ERC Sants - Montjuïc

Notícia

Reflexions republicanes arran d'un audio

Manuel Pérez Nespereira, Secretari de Cultura d'ERC Sants-Montjuïc
Publiquem a continuació pen seu interès i en la seva integritat la reflexió que el nostre company Manuel Pérez Nespereira ha fet en el seu blog a in.directe.cat arran de la recent polèmica amb el contingut de la conversa de Lluís Salvadó feta pública en diversos mitjans.

Si digués que estic escandalitzat per l’àudio de Salvadó i d’altre no identificat encara, mentiria.

Estic indignat, que és molt diferent. Malauradament, converses d’aquest to no són rares, i diguem que en molts casos superen amb escreix l’escoltat. Són el producte d’una societat que cosifica a la dona, la deshumanitza per que esdevingui joguina, complement, reclam...

Repetir alguna de les converses escoltades, o comentaris agafats al vol, empal·lidiria el contingut de l’àudio de Salvadó i cia. La indignació neix de l’existència d’aquesta mena de missatges, en primer lloc, però més encara quan l’emissor del missatge ocupa un alt càrrec en un partit que s’ha distingit al llarg de la seva història en la lluita per la igualtat real, no virtual, de drets i obligacions entre homes i dones.

Podria referir-meme aquí a Jaume Aiguader, que ja als anys vint defensava el feminisme; o a Nativitat Yarza, primera alcaldessa de l’Estat Espanyol; o a totes i cadascuna de les nostres companyes al Parlament, al Congrés, als Ajuntaments, que no demanen que els cedeixin el pas o el seient, sinó ser tractades igual que qualsevol altre polític, més enllà de si porta faldilles o pantaló, corbata o un pin al nas.

Aquesta lluita irrenunciable per a la construcció d’una societat igualitària no és només una línia ideològica de gènere, que també. La igualtat en drets i deures els republicans l’apliquem a tots i cadascun dels nostres conciutadans, i lluitem perquè l’escola, la cultura al servei de tots, entre d’altres eines, pugui salvar la rasa que separa el que ho té tot, i per tant accés prioritari a les fonts del coneixement i el poder polític i econòmic, del que no en té res o gairebé res.

Per això, sentir frases com la dificultat de trobar dones per un càrrec, o valorar la tria d’una candidata en base al volum de les seves sines, em fan plantejar moltes coses, sobretot per qui diu, i per com reacciona a allò que diu. Un partit, a diferència del que de vegades sembla, no és un grup d’amics que se’n van de farra i, un cop sobris, es reuneixen en un local per dibuixar les polítiques d’aquest. Són un conjunt de persones que fan un a part de la societat per que comparteixen un projecte, en què hi creuen, i el volen traslladar a la societat.

Qui creu en un projecte igualitari no diu, ni entre copa i copa, aquestes bajanades que hem sentit; perquè la relaxació ens solta la llengua, però no ens carrega el cervell de prejudicis, sinó n’està ja prèviament predisposat.

Els responsables d’aquesta conversa han de marxar. Perquè si ells no sobren en ERC, potser són, som d’altres, qui hi sobrem.