Tarragona

Notícia

[OPINIÓ] 'La Primavera Catalana'

La primavera catalana ja és aquí. Després d’anys i anys de sortir al carrer per defensar el dret a decidir, després de manifestar-nos massivament per reivindicar unes pensions justes, per la igualtat efectiva i real entre les dones i els homes, després de veure com jutgen i empresonen rapers per les lletres de les seves cançons, després de veure com un vaixell que només intenta salvar vides és segrestat “preventivament” en un port italià, després de veure mestres declarant davant del jutge per explicar a classe el 2 d’octubre per què les aules estaven destrossades, després de saber que tuitaires són jutjats i multats per les seves paraules, després de viure l’empresonament d’homes i dones innocents que només han lluitat per defensar un mandat democràtic, després de tot això alguna cosa s’ha trencat.
 
Amb la proposta d’extradició de Carles Puigdemont, president legítim de la Generalitat mentre el Parlament de Catalunya no n’investeixi un altre, l’estat espanyol ha fet la seva aposta més alta i ha aconseguit tensar tant la corda que s’ha acabat trencant. I aquest trencament ha vingut acompanyat de tanta ràbia, de tant de rebuig, de tanta indignació que ha portat a un canvi en les mobilitzacions. Aquell poble que sempre s’havia caracteritzat per mobilitzar-se de manera festiva i organitzada ha fet un pas endavant, ha passat de portar llaços grocs a anar a aixecar les barreres de les autopistes. 
 
Un canvi de mobilització potser necessari, potser inevitable, que no ens ha de fer perdre el to organitzat i pacífic, de la no-violència que sempre ens ha caracteritzat. Els sectors més repressors de l’estat espanyol han hagut d’inventar una violència que mai ha existit, al mateix temps que han hagut de forçar canvis de posicionament basats en la pressió que volien exercir. No oblidem, per exemple, com el 2012, Pablo Llarena, llavors president de l'Audiència de Barcelona, deia a un diari madrileny que "no es pot pretendre que tota la qüestió relativa a atribuir un espai significatiu a la individualitat catalana i tota la qüestió relativa a la integració de Catalunya a Espanya s'hagi de resoldre judicialment, perquè no ha de ser així".
 
Aquesta reacció davant el nou escenari  no ha de donar a l’enemic arguments per dir que som un poble violent, no ens ha de fer quedar davant el món com uns eixelebrats. Cal que trobem el punt d’equilibri entre el seny i la rauxa, entre la serenitat i l’estratègia d’èxit. Però respectant aquest principi de no-violència és important que sortim al carrer de manera continuada i massiva, que ens fem sentir, que aturem el país, que fem que el món conegui la nostra indignació, que manifestem la nostra dignitat com a poble, que defensem els nostres drets, que reclamem la tornada a casa dels nostres representats injustament empresonats, que ens fem sentir. No ens podran aturar, no tenen presons per més de dos milions de catalans.
 
Igual que la lluita pels drets civils als Estats Units amb Martin Luther King, igual que la lluita no-violenta de Ghandi a l’Índia, igual que la lluita de Nelson Mandela des de la presó a Sud-africà, igual que tots ells nosaltres persistirem i ho aconseguirem.  Tal i com deia Pete Seeger “We shall overcome”, tots junts vencerem.
 
Ja ha arribat la primavera. Sortim al carrer!

Mònica Alabart
consellera ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona