Tarragona

Notícia

Que això s'ensorra, que això canvia !!!

Quan hi ha la sensació d’una evolució quasi estàtica, de que el temps passa lent, es símptoma de joventut, d’esperança i de que hi ha per venir encara molt. I en aquesta evolució molts podem quedar atrapats en una història circular, com si fos el destí fatal del país. Un destí que em nego a reconèixer i que declaro fals.

Totes aquelles frases lapidàries com la d’Albert Camus: “C’est en Espagne que ma génération a appris que l’on peut avoir raison et être vaincu, que la force peut détruire l’âme et que parfois le courage n’obtient pas de récompense”. (“És a Espanya on la meva generació ha après que podem ser justos i vençuts, que la força pot destruir l'ànima i que, de vegades, el coratge no es recompensa"), o com la de Biedma: “De todas las historias de la Historia sin duda la más triste es la de España, porque termina mal”, dites en forma de descripció i conclusió d’uns temps on la fatalitat dels esdeveniments s’imposaven, són els pensaments que no hem d’acceptar com a destí, com història circular.

Entenc que és difícil fugir d’un pessimisme fatalista si repassem la història i més quan, de fer-nos creure que és el nostre destí fatal, n’han fet un art. Si seguim pensant que la pobresa és una qüestió d’índole natural i no creada per la tirania i el maltractament entre humans. Si seguim pensant que governar per governar bé és un impossible i que sense remei sempre encarreguem el govern a qui fa mal govern. Si admetem que veure innocents a la presó és quelcom inevitable. Si admetem com a natural la persecució política fins el punt d’haver-se d’exiliar, els hi fem el joc. No és cert. Ni la misèria, ni el mal govern, ni els innocents a la presó, ni la unitat d’Espanya són immutables. No és admissible, ni podem acostumar-nos a veure innocents perseguits políticament a la presó ni a l’exili, ni un Nadal ni un Sant Jordi més.

Això s’ensorra. Un govern que amb tota la complicitat de l’estat persegueix el color groc, que arresta el color groc, com intentant amagar la cirrosi que mostra la seva cara, s’ensorra. Que segresta tot l’espectre del groc menys el groc, és clar, de la flor de la gualda, és un estat agonitzant. És la pròpia ineficiència, el dogmatisme, el sectarisme, la intolerància necessària per mantenir el negoci de pocs –els de sempre-, els del mal govern, la palanca que farà que això canviï. Perquè no és un destí impossible de canviar, perquè per sort no hi ha res sobrenatural que estructura la indivisibilitat d’España, no és això, sinó el manteniment del negoci i l’extracció dels que mantenen les bosses de pobresa per poder fer caritat i netejar consciències, dels que expulsen als fills, la millor matèria grisa, que la lliuren a l'exili econòmic i també polític. El destí serà sempre nostre!

Jordi Fortuny i Guinart
Conseller ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona