Camp de Tarragona

Notícia

La monarquia no és democràtica

Carles Castillo Rosique, diputat al Parlament de Catalunya per Tarragona.
Carles Castillo Rosique.
Carles Castillo Rosique.

Després de més de 45 anys de democràcia i en plena commemoració dels 90 anys de la proclamació de la II República del 14 d'Abril de 1931, seguim sense poder tenir un debat serè sobre republicanisme.
 
Voldria avui, aprofitant l’avinentesa de la celebració, parlar de republicanisme en general, de la ideologia republicana, que no és només no tenir rei...
 
El republicanisme va sorgir al segle XVIII com a ideologia i conjunt de valors contra els sistemes polítics absolutistes en la seva nova versió de despotisme il·lustrat. El mon idíl·lic reflectit en històries de la República romana dibuixada per clàssics com Salustio i Tácito, formada per pagesos i ciutadans que defensaven la llibertat, la sobrietat i una forma de vida arcàdica, és vist pels crítics del segle XVIII com una alternativa a les monarquies absolutes basades en les jerarquies estamentals, el luxe, la corrupció i la sofisticació de rituals i protocols.
 
Aquell món rural arcàdic connectava clarament amb els habitants de les Tretze colònies a Amèrica. Els colons nord-americans apareixien com un poble senzill, igualitari, amant de la llibertat i molt vinculat a la terra. La ideologia republicana supera la visió despectiva que sobre lo rural tenia l’aristocràcia metropolitana de l’època. Ara aquella vida es contemplava, al vincular-se amb la Roma republicana, com un avantatge per aixecar un nou sistema polític. Aquells pagesos nord-americans amos de la seva terra, esforçats en el seu treball, iguals i independents no eren ja uns primitius front als sofisticats europeus, sinó moderns romans, ciutadans que estaven en condicions de construir un nou sistema polític i una societat nova. Era la modernitat: la república a Amèrica enfront l’antic, les monarquies europees.
 
La monarquia és una institució enquistada des de llavors i més enllà, i que en un sistema que es diu democràtic distorsiona els mateixos principis i valors que les constitucions democràtiques proclamen com a drets i llibertats fonamentals. Perquè la monarquia no és en si mateix una institució democràtica, és una institució que, incrustada per exemple a la Constitució espanyola, conviu amb la democràcia, però aquesta connivència no la fa democràtica.
 
Dos exemples concrets serien suficients per il·lustrar l’anacrònic de la institució monàrquica: en primer lloc, la regla de l’absoluta irresponsabilitat i inviolabilitat règia. Es posa negre sobre blanc a la carta magna el vell aforisme britànic "the king can do not wrong" (el Rei no es pot equivocar). Inviolabilitat i irresponsabilitat. La primera protegeix la conducta del Rei com a persona; la segona, els seus actes com a institució de l’estat. Ambdós termes signifiquen que no es pot perseguir criminalment al monarca i que, quant a la responsabilitat civil, no se li pot demandar davant la jurisdicció ordinària. I ja robi o maltracti, ni pot ser detingut ni encausat penalment.
Això és incompatible ni més ni menys que amb el principi que diu que tots els ciutadans i ciutadanes som iguals davant la llei. A menys que el monarca no sigui un ciutadà sinó una espècie d’altre món.
 
En segon lloc, l’ordre successori. La preferència de l’home a la dona en l’ordre successori mostra la misogínia que ha destil·lat sempre la règia institució. Preferència successòria recollida a l’article 57.1 de la Constitució, i que no només perverteix el principi i dret fonamental de la igualtat de gènere, sinó que directament el conculca. Exhala masclisme constitucional i taca irremeiablement la carta magna com a discriminatòria per raó de sexe.
 
Cert que no hi ha formes d’estat ni de govern perfectes, però si que hi ha unes més democràtiques que d’altres. La República des dels seus començaments enfonsa les seves arrels en principis i valors que s’han concretat en drets i llibertats fonamentals per a tota la ciutadania. Uns drets i llibertats que s’han arrencat, tot i ser ja nostres, a aquelles monarquies amb la nostra sang, la nostra suor i totes les llàgrimes del món. La història, desgraciadament, ens dona exemples abundants.
 
La meva modesta reflexió, que vull compartir avui, sobre la institució monàrquica, és que malgrat els segles i segles de la seva història, encara emanen d’ella privilegis anacrònics, com la inviolabilitat total i la irresponsabilitat civil, penal i política. No només és misògina i masclista, sinó que per desgràcia va fer cristal·litzar aquestes aberracions fent-les incloure a la Constitució.
 
En definitiva, no està a l’alçada ni del nostre temps ni de les nostres llibertats i no és democràtica perquè en la seva essència no ho és. Ha representat sempre el passat i no és el nostre futur perquè és una rèmora històrica que ens impedeix guanyar-lo.
 
Diguem fins aquí. Perquè volem, no només ser titulars d'uns drets i llibertats que el monarca en la seva magnanimitat ens pugui atorgar. Sinó que volem exercir-los perquè són innata i íntegrament nostres com a ciutadans i ciutadanes lliures. Fem que s'acabi l'espera i posem-nos a treballar ja en la República que mereixem.
 
Una República en la qual hem de cabre tots i totes que ens sentim demòcrates. Si som ciutadans i ciutadanes lliures, aixequem els vels que disfressen la monarquia de democràcia.