ERC Sants - Montjuïc

Notícia

El temps que ens toca viure

Miquel Gilibert
















El temps que ens toca viure té clarament una dimensió històrica. Sigui quin sigui el resultat de les reclamacions de sobirania del poble català, el període que s’engega amb la reforma de l’Estatut el 2006 serà objecte d’estudi als llibres d’història de les futures generacions, com ho ha estat la Mancomunitat o la Generalitat republicana.

En un moment tant transcendent cal preguntar-nos què hem de fer per tal d’assolir l’objectiu final d’alliberament del nostre país. Abans de ressaltar en positiu i en negatiu allò que en la meva opinió pot fer més planer o dificultar l’assoliment del nostre objectiu final, potser caldria esmentar  dos films clàssic i una actitud que reflecteixen, encara que sigui amb el prisma deformat de la caricatura, els problemes amb què històricament ha topat el nostre país.

La primera de les pel·lícules que a què feia esment és “La Escopeta Nacional”, del gran García Berlanga. En ella, un atribolat industrial català d’exagerat accent, Jaime Canivell, entestat en vendre porters automàtics electrònics, paga una cacera a totes les elits del poder madrileny, on teòricament s’han de fer negocis, sense ser conscient que se l’estan rifant malgrat els elogis i les bones paraules, que només el volen per pagar i que tot està passant per sota, al marge de la seva percepció i segons unes regles pròpies que mai podrà comprendre.
És el gran raspall que esmentava el President Tarradellas. És la pastanaga del ruc. És una actitud mental davant el problema català que beu del menyspreu històric que arranca ja amb Quevedo al segle XVII  quan deia allò de  “Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha.”

És el nostre gran perill: renunciar a gairebé tot per contemporitzar, al final no assolir pràcticament res i que encara ens diguin lladres.
El segon film que resumeix força bé les nostres mancances és el celebrat “La vida de Brian”, dels Monty Python. Tot i que centrat en un context totalment diferent, les lluites intestines, fins a l’extrem grotesc, de les diferents faccions minoritàries dels exèrcits d’alliberament jueus, i l’atac de la Brigada Suïcida de l’exèrcit jueu d’alliberament al final de la pel·lícula tradueixen molt acuradament la tendència fratricida i l’enorme capacitat de fer esforços estèrils existent dins el catalanisme polític modern.

És el nostre segon gran perill: caure en la divisió absurda en el moment en què cal unitat. Optar per un autoatac suïcida (tercera via) que no faci mal a ningú més que a nosaltres, en un moment en què els nostres adversaris estan desconcertats i a la defensiva.

Respecte de les actituds, aquella que ens hauria de fer reflexionar és la que bona part del nostre país observa respecte dels triomfs i de les derrotes del Barça, el nostre gran equip nacional per dimensions i per projecció internacional (amb respecte a l’Espanyol, evidentment): es tracta d’una conducta clarament bipolar, que fa passar els afeccionats del cofoisme més absolut després d’una victòria més o menys important (un Barça-Madrid, per exemple), al derrotisme més absolut quan hi ha un entrebanc posterior  sense solució de continuïtat. Això configura un estat permanent de muntanya russa emocional que impedeix una visió clara i assenyada de la situació i una anàlisi racional de les causes del problema i del camí a seguir.

En el cas del sobiranisme hem viscut situacions similars: grans manifestacions que han aixecat l’ànim, seguides de períodes d’apatia després d’haver rebut una rebregada per part de l’estat central o de nosaltres mateixos. Ens ha mancat sovint la capacitat d’aturar-nos i mirar fredament la situació, plantejar racionalment el camí cap a un objectiu compartit i actuar amb la calma requerida en cada moment històric.
Fetes aquestes reflexions, què hauríem de fer i què NO hauríem de fer ?
 
NO ens podem deixar desanimar per les derrotes parcials que segurament tindrem al llarg del procés. Tenir un daltabaix momentani no esborra la nostra voluntat. Aquest és un procés de llarg recorregut en què la resistència i la resiliència seran fonamentals i marcaran el guanyador.
 
És curiós que un fet totalment esperat, el NO del Congrés dels Diputats a les aspiracions catalanes, hagi causat tant de desànim i hagi posat tant a la defensiva el govern, fins a haver de sortir a repetir mantes vegades que això no és la fi del procés, com si es tractés de l’entrenador del Barça després d’haver perdut amb l’Alcorcón: Que no ho sabíem ? Que no tenim clara la ruta, la meta i els  nostres mitjans?... Doncs si l’hi tenim, endavant sense defallir.

NO ens podem deturar, ara, en terceres vies ni és el moment de contemporitzar. La negociació ha de ser pel referèndum i, si no ens deixen, directament per la independència. Ha de quedar clar que no ens raspallaran més. Ja n’hi ha prou. Ja hem fet prou vegades de venedor de porters automàtics, sense haver assolit per això un sol bri de comprensió. Una vegada hem pres la decisió, un cop hem assolit la majoria social que empenyi cap a la independència, no podem tornar enrere.
 
Ara és l’hora que tothom prengui posicions. I si això implica deixar algú pel camí, què hi farem ! Des de la discrepància i el respecte amb qui no pensa igual, el nostre país ha decidit majoritàriament endegar el seu propi camí i no ens podem aturar per donar voltes a allò que durant 300 anys (300 !!) ens ha llevat la dignitat a ulls dels espanyols i ens ha portat a la irrellevància nacional.

Les lleis només funcionen quan la gent els atorga autoritat. I la legalitat mai no pot passar per sobre del sentir popular. Ni la constitució, ni l’estatut ni cap llei sortida de cap legislador de cap parlament del món, es pot aplicar contra una immensa majoria de la població. Per això el “No se puede porqué la constitución dice que no” no ens pot aturar. El millor ariet contra el mur de la llei injusta és la voluntat del poble.
 
NO podem ser triomfalistes. El procés d’alliberament nacional no és una costellada ni una excursió d’esplai. Fins i tot si tinguéssim la millor voluntat per part d’Espanya, cosa que evidentment no succeeix, el procés seria dur. Espanya no cedirà- històricament mai no ha cedit- de bon grat una part del que considera el seu territori. Caldrà molt de suor i probablement una acció ciutadana clara i decidida per tal de convèncer Espanya de la fermesa del nostre propòsit. Cal començar a treballar per posar les bases d’aquest moviment.
 
Cal reconèixer en cada moment la potència de les nostres forces: afirmacions com ara que a les darreres manifestacions hi acudiren fins a 3 milions de persones (no hi cabien), o la creença ingènua que a les darreres eleccions els partits espanyolistes serien escombrats sense contemplacions exerceixen un efecte desmoralitzador quan la realitat s’imposa als desitjos.

CAL sumar tothom. No podem caure en les lluites estèrils que han dividit els moviments sobiranistes i que tradicionalment els han desprestigiat a ulls dels ciutadans. El nostre gran èxit com a poble ha estat integrar milions de persones procedents de llocs molt diversos, fer que estimin el país.
 
La majoria de la ciutadania se sentiria còmoda en un estat socialment avançat i just, en què es respectés la diferència i en què tothom tingués una oportunitat de poder arribar tan enllà com li permetessin les seves possibilitats, sense deixar sense protecció els més desafavorits. Aquest objectiu, que ben segur podria ser compartit des de la CUP fins a sectors majoritaris d’UDC, es pot concretar en graus i formes diferents segons la ideologia del partit que governi. Però per poder-ho fer cal, primer, tenir-ne la capacitat. I això no serà possible, de forma real, fins que no assolim el nostre reconeixement com a estat.

HEM de plantejar la República Catalana com una oportunitat de renovació i de regeneració: construïm el nostre país a favor dels seus habitants, no en contra de ningú. Volem crear un nou estat modern, racional, adequat al món del segle XXI, un estat que superi el tradicional esquema corrupte i elitista de l’estat espanyol. Amb una administració eficient i moderna, amb criteris d’ètica i de responsabilitat com els millors estats socials d’Europa. Un estat on es fomenti la recerca i l’excel·lència, on els polítics siguin responsables davant els ciutadans. Marxem per millorar, no per reproduir vells esquemes.
 
I fins i tot per Espanya, la República Catalana pot ser una oportunitat de renovació i de regeneració. El segle XIX i el segle XX espanyols es caracteritzen per crisis periòdiques seguides de situacions més o menys perllongades d’alternança de grans partits, en un ambient de corrupció endèmica. Les mateixes famílies controlen des de fa 150 anys les principals estructures de poder. Són les elits extractives, en paraules de Jaume Barberà. Només quan Espanya s’alliberi de la seva tutela podrà trobar un lloc entre les nacions modernes. I és clar que no ho farà mentre continuï l’actual statu quo.
 
HEM d’estar preparats, molt preparats. Cal demostrar a tothom que tenim un projecte de país ben bastit, tenim clar com s’han d’organitzar els aspectes fonamentals del funcionament d’un país: banca, energia, defensa, cultura... La pressió per part de l’Estat Espanyol per demostrar que cap d’aquests aspectes és viable serà enorme, i hem de tenir arguments preparats a favor nostre i- sobretot- ser capaços d’estendre’ls de manera ràpida, contundent i senzilla per a contrarestar ràpidament la campanya del contrari.

ÉS necessària la coordinació amb la societat civil. Entitats com ara Òmnium, com l’ANC, el Cercle Català de Negocis o Súmate s’han pronunciat clarament a favor de la sobirania nacional, però els esforços per separat rendeixen molt menys que una acció coordinada. Per tant hem d’intensificar les accions conjuntes i els contactes amb totes aquestes entitats. No cal dir que la coordinació amb els altres partits polítics que defensen el dret a l’autodeterminació ha de ser igual d’intensa. No és el moment de les diferències. És el moment de la unitat davant uns moments de transcendència nacional.

HEM d’atraure cap el moviment també a aquelles persones que no se senten especialment catalans. S’ha d’oferir el missatge que les accions del govern central, la situació de corrupció endèmica, el desgast del sistema polític espanyol afecta tothom i que la República catalana ofereix una oportunitat d’arreglar això. Sense triomfalisme, sense falses promeses, però sí amb esperança. I també explicar que el nostre concepte de catalanisme no es basa ni en la raça ni en la llengua, ni en la procedència, sinó en la integració i en el respecte. Quelcom que, precisament, Espanya no ha estat mai capaç d’oferir.
 
CAL intensificar la internacionalització de la campanya. Fer actes que facin conèixer la nostra situació als visitants del nostre país i fer arribar encara amb més intensitat les nostres raons  als mitjans estrangers. En clau més interna caldria fer servir els mitjans que fossin necessaris per tal d’explicar-ho també a la població espanyola, que només rep la informació filtrada a través d’uns mitjans de comunicació sovint anticatalans i embogits.
 
Als darrers mesos he tingut la sort de poder participar en diferents accions al carrer destinades a fer conèixer a la població les raons del referèndum i a explicar les raons del vot positiu que demana Esquerra. En la majoria de casos la resposta de les persones ha estat positiva, o si més no de respecte i de tolerància. En molts casos he pogut parlar amb persones d’altres països que han escoltat amb curiositat i interès els nostres arguments. Sovint persones que només parlen castellà s’acosten a les nostres parades per fer-nos arribar el seu suport. Tot plegat crec que ens mostra el camí que hem de fer.

Però allò que més m’ha emocionat cada cop que he tingut ocasió de viure-ho han estat aquelles persones d’avançada edat que se’ns acostaven per animar-nos i explicar-nos com havien viscut la guerra i la terrible dictadura, tot esperant un moment com el que estem vivint.
Per tots ells, per les generacions passades que ens han ensenyat el camí amb la seva resistència sorda i pacífica a l’assimilació, per totes les persones que han viscut per salvar-nos els mots, per tots els nous catalans, per les futures generacions, per les quals volem un futur millor, no podem fallar. No podem repetir els tòpics ni les actituds.

Ara no!