Torelló

Notícia

Carta a Jordi Cuixart

David Ramon, President ERC Torelló

Benvolgut Jordi,
Espero que llegeixis aquesta carta a través d’un mitjà digital, al sofà de casa envoltat de la família, i que no rebis la carta postal que demà t’enviaré a l’adreça de la centre penitenciari de Lledoners.
T’escric des de Torelló. Un poble de la Vall del Ges, situat entre dos rius (el Ter i el Ges). Un poble que actualment es prepara activament pel millor carnaval del país. El Carnaval de Terra Endins.
He llegit l’entrevista que et va fer recentment Europa Press. M’entristeix però alhora m’honora la manera en què t’expresses i el raonament que fas de la situació de les persones que esteu preses, o diguem-ho sense eufemismes: retingudes com a moneda de canvi.
Comparteixo la teva opinió que la prioritat no és treure-us de la presó i donar la força als repressors entrant en el joc del canvi de monedes. Si no que la prioritat és: que com a poble se’ns reconegui el dret a autodeterminar-nos. 
Haig de reconèixer que personalment és un pensament dolorós. Jo, des de la meva comoditat, penso que vosaltres us heu d’estar en la situació que esteu, per tal que aconseguim l’objectiu final que tots anhelem. Per aquest motiu inicialment he fet servir la paraula “honor”, ja que pels que estem a fora continuant treballant cadascú en la intensitat que pot per arribar a la independència del nostre país, les teves i les vostres paraules de reafirmació i integritat moral signifiquen molt. Ens han de servir per recordar què estem fent, perquè ho estem fent i quin és l’objectiu real final, tenint en compte que hi ha unes persones que n’esteu pagant un preu molt alt, tant vosaltres personal com les vostres famílies. I això ha de fer que no defallim.
Aquests dies estem a les portes de la mesa de negociació entre governs. Crec que és una oportunitat, i que les oportunitats s’han d’aprofitar, sempre i quan, l’objectiu del què hem d’aconseguir d’aquesta mesa sigui el què, com a poble, portem anys lluitant.
Alhora crec, que encara que hi hagi aquesta mesa, la mobilització i les accions de pressió que podem fer la ciutadania no pot defallir. És la nostra força. És la nostra única força. És la nostra única força per negociar. 
En les mobilitzacions que hem viscut els darrers mesos, momentàniament hem tornat a ser un.
Com va passar en els moments àlgids del 2017, les persones de qualsevol generació, condició econòmica, gènere, pensament polític o idioma, eren al carrer, a l’aeroport, a la Jonquera. Es veia als ulls i en els somriures de complicitat, que amb els drets de la ciutadania tothom vol posar el seu granet de sorra per ajudar. I aquest granet tant pot ser utilitzat en una mesa de negociació, com un recordatori de realment quin és l’objectiu final. Però no es pot deixar de banda. Esperem que no es deixi de banda.
Espero que us puguem saludar per qualsevol carrer de qualsevol poble d’una Catalunya lliure ben aviat.
Una abraçada ben forta de part meva, però alhora de companys, familiars i conciutadans, que us tenen molt presents.