per Jordi Falcó, els representants de les organitzacions convocants han afirmat la significació de l’acte, de les quals reproduïm algunes frases clau:

  • El president del Centre Social de Sants, Josep Maria Domingo, ha recordat que diversos socis del Centre van ser empresonats pel fet de pertànyer a l’Assemblea de Catalunya, i que el Centre va ser la seu activíssima del Secretariat Local del Congrés de Cultura Catalana, l’any 1975. La reivindicació veïnal sempre ha anat lligada a la lluita per la llibertat del país, des d’aquells dies i amb el Col·lectiu per la Provocació i l’Afirmació Nacional Catalana, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, les consultes i ara, en els mesos previs a la independència. L’estelada del Centre Social de Sants és un model per a moltes entitats, perquè d’una vegada per totes perdin la por a manifestar-se en favor del dret democràtic a decidir.
  • El coordinador de Sants-Montjuíc per la Independència, Xavier Vallès, ha explicat que les entitats aplegades al voltant del Centre Social de Sants han aconseguit que tinguem uns barris diferents, gràcies a les seves victòries cíviques davant l’especulació urbanística, i gràcies a la seva solidaritat social, i sobretot han marcat la diferència mentalment. Hi ha raons econòmiques incontestables per la independència, hi ha la defensa de la llengua. Però també hi ha la voluntat de ser un estat diferent, amb més beneficis col·laterals per la independència: la transparència de les institucions, la lluitat contra la corrupció. El moment és il·lusionant. Catalunya és un full en blanc per escriure-hi el que vulguem.
  • Jordi Soler, del Centre Social de Sants, s’ha manifestat com a no-nacionalista, com a llibertari. Des del compromís en la lluita social, ha dit, hem passat de considerar que la independència de Catalunya no era prioritària a la conclusió que la prioritat és la lluita per la llibertat de Catalunya, perquè la independència és la via de solució dels problemes. La gent s’hi ha involucrat i per això aconseguirem la independència.

L’estelada ha pujat perfectament fins a cobrir tota la façana del Centre Social de Sants, dels balcons del primer pis fins al terrat. La hissada ha anat seguida del Cant dels Segadors i d’una bona estona de crits d’independència. A continuació, hi ha hagut un vermut popular. L’estelada ha costat 300 euros, que han sufragat els mateixos membres del Centre Social de Sants. La iniciativa també ha tingut el suport de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana i la Comissió de Veïns i Veïnes de la Bordeta.

Font: Sants-Montjuïc per la Independència

http://smxi.cat/lestelada-mes-gran-de-barcelona-sera-a-sants/ 
ANC Sants-Montjuïc
‘Per Sant Jordi, el llibre, la rosa i l’estelada al balcó
Catorze entitats de la societat civil catalana s’han unit per tirar endavant una campanya per animar la població catalana a penjar l’estelada al balcó coincidint amb Sant Jordi. Amb el nom ‘Per Sant Jordi, el llibre, la rosa i l’estelada al balcó’, la voluntat de la iniciativa és visualitzar el suport a la causa sobiranista aprofitant la Diada, així com promoure la tradició de regalar roses i llibres.

Les entitats impulsores insten els catalans i les catalanes a fer-se seva la campanya i a fer-ne difusió aquests dies previs a Sant Jordi a través de les xarxes socials. A fer-se admiradors de la pàgina al Facebook on s’aniran actualitzant les notícies referents a la iniciativa. Igualment, a piular al Twitter amb l'etiqueta #esteladaSantJordi i les persones que ho vulguin comparteixin les fotografies que facin a finestres i balcons amb estelades a Instagram i Flickr.
Font: El Clauer
14 d'Abril, el dia de la República Catalana
El dia 14 d'abril d'enguany, fa 82 anys, en Francesc Macià proclamava la República Catalana des del balcó de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet va desencadenar tot un seguit de problemes entre Catalunya i Espanya, que va acabar descafeïnant el nom de República Catalana per Generalitat de Catalunya. Aquesta Generalitat va redactar l'Estatut de Núria, que va anar a Madrid, on fou manipulat i retallat, el 1932 i la història es repeteix...

Enguany, el dia de la República fou un acte optimista i ple d'esperança en entorn molt bonic i simbòlic, el Parc de la Ciutadella.

En Quim Vila va presentar el seu espectacle: "Algun altre suggeriment resolutiu i coherent que no sigui un estat independent?

A les 14:00 hores va començar el dinar, que va aplegar unes 500 persones i posteriorment es va fer el lliurament de les insígnies als 25 anys de militància per part de Oriol Junqueras, Marta Rovira i Jordi Portabella i el Memorial Jaume Aiguader.


A les 16:00 hores, el president d'ERC, Oriol Junqueras va tancar l'acte, afimrant que la proclamació d'independència hauria de fer-se després d'un referéndum, però que no s'hauria de descartar cap via democràtica per fer-ho, com per exemple una declaració unilateral: "No renunciem, no tanquem cap porta a cap via democràtica". 
Oriol Junqueras
Oriol Junqueras
ERC Sants-Montjuïc



Fem Barri, Fem País! Entrevista Jordi Suñé
El diari Zonasec publica a la seva secció: FEM BARRI, FEM PAÍS, tot un seguit d'entrevistes a diferents organitzacions, partits polítics i entitats del Poble Sec. El mes de març entrevistaren a representants de: Poble-Sec per la Independència, Òmnium Cultural i CUP Sants-Montjuïc. Destaquem l'entrevista, que li varen fer en Jordi Suñé. 

El Poble-sec mira el futur sense por. El procés cap a la independència de Catalunya s’aborda democràticament des de les entitats,acostumades a exercitar el múscul de la llibertat. Sense anar més lluny, els Castellers del Poble-sec, una de les organitzacionsmés emblemàtiques del barri, s’ha declarat recentment ‘entitat independentista’. En els darrers anys, el nostre teixit associatiu –undels més potents de Barcelona— ha rebut l’impuls de noves entitats —Poble-sec per la independència—, ateneus –La Base—, iassemblees –Assemblea de Barri— que han democratitzat i pluralitzat l’oferta social del barri. D’altres que ja existien, com ÒmniumCultural, han entès la importància de la proximitat instal·lant nuclis d’acció als districtes. Volem saber què pensen. Per això hemendegat una sèrie de petites entrevistes a organitzacions culturals, partits polítics i entitats sobre una qüestió a la qual no somescèptics. I no ens volem oblidar de ningú. Comencem amb quatre veus, i seguirem. Jordi Molina.



ERC Barcelona surt al carrer per Sant Jordi
Com cada any, ERC Barcelona sortirà al carrer per compartir la Diada de Sant Jordi amb els seus conciutadans. Aquesta és la relació d’ubicacions i horaris on ens podeu trobar. Us esperem amb un munt de roses, llibres i somriures. Bona diada de Sant Jordi!
ERC Barcelona. La Rambla amb Portaferrissa de 8 a 20h
Signatures: 11-12h Alfred Bosch; 12-13h Jordi Portabella; 16-17h Santi Baró; 17-18h Elenio Pico; 18-19h Elisenda Albertí i Ròmul Brotons
ERC Barcelona Vella. Les Rambles – Pl. Reial. de 8 a 20h
ERC Eixample. Rambla de Catalunya – Provença de 9 a 20,30h
Signatures: 13,30 a 14,30h Elisenda Albertí i Ròmul Brotons; 18,30 a 19,30h Elenio Pico; 19,30 a 20,30h Santi Baró
ERC Sants-Montjuïc. Plaça de Sants de 8 a 20h
Signatures: 12-13h Santi Baró; 13-14h Elenio Pico
ERC Les Corts. Traveserra de les Corts – Numància i Mercat de Les Corts de 8 a 20h
Signatures: 13,30 a 14,30h Santi Baró
ERC Gràcia. Plaça Revolució de 9 a 18h
ERC Horta-Guinardó. Plaça Eivissa de 10 a 20h
ERC Sant Andreu. Rambla de Fabra i Puig - Gran de Sant Andreu de 9 a 20h
ERC Clot-Verneda. Carrer de València amb carrer de Rogent de 9 a 20h
Signatures: 17,45 a 18,45h Santi Baró
ERC Poblenou-Besòs. Rambla de Poblenou, 54 (entre Llull i Juncà) de 9,30 a 20h
Federació de Barcelona

opinió
Manuel Pérez Nespereira
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/17296/violencia-i-desnonaments
Violència i desnonaments
He de dir, d’entrada, que en un pla merament teòric estic en contra de la violència. Bàsicament, però no únicament, perquè la violència s’exerceix des del fort cap al feble: el marit damunt la dona, la mare  sobre el fill, els bancs envers els ciutadans o l’Estat espanyol contra Catalunya, poso per cas.

En aquests darrers dies assistim a un increment del fenomen conegut com a escrache. No entraré en els motius que el van fer néixer a l’Argentina, donaria per molt. Però en el cas català i espanyol es tracta de  promoure accions col·lectives als llocs on es troben diputats, habitualment del partit del Govern (PP) per fer-los arribar les seves reclamacions col·locant-los en situacions incòmodes als espais públics on es trobin, davant els veïns o la seva pròpia família. En cap cas, repeteixo, en cap cas  amb l’ús de la violència física. Qui protagonitza aquesta forma de protesta als darrers temps han estat els afectats per les hipoteques i els desnonaments, els quals, recordem-ho,  van fer entrar al Congrés dels diputats una Iniciativa Legislativa Popular ( amb milió i mig de signatures) que contemplava, com element estrella, la dació per liquidar el deute en els casos que  els hipotecats no poguessin fer front al pagament de les quotes amb les entitats bancàries. També convé recordar, perquè no és sobrer, que al matí del dia que s’havia d’admetre o no la ILP, el PP havia anunciat que votaria en contra, mentre sí acceptava una altra que declarava les curses de braus bé d’interès cultural, i el canvi d’opinió va venir en bona part  marcat pel suïcidi de dues persones a les Illes.

En el tràmit, el PP ha arraconat la dació en pagament i tot fa pensar que finalment votarà en contra.

Ara se’ns diu que  l’escrache és una violència que vol condicionar el vot dels diputats. De fet, fins s’han donat ordres per  reprimir-los des del Ministeri de l’Interior, i ordre semblant ha donat la Fiscalia General de l’Estat.

Ara bé. Aquesta violència només s’analitza de forma unidireccional. Res no es diu de les trucades i els assetjaments a que són sotmesos els afectats per les hipoteques, sols a les seves llars. Res no es diu de la violència de perdre la cas i alhora arrossegar un deute que mai no podran liquidar. Res no es diu dels suïcidis o, en el millors dels casos, les malalties psíquiques originades. Res no es diu de la desigualtat de condicions en signar els contractes que els lligaven a quelcom que no arribaven a entendre del tot. Res no es diu de la perversió congènita d’un sistema que fa pagar al feble el pecat del gran.

I quan es parla de condicionar el vot dels diputats, al partit del Govern i a apologetes afins els hi  sembla molt greu l’escrache, però no les trucades dels lobbys als diputats, els invitacions a” seminaris”, les visites als despatxos del parlament, les “atencions” que reben, les consignes que han de seguir si o si.

La violència existeix. Els febles només tenim com a força el nombre, el soroll i ser incòmodes. Si se’ns nega això, quin camí ens deixen? 

Font: Indirecte.cat

http://in.directe.cat/manuel-perez-nespereira-1/blog/9933/violencia-i-desnonaments


Manuel Pérez Nespereira
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/17225/el-pensament-unic
El pensament únic
Les crisis, habitualment, són moments en que cal un replantejament de la societat o, com en el cas català, de les relacions entre els pobles. Mantenir el mateix estatus que ens ha dut a l’abisme, ja fa temps que  hi hem caigut,  només hi cap a les ments que finalment es beneficien de la situació, fins i tot quan milions de persones pateixen la manca dels serveis més essencials. Per no parlar dels centenars de milers que al nostre país han de rebre ajuda alimentària, han quedat sense sostre o directament han hagut de marxar davant la manca de futur.

Tot i així, continua un discurs que ens vol vendre que el què es fa és l’únic que es pot fer. I els ciutadans han de contemplar com s’injecten milions i milions d’euros al Banc de València per ser venut per un euro a La Caixa; com milers de milions  han estat esmerçats en entitats financeres en fallida, mentre els responsables de la seva situació reben com a “càstig” càrrecs amb un sou anual que un assalariat mitjà del nostre país no cobraria ni al llarg de tres vides laborals senceres ( he fet els números, facin-los vostès: 35 mil euros anuals multiplicat per trenta-cinc  anys i comparin amb el sou d’assessor de Rato).

En el cas nacional, tres quarts del mateix. Sonen cants de sirenes d’un tracte fiscal més favorable des de l’Estat espanyol a canvi de la renúncia de CiU al camí secessionista. La reunió d’ahir, 21 de març, del Consell de Política Econòmica i Fiscal sembla anar en aquest sentit, amb un tractament asimètric del deute de les comunitats autònomes. Seria un retorn a allò que els convergents van dir que no farien, la política del peix al cove, o dit d’altra manera, jugar a la puta i la Ramoneta amb l’Estat, amb la venda posterior las catalans dels grans avenços que aquest tracte representa per la ciutadania i l’estabilitat.

El problema, com sempre, és la memòria, que la crisi accentua. Els ciutadans d’aquest país n’han sentit vint vegades el mateix conte,una versió lliure de Pere i el llop. Ja saben, només que consultin les hemeroteques, el desenvolupament de la farsa. Comença amb un Duran i Lleida fent rebaixes, continua amb un pacte que ens venen com la solució a un conflicte de tres-cents anys, i passats uns mesos, hem de tornar a pidolar el que és nostre. Tot perquè en Duran guanyi prestigi a  Madrid, no importa si al preu de mantenir-nos, encara, cornuts i pagant el beure.

Perquè no ens enganyem. Al costat del discurs crític amb la realitat, les crisi també tenen la virtualitat de generar un munt d’hagiògrafs, d’apologetes. Persones que escriuen llibres on se’ns parla de la nostra com la millor situació  a la què podem aspirar; dels desnonaments com el compliment d’una llei, dura lex, que s’aplica a un  contracte entre parts iguals; de qui acusa als jubilats que han dipositat els seus escassos diners en un producte d’estalvi que va resultar ser participacions preferents o deute subordinat, d’haver volgut obtenir un benefici del producte de dècades de treball; on la mort de persones per manca d’assistència sanitària es contempla com un preu a pagar per la “racionalització del sistema sanitari”.
Davant de tot aquest desgavell, el ciutadà, de manera lenta però inexorable, comença a despertar. Lamentablement, com diria Unamuno, ha estat a costa de rebre sal al ulls, i sovint un despertar sobtat pot donar lloc a una percepció errònia de la realitat i  a deixar-se endur per discursos populistes que, finalment, no tenen més fons que la crítica  superficial del sistema, i no la seva modificació.

Tanmateix, està a les mans de tothom que això no passi. Mentre renunciem  la política, amb majúscules, d’altres en faran  la seva,  però  el preu el pagarem tots.
 
Font: El Triangle
 


Jordi Fexas
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/17333/junqueras-alla-on-va-triomfa
Junqueras, Allà on va triomfa!
El renovat lider de la vella ERC sembla que emula el famós anunci de cervesa. I son molts que es pregunten que és el que fa d’aquest historiador baixllobregatí, un personatge tan especial. En un món com el de la política, on el que diran els polítics és més previsible que la missa de deu dels diumenges. On els discursos ja no il·lusionen i les paraules “es gestionen”. L’aparició a les arenes de la convulsa i depauperada política catalana d’un lideratge potent, que desperta interés i es capaç de fer funcionar els formats clàssics i caducs de la comunicació i la propaganda política, com ara les xerrades, els mítings és quelcom si més no sorprenent.
 
Que té doncs en Junqueras. El glamur, un físic generós, un presència magnètica, son atributs que sovint poden ajudar a molts polítics a fer-se un lloc en positiu  en l’imaginari públic de la política. En el cas de l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, es fa difícil pensar que això sigui precisament la clau del seu  èxit.
 
Molt probablement allò que fa “especial” aquest president d’Esquerra, és una barreja justa i mesurada dels ingredients bàsics, actuals i històrics de l’imaginari polític i social català. Aquest catedràtic d’història reuneix els ingredients “força”, com en la poció màgica d’Astèrix. La proximitat amb els més dèbils i lluitadors d’en Companys. La dosi mínima de religiositat tolerables per ser compartides i acceptades per una majoria social. La brillantor intel·lectual posada al servei dels qui no la tenen, defugint l’elitisme. Una mixtura de Keynes amb Isaaia Berlin que en el discurs social, el polític i l’econòmic el permet interlocutar i trobar punts de connexió amb tot el cos social del país.
 
Un liberal d’esquerres, keinesià amb els valors i el tarannà de compromís i sacrifici del cristianisme social de base. Un independentista desa-complexat que el fa transparent i creïble davant dels seus detractors. Un independentista pròxim, compromès i afectuós amb uns veïns que no ho son. Un liberal cristià que dels valors de l’esquerra i el seu projecte en fa una experiència de vida defugint la postal retòrica i perfumada de l’esquerra de canapé. Defugint la impostura absurda que per omissió sovint converteix l’esquerra en traïdora d’allò i aquells que defensa. Doncs senyors, tot això que és o amb el que conecta “il profesore” és el sintetitza bona part del país que tenim i catalitza la majoria del país que encara volen país. 
 
 Macià embogia les classes populars catalanes, no pel que deia, que parlava poc i no era un gran orador. Sinó per allò que transmetia, pel compromís contrastat que se li reconeixia i la credibilitat que això li donaba i segurament per allò que deiem de la “presència magnètica”. Va catalitzar una societat que cercava en la claredat,la honestedat, la valentia i el compromís els valors redemptors per a fer un país i un món millor.
 
Junqueras orador brillant, no té el passat encara del Macià ja president. Però n’ha fet dels seus valors, la bandera redemptora per intentar assolir després de 80 anys, aquell país millor somiat pels nostres avis. Com dirien els mexicans “que le vaya bonito”, ja no tant per ell, sinó per nosaltres mateixos, pel que ens hi juguem tots plegats.

Font: Indirecte.cat
http://in.directe.cat/jordi-fexas/blog/junqueras-alla-on-va-triomfa


Marta Bastida
»
N’estic fart...n’estic farta!

Aquest matí escoltava la cançó d'en Roger Mas: "N'estic fart" m'ha inspirat. També n'estic farta "del nihilisme urbanita" de certs contertulians de la ràdio, que moltes vegades "espanyolegen".

Fa temps, que la informació es substitueix sistemàticament per l'opinió d'uns quants, que saben de tot i de res, llevat de gent molt lúcida, que m'apassiona escoltar. Impera la mediocritat de molta gent, que viu d'intentar negar el procés sobiranista i d' ignorar la democràcia.

Cada dia escoltes les mateixes bestieses per part dels unionistes, que porten "les ulleres de pasta", no les critico, perquè m'agraden, n'he portat i pot ser en portaré. Però molts usuaris d'aquestes ulleres, que a vegades no veuen més enllà del seu nas o no volen veure i que ho fan tot per conservar la cadira, ignorant la realitat social que els envolta: autèntics drames socials i encara pensen en federar-se amb el país veí. La raó de fons, com he dit és conservar la cadira, ignorant la voluntat de tot un poble!

Ai las, quan s'emplenen la boca i parlen de drets socials, també es pengen la medalla de ser els únics defensors dels drets de les persones i en el Parlament no fan res! Mai parlen de l'espoli fiscal, perquè ho fan? és mala fe? són ximples? són curts de gambals? tener por? I quan preguntes directament, entrem en una demagògia inacabable i acabes badallant o amb una pujada d'adrenalina, quan no et titllent d'antidemòcrata! 

El "setciències de bar" o vulgarment anomenat "PPSOE", aquell que cada matí es llegeix El País de dalt a baix i aprofita les notícies del dia per memoritzar-les i crear una polèmica amb pocs arguments i es mostra fins i tot agressiu! Darrerament aquesta espècie acostuma a vorejar el neofalangisme. La meva recomanació es marxar de la barra del bar amb el cafè i instal•lar-se ben lluny!

"Les mentides dels pogres" ells són els autèntics, el seu messianisme no té fronteres, el teu parer no té cap mena de valor, encara que amb els seus propis ulls, comprovaren com el dia 11 de setembre va sortir tot un poble al carrer demanant la Independència del país; però, quan fan anàlisi política, mai esmenten aquest fet i quan algú els hi recorda, passen de puntetes, perquè no els interessa gens i apart els incomoda. Ignoren "el republicanisme", la tasca, que ha fet Esquerra Republicana i mai es molestaran en esbrinar-ho!

"Els rancis de l'altra banda" aquesta espècie domina el panorama polític de casa nostra i del país veí! Els partits unionistes: PP i PSOE han tingut descendència, un parell de clons: femella (UpyD) i mascle (C's). Com veuen que s'enfonsen, ja han fet testament a favor de la canalla. El més greu de tot, és que el poble amb els seus impostos i mentre li retallen els seus drets, està pagant els privilegis d'aquesta gent.

UpyD ha obtingut finançament del PP i el Sr. Guerra és el pare de C's, especialista en crear clons per dinamitar, primer el sobiranisme basc i ara el català.

Com diu la cançó: n'estic fart del gurus orientals, jo conec els occidentals, els pseudoeconomistes mediàtics, augurant tota mena de desastres, si sortim d'Espanya! #mejorjuntos / #mejor hundidos!

Ai, i els profetes del canvi climàtic, que viuen del tremendisme. Quan plou excessivament, ja és fruit del canvi climàtic, nooo de la poca ètica de molts polítics amb la febre del totxo, que han permés la construcció d'edificis, cases en rieres i en terrenys poc ferms,  quan es produeixen unes inundacions hi ha hagut una mala praxi política!

La pretesa profecia maia, augurant la fi del món el passat dia 21/12/2012, avui és Sant Jordi. Si Catalunya marxa d'Espanya, s'acabarà el món? Nooo pitjor, tornarà el Sr. Aznar...

Tanco els ulls i només veig voltors!

Moltes gràcies Roger Mas per inspirar aquest article: (http://www.youtube.com/watch?v=nrfrU0yOJsw)


Manuel Pérez Nespereira
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/17297/la-condicio-de-colonia-la-llengua-a-lensenyament
La condició de colònia. La llengua a l’ensenyament.
Ja quan va sortir la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut de 2006 vaig assenyalar la brutalitat de l'atac al nostre model lingüístic, i com, a terminis però sense aturador, anirien caient sentències per obligar a un canvi de model educatiu. La darrera de 6 de març d'enguany, a més de clarament colonialista, és simplement kafkiana. Però d'obligat compliment mentre estiguem a l'Estat espanyol.

Com que no m'agrada opinar sense conèixer les fonts he llegit i extractaré els dos fonaments de dret més significatius, els que van a l'ós del problema.

En primer lloc desmenteix a aquells que considerava que les setències prèvies simplement podien ser d'aplicació als querellants:

"SEGUNDO.- No cabe acoger ninguno de estos recursos de reposición. El formulado por la parte actora entiende equivocadamente, tal vez por la redacción de la parte dispositiva del auto, que las medidas acordadas sobre la necesaria adaptación del sistema de enseñanza lingüística a la consideración del castellano también como lengua vehicular, supone simplemente la atención individualizada del alumno en esta lengua. Ello no es así. El sistema ha de adaptarse a toda la clase (o unidad escolar) de la que forma parte ese alumno. Lo acordado afecta al alumno juntamente con sus compañeros."

O sigui, que només per la petició d'un alumne de, posem per cas, 30, tot el grup classe ha de rebre l'ensenyament en espanyol. Els redactors d'aquesta bestiesa se n'adonen de la incongruència de preservar el dret d'un afectant el dret de, segons el meu exemple, vint-i-nou, i per resoldre aquest conflicte, l'agreuja fins caure en el dadà més absolut, i etziben el fonament tercer:

TERCERO.- Podría argüirse, tal vez, que esta decisión afecta a los escolares que forman parte de la misma clase que el hijo de la parte actora, y cuyos padres pueden querer y desear que el modelo lingüístico actual no se modifique.

Ahora bien ello no es óbice a lo acordado. Es sabido que el derecho fundamental a la educación (art. 27 CE), en su aspecto lingüístico, no garantiza ningún derecho de opción a recibir la enseñanza exclusivamente en una sola de las lenguas oficiales. Es la Administración educativa quien organiza y establece la prestación de este derecho.

Si els magistrats han llegit el que han escrit, només em caben dues conclusions. O no han volgut veure la contradicció inherent a la formulació, o han creat una jerarquia de llengües, en la qual una en té un dret que pot sobreposar-se al de l'altra, tot i que aquesta segona sigui reclamat per major nombre de ciutadans.
Si és la primera, l'única administració vàlida ha de ser l'espanyola, ja que la catalana ja ha determinat un model educatiu, i els pares no tindrien garantit cap dret d'opció.

Però jo més aviat diria que la voluntat del magistrat, en aquest cas, ha estat la segona. Simplement han establert una jerarquia de llengües, primant els drets d'uns, hispanoparlants, sobre els dels altres, catalanoparlants. Això, internacionalment, rep el nom de colonialisme.
L'únic avantatge és que ara, com a colònia, ningú no podrà dir que no tenim el dret a l'autodeterminació.

Font: El Triangle
http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2013/04/la_condicio_de_colonia
_la_llengua_a_l_ensenyament_35238.php



Jordi Fexas
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/17343/es-espanya-estupid
És Espanya, estúpid
Un dels motius de l'èxit de la campanya electoral de Bill Clinton l'any 1992, va ser la popularització de l'eslògan no oficial , "The economy, stupid" o la seva variant "It's the economy, stupid".
 
La frase i el concepte va fer tant de "furor", que s'ha arribat aplicar a tota mena de situacions i missatges. Ha esdevingut un bon recurs per apel·lar a l'obvietat, quan algú per desconeixement o per tossuderia no vol veure l'origen o l'arrel d'un problema.
 
Avui a casa nostra i en la situació que ens trobem ha esdevingut pertinent per sacsejar i interpel·lar a tots aquells que segueixen instal·lats en el bonisme o en la inconsciència d'exigir a les nostres institucions, perifèriques, subordinades i asfixiades que els resolguin uns problemes per als quals no tenen els recursos, ni les atribucions per fer-ho.
 
Que s'exigeixi al govern que persegueixi el frau fiscal, que no retalli partides i que millori serveis públics. És tan com exigir a un captaire mutilat que corri una marató. Només des de la estupidesa, la inconsciència o la traïdoria es pot fer tal requeriment. Doncs bé, una part de la nostra classe política i per extensió una part de la ciutadania, ho fan dia sí, dia també.
 
Fins que no enterrem aquests "mantres" buits i surrealistes embolcallats de proposta política, als quals una part de la nostra esquerra tanta gràcia li fan, no ens en sortirem. Potser en l'esplendor del "Kinder Garden" de l'autonomisme i de l"España va bien" era un "divertimento" que donava rèdits electorals.
 
Però amb el panorama desolador que viu el país, la Catalunya ferida en la seva dignitat, en les seves necessitats vitals i en seus drets elementals. La Catalunya de la bona gent, de la que es mereix quelcom millor, ha de cridar alt i fort als Durans, als Herreres i els Navarros de torn; "És Espanya, estúpids"
 


Josep Chalmeta
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/17409/comentaris-sobre-el-compliment-de-les-lleis-vigents-i-algun-aspecte-economic
Comentaris sobre el compliment de les Lleis vigents i algun aspecte econòmic

Després de la irracional sentència sobre les llengües a l’escola emesa pel TSJC, que vol que un sol alumne pugui condicionar la llengua d’aprenentatge de tota una classe, això sí, només quan l’alumne en qüestió vol fer-ho en castellà, mai a l’inrevés, aquí se’ls veu el llautó, no han trigat gaire a sentir-se les cacofonies de PP i C’s, inclosos alguns ministres espanyols, exigint a la Generalitat el compliment de la llei: “Les lleis no són discutibles, s’han de complir”.

Doncs bé, els que això afirmen resulta que només les compleixen quan volen. De botó de mostra el següent, que no inclou ni de lluny tots els casos:

·       Retallada a les pensions amb l’anul·lació de la paga addicional per increment de l’IPC superior al previst.

·       Impagament flagrant de l’addicional tercera de l’Estatut, malgrat haver estat inclosa en els pressupostos generals de l’Estat.

·       Impagament del 50% que correspon a l’Estat de la Llei de la Dependència.

·       No execució de les infraestructures pressupostades ni pagament de les quantitats corresponents a la Generalitat.

·       Incompliment d’un grapat de normatives europees.

És una petita, molt petita mostra, de qui compleix les lleis o se les posa pel folre, com diuen ells. No tenen doncs cap força moral per exigir res.

Per altra banda, quan les lleis, encara que legals, són clarament injustes, cal denunciar-les, i canviar-les, i si això no és possible d’entrada, a voltes cal incomplir-les per forçar-ne el canvi. I en això estem.

Llegia fa uns dies unes dades econòmiques prou interessants:

·       El Pla Marshall (1848-1951) va tenir un cost per habitant i any de 164 dòlars (aprox. 120 €); en total, durant els quatre anys de durada, 480 € per persona.

·       La reunificació alemanya (1990-1999) ha estat de 980 dòlars (aprox. 720 €); en total, durant els deu anys que va durar, 7.200 € per persona.

·       La dependència d’Espanya costa a cada català per any aprox. 2.240 €, amb una durada indefinida i permanent en el temps. Aixó vol dir que només des de 1980, any en què va començar a aplicar-se el nostre primer Estatut de l’última època, cada català ha pagat ja 73.920 €.

·       Catalunya independent tindria un cost aproximat de només 380 € per persona i any.

 

No us sembla que val la pena?



Josep Braut
»
Els falsos amics
En traducció s'anomena fals amic a una paraula que té una ressemblança en l'escriptura o en el so amb una altra paraula d'un altre idioma, tot i que en cada llengua el significat és diferent. Sovint es tradueixen erròniament. 

Ací teniu alguns exemples en anglès: 

  En anglès   S'assembla al català     Però en realitat vol dir 
 actual  actual  real
 argument  argument  discussió
 carpet  carpeta  catifa
 devil  dèbil  dimoni


Ací teniu alguns exemples en francès: 

  En francès   S'assembla al català     Però en realitat vol dir 
 atterrir  aterrir  aterrar
 chandail  xandall  jersei
 constipé  constipat  restret
 grange  granja  paller


I per últim teniu alguns exemples en espanyol constitucional: 

  En espanyol constitucional    S'assembla al català     Però en realitat vol dir 
 autonomía  autonomia  centralisme moderat
 federalismo  federalisme  autonomia moderada
 solidaridad  solidaritat  espoli
 universal  universal  espanyol



Jordi Fexas
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/17437/catalunya-el-malson-de-brusselles
Catalunya, el malson de Brussel•les
Mentre la Brunete mediàtica i altres membres de la família Simpsounionista fa ja algunes calendes que es dediquen a "terroritzar" l'empobrida i soferta ciutadania catalana, amb amenaces d'expulsió de la Unió Europea, vetos, boicots i d'altres càstigs galàctics si no aturem el nostre procés cap a la llibertat, als passadissos dels ministeris de Brussel·les es comenta sotto voce l'existència d'un informe d'experts que, pel que sembla, ha afegit un motiu més, i no menor, perquè els nostres euròcrates perdin el son.

Segons aquest estudi si el procés de secessió de Catalunya vers Espanya es consuma i la Unió Europea es veu obligada a excloure, fruit dels probables vetos i psicopaties hispano-gales, el nou estat català del Club europeu, les conseqüències econòmiques potencials poden ser demolidores per al futur de la Unió.

Els experts avaluen la més que probable constitució, per part del nou estat, d'una potent zona franca en el hinterland barceloní. Per tal que multinacionals d'arreu, sobretot del sud-est asiàtic i americanes, s'hi instal·lin com a plataforma de luxe per aterrar als mercats europeus, africà i de l'Orient mitjà. La posició geoestratègica del complex aeroportuari i amb la planificació de la connexió ferroviària, convertirien l'enclavament en la "perla logística" de la regió. Si a això se li sumessin els incentius fiscals que podria oferir el nou estat i l'establiment de la paritat d'ús a l'euro i al dolar, la UE passaria a tenir dins del seu espai, però fora de fronteres, un possible competidor ferotge pel que fa a captació d'inversions i a competència de costos.

Les més que privilegiades relacions diplomàtiques que tindria aquest nou estat "exclòs" amb tots els actors de l'emergent regió Àsia-pacífic, és quelcom que sembla que tampoc no fa gaire gràcia a la capital de l'euro.

L'existència d'un estat malalt, fallit, ineficient com Espanya és un malson a Brusel·les, i amenaça a convertir-se a pitjor si Madrid no modifica el seu comportament anti democràtic amb el procés català. 

Font: directe.cat
http://www.directe.cat/xoc-de-trens/284247/catalunya-el-malson-de-brusselles 


Jordi Fexas
»
http://locals.esquerra.cat/santsmontjuic/opinio/17438/goliat-ha-despertat
Goliat ha despertat
El passat onze de setembre la gent d'aquest país, i l'endemà el seu president, van etzibar un cop de peu al baixos de l'Espanya goliat-esca.
 
Després de llargs silencis i resignacions, semblava que el "fatxenderisme" amb la colònia no tenia resposta possible. L'Espanya de sempre, jeia tranquil·la i mig adormida, malgrat els seus mals, segura que els seus súbdits del nord est no la podien pertorbar dels seus somnis imperials.
 
Però com si del vailet escanyolit, a qui el "matón" de l'escola cada dia li fot l'esmorzar i una bona pallissa cada dia abans d'entrar a classe, és tractés. En una de les "soflerades" que tant ens agraden als descendents de la Tarraconense, varem fer un acte d'afirmació i dignitat, sense calcular-ne les conseqüències. Potser precisament per això ho varem poder fer.
 
El gegant adormit obrí els ulls. De primer, l'estupefacció provocada per la gosadia i la ressaca del dolor no li permetien avaluar, ni els fets ni planificar la resposta. La joia del pobre David, torturat en l'autoestima tan de temps, era indescriptible. Havia fet el pas¡ Un pas de gegant¡ Contemplava embadalit i amb satisfacció mal dissimulada, el retrunys, els lladrucs i els improperis del gegant ara despert. En la inconsciència del mil homes novell, ni apretà a córrer ni continua amb la "feina" contusion-adora aprofitant l'astorament del gegant. Ans al contrari, palplantat al seu davant, com un estaquirot comentant la gesta i com esperant un Goliat ja refet per comentar la jugada i cercar un cop més una entesa infinita.
 
Però com era d'esperar, un cop refet, el xaruc, ruc, però encara forçut Goliat, ha començat a repartir a tort i a dret. Goliat, el de la pell de brau i de la cabra de la Legión ja té clar que ha de fer. És fàcil de veure, però difícil de combatre. Terra, mar i aire. Debilitament de les institucions pròpies via l'asfíxia econòmica(pressupostos), conflicte civil intern(atac a la llengua) i desprestigi dels actors del procés per la via mediàtica judicial.
 
Si aquells que volen liderar el procés acaben als jutjats, si les institucions que el representen fan fallida i a les escoles la gent acaba a les mans, ells creuen que amb aquesta foto és impossible cap mena de procés.
 
Potser s'equivoquen, esperem-ho. Però si no entenem la seva estratègia, difícilment hi podrem fer front. Si en Goliat té full de ruta, en David se'n mereix dues tasses. La fractura social, la institucional i la civil son el seu objectiu. Els inconscients que no ho vulguin veure, ni explicar-ho tal com és, la història, ni que sigui per passiva els jutjarà com a caragirats.
 
Sis-plau que algú aturi la cacofonia al Govern i l'estupidesa a l'oposició.
 

Font: indirecte.cat
http://in.directe.cat/jordi-fexas/blog/9985/goliat-ha-despertat 


campanyes

El Nou Vapor
Olzinelles, 116-118
08028 BARCELONA
T.