ERC Sants - Montjuïc

Notícia

La voluntat en temps de racionalisme

Manuel Pérez Nespereira














Hi ha moments en què recórrer a la fraseologia  suada del racionalisme és una manera, políticament correcta, això si, de dir que millor no canviar res. Hi ha demostracions en totes les ciències socials, però en el cas de la història de Catalunya ha estat una constant que, al llarg de tres-cents anys, ens ha castrat col·lectivament. El peix al cove, li van dir durant la transició i fins fa quatre dies.

Jo no sabria dir si l’home  sense la voluntat, característica irracional per definició, hagués pogut progressar al llarg dels segles. Jo diria que no, tot i que m’arrisco a que determinats marxistes de mires limitades  em dediquin els més variats desqualificatius. Jo no crec en una màquina aliena als éssers humans, ni en  un Déu , ni tant sols en un fatalisme històric. Aquestes idees, Déu i el fatalisme històric no deixen de ser herències d’una manera judeocristiana d’entendre el món que els marxistes, tant ateus ells, han agafat de manera acrítica. Com a conversos, vaja.

Tampoc no diré que la història ha estat la proesa de la humanitat. Potser si, en certs casos. En d’altres més que proesa hauríem de dir excrescències del pitjor de cada casa.

Feta aquesta llarga introducció, manifestaré la meva certitud que els ciutadans del nostre país ens enfrontem a dos reptes que requereixen de nosaltres l’aplicació  de tota la nostra voluntat i de bones dosis d’imaginació, tan irracional si més no com  la voluntat. Els discursos “realistes”, “legalistes” i políticament correctes no poden tenir lloc en un moment en què allò que està en joc és el nostre futur, col·lectiu i individual alhora. El de la individualitat col·lectiva que és la nació catalana i el de tots i cadascun de nosaltres.

I aquesta voluntat i imaginació han de ser capaces d’albirar nous camins per a la construcció de la República i nous models republicans. Perquè de vegades semblaria que amb omplir-se la boca de República i republicanisme donéssim per fet un model  socialdemòcrata o de democràcia avançada, i res de  més lluny.  O com si en declarar-nos  independentistes, ja  fóssim d’esquerres, solidaris i defensors de la justícia social i la igualtat.

Hem de ser crítics amb nosaltres mateixos i entendre que, com sempre hem defensat, via nacional i via social són dos rails d’un mateix tren. Si més no, aquest criteri hem mantingut fins avui. Si no tenim la voluntat de construir la nostra República malgrat tot i tots, i si estem mancats de la capacitat d’imaginar una societat més justa, una societat del benestar per a tothom, anirem coixos en un moment que ens calen, mes que mai, tot els nostres recursos.

Si hem de vehicular les nostres propostes a partir de Jornades, com les dites de la República del Benestar, aquestes han de visibilitzar el nostre projecte, el què oferim als nostres conciutadans, més enllà del discurs positivista i eixorc del racionalisme, mentider com sempre. Perquè si el racionalisme tingués només un bri de veritat, la nació catalana ja no existiria.