Diuen que els catalans perdem un llençol a cada bugada. No sé si això és veritat, però sí que ho és que ens els roben impunement i a sobre gairebé ens tracten de lladres. I si no, escolteu alguna emissora de ràdio o de televisió de les Espanyes. Us en convencereu. I els nostres polítics, que viuen del sou que els paguem nosaltres, vinga fer jocs de mans i de paraules per no haver d'arremangar-se i plantar cara.
Tots els partits polítics que decanten excessivament cap a la dreta s'afanyen a desmarcar-se del sonat que va perpetrar els recents atemptats de Noruega. Per descomptat que ells no pretenen pas arribar tan lluny, però no deixa que, amb el seu discurs xovinista, van calçant el fonament sobre el qual es pot arribar a edificar un d'aquests monumentals disbarats. Mentre no admetin que les fronteres són una partió fictícia i que qualsevol nouvingut a aquest món adquireix els mateixos drets que els que ja hi som, independentment de la seva ètnia, raça o color, voldrà dir que no hi entenen res.
He llegit el reportatge que va publicar aquest diari sobre les retallades en el pressupost de les festes majors, i estic d'acord en tot el que diu. Només voldria afegir-hi que el desgavell actual no es deu exclusivament a la crisi. Ara fa uns quants anys, en un rampell de populisme –o de generositat, tant se val– algun ajuntament va decidir que els actes de la festa major haurien de ser tots gratuïts.
Les noves tecnologies han democratitzat la creació audiovisual perquè, a banda de fer-la més accessible, n'han millorat la difusió. Ara, per exemple, digitalment es pot recrear una estètica granulada que apel·la a les sessions dobles de tota la vida, i també s'afavoreix, com a es fa a Cassà de la Selva, que es puguin convocar certàmens de curtmetratges rodats en un sol dia. Una altra bona notícia resultant dels miracles de la tècnica és que el cinema rodat des de la proximitat ja no s'ha de conformar a ser vist per familiars i col·legues; la xarxa i la proliferació d'espais d'exhibició virtual han permès que el creador sigui menys "local" que fa deu anys, quan la denominació d'origen podia ser una maledicció digna d'una pel·lícula de la Hammer.
En posar el canal de notícies, el 3/24, he enganxat els esports... Esports entesos com a futbol, en aquest país. A vegades hi ha competicions de la importància del Tour de França i el torneig de Wimbledon, per citar-ne alguns, i a vegades ni tan sols es mencionen o s'hi dediquen segons televisius: indignant. Tornant al futbol i a la notícia: la Lliga de Futbol Professional té un deute de més de 4.
La commemoració del Dia Internacional de les Dones d’enguany no pot evitar fer referència a la política municipal i a les eleccions municipals que s’esdevindran el 22 de maig de 2011, així com a les eleccions autonòmiques que tindran lloc al País Valencià i a les Illes. En l’actual context de crisi econòmica, i encara amb un finançament dels ens locals insuficient i no resolt convenientment, la nostra crida la fem al voltant de la necessitat d’aplicar i desenvolupar polítiques municipals de dones.
Aquests dies s'ha frivolitzat molt sobre l'estampeta de l'Escrivá de Balaguer que es va trobar en un sobre amb una papereta d'Esquerra i sobre altres “curiositats” que van aparèixer durant el recompte i l'escrutini dels vots nuls que ERC va obligar a fer a la recerca d'algun vot perdut que li permetés mantenir un regidor en el ple de Girona. Entre frivolitats i anècdotes diverses, però, crec que s'ha eludit el debat de fons d'aquesta situació: la culpa que a hores d'ara Esquerra encara estigui fora de l'Ajuntament de Girona no és de l'Escrivá de Balaguer, ni de la mala sort, ni de la CUP, ni del pacte d'aquests darrers amb Reagrupament, etc.
Fins quin dia és responsable un alcalde sortint de la seva feina? Vaig anar a fer una gestió a l´Ajuntament de Cassà de la Selva. Com que és un tema una mica llarg, l´alcalde em diu que a ell, pels dies que li queden, no el preocupa. Sí, així mateix: no el preocupa. Jo imagino que aquest senyor deu cobrar igualment la nòmina fins que marxi. Per tant, se suposa que també hauria de complir amb la seva feina fins al final.
Els que em coneguin somriuran quan vegin aquest títol venint d'un periquito alablanc confés, quinze dies després del “segon Wembley”. Però si el dia 22-M els del “partit del dilluns” estàvem de ressaca després de la festa grossa de diumenge, des del dimarts 25-M ja havíem d'estar analitzant, reflexionant, planificant, decidint i executant. Al capdavall, treballant... Com a única resposta digne al clam dels electors de tots els pobles del dia 22-M.