Un centenar de llits d'UCI L'I-COMPACT COVID és un model arquitectònic desenvolupat pel Servei Català de la Salut i PMMT Arquitectura. La Generalitat ha adjudicat la construcció dels cinc hospitals pel procediment d'urgència, sense concurs, amb un preu de 13,8 milions d'euros -IVA inclòs- en el cas del Pere Virgili i de 12,5 al de l'Arnau de Vilanova. Els edificis de nova construcció, de quatre plantes, tindran una capacitat màxima de 108 llits d'UCI, ja que cada planta, de 972 metres quadrats com a màxim, podrà albergar entre 24 i 36 llits. El soci fundador de PMMT i director de projectes i innovació, Patricio Martínez, ha explicat a EFE que la construcció podrà fer-se en uns quatre mesos perquè gran part de la fabricació s'efectuarà en tallers, de manera que es pot produir de forma ininterrompuda durant 24 hores i després traslladar els elements ja llestos a l'hospital satèl·lit. Amb aquest objectiu, el despatx PMMT doblarà els equips i destinarà 16 treballadors a cada un dels dos projectes que ha d'elaborar. "El que se sol fer en quatre anys ho farem en quatre mesos", ha destacat Martínez. A més, aquests cinc annexos a hospitals poden destinar-se a altres usos si la pressió de la Covid-19 minva o s'aconsegueix neutralitzar el virus: podran usar-se com a laboratoris, hospitals de dia o centres de recerca perquè estan pensats i dissenyats per ser reversibles. En un primer moment, però, els hospitals satèl·lit estaran preparats per lluitar contra la Covid-19, i per això cada llit d'UCI tindrà el seu punt d'oxigen i comptarà amb un sistema de pressió ambiental negativa. Aquest model annex als hospitals permet també no haver d'incorporar aparells de raigs X, quiròfans o laboratoris per analitzar sang o fer test PCR, ja que tot això es pot fer al centre hospitalari de referència.  És un dels motius, a parer de Martínez, pel qual aquest model I-COVID COMPACT és més eficient que construir un gran hospital contra el virus, com s'està fent a Madrid.

Un cop continguda la emergència sanitària els països concentraran tots els seus esforços en recuperar les seves economies de una de les recessions mes dures de la historia. Les solucions semblen difícils, però la humanitat podia comptar amb un aliat inesperat: els robots.   El passat 18 d’agost es confirmava oficialment que el govern japonès aprovarà en 2.021 la utilització de robots per entregar paqueteria a domicili. El anunci, realitzat en el transcurs del ZMP WORLD 2020 realitzat a Tokio, obra la porta a noves aplicacions pràctiques per la tecnologia existent i dona un pas mes per la robotització de les economies.   Mentrestant, el mon pateix una recessió històrica amb una forta destrucció de riquesa i de ocupació. En aquest context, la atenció de les autoritats econòmiques acostuma enfocar-se en grans mesures d’estímul fiscal o monetari, encara que sovint obliden que les avantatges tecnològiques a nivell microeconòmic poden ser molt mes efectives que qualsevol altre mesura.   De fet, si analitzem la evolució de la ocupació, veurem que la pèrdua de llocs de treball esta sent relativament menor en les economies mes robotitzades (Corea del Sud, Taiwan, Alemanya, Suècia, etc.) que en aquelles mes dependents de sectors menys automatitzats com el turisme (Espanya, Itàlia, etc.). Axó ens permet deduir que la utilització intensiva de robots en els processos productius està demostren una sèrie d’avantatges que poden traduir-se en bases sòlides per la economia en les pròximes dècades.   Teletreball i resiliència.   Contràriament al que s’acostuma a creure, els robots poden ajudar a protegir el treball humà enlloc de precaritzar-lo. Lo primer que tenim que assenyalar es que la robotització de la economia no es un fenomen recent sinó una tendència que s’ha anat consolidant des del començament del segle XXI. La pandèmia global del COVID-19, per lo tant solament ha contribuït a accelerar aquesta utilització de la robotització.

Penso que hem de reaccionar, d’aprendre i modificar les prioritats i motivacions personals i col·lectives per aprofitar el moment de canvis i projectar-los més enllà del present, en definitiva “reflexionar” i trobar una “nova manera d’incidir en el present” més coherent amb les necessitats del moment (sanitàries, socials, culturals i de  salvaguarda i recuperació del medi ambient); que projectin un futur més saludable, socialment just,  equitatiu i de preservació de recursos naturals i equilibris ecològics de l’entorn. No val a fer canvis “puntuals i extraordinaris” des de la perspectiva de tornar a  situacions del passat, (no ens hem d’enganyar), els canvis que necessitem fer són profunds i tenen el punt de partida en fer-nos conscients que, els humans amb els models de societat que hem construït i que s’han imposat a altres models per via de la colonització, hem estat els pitjors inquilins del Planeta, els més ignorants, arrogants i destructius i bel·ligerants amb la Natura  al punt de com a “colonitzadors del planeta” ser partícips de la nostra pròpia autodestrucció. Com individus  i per extensió també com a societat, ens hem conduit, encara ho fem ara,  en la immediatesa del resultat de les nostres pròpies raons i necessitats i no hem parat atenció en la petjada que donar satisfacció a aquestes ambicions (personals i col·lectives) deixaven al  seu pas. Desoïm les advertències,  estem cecs i no som conscients de la nostra ceguesa.  Demano disculpes per generalitzar, sóc conscient que és una injustícia amb les nombroses  excepcions, i segur que són molt nombroses  i que només en conec una part insignificant,  i tant importants  que no voldria deixar d’anomenar-ne cap.  Però per dissort de la humanitat, i nostra com a part d’aquesta humanitat que som, les excepcions s’han mostrat del tot insuficients, ara com ara,  per corregir els desequilibris extrems provocats per ambicions desaforades.