ERC Sants - Montjuïc

Notícia

El sentit de l’humor també és una estructura d’Estat!

Marta Bastida















Sempre m’ha agradat riure amb la gent, però mai de la gent, m’entrendreu ràpidament. Però he copsat sovint com molts i moltes col.legues del meu voltant es molesten. Sempre m’ha agradat una paraula anomenada ironia i per aquest motiu, sovint m’he emportat mocs per part d’alguns personatges, dient-me: quan parles sembla que te’n enfotis!. No me’n enfoto pas, però com no puc dir el que penso i haig de callar, ironitzo, també està prohibit?
 
Aquestes paraules provenen de persones autoritàries, egocèntriques..., que sovint pensen, que només ells o elles tenen el dret a expressar el seu parer i que la raó està sempre al seu bàndol, però el seu sentit de l’humor és patètic.
 
Amb força encert, el Born Centre Cultural va organitzar la passada tardor el cicle BornHumor. Els convidats provenien de diferents països del món, però també d’Euskadi, a tall d’exemple en Javier García de Vicuña, director d’un programa d’humor a ETB: “Vaya semanita” a tall d’exemple, quan parla de l’independentisme de casa nostra: http://www.youtube.com/watch?v=UCBy21a3E-8, o en Forges que és un dels humoristes més importants de l’Estat Espanyol.
 
Però tornant a casa nostra, el sentit de l’humor sempre ha estat molt important, de fet la sàtira dels costums i la política es tan antiga com el poble català.
 
L’humor català va tenir una època esplèndida durant la Primera República, que varen néixer publicacions com ara: “La campana de Gràcia”, “L’esquella de la Torratxa” i en “Papitu” i durant la Segona República, “El Be Negre” fou la publicació estrella.
 
El temps canvien i l’humor ha saltat als mitjans de comunicació, com ara el popular programa de TV3: “Polònia” . Internet i les xarxes socials fan que els acudits circulin a una velocitat impressionant.
 
Però vull reivindicar la figura del sacrificat ninotaire català, de fet sovint són els més llegits d’un diari, però perquè no els hi donem una oportunitat als nostres ninotaries pagant un sou digne i evitant que la nostra tradició humorística s’extingeixi.
 
Haig de confessar, que quan era molt jove, un dels meus somnis era fer un taller de còmic els dissabtes, però m’havia de preocupar sempre dels estudis i em plantejo, perquè no el vaig fer mai. Ara, això sí, el 23-F em va agafar dibuixant.

Com a darrer pensament filosòfic, us deixo aquesta magnífica cançó d'en Jaume Sisa: "Quasevol nit pot sortir el Sol" http://www.youtube.com/watch?v=u5v8UstF9UE.