Torrelles de Llobregat

Notícia

LA PISTA DE TORRELLES A BEGUES, UN DEBAT SENSE TANCAR.

La pista de Torrelles
La pista de Torrelles
Per Ferran Alves | Regidor del Grup Municipal d'Esquerra

La pista Torrelles-Begues és una assignatura que tenim pendent des de fa més de mig segle.

No n’és l’única, ja que, només en l’àmbit paisatgístic i urbanístic tenim, com a poble, molta altra feina pendent. Falta de recursos, falta de voluntat política, falta de perspectiva... tant se val la combinació de motius, els fets són els fets, i les coses no es fan soles. Portem més de 40 anys d’ajuntaments democràtics i pel consistori han anat passant totes les opcions polítiques que els ciutadans hem votat; per tant, això no és cap retret cap a un o altre grup.

Dels anys 70 del segle passat ençà han canviat moltes coses, i projectant a futur tenim la impressió que els canvis seran molts més, i es produiran més de pressa. Sense anar més lluny, la crisi que estem patint globalment, difícilment previsible fa només un any, provocarà conseqüències d’abast difícilment quantificable, a tots els nivells. Però volem destacar-ne tres: les sòcio-econòmiques, les mediambientals i les relatives a la mobilitat ia la comunicació. A ningú se li escapa que, centrant-nos en el tema de la pista, s’ha obert un escenari inexplorat i que encara està en moviment, necessàriament diferent al que enfocava el darrer projecte (avantprojecte, parlant amb més precisió) de reconversió en “carretera”, encarregat, si no anem errats, per la Diputació de Barcelona, i que  va quedar en via morta el 2013. Qui hagi tingut ocasió de fullejar-lo  possiblement pensi que és un bon exercici, sobretot pels arguments en pro i en contra des de molts vessants… Principalment el mediambiental, i és que el patrimoni natural del qual en gaudim els municipis de Begues i de Torrelles és un bé impagable que tenim el deure de preservar i potenciar (Riera del Torrent de l’Alba, reserva de la flora i fauna, Programa Natura 2000…)
Afortunadament l’AMB, entitat supramunicipal amb competències decisòries sobre aquest tema, però també sobre la mobilitat i sobre  temes sòcio-demogràfics, n’és plenament conscient, tal i com ho té identificat en els plans estratègics en curs. Però això no treu, ni de bon tros, que la «sobirania» en relació al futur d’aquesta especialíssima via de comunicació entre els dos municipis, pertanyi a la seva ciutadania i als seus respectius ajuntaments. I és en aquest sentit que diem que ja no podem deixar passar més temps.

A dia d’avui, no fer res  ja no s'hi val. El consistori de Torrelles (i això vol dir TOTS els regidors electes i no només el Govern de torn) hem d’assumir el repte, amb mirada de llarg recorregut, i amb gran perspectiva, de consensuar el destí que volem per a la pista. Cal considerar, entre d’altres, i apart del tema paisatgístic, factors demogràfics previsionals, a nivell municipal i comarcal com a mínim, necessitats de comunicació, solidaritat entre municipis, però sense perdre de vista que el resultat aporti un balanç clarament beneficiós per als dos municipis implicats, que les contrapartides a mitjà i a llarg termini siguin superiors.

Tenim bons exemples de municipis, sense sortir de la comarca, que han resolt, i amb nota, reptes similars o més grans. Malgrat ens pensem que som singulars, el nostre municipi pot trobar bons referents d'actuació mediambiental en poblacions de l'àrea metropolitana, obrir-nos a escoltar sempre és bo. Hem de pensar que el fet que, a Torrelles, tinguem especificitats molt concretes no ens converteix, de cap manera, en un cas aïllat. Les nostres imbricacions en l’entramat metropolità s’han d’incrementar, i cal trobar sinergies positives. Arran  de la desfeta per les intenses pluges de mitjans d’abril, el Grup Municipal d’ERC Torrelles pensem que cal restablir la realitat preexistent amb garanties de durabilitat, fer possible un manteniment proactiu de la pista, i ben dimensionat per evitar nous episodis de bloqueig i aïllament. Ens sembla fora de dubte que una via d’alta capacitat és inviable, a més d’innecessària. Però, sobretot, que no podem hipotecar generacions futures per decisions irreversibles i poc meditades.

El debat que plantegem no vol saber de presses. Cal que siguem valents en buscar-lo al més alt nivell supramunicipal possible, no reparant en volum d’informació a tots els nivells. Fent-ho així pensem que estaríem en condicions d’abordar, tots dos municipis i amb plena sobirania, el futur de la nostra pista comuna; un debat que encara tenim sense tancar.