ERC Sants - Montjuïc

Notícia

Venen dies que duraran anys

Miquel Gilibert, Secretari de Comunicació d'ERC Sants-Montjuïc

Els darrers i tristos esdeveniments d'aquests dies de març posen tot el país davant del mirall i, al mateix temps, interpel·len la capacitat de la nostra societat de resistir amb les eines de la tolerància i de la democràcia, les embestides brutals d'un país que no ha deixat mai de ser autoritari.

Tot plegat compta amb la indiferència culpable d'una Europa que sovint s'ha posat a sí mateixa com a exemple de democràcia i que, actualment, sap ser poca més que un gran espai d'intercanvi de mercaderies, béns i persones. Una Europa de la qual molts ja no ens en sentim part.

Les actuacions de la justícia des del 27O (i de les forces de seguretat abans i després) i especialment aquestes darreres setmanes  posen la societat catalana davant el mirall, en bona part perquè impedeixen la indiferència i l'equidistància.

D'una banda tenim un conjunt de partits que aplaudeixen descaradament la repressió i les seves conseqüències, dimitint del seu deure de servir a la ciutadania a qui dieuen representar, i de l'altra tenim el bloc independentista, en aquests moments a la recerca d'una actitud comuna per implementar el mandat que una part important de l'electorat ha fet evident en repetides ocasions.

Tant una com altra posició gaudeixen d'un suport social important, tot i que com ha quedat evidenciat en mantes enquestes, el suport a un referèndum en què la gent es pugui pronunciar lliurement sobre el futur del país arriba al 80% de la població, molt més enllà de la frontera entre independentistes i unionistes.

No deixa de ser  trist que des de l'independentisme defensem sense fissures el dret de tothom a pensar com vulgui, el respecte pels resultats electorals i una societat inclusiva mentre que des de l'altre costat una part important de la societat catalana se senti amenaçada i doni suport a l'aplicació de mesures d'excepció sense cap mena de crítica.

Més enllà de mentides i de manipulacions- que hi són, i molt evidents- és clar que el vot unionista es correspon amb una visió del món i que per tant necessitem urgentment una manera de fer arribar a aquests ciutadans el nostre missatge. No es tracta tant de convèncer sinó de fer entendre les nostres raons i la necessitat d'arribar a acords entre tots mitjançant la negociació. Si fou possible a l'Úlster, després de 40 anys d'odi, per què no pot ser possible a casa nostra ?

Es tracta també d'explicar que el camí de la repressió en nom d'una idea d'Espanya implica- també per a ells- limitacions de llibertats fonamentals incompatibles amb els seus drets ciutadans. Només així s'aconseguirà que els partits que els representen, força còmodes darrera l'slogan permanent i la bandera bicolor d'origen pràcticament neolític (quan no anterior, segons llur idea d'Espanya com a ens etern) treballin finalment per la pau i per la concòrdia  en comptes de mirar d'esgarrapar vots a base de crear odi i rancúnia.

Deia Samuel Johnson que el patriotisme és el darrer refugi del canalla. I, efectivament, aquesta concepció rància i hiperventilada d'Espanya permet amagar la corrupció, les desigualtats, l'enriquiment descarat de les 200 famílies de sempre i el capteniment d'una monarquia amb sospites més que fundades de corrupció i de parcialitat.

És paradoxal que els independentistes, acusats des de sempre de tapar llur inèpcia amb la bandera, hagin maldat a Catalunya per revertir els efectes de les retallades i per crear un país més just i socialment avançat i que hagin assolit nivells d'efectivitat i de justícia social a anys llum d'Espanya.

Sota el mandat dels partits independentistes, Catalunya ha estat l'únic territori d'Espanya on s'han aprovat lleis per combatre la pobresa energètica i d'habitatge, s'ha intentat implementar una renda bàsica de ciutadania, s'ha fet el possible per millorar l'educació pública i evitar la discriminació per sexes, s'ha adoptat una política racional d'obres públiques i s'ha posat la policia a la disposició de la ciutadania, no a l'inrevés. Un país que, malgrat els atacs descarats de l'estat, ha esdevingut un dels motors d'Europa. I tot això amb un dèficit fiscal monstruós, amb deslleialtat permanent del govern central i amb una capacitat legislativa sempre escapçada o en permanent sospita.

Cal  remarcar que la corrupció és pràcticament residual al principat, tant en nombre de persones implicades com en les quantitats defraudades, malgrat casos flagrants com el saqueig del Palau (on per cert ningú parla de la FAES), però tanmateix segueix essent un tema recurrent d'un cert sector progressista (i no tant progressista) de l'unionisme que l'utilitza per evitar haver d'enfrontar-se al problema de fons: la natura autoritària i antidemocràtica de l'estat espanyol.

Deia també que les darreres setmanes posen a prova la nostra capacitat de reaccionar de forma tolerant i democràtica als atacs del parafeixisme espanyol.

I és molt cert que totes les vies pacífiques i democràtiques, tots els intents de negociació, totes les declaracions i expressions de suport popular s'han estavellat davant un executiu i una judicatura controlats fèrriament des del poder central. No hi ajuda tampoc una esquerra espanyola absolutament desorientada que fa molt de temps que ha deixat de banda el seu compromís amb la democràcia i es deixa guiar pels mateixos que varen afusellar els seus avis.

Encara no hem vist res: és possible que en les properes setmanes assistim a l'extradició d'algun dels exiliats, a la imputació per rebel·lió de la cúpula dels mossos i probablement al processament dels implicats en els fets del 20S. Espanya aprofitarà per reafirmar la postveritat sobre la violència del procés i dels seus integrants, la corrupció del sobiranisme, etc.

La repressió es farà encara més evident i, aparentment, no tindrà aturador.

Davant de tot això la nostra estratègia ha de concentrar-se en dues vessants: la social i la política.

Des del punt de vista social cal continuar mantenint la cohesió. El procés d'alliberament del nostre país serà llarg i tortuós i haurà de superar d'una forma o altra la confrontació interna entre dues maneres de veure el país. S'haurà de superar perquè no ens podem permetre, en paraules de l'inefable Jordi Cañas: "un Úlster que te cagas".

En això caldrà que l'acompanyi la nostra determinació  per mostrar, sempre des de la no violència però sí amb la força necessària, que la nostra societat no defalleix i no es deixa trepitjar. Que no renunciem a res. Que els nostres presos no s'obliden. Que les nostres escoles no es toquen. Que el català- i també el castellà- són patrimoni de tots. Que a la nostra societat impera la justícia, no l'IBEX 35.

Cal no enganyar-se: el camí és llarg i dur. Però també ho fou per les persones que al llarg dels segles han mantingut la flama d'un país extraordinari. Què són les nostres tribulacions davant la brutalitat, els afusellaments, els bombardejos que varen patir els nostres avantpassats ?

Hem de treure el millor de nosaltres perquè els ho devem en ells i a les futures generacions.

Políticament cal dur a terme accions efectives per- com més aviat millor- recuperar el que queda de les institucions.

No ens enganyem: tornem a una situació pre-autonòmica. El president 131è governarà- que no controlarà- una Generalitat devastada, permanentment sota sospita, seriosament limitada en totes les seves capacitats. Una autonomia menor a la de Múrcia, per posar un exemple. L'Espanya autonòmica s'ha acabat de facto. Per sempre.

És molt senzill dir que no volem això i que, tant per tant, que es repeteixin eleccions ad inifinitum o planerament "que s'ho quedin tot ells". Greu error !!: per dolent que sigui ser una pre-autonomia, no serà mai pitjor que el que tenim en aquests moments.

Poso només un parell d'exemples: un Govern de la Generalitat hauria permès que la Guàrdia Civil es colés a Palau tan tranquil·lament i hauria destituït a la primera el Director General de Comunicacíó ? Un Conseller d'Interior demòcrata hauria permès furgonetes dels Mossos intentant atropellar manifestants ?

No oblideu mai que tot és millor que el feixisme més o menys endolcit.

La consecució d'un govern efectiu no es contradiu amb el reconeixement de la legitimitat del President Puigdemont i del seu govern, però sembla que la situació actual ens deixa només dues possibilitats.
  • La primera és seguir en un camí d'absoluta desobediència, tornant a investir el MHP Puigdemont, disposats a acceptar-ne les conseqüències és  possible només si existeix la intenció clara de desobediència per part de tothom (partits, sindicats i societat). En cas contrari el marc normatiu espanyol no acceptarà aquesta situació i forçarà noves eleccions o la continuació del 155, reforçada amb empresonaments, en una mena de bucle infinit. És una possible estratègia (de fet és la que va fer servir Gandhi: omplir les masmorres britàniques), però hem de ser conscients de què implica. També hem de ser conscients que el 3O, el 10O, el 27O o el 8N s'hauria pogut activar, en un moment de molta consciència social. I no es va fer.
 
  • La segona és investir un govern que, mal que bé, pugui barrar el pas al bloc del 155. Amb un candidat que per ells sigui absolutament incòmode (i n'hi ha a fe de déu !!) però contra el qual no puguin fer res des de la seva legalitat, i al mateix temps, declarar solemnement que el nou president de la Generalitat i el seu govern se supediten a les directrius polítiques del Govern legítim. Una mica el que feien els nostres companys abertzales quan juraven la constitució "per imperatiu legal". Al mateix temps posar tots els mecanismes de la Generalitat en favor de la defensa dels presoners polítics, tot posant en evidència Espanya a tot arreu i en tot moment. Esperant els pronunciaments del TEDH, ONU, etc, que trigaran. El risc evident d'aquesta estratègia és el grau de control del govern central i el fet que l'estratègia de l'apaivagament no ha funcionat mai amb gent com ells.

La implementació d'una o d'altra estratègia s'ha de fer després de valorar amb molta cura quins són els nostres recursos, les nostres forces i el lloc on volem arribar. No ens podem permetre més errors. Els catalans som especialistes en perdre. Què tal si d'una vegada ens posem a guanyar ?

Ser valent vol dir enfrontar-se a les situacions de forma racional, sense tenir por de les conseqüències, però també tenint clara una certa probabilitat d'èxit. El contrari és ser temerari. El sacrifici dels valents els converteix en herois, però del dels temeraris no se'n recorda ningú. És més, no sol servir per res.