Cassà de la Selva

Notícia

L'anella de les Gavarres

Pius Pujadas
El Punt - dilluns 4 de juny de 2012

Entre l'antic edifici d'Hisenda de Girona, ara remodelat, i la nova delegació de la Generalitat, abans hospital, hi ha quedat un pas de vianants d'utilitat discutible. I dic discutible perquè, bàsicament, és utilitzat per aquells que vénen del carrer Bacià, on hi ha la caserna de la policia municipal, i volen anar cap a Pompeu Fabra, la vella plaça de l'hospital. Aquests vianants són gent agosarada que s'estalvien una volta d'unes desenes de metres fins al pas de vianants jugant-se la vida en la travessia de la Gran Via. Doncs bé, avui he fet aquesta drecera.

Llavors m'he encantat davant dos monuments ciutadans: la columna que recorda la Constitució del 1869 i la màquina del Feliuet. De la columna només remarcaré el mèrit d'haver sobreviscut totes les catàstrofes polítiques que ha viscut el país, fins a l'extrem d'aguantar impertèrrita, a la plaça de l'hospital, tots els anys del franquisme, que ja és aguantar. Del Feliuet...

La màquina del tren de Sant Feliu, que els ganxons en deien “es nostre tren” amb tota la raó, perquè se l'havien pagat, ens permet valorar l'enorme esforç i la capacitat d'iniciativa de la societat gironina de finals del segle XIX, que va trobar forces per construir els trens petits que unien Girona amb Sant Feliu de Guíxols, Olot, Palamós i Banyoles. Unes infraestructures que foren molt útils i cohesionaren una bona part de les nostres comarques, complementant el tren gros, que ens unia a Barcelona, Espanya i el món. Quan aquelles infraestructures passaren a dependre de l'Estat, el 1963, ja tenien el final decidit. Sis anys més tard feien els últims viatges, certificada la mort des de les altures per la veu gironina de Don Santiago de Cruïlles i de Peratallada. S'havia parlat de modernitzar les línies, d'unificar trajectes i amplades. Paraules. Els diners de l'Estat no són pas per a aquesta mena de coses.

En aquell moment, si algú amb poder hi hagués posat interès, hauria estat possible i relativament fàcil establir una xarxa ferroviària unificada que enllacés Olot amb la costa, que abracés el massís de les Gavarres i configurés una anella des de Salt i Girona fins al mar: la Bisbal, Palafrugell, Palamós Sant Feliu, Llagostera, Cassà... Podem imaginar –com feia Jordi Comas fa pocs dies en una de les trobades Diàlegs per Girona que organitza Pia Bosch– una gran urbs formada per tots els municipis que envolten la serralada, amb el parc al mig. En Jordi encara ho veu possible. Més ben dit, ho veu necessari. Una àrea metropolitana circular que un tramvia modern vertebraria amb comoditat. Probablement té raó. Però la societat civil ja no pot afrontar aquesta mena de reptes. I a Madrid... a Madrid envien trens AVE triomfals a tot arreu, com si fossin focs d'artifici.