Camp de Tarragona

Notícia

Un Priorat viu i en ebullició que vol decidir

Carlos Brull Fornt, alcalde de Falset.
Carlos Brull Fornt.
Carlos Brull Fornt.

És veritat que a la comarca del Priorat tenim molts reptes. No seré jo qui ho posi en dubte perquè, en definitiva, al Priorat arrosseguem els greuges i dèficits estructurals que són comuns a la majoria de zones rurals d'aquest país, amb una escassedat d'inversions i d'atenció pública que és històrica.

Un cop dit això, permeteu que em guardi el mocador a la butxaca, i deixi de lamentar-me perquè penso, honestament, que el Priorat és tot un exemple d'això que ara se'n diu "resiliència" i de com una zona rural pot treballar per plantar cara a l'adversitat i acabar trobant el seu propi camí. Una mostra excel·lent de com una comarca que es donava per desnonada fa relativament poc temps va ser capaç d'emprendre un ressorgiment que, avui dia, en alguns fòrums, es posa com a model d'un futur possible, digne i sostenible per a l'agricultura de petita escala en un medi natural poc favorable. El Priorat i tot el que representa és, avui dia, indiscutiblement, un actiu per al conjunt de Catalunya.

Amb tots els inconvenients que vulguem trobar-li (perquè n'hi ha, certament), el Priorat avui dia és una comarca viva, tot i que, fa cosa de quaranta anys, hi havia geògrafs seriosos que deien que era "una comarca a tancar", ja que ningú no sabia aventurar quin futur podia tenir una terra difícil i costeruda on l'agricultura industrial no té cap mena de sentit. Fruit d'aquest ressorgiment, el Priorat ha estat capaç de resistir (la qual cosa ja és un mèrit) i avui dia tenim al davant un projecte de futur propi després de molts anys de reflexió sobre quin ha de ser el nostre model de desenvolupament.

Fa trenta anys, no en teníem, de futur. No el vèiem. No el sabíem dibuixar. Avui dia, en canvi, els prioratins i les prioratines tenim al davant un futur. És un futur complicat, és clar, mai res no ha estat fàcil, però almenys hem estat capaços, col·lectivament, de definir què volem ser de grans i hi treballem tant des de les institucions com des de la societat civil. Els prioratins d'avui dia ja no resistim resignadament, sinó que ho fem per convicció, orgullosos d'un projecte col·lectiu compartit que té els seus fonaments en el turisme cultural, la gastronomia, l'agricultura de qualitat, el respecte per l'entorn, la sensibilitat paisatgística i la vocació de sostenibilitat.

D'aquí que pensi que no podem deixar-nos guanyar pel vici de la queixa recurrent i que hem de seguir sent optimistes, la qual cosa no és incompatible amb el realisme. És veritat que ningú no et regala mai res, però a aquestes alçades els prioratins i les prioratines ja hauríem de saber que el ressorgiment viscut, en bona mesura, ha estat possible perquè no ens hem conformat a esperar a cada moment l'arribada del 7è de cavalleria salvador.

En qualsevol projecte, el més important sempre és allò que pots fer-te tu pel teu compte. El futur del Priorat l'hem de definir, conduir i defensar, sobretot, les institucions de la comarca i la societat civil, com hem anat fent els darrers trenta anys. Ni els temporals ni les pandèmies ni les crisis que encara hem de patir ens han de fer oblidar la transformació que ja hem viscut, ni ens ha de fer perdre de vista que aquesta comarca segueix en ebullició i viva, malgrat tot. El nostre és un projecte de desenvolupament sòlid i ben madur.

Lògicament, però, aquest cant a l'optimisme prioratí requereix, per anar bé, de complicitats que vagin més enllà dels habitants i de les institucions de la comarca. També necessitem de l'esforç, l'acompanyament, la comprensió i el compromís del Govern de la Generalitat, conscient que Catalunya requereix decididament de polítiques valentes per al món rural.

Arribats a aquest punt, és molt difícil de comprendre, per exemple, que, després de trenta anys de promoure un model de desenvolupament comarcal molt concret, ara et trobis sobre la taula projectes especulatius que posen en perill el camí que has fet fins ara i que, en bona mesura, han comptat durant anys amb impuls i inversió pública. No es tracta da lamentar-se perquè sí, sinó tan sols de constatar que, en nom de la transició energètica, no pots fer que comarques com el Priorat posin en risc un model de desenvolupament que funciona, tot imposant-los projectes que entren en contradicció amb unes pràctiques agràries i paisatgístiques que, institucionalment, has promogut com a Patrimoni Mundial de la Unesco.

No pot ser que decisions que transformaran el territori i, per tant, l'economia i la societat, es prenguin sense la planificació necessària i sense haver escoltat els municipis i les institucions comarcals. En definitiva, els catalans i les catalanes sabem perfectament que "el café para todos" no funciona, i que un govern ha de ser plenament conscient de la diversitat del seu propi territori, i de la necessitat de fer polítiques públiques que siguin flexibles i s'adaptin a realitats que no són mai idèntiques.

Però, sovint, la impressió que tinc és que, molt sovint, les grans decisions que afecten el meu poble i la meva comarca ens venen imposades, sense que els representants institucionals locals hàgim estat escoltats i sense que s'hagi arribat a entendre, des dels despatxos, quina és la realitat territorial diversa del país.