El dia que va canviar el món. Milions de persones recorden on eren i què feien ara fa 20 anys, l'11 de setembre del 2001, quan les Torres Bessones de Nova York es van ensorrar després que dos avions s'hi estavellessin premeditadament. Aquell dia, membres d’Al-Qaeda van segrestar quatre avions de passatgers amb la intenció d'impactar contra els símbols de poder dels Estats Units. Tres ho van aconseguir: van fer caure les Torres Bessones i van causar greus danys a l'edifici del Pentàgon. El quart no va arribar al seu objectiu perquè els passatgers es van amotinar. El malson a Nova York va començar a les 8 del matí, quan el vol 11 d'American Airlines va xocar contra la Torre Nord del World Trade Center. Tothom creia que era un accident, però disset minuts després, el vol 175 de United Airlines es va estavellar a la Torre Sud.  Era un atac. George W. Bush, el president dels Estats Units que va viure el pitjor atemptat terrorista de la història del país. Segons va explicà ell mateix a les seves memòries, just abans d'entrar al centre escolar va ser informat que un avió s'havia estavellat en una de les torres. Segons Bush, van pensar que seria un avió petit, un accident. Han passat dues dècades d'ençà dels atemptats i encara hi ha un 40% de les víctimes que no s'han pogut identificar. La destrucció va ser tan gran que les feines d'identificació de les restes encara duren. De fet, només fa dues setmanes llegia en una notícia que aquesta setmana s'han pogut identificar dues víctimes més d'aquell 11 de setembre del 2001. Nova York encara no ha esborrat les cicatrius d’aquest atac. Ni les psicològiques, ni les físiques. Ara mateix el World Trade Center continua en obres; és un espai en permanent transformació. Les grues no desapareixen del cel del complex de gratacels d’oficines on encara falta acabar un teatre, l’església dissenyada per Santiago Calatrava i dues torres que no s’han ni començat. Van ser només 102 minuts, però es van convertir en suficients per canviar el món de dalt a baix.

La noció bàsica de l'«orgull gai» consisteix que cap persona ha d'avergonyir-se del que és, qualsevol siga el seu gènere o orientació sexual. En efecte, la idea que sembla transmetre aquest concepte és més aviat la d'una dignitat intrínseca de cada ésser humà, que no ha de veure's afectada per la seua conducta ni orientació sexuals.  La celebració es desenvolupa comunament amb coloristes «marxes de l'orgull» que coincidixen, en l'hemisferi nord, amb l'inici de l'estiu. En les celebracions sol donar-se cabuda a reivindicacions socials o polítiques que identifiquen als col·lectius participants. Una vegada superades les lleis considerades més discriminatòries en la seua contra per als homosexuals, la creació del matrimonis, o l'establiment de l'homoparentalitat , són temes recurrents en les festes de l'orgull contemporànies, que en els últims anys, amb la cada vegada major força del moviment social LGTB, han anat polititzant-se fortament, convertint-se en un instrument de pressió política als governs en favor dels col·lectius homosexuals i comptant amb una forta participació de grups d'"esquerra", que han assumit les demandes gai com pròpies.

El dia mundial de la classe obrera s’ha convertit des de fa 135 anys en la jornada en la qual els treballadors del món reclamen pacíficament la dignitat del treball com a dret Aquesta jornada de lluita pels drets dels treballadors fou establerta al congrés obrer socialista celebrat a Paris a l’any 1886. En aquell temps, els treballadors havien iniciat una lluita per aconseguir una jornada laboral de 8 hores. La filosofia era: 8 hores per treballar, 8 per dormir i 8 per a la casa. El sindicat amb més força en el moment va decidir que a partir de l’1 de maig de 1886 la jornada laboral màxima seria de 8 hores i va amenaçar a la patronal amb una gran vaga si no accedien a la seva petició. Molts treballadors i treballadores van aconseguir-ho només amb l’amenaça. Els què no ho van aconseguir, van iniciar la vaga. A Chicago, els enfrontaments entre seguidors i policia va ser particularment sagnants durant quatre dies. A Barcelona el primer de maig es va celebrar el dia que tocava. La UGT, que havia estat fundada a Mataró, va fer una manifestació que es va desenvolupar sense incidents. A la fi es va lliurar un manifest al governador civil. Els anarquistes havien discrepat des del primer moment i tenien altres intencions. Fidels al seu principi de l’acció directa van declarar la vaga general en favor de les 8 hores. El seu moviment va aconseguir que a gran part del Principat es decidís la vaga indefinida fins a l’efectiva consecució de la jornada de 8 hores. Durant la dictadura del general Primo de Rivera, pare del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, es va prohibir la reivindicació del primer de maig. Arribada la segona República, el 1931 es va declarar l’1 de maig el dia festiu i les manifestacions van tornar al carrer. Més enllà de les dramàtiques pinzellades històriques, l’1 de maig hem de fer avaluació de tot el que ha passat durant el darrer any i on volem anar. El que ha passat ja ho sabem tots, hem estat immersos en una pandèmia que ha paralitzat el nostre món, que ha causat molt de dolor, tant per la pèrdua d’éssers estimats, a nivell emocional i també econòmic, com per la pèrdua de llocs de feina i, per tant, d’abocament a la pobresa.