Taradell

Dijous, 29 de setembre del 2011

La nova etapa d’ERC

Toni Casassas

Aquest passat dissabte la militància d’ERC va escollir una nova direcció nacional. Probablement era necessari un canvi i una nova generació al capdavant del partit, o almenys això era el que tocava interpretar del missatge que l’electorat ens havia fet arribar en les darreres escomeses electorals.

Venim d’un procés on Esquerra ha estat clau i decisiva pel país, i lluny del tremendisme que hores d’ara envolta tot allò que fa referència al tripartit, segurament l’error principal d’Esquerra ha estat no saber comunicar prou bé tot allò que es feia i l'estratègia nacional que hi havia al darrera, a més de no saber conduir bé tot un seguit de problemes interns derivats precisament dels dubtes que generava el camí que s'havia pres.

Però més enllà d’això, quan ERC va fer un salt endavant el 2003 va ser perquè el poble de Catalunya volia un canvi, algú net, verge, que emergís per regirar la situació política catalana. Veníem de vint anys d’immobilisme, amb les mateixes sigles i persones eternitzades a les institucions: CiU i Pujol a la Generalitat, El PSC atrinxerat a la Diputació i Ajuntament de Barcelona, i si m’apureu fins i tot en Núñez al Barça. Durant vint anys ERC havia propugnat a tort i a dret i en solitari els errors de la transició, la manca d’un estatut a l’alçada de l’autonomia del país, i el dèficit fiscal. Els arguments que el 1979 ens convertien en uns insolidaris van acabar essent assumits per gairebé tothom. Al cap dels anys, ERC guanyava el debat ideològic, i quan Esquerra va tenir la clau, va provocar allò que havia pregonat durant tota aquella llarga etapa: un nou estatut. Una eina que havia de ser un pas endavant pragmàtic, i allò que - en aquells moments - era el més assumible per la majoria dels altres partits catalans i la societat en general. Una estació de parada on tots coincidíem, encara que alguns volguéssim anar més lluny.

És evident hores d’ara que l’estatut no ha servit pel què havia de servir. Retallat primer per CiU i PSOE, després per una comissió del congrés, avalat pel poble de Catalunya i tornat a retallar pel Tribunal Constitucional, ha acabat essent un miratge del què havia de ser.

En canvi, sí ha servit per treure a relluir les contradiccions de l’estat espanyol, de les seves estructures polítiques i legals, de la constitució; i ha fet que gran part de la ciutadania de Catalunya acabi donant per impossible qualsevol pacte just amb l’estat, i per morta la via autonòmica. Alguns creuen que passar per tot aquest procés ha estat un error i que més valia no ficar-se en aquest embolic. Però possiblement, per arribar on som, perquè molta gent reaccionés i obrís els ulls, calia passar per aquesta etapa.

Durant vint anys Esquerra va demanar un nou estatut i un nou finançament basat en el concert econòmic. Quan va tenir la clau, va actuar en conseqüència, donant una última oportunitat al presumpte federalisme de l’estat espanyol. Vam fer el que feia vint anys que pregonàvem i dèiem que faríem. Encara que per això haguéssim d’esperar molt i encara que ho hagi sortit tant bé com molts desitjàvem.

Així com fa trenta anys dèiem que calia un nou estatut, avui diem que la via autonòmica és morta, i que ja no hi ha solucions pragmàtiques intermitges. Ja no hi ha parades comunes, ara el que toca és acabar el viatge, som al cap del camí. Desitjo i espero que la nova direcció nacional d’ERC no hagi d’esperar tant a tenir la clau de la governabilitat. Perquè el que és segur, és que quan ERC torni a ser clau, l’objectiu i la condició ja no serà un estatut, sinó el pas definitiu cap a la llibertat nacional. Perquè nosaltres, amb errors i encerts, fem allò que diem.