Solsona

Documents

Discurs íntegre d'Oriol Junqueras
Descarrega en PDF



Bona tarda a tothom. Gràcies per ser aquí amb nosaltres, la gent d'Esquerra. Intento ser breu però al mateix temps intento explicar moltes coses, i per ser breu i explicar moltes coses vol dir que en algun moment intentaré explicar ràpid. Espero explicar-me el millor possible, i intento explicar algunes coses que són evidències, però de vegades estar bé recordar les evidències i posar-les en ordre perquè ens ajuden a entendre millor on estem.

 

El país viu una situació dramàtica. Amb 900.000 aturats, pràcticament. Amb empreses que tanquen cada dia i de les quals vosaltres en teniu un exemple extremadament dolorós pel capital de la vostra comarca. Amb botigues arreu del territori que demà ja no obriran. Amb gairebé 2.000 aturats més cada dia. Per tant, la situació és certament dramàtica.

 

Molta de la nostra gent literalment té dificultats per arribar a final de mes; té dificultats per pagar el lloguer o per pagar la hipoteca. Hi ha 70.000 famílies catalanes que estan a punt de perdre, o ja han perdut, casa seva. Hi ha moltes desenes de milers de famílies que no tenen cap ingrés. Per tant, òbviament, la situació és dramàtica. I segurament, tots nosaltres vivim de forma directa o indirecta, en el marc de la nostra família, de vegades personalment nosaltres mateixos, les conseqüències d'aquesta situació tan dura.

 

Jo sóc alcalde d'una ciutat de 30.000 habitants a l'àrea metropolitana, i cada dia tinc gent que ve a veure l'alcalde esperant solucions que l'alcalde no pot donar; que els nostres Ajuntaments no tenen eines per resoldre aquest tipus de qüestions: gent que no pot pagar la llum, gent que no pot pagar l'aigua, gent que no pot pagar el menjador escolar dels fills, gent que no pot pagar l'escola bressol, gent que ha de recórrer al banc dels aliments... Per tant, òbviament la situació és dramàtica.

 

No només és dramàtica sinó que, a més a més, les previsions de creixement i les previsions d'atur de l'any que ve, excepte les que fa el govern espanyol que ningú se les creu, són negatives. Les previsions de creixement per l'any que ve és d'1,5% de decreixement, per tant, negatiu. I les previsions d'atur són de que continuarà creixent; l'Estat espanyol s'acosta a molt aprop dels sis milions d'aturats. Segurament molts de vosaltres recordareu com fa 3 o 3,5 anys, el Ministre de Treball de l'època deia que «jamás llegaremos a los cuatro millones de parados». N'hi ha sis milions. Segons l'Eurostat, el servei estadístic de la Unió Europea i l'Estat espanyol, hi ha 6.140.000 aturats. La situació és molt dura. La situació és molt dura i hi ha molta gent que s'ho passa molt malament.

 

De fet, al final, de forma més o menys directa això ens acaba repercutint a tots. Fins i tot en aquells que tenim la sort de tenir feina, que tenim la sort de tenir una empresa que encara va tirant, amb dificultats, però que va tirant, perquè és evident que les conseqüències d'un atur tan massiu, d'unes famílies que s'ho passen tan malament, és que el consum és baix, les nostres botigues no van, les nostres empreses no van, i per tant, ens acaba repercutint a tots d'una manera o altra.

 

A més, moltes de les decisions que han pres els governs espanyols han agreujat aquesta situació: la reforma laboral, que ha provocat al llarg d'aquest any l'acomiadament de centenars de milers de persones; l'increment de l'IRPF i, per tant, un impacte colossal sobre la capacitat de consum de les nostres famílies; l'increment de l'IVA, decretat pel govern espanyol, i que castiga especial a la gent que més ho necessita, al conjunt dels nostres consumidors, i al conjunt de les nostres famílies.

 

Potser per aquestes raons, entre d'altres, hi ha gent que mai havia estat independentista i que ara se n'adona, per aquesta situació, que ens convé molt disposar de les millors eines possibles per combatre aquesta crisi. Necessitem eines, i les millors eines possibles són les eines d'un Estat. Els Estats decideixen què fan amb els seus impostos, decideixen quins impostos posen, decideixen com gasten els diners; i si prioritzen l'ensenyament o la salut, o el pressupost del Ministeri de Defensa. Necessitem un Estat.

 

Molts de nosaltres som independentistes de tota la vida. I ho continuaríem sent encara que l'Estat espanyol funcionés bé i encara que no hi hagués crisi. Ho som perquè estem convençuts que hi tenim dret. Molts dels nostres, en canvi, arriben a la mateixa conclusió, no perquè pensin que hi tenim dret, sinó perquè estan convençuts se n'adonen, cada dia una mica més, encara que hi ha gent que encara no se n'adona, o que no se'n vol adonar i, fins i tot, alguns potser no se'n voldran adonar mai però cada dia hi ha més gent que no només pensa que és un dret, sinó que pensa que és una necessitat, i a més a més, una necessitat urgent.

 

Per aquesta raó, per aquests diversos camins, el camí d'aquells que estem convençuts que hi tenim dret, d'aquells que pensen que és una necessitat, dels molts que ja se n'adonen que no només és una necessitat, sinó que és una necessitat urgent. Per tant, pels diversos camins dels sentiments, d'aquells que ens estimem la pàtria, el país; o pels camins de la raó: dels impostos, de l'atur, de les empreses, de les infraestructures... Per aquests diversos camins, cada vegada som més. Cada vegada som més i en un context molt difícil, ens trobem també davant de la que potser és la millor oportunitat que hem tingut mai en els darrers tres segles. El context és molt difícil, i al mateix temps estem davant d'una oportunitat extraordinària.

 

La qüestió que en aquests moments no tenim cap garantia de com es resoldrà, la qüestió és si la dificultat del context ofegarà l'oportunitat o si serem capaços d'aprofitar l'oportunitat i construir un futur millor en un context millor per les nostres empreses, pels nostres autònoms, pels nostres treballadors, pels nostres estudiants, pels nostres jubilats. Aquest és el gran dubte. Si la dificultat del context al qual ens enfrontem farà que no siguem capaços d'aprofitar l'oportunitat que tenim o bé, si aprofitant aquesta oportunitat serem capaços de transformar el nostre país, i fer un país millor.

 

Això dependrà de tots nosaltres. No només dels que som polítics, ni només dels que són empresaris, ni només dels que són sindicalistes, ni només d'aquells que són socis d'Òmnium o de qualsevol entitat de la vostra comarca. Dependrà de tots nosaltres. Dependrà de tots nosaltres per moltes raons. Una, perquè el principal instrument que tenim per explicar aquesta realitat tan dura i per transmetre esperança a la nostra gent, som nosaltres mateixos.

 

Nosaltres no destaquem ni per tenir molts diners, ni per tenir bancs que vagin a favor nostre, ni grans mitjans de comunicació. Nosaltres som forts, gairebé només som forts en l'àmbit de la gent, en l'àmbit de la democràcia, en l'àmbit de les urnes. Nosaltres només tenim l'oportunitat de guanyar si guanyem a les urnes. En cap altre àmbit tenim gaires probabilitats de guanyar, però en aquest sí.

 

Un país no és el consell d'administració d'una empresa. En un país, les decisions no les prenen qui té més diners ni que té més diaris, ni qui les ha pres sempre. En un país, les decisions les pren la gent. No es vota pel número d'accions sinó que es vota pel número de persones, que és aquí on som forts. El nostre capital, el nostre principal capital, gairebé l'únic capital que tenim som nosaltres mateixos. Nosaltres mateixos a l'hora d'explicar-nos, a l'hora d'estar a prop de la gent que pateix, que ho necessita, que cada dia intenta tirar endavant la seva empresa, el seu negoci, els seus estudis; estant a prop d'ells, emocionalment a prop d'ells, i parlant amb rigor i també amb claredat. La gent ens ha d'entendre. No ens ha de fer por dir la veritat, perquè la veritat és el nostre principal aliat. El context és difícil i ho serà més. I lamento que sigui així, però és així. És difícil i ho serà més.

 

Nosaltres tenim al davant una gran oportunitat, però també és evident que hi ha molta gent que no vol que aquesta oportunitat guanyi, i que faran tot el possible perquè fracassem. Hi ha gent que farà tot el possible perquè mai disposem d'aquestes eines que són les millors, d'aquestes eines que són les eines d'un Estat, i faran tot el possible perquè no disposem d'elles, precisament perquè no puguem ajudar a la nostra gent.

 

L'Estat espanyol ens colla, i fa molt de temps que ens colla. Però tingueu clar que en els propers mesos ho farà més, i procurarà que ens tremolin les cames i que ens falli l'esperit; i al final dependrà de nosaltres, de la nostra fortalesa, del nostre caràcter, del nostre rigor, de la claredat del nostre discurs, de la proximitat que tinguem els uns amb els altres, de quan estiguem disposats a ajudar-nos. Dependrà de tot això que resistim i guanyem.

 

L'Estat espanyol ens voldrà fer trontollar amb uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya que seran terribles, i la nostra gent en patirà les conseqüències; tots nosaltres en patirem les conseqüències d'aquests pressupostos que seran terribles. I ho hem de saber que seran terribles. I podrien no ser-ho. I hem de saber que podrien ser-ho. I hem d'explicar a tothom que podrien no ser-ho. I que si ho acaben sent, serà perquè l'Estat espanyol no ens deixarà cap altra sortida.

 

Que al pressupost de la Generalitat de Catalunya no hi hagi cap retallada, és possible. I perquè sigui possible hi ha molts camins. Però malauradament, de tots aquests camins, qui en té la clau i la té aferrada és el govern espanyol. Us en poso algun exemple d'aquests camins:

 

La nostra societat, nosaltres, paguem molts més impostos, molts més, dels que es queden aquí i dels que caldrien perquè no hi hagués cap retallada a la nostra economia, ni a les nostres escoles, ni als nostres hospitals. De fet, només amb una quarta part d'allò que el govern espanyol s'endú, no hi hauria cap retallada. El govern espanyol s'endú 16 mil milions d'euros anuals de la nostra economia i no ens els retorna de cap manera. Amb una quarta part, no hi hauria cap retallada. Suposem que el govern espanyol no renúncia a almenys una quarta part d'aquests diners que ens pren. Hi ha algun altre camí? La resposta és sí, hi ha un altre camí.

 

De la part que, suposadament, el govern espanyol ens torna se n'endú 16 mil milions que no ens torna de cap manera, de la part que suposadament ens torna, ens en deu 8 mil milions, obligats per llei, fins i tot per llei orgànica (disposició de l'addicional tercera de l'Estatut d'Autonomia) i pressupostats reiteradament en els pressupostos generals de l'Estat. Ens en deu 8 mil milions. Només que ens pagués la meitat d'això que ens deu, a la nostra economia no hi hauria cap retallada, a les nostres escoles no hi hauria cap retallada, als nostres hospitals no hi hauria cap retallada. Si el govern espanyol decideix no pagar-nos la meitat dels que ens deu, queda algun altre camí? La resposta és sí, queda un altre camí.

 

Suposem que l'Estat espanyol no renúncia a prendre'ns els 16 mil milions que ens pren; suposem que no ens paga la meitat d'allò que ens deu de la part que suposadament sí que ens dóna però de fet no ens dóna perquè ens la deu. Quin camí queda?

 

Que el govern espanyol deixi que la Generalitat de Catalunya es pugui endeutar més del que la deixaran endeutar. La Generalitat de Catalunya no col·loca, no pot col·locar, cap tipus de deute a cap preu a cap lloc del món. I no ho pot fer perquè el govern espanyol tanca els mercats financers de la Generalitat de Catalunya. I la Generalitat de Catalunya des de la perspectiva dels mercats financers, no és una administració que té ingressos directes, sinó que és una administració que té ingressos indirectes perquè són ingressos transferits per l'Estat espanyol que és qui, efectivament, cobra els impostos. I l'Estat espanyol no ens permet endeutar.

 

El Parlament Europeu la setmana passada li va dir al govern espanyol que distribueixi millor el sostre d'endeutament, i que el distribueixi en funció de la despesa real que està fent cada administració i, a més a més, tenint en compte la despesa que té un caràcter més social, més urgent, més indispensable. I el 80% del pressupost de la Generalitat de Catalunya és salut, ensenyament i polítiques socials.

 

Per tant, quan el govern espanyol no ens permet endeutar-nos, i ens veiem obligats a endeutar-nos, perquè ell no ens paga el que ens deu i perquè ens pren 16 mil milions d'euros cada any, el que està fent és fer caure l'impacte sobre les nostres escoles, sobre els nostres hospitals, sobre les nostres empreses, sobre els nostres autònoms...

 

Aquest any que vam tancar, la Generalitat de Catalunya suposadament, segons el govern espanyol, només es podia endeutar en un 1,5%, i aquest any només es podrà endeutar en un 0,7%. La diferència entre 1,5% i 0,7% són 8 dècimes. Potser això que explico ara és una mica complicat, però si reteniu la idea bàsica i després ho repasseu entre vosaltres tot marxant cap a casa, jo crec que quedarà ben gravat a la vostra memòria: aquestes 8 dècimes valen 1.600 milions d'euros. Quan el govern espanyol diu que la Generalitat de Catalunya l'any que ve en lloc d'endeutar-se un 1,5% només es pot endeutar un 0,7%, el que està dient és que haurem de retallar 1.600 milions més en el nostre pressupost, que en un 80% és salut, escoles i polítiques socials.

 

És més. Malgrat els esforços que la Generalitat de Catalunya ha fet, i que nosaltres no sempre hem compartit, i que nosaltres sempre li hem dit a la Generalitat de Catalunya que feia malament d'entrar en aquest joc i que el que havia de fer era denunciar-ho sistemàticament, i que la Generalitat de Catalunya no ho va fer, fins i tot ara no ho fa, o almenys és evident que no ho fa prou, perquè és molt important que els nostres conciutadans ho sàpiguen.

 

La Generalitat de Catalunya, aquest any, en realitat, en lloc de tancar amb un 1,5% ha tancat amb un 2,3%. Per tant, el que està dient el govern espanyol és que en un any haurem de passar del 2,3% al 0,7%. Passar del 2,3% al 0,7% vol dir haver de retallar 1,6 punts. Com que cada dècima val 200 milions, retallar 1,6 punts vol dir retallar 3.200 milions d'euros. Quan el govern espanyol diu que haurem de passar del 2,3% d'aquest any al 0,7% està dient que hem de retallar 3.200 milions d'euros.

 

Això vol dir que el pressupost de la Generalitat de Catalunya d'aquest any que ve tindrà 3.200 milions d'euros menys dels que s'han gastat aquest any. Imagineu si serà brutal l'impacte sobre la nostra economia.

 

Segur que molts de vosaltres sou mestres, o professors, o metges, o infermers, Mossos d'Esquadra, bombers, funcionaris, gent vinculada al tercer sector, escoles concertades, Ajuntaments que espereu que us paguin els deutes que tenen amb vosaltres... Doncs imagineu si l'any que ve hi ha 3.200 milions d'euros menys. I això és el que hi haurà; perquè l'Estat espanyol no ens permetrà aprofitar cap d'aquests camins. Ens tancarà qualsevol d'aquests camins. N'hi ha més de camins? Sí, n'hi ha més.

 

Quin altre camí hi ha? El Parlament Europeu li deia la setmana passada al govern espanyol que mentre la crisi sigui tan dura, suspengui la compra d'armament. Sabeu quants diners es gasta el govern espanyol comprant armament? 28 mil milions d'euros. Amb una setena part, a Catalunya no hi hauria cap retallada.

 

Sabeu quants diners es gasta el govern espanyol en polítiques de defensa, cada dia? 47 milions d'euros al dia. Amb 10 dies del pressupost del Ministeri de Defensa, els nostres mestres i els nostres professors no tindrien cap retallada. Amb 10 dies del pressupost del Ministeri de Defensa.

 

Per tant, de moment n'hem dit quatre de camins. Us els recordo perquè quedin ben gravats a la vostra memòria:
 

1. Que deixessin de prendre'ns almenys una quarta part del que ens prenen cada any. Dels 16 mil milions, doncs una quarta part.
2. Que ens paguin almenys la meitat del que ens deuen. Ens deuen 8 mil milions d'euros.
3. Que el sostre de dèficit, enlloc de ser del 0,7% sigui del 2,3% com demana el Parlament Europeu al govern espanyol i el govern espanyol no ho farà.
4. Que el govern espanyol deixi de llançar els diners en compra d'armament o en el Ministeri de Defensa.

 

I encara n'hi han d'altres. El Parlament Europeu deia la setmana passada al govern espanyol que tanqui els ministeris que no tenen competències perquè les han transferit totes: sanitat, salut, cultura... Tenen totes les competències transferides a les Comunitats Autònomes. Per què tenen els ministeris? Tancant aquests ministeris no hi hauria cap retallada a Catalunya, ni al País Valencià, ni a les Illes. Cap ni una! I el govern espanyol no ho farà.

 

Queda algun altre camí? En queda un altre de camí. Queda un camí que és que, en aquest context tan desesperat, intentem trobar alguna manera d'extreure una mica més de recursos d'aquells que tenen més per traslladar-los a aquells que més ho necessiten, o bé, que més els poden ajudar a sortir de la crisi.

 

I per tant, proposem un seguit d'impostos, desesperats com estem, per intentar ajudar a les nostres escoles, als nostres hospitals, a les nostres empreses... I com ho farem?

 

Proposem rebaixar una mica el límit exempt de l'impost de patrimoni; proposem incrementar una mica els plans que afecten a successions, encara que només afecta al 5% de les rendes més altes del país, només al 5%, quan intentem trobar recursos desesperats com estem per poder evitar que l'impacte caigui directament sobre les nostres escoles i sobre els nostres hospitals; o proposem un impost sobre les entitats financeres, un impost que ja tenen a Alemanya, a Bèlgica, a Holanda, a França, al Regne Unit, a Dinamarca, a Suècia, a Àustria i a Finlàndia.

 

Què fa el govern espanyol? (Per cert! Un impost que també tenia Extremadura, i les Illes Canàries, i que el govern espanyol mai se l'havia carregat). Què fa el govern espanyol quan nosaltres el proposem en l'acord d'estabilitat parlamentària que signem amb Convergència i Unió? El que fa el govern espanyol és fer un decret en el Consell de Ministres, es queda el dipòsit per ell, posa un tipus 0%, per tant els bancs hauran de pagar 0, i nosaltres ens quedem amb 0 euros per ajudar les nostres escoles i els nostres hospitals. No ens deixen cap camí, i l'impacta serà duríssim per la nostra gent.

 

Si no som capaços d'explicar que aquest impacte duríssim és perquè no ens deixen cap camí, hi haurà molts dels nostres conciutadans que acabaran pensant que potser l'impacte és per culpa nostra. I llavors el que punxarà serà el procés, serà l'esperança de sortir-ne. En canvi, si som capaços d'explicar als nostres conciutadans que l'impacte és duríssim perquè el govern espanyol ens tanca tots aquests camins, el procés té moltes més possibilitats de guanyar. Per tant, la nostra tasca serà importantíssima. Especialment perquè, malauradament, i malgrat que li ho demanem explícitament al nostre govern, no ho fa prou això d'explicar-ho. Ho hauria d'explicar cada dia, a cada racó de la ciutat, a cada ciutat, a cada poble i a cada barri.

 

De tant en tant, el Conseller d'Economia, que d'altra banda és una persona molt preparada i amb molt de prestigi a nivell internacional, que té moltes virtuts, de tant en tant fa un article a La Vanguardia i ho explica. Però ho fa un cop a l'any, o un cop cada 5 o 6 mesos. I no és això, ho hem d'explicar cada dia.

 

Per tant, el panorama és difícil i ho serà més. Però al mateix temps, si som capaços d'explicar per què és difícil, i som capaços d'explicar que ho serà més i per què ho serà més, tenim moltes possibilitats de guanyar. Segur que queden moltes altres coses per fer. Segur. I que ens preocupen legítimament, i que si no ens preocupessin, ens haurien de preocupar: la corrupció...

 

Però deixeu-me que us posi un exemple: els mateixos partits polítics espanyols que assenyalen amb el dit els casos de corrupció, que per exemple hi ha a Convergència i Unió, o possibles, aquells mateixos partits espanyols tenen centenars d'imputats i condemnats per casos de corrupció, centenars... I en canvi no tenen cap escrúpol ni cap vergonya d'aparèixer o d'intentar aparèixer davant de l'opinió pública com a acusadors.

 

Deixeu-me dir una cosa, i no sé si està gaire bé que la digui jo, però em ve de gust dir-la i per tant segurament deu ser que potser sí que és bo que la digui. Esquerra Republicana no té cap càrrec ni cap excàrrec ni imputat ni condemnat en l'exercici del seu càrrec públic. Per tant, sentim-nos-en legítimament orgullosos d'això. Jo no puc donar cap garantia de quan durarà això, no ho sé. Tan de bo duri per sempre més, i faré tot el possible perquè duri per sempre més. No puc donar més garantia, però de moment és així i, per tant, reivindiquem-ho.

 

I en tot cas, és millor que el futur de Catalunya, també en aquest àmbit el decidim els ciutadans de Catalunya que no pas que el decideixin els dirigents del Partit Popular. És molt millor que el futur de Catalunya el decidim nosaltres, que no pas que el decideixin els dirigents del Partit Popular a Madrid.

 

Poso un exemple: quan el Partit Socialista diu «dret a decidir, sí, però demanant permís», llavors no estem parlant de dret a decidir, perquè el dret a decidir consisteix en no haver de demanar permís per decidir, perquè si has de demanar permís per decidir, és que no pots decidir. El que està demanant, és el dret a demanar permís. [Aplaudiments].

 

Per tant, en el Parlament de Catalunya, almenys de moment: 85 vots a favor i 41 en contra. A qualsevol lloc del món, això és una majoria brutal. Com pot ser que 85 diputats contra 41 no siguin suficients per decidir una cosa? Perquè si 85 no tenen prou força, com és que 41 sí que tenen força per imposar allò que ells volen? Per què 41 valen més que 85? A quin país del món passa això?

 

Per tant, malgrat tots els malgrats, i malgrat totes les dificultats, tenim una gran oportunitat al davant, i que aquesta oportunitat guanyi o no depèn en gran mesura del nostre esforç, del nostre compromís, de la nostra proximitat amb la gent, de la claredat amb la que parlem a la gent.

 

Tingueu en compte una cosa, aquest camí que nosaltres volem culminar en els propers mesos, abans que nosaltres, l'han seguit més de la meitat dels Estats que existeixen a Europa en aquest moment. Més de la meitat. I nosaltres l'únic que volem fer és sumar-nos en aquesta normalitat democràtica. Són els ciutadans qui democràticament determinen els marcs legals, no les lleis les que han de coartar la voluntat democràtica dels ciutadans. És la democràcia la que ha de fer les lleis, no les lleis les que han de coartar la democràcia.

 

Ells diuen que la nostra democràcia és il·legal perquè no respecta les seves lleis, doncs les seves lleis són antidemocràtiques perquè no respecten la nostra democràcia. I la nostra democràcia, la democràcia, és la que ha de fer les lleis i no al revés; és el marc legal el que emana des de la democràcia, i és així des que la democràcia es va inventar, fa 2.500 anys, i no és culpa nostra que després de 2.500 anys ells encara no ho hagin entès o facin veure que no ho han entès.

 

Queda molta feina per a fer, en sóc perfectament conscient. Una part d'aquesta feina segur que l'hem de fer aquells que en aquest moment de la nostra vida ens pertoca estar al capdavant dels partits polítics; que ja us entenc, no me'n vull excusar, en absolut. Farem tot el possible. Intentarem aspirar cada dia a tothom, a partits polítics i sindicats, a empresaris i associacions; intentarem parlar al món, intentarem seguir sortint al món; els intentarem explicar al món que tenim un mandat democràtic que és el reflex d'una majoria parlamentària que va ser escollida el passat 25 de novembre; intentarem ensenyar al món que tenim un mandat democràtic aprovat al Parlament de Catalunya per més del doble de diputats que aquells que s'hi van oposar; intentarem explicar al món que li podem donar un altre mandat democràtic a través d'un referèndum on el conjunt dels ciutadans del nostre país puguin votar; intentarem donar-li al món el triple d'allò que el món ens demana, perquè el món demana mandats democràtics. Doncs nosaltres li intentarem donar tres mandats democràtics: el de les urnes el 25 de novembre, el de la majoria parlamentària aquesta mateixa setmana al Parlament de Catalunya, i el resultat d'un referèndum.

 

I allò que converteix en vinculant un referèndum, no és el permís del govern espanyol, allò que el converteix en vinculant és el seu resultat. Són els resultats democràtics els que converteixen en vinculants els processos democràtics. I per tant, depèn de nosaltres també.

 

D'acord, estiguem preparats. Pot ser que el govern espanyol s'hi oposi. Que ho declari inconstitucional, il·legal i absurd, com deia l'altre dia la portada de l'ABC. D'acord, i quan ho hagin declarat inconstitucional i il·legal, nosaltres què farem? Doncs intentarem fer-ho igualment. I si ens diuen que no el podem fer, què farem? Intentarem fer-lo.

 

I com l'hauran de frenar si és que el volen frenar? L'hauran de frenar amb un Guàrdia Civil davant de cada urna. Però si fan això, a ulls del món haurem guanyat, perquè la diferència entre nosaltres i ells, més enllà de que nosaltres voldrem votar que sí i ells vulguin votar que no, més enllà d'això, sobretot és una altra: la diferència és que nosaltres volem que voti tothom, els del sí i els del no, i ells no volen que voti ningú.

 

I a ulls del món, si nosaltres apareixem com aquells que volem que tothom voti i ells apareixen com aquells que no volen que voti ningú, nosaltres guanyarem.

 

D'acord, suposem que tot i així, no podem fer aquesta consulta i aquest referèndum... D'acord, d'acord. Un dia hi haurà eleccions. I aquelles eleccions tornen a ser una oportunitat per a un mandat democràtic. I unes urnes, unes eleccions, tornen a ser una oportunitat per adreçar-nos al món.

 

D'aquí un any, si l'economia continua com tot sembla indicar que continuarà, a Catalunya no hi haurà 900.000 aturats, n'hi haurà un milió. Pot ser que algunes persones que encara són cegues davant dels 900.000 aturats, ja no ho siguin davant d'un milió. Potser alguns dels nostres conciutadans necessiten veure encara més patiment entre els nostres per entendre allò que molts de nosaltres vam entendre fa molt de temps. Doncs, ho hem de seguir explicant cada dia. Perquè en algun moment tindrem la oportunitat de convertir la nostra voluntat en un resultat electoral, per una via o per una altra. Tindrem una oportunitat de donar una altra vegada un mandat democràtic al món.

 

I hi insisteixo, això depèn de nosaltres. Depèn de la fortalesa del nostre caràcter, depèn del nostre compromís, depèn de la nostra proximitat emocional, com dèiem fa un moment, depèn de la claredat del nostre discurs, depèn del rigor del nostre discurs. Jo ja entenc, deia, que hi ha una gran part d'aquesta feina que ens correspon en aquells que en aquest moment de la nostra vida estem al capdavant dels partits polítics, d'acord. I sortirem a explicar-ho i sortirem cada dia, a cada mitjà de comunicació, recorrerem el territori, poble per poble, ciutat per ciutat, com hem fet tantes vegades.

 

Però al mateix temps, també depèn de tots i cadascun de nosaltres, perquè som nosaltres el principal capital d'aquest país.

 

I si ho fem bé, no ho dubteu que guanyarem; i com que tenim l'oportunitat de guanyar no la podem deixar escapar. Perquè ens hi juguem molt més que una simple victòria. Ens hi juguem el futur de la nostra gent. I com que ens hi juguem el futur de la nostra gent estic segur que farem tot el possible per guanyar. Moltes gràcies! [Aplaudiments].


Transcripció realitzada per @gerardbajona