Cornellà de Llobregat

Totes les notícies


Sometent de Sant Cugat als claustres del Monestir (Foto: www.nodo50.org - José Fernando Mota)

El Sometent

L’any 1950, la revista “El Pensamiento de Cornellá” es feia ressò del nomenament de 41 membres del “Somatén Armado de Cornellà”: un cos parapolicial, civil, armat i no professional, restaurat per Franco amb l’objectiu de perseguir la dissidència política i, en especial els maquis, tasca en la qual es va fer famós el sometent de Sant Celoni quan el gener de 1960 va tirotejar i matar l’anarquista Quico Sabater. Extracte del Pensamiento. Any 1950. Foto: l'Avenç de Cornellà L’origen del sometent és una llarga història, de quan el rei Jaume I va instaurar el “sagramental”, una institució referenciada a Cornellà l’any 1257, quan els seus homes van jurar, amb la resta de pobles del Pla del Llobregat,  defensar-se davant  agressions com podien ser les incursions pirates que assolaven als pobles costaners. Així, en cas de perill, els homes eren convocats al so del corn, de trompeta o amb repic de campanes - és a dir, “so metent”- per a defensar els pobles.   Aquesta institució catalana fou coneguda a partir del  s. XV amb el nom de “sometent” i fou al llarg dels segles successivament prohibida o restablerta segons la política del moment. En general, el sometent era prohibit per governs liberals o republicans i es restablia alternativament per governs conservadors o totalitaris. A Cornellà el sometent s’instaurà oficialment l’any 1844 quan es preparava la revolta popular contra quintes i consums. Tot i que es desconeixen intervencions “sonades”, s’explica que l’any 1868 uns forasters assaltaren l’Ajuntament i impediren que es fes el sorteig dels quintos, tot cremant la documentació i els mobles que prèviament havien llençat al carrer. El campaner va tocar a sometent i, acompanyat a la porta de l’església, va intervenir i fer fora als assaltants que protestaven contra l’aplicació de la llei de reclutament.  A Cornellà, des de mitjans del XIX i primers del XX, la comandància del sometent va girar al voltant dels comtes de Bell-lloc com a grans propietaris.

Raquel Albiol, cap de llista a les Eleccions Municipals del 2023

Raquel Albiol i Gilabert, va ser escollida ahir per unanimitat de l’assemblea local d’Esquerra Republicana de Cornellà de Llobregat.    En aquestes primàries, amb una sola candidatura, Raquel Albiol, queda validada per continuar liderant el projecte d’Esquerra Republicana de Cornellà. Actualment, és la portaveu i cap de l’oposició al consistori i és regidora des del 2015. En el transcurs d’aquests anys ha consolidat la seva experiència en l’àmbit municipal. La seva implicació social i política, tant al consistori com als carrers de la seva ciutat, per la millora de la qualitat de vida dels veïns i veïnes del municipi, han fet que sigui una persona notablement reconeguda i valorada pels seus conciutadans i conciutadanes.     Raquel Albiol, en un discurs emotiu i encoratjador, ha traslladat la necessitat d’un canvi a Cornellà “amb un partit socialista que fa més de 30 anys que governa, amb majories absolutes i maneres de fer hegemòniques, cal una transformació a l’ajuntament, amb una proposta jove, dinàmica i constructiva i que escolti a la ciutadania i les seves necessitats, i aquest canvi només el pot donar Esquerra Republicana”. Raquel Albiol ha manifestat que “vol liderar un canvi, volem que Cornellà sigui el millor lloc on viure, i per fer-ho possible hem de posar les persones al centre de totes les polítiques”.    També ha remarcat que “La meva voluntat és ser l’alcaldessa del segle XXI” i ha posat en valor la feina en equip “Jo només soc la cara més visible d’un projecte, colze a colze som molts i diversos els que treballem cada dia per fer un Cornellà millor” i ha encoratjat als i les assistents a sumar-s'hi.     Ha destacat la il·lusió amb la qual afronta aquest repte i el compromís de continuar al servei de la gent i es marca com a objectiu prioritari la preservació de Ribera Salines com un espai natural al servei de la ciutadania.

Refugi del torrent de Can Nyac, al barri Sanfeliu (Foto: Víctor Serri - Directa.cat)

Les coves de Cornellà (L’exclusió residencial)

A finals dels anys quaranta i primers dels cinquanta el veïnat de Cornellà, que vivia al voltant del que és ara la plaça Catalunya, veia cada dia fileres de dones que, carregades amb galledes i càntirs, anaven i venien de pouar aigua a la font de la plaça Cortada: eren les dones de les coves excavades en el talussos de terra sota la torre de la Miranda, ben visibles des de la via del tren. A algunes d’aquestes coves també se les anomenava “refugis”, ja que s’havien excavat durant la guerra per protegir dels bombardejos a civils, o als mateixos combatents republicans a càrrec de les bateries antiaèries de la Miranda, enmig dels garrofers.   La primera migració de la postguerra, davant la manca d’habitatges i sense recursos, va anar ocupant els refugis ja buits i els van convertir en habitatges. Amb el temps van excavar-se noves coves i s’arribaren a crear tres nuclis sense cap condicionament sanitari, sense llum ni aigua: un sota la torre de la Miranda i els altres al voltant del Pont del Quitllet i sobre la rambla Solanes.  Les coves i les barraques eren la crua expressió de l’exclusió residencial més visible. Una problemàtica que llavors Cornellà ja compartia amb Barcelona i el seu entorn, on malvivien fins a 15.000 persones, aplegades en 387 nuclis de “barraqui Dues famílies a la porta d'un refugi convertit habitatge al Pont de Quitllet.1951. Foto: El Pensamiento A partir de 1949 la primera mesura oficial per frenar el barraquisme va ser la intervenció de la Guàrdia Civil: desocupaven als que vivien en coves i barraques - les que feien més “mal a la vista” - i els conduïen a pavellons de “clasificación” a Montjuïc, on - si no acreditaven “arrelament” amb una feina estable - els donaven els bitllets de tornada als seus llocs d’origen.  Grup d'habitants de les coves. Any 1951. Foto: família Martinez Molina A Cornellà, al setembre de 1951, les pluges van causar l’enfonsament de quatre coves, fet que va evidenciar la seva precarietat i manca de seguretat .

Refugi antiaeri ubicat al subsol del Museu Agbar de les Aigües a Cornellà (Foto: Catalunyapress.cat)

Els refugis públics antiaeris de la Guerra Civil (La protecció de la població civil de Cornellà)

Una vella llegenda conta que el subsol de l’actual barri Centre de Cornellà està cosit per un sistema de galeries i passadissos subterranis. Unes galeries envoltades de misteri, associades als poders del moment: les grans cases pageses, el Castell, la parròquia o el mateix Ajuntament. Així, es contava que amb aquest sistema de galeries podies anar del Castell fins la a Casa de la Vila, abandonar la Rectoria per aparèixer a Can Maragall o aparèixer al descampat que avui és el parc Rosa Sensat. Ja no parlem de les estances privades, excavades en el subsol d’algunes cases, on es reservaven aliments a manera de rebost o celler, com la que té encara avui Can Maragall, per exemple.  Croquis del sistema de refugis al barri Centre elaborat per Raúl Gonzàlez Gómez, segons informació de Josep Dagà i Raventós. "República, revolució i guerra. Joan Tardà" - Abril 2000. Foto: L'Avenç de Cornellà. Però les llegendes deixen de ser llegendes quan algú les associa a fets i realitats coneguts per tothom. Una d’aquestes realitats va ser el sistema de refugis antiaeris que, inesperadament i amb pocs mitjans, es va haver de construir durant la guerra civil que va seguir a la revolta feixista del 1936 per a protegir la població. Segons explicacions donades per persones que van participar en la seva excavació, l’entrada al refugi més gran estava al talús del pati de l’escola dels Pins, la galeria que seguia anava fins al centre del que avui és la plaça de l’Església on hi havia un pou de ventilació, a partir del qual la galeria es bifurcava: per un costat connectava amb una altra entrada al refugi que hi havia al carrer Jacint Verdaguer - a l’alçada del que avui és Correus - i per l’altre es dirigia, sense arribar-hi, a una altra entrada que hi havia al cap del carrer Verge del Pilar, a tocar del parc de Rosa Sensat. Finalment, hi havia un altre refugi sota el Castell amb dues entrades, una pel carrer Jacint Verdaguer i l’altra pel carrer Menéndez i Pelayo.

Bombardeigs aeris de Barcelona el març de 1938, vista des d'un bombarder italià.

Els bombardeigs de Cornellà durant la Guerra Civil Espanyola

Els bombardeigs de Cornellà per l'aviació franquista, principalment pels seus aliats feixistes i nazis, van ser deguts, sobretot, per la seva proximitat a Barcelona i pel fet que algunes fàbriques del municipi es reconvertiren en indústries de guerra. També es deia que, ocasionalment, les bombes que no s'havien pogut llençar a Barcelona en resposta de les bateries antiaèries republicanes, els avions les llençaven al Prat o a Cornellà a l'inici del retorn cap a les seves bases de Mallorca o de Castelló. La indústria de guerra a Cornellà estava concentrada en unes poques fàbriques (el Molí vell, Can Rosés, Siemens, Cables, Can Bagaria...) que van ser intervingudes per la República. A l'escassa documentació que existeix sobre els bombardeigs de Cornellà, no consta cap ocasió en que aquestes indústries arribessin a ser bombardejades. La realitat va ser que els danys només els van patir la població civil. Els episodis van ser diversos i dispersos. Un dissabte de la primavera del 38 una bomba va caure a les mateixes Escoles Municipals Anselm Clavé de la Rambla. La bomba no va arribar a explotar, però va destrossar dues aules de l'escola i no va fer mal a ningú perquè les aules estaven buides. En una altra ocasió va caure un obús a la casa de la família Sabaté del carrer Ametller, avui número 55. La bomba no va arribar a explotar, però va caure en el llitet d'una nena de mesos on hi havia estava dormint pocs instants abans. El bombardeig més traumàtic, però, va ser el del 29 de setembre de 1938, quan un sol hidroavió, a les 10 de la nit, fosc, plovisquejant i sense avís de les sirenes, va descarregar bombes en la trajectòria que anava des dels camps propers a la Siemens (a) fins al Molí vell (f) . En aquesta trajectòria (dibuixada a la següent imatge amb vermell), van caure dues bombes en els bancals de cal Fairell (b) - on ara hi ha Hisenda -, una altra va ensorrar totalment Cal Nadal (c) del carrer Josep Cuxart nº 15, dues bombes varen caure a Cal Marcó (d) - a la part alta de Can Rosés,- i una altra va caure sobre Cal Gilet (e) - una mica més amunt d'on ara hi ha els jutjats - causant la mort de quatre persones de la família Busquets.

El torrent dels llops terraplenat i urbanitzat en el tram del carrer Mn. Andreu (1970) Foto: AHMC

El Torrent dels Llops

El terme de Cornellà de Llobregat, a uns 30 metres de mitjana sobre el nivell del mar, té el seu punt més alt a una cota de 67 m i el més baix, a la part deltaica, a una de 9 m. Aquests 58 metres de desnivell expliquen que el nostre terme hagi estat històricament travessat per torrents, torrenteres i rieres, uns accidents orogràfics necessaris perquè els seus marges i llits poguessin conduir les aigües que baixaven d’Esplugues, on l’altitud màxima de la serra de Collserola arriba als 399 m. (Puig d’Ossa, conegut com Sant Pere Màrtir o, popularment, l’Emissora). Fragment plànol de Cornellà del sistema del Torrent dels Llops. (1920) Dibuix de l'Avenç. Foto: AHMC El torrent més important que creuava Cornellà era l’anomenat Torrent dels Llops. A la primera meitat del s. XX, la memòria dels cornellanencs encara guardava els episodis en què els llops i altres animals salvatges baixaven de Collserola per aquest torrent per buscar menjar, abeurar al Llobregat en temps de sequera o, simplement, travessar el terme. Temps era temps en què els torrents eren doncs autèntics corredors biològics: espais verds i camins naturals, rics per la seva diversitat i per la seva capacitat de connectar un territori amb espais lliures i naturals. Aèria de Cornellà de dalt amb el Torrent dels Llops com eix de la Gavarra. (1945) Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya. El Torrent dels Llops, també conegut com Torrent de l’Hospital, començava a la part alta del carrer Mn. Andreu, alimentat pel que era el Torrent del Pedró o de les Ànimes. El torrent baixava pel C. Mn. Andreu, seguia per l’Av. del Parc on recollia l’aigua del Torrent de les Orioles, per girar a la part baixa de la carretera d’Esplugues per les terres d’una masia de l’Hospital de la Santa Creu – d’aquí li ve l’altre nom de Torrent de l’Hospital-, recollir les aigües del Torrent de Cal Llivina i seguir pel que és avui el Parc Rosa Sensat i convertir-se finalment en la Riereta que, seguint la Ctra.

El pont de ferro de la carretera sobre el Llobregat (1965). Foto: L'Abans. AHMC

La carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (II) - La fi de la primera carretera de Cornellà

Si l'any 1769 es planificà la Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, la seva construcció no s'aprovaria fins a l'any 1879, quasi cent anys després, amb l'anomenat 2n Pla de Carreteres Provincials. En els plànols es va traçar un itinerari que s'iniciava a Barcelona, travessava l'Hospitalet per Santa Eulàlia Provençana i voltava el delta a tocar del samontà per arribar a Cornellà pel carrer Major -avui Rubió i Ors-. Posteriorment, es dirigia cap al pont sobre el Llobregat, travessava les "salines" a un costat i a l'altre del riu, per entrar als eixamples de Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels – on encara avui conserva el nom de "Carretera de Santa Creu de Calafell"-. Finalment, s'enfilava al Garraf per després baixar a les costes de Sitges, Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Cunit, fins a arribar a Santa Creu de Calafell on connectava amb la carretera de Vilafranca a Tarragona. Planimetria de Cornella abans del creuament dels 4 Camins (1914). Foto:Institut Cartogràfic de Catalunya   Fita actual del km2 de la Ctra. de Barcelona a Sta. Creu de Calafell, a l'Hospitalet Foto: Ireneu Castillo El creixement urbà dels municipis del delta va absorbir progressivament la carretera i la va convertir en un carrer més dels municipis per on passava. Per descongestionar-la es va construir la C-32 des de la Ronda de Dalt fins a Calafell tot connectant amb l'A-16 -els túnels del Garraf-, fet que va comportar la defunció de la històrica Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell i que en la zona del delta l'antic itinerari passés a ser, de Castelldefels a Esplugues, la C-245. La carretera al carrer Major abans d'edificar-se el Cinema Titan (1920). Foto: l'Abans. AHMC. La C-245 havia de millorar-se per als jocs olímpics del 1992, però el projecte no s'executà i la via va passar a ser la "carretera de la vergonya" pels constants incompliments dels reiterats terminis que s'anunciaven i no es complien. No va ser fins a l'any 2008 que es va planificar la conversió definitiva de la C-245 en un carrer més, tot i procurant-li l'amplada suficient per encabir-hi un carril bus i un altre per a bicicletes.

Carretera Reial (Molins de Rei). Foto: Ramon Solé (fontsaigua.wordpress.com)

La carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (I) - El difícil camí del sud-oest

Sabies que Cornellà ha sigut històricament una important cruïlla de camins? Ja ho era en temps dels romans i encara avui la ciutat és reconeguda per les seves bones comunicacions. Però, per què? Doncs bàsicament per la seva situació geogràfica a la punta nord del delta del Llobregat i per la seva proximitat a Barcelona. La sortida de Barcelona pel sud-oest tenia històricament dos grans obstacles: els aiguamolls (o “bànyols”), impracticables d’un delta en formació, i la “muralla” del massís del Garraf.  Per evitar aquests obstacles ja la Via Augusta romana va vorejar els fangs del delta passant per Cornelianum. Així ho testimonien els fragments de paviment romà –“opus testaceum” que es varen trobar prop de l’edifici de l’ajuntament. Tot seguit, la via romana evitava el massís del Garraf per seguir riu amunt,  fins a creuar-lo pel pont del diable de Martorell i trobar la via romana interior que baixava cap a Tarragona. Els tres camins rals del sud-oest, s. X i XI. Foto:Francesc Sànchez. Aquest mateix itinerari seguia el Camí Ral durant l’edat mitjana, tot i que n’hi havia dos més. El camí que, travessant el riu per Sant Boi, pujava a Begues fins a retrobar la via interior a l’alçada de Les Gunyoles; en aquest cas la travessia del riu constituïa sovint un seriós obstacle, ja que amb freqüència les riuades feien difícil l’encreuament amb barca o, posteriorment, s’emportaven els ponts. L’altre camí, després de superar l’entrebanc del riu, seguia cap a la costa evitant els aiguamolls per topar amb el “tap” del massís del Garraf que convertia l’itinerari per la costa en un petit i solitari camí de ferradura. La carretera de Barcelona a Sta. Creu de Calafell inundada, a l'entrada de Cornellà. 1907. Foto: L'Abans. AHMC Així no va ser cap novetat quan, l’any 1762, els tècnics del rei Carles III optessin per evitar les costes del Garraf i obrissin la Carretera Reial de Barcelona a Madrid tot passant per Vilafranca.

Masia Can Trabal (S. XVII - XVIII). Foto: Francisca Sánchez

L'eliminació del Revolt Negre

L’eliminació ha estat un procés, quasi de cent anys! Al compàs de la imparable urbanització,  la “racionalitat” rectilínia dels carrers ha eliminat els revolts dels plànols municipals. Val a dir que, actualment, les formes curvilínies han esdevingut “excepcions”, quasi “irregularitats”, en el mapa de la ciutat. Però, on era el revolt Negre? A primers del segle passat, pel camí de l’estació del tren de dalt als Quatre Camins - la “carretera vella”- baixaven les mercaderies que arribaven a l’estació per a distribuir-les pel municipi (encara no estava oberta la Carretera d’Esplugues). En deixar l’estació, la carretera vella agafava un tram del Camí de la Destraleta  - paral·lel a la via del tren - i el deixava pocs metres més enllà per fer un sobtat revolt de 90 graus i baixar, amb un fort pendent, cap als Quatre Camins passant per davant la masia de Can Trabal. Era un tram perillós per als carros que hi baixaven carregats, com també per a les vagonetes que transportaven el carbó fins al vapor de la Central de les Aigües. Bé sigui per la perillositat, bé sigui pel carbó que s’escampava si no s’entrava al revolt amb la velocitat adequada, el revolt es va guanyar el qualificatiu de “Negre”. El revolt Negre de la carretera vella (blau cel), de la carretera nova (groc) i el Camí de la Destraleta (llapis vermell). Any 1957. Foto: Fons Florenci Vila. A finals dels anys 20 es va acabar d’obrir la carretera nova. Per arribar als Quatre Camins es va reblir el Torrent del Patata i amb el nou traçat es va eliminar el perill del revolt Negre amb una volta i un pendent més suaus. A la vegada, la Central de les Aigües, a primers dels anys trenta, va deixar de transportar carbó en substituir-lo directament per energia elèctrica. Però la memòria popular no va abandonar el topònim: a la corba de baixada fins als Quatre Camins se li va seguir anomenant el revolt Negre. Fins i tot una revista local, que es va editar del desembre de 1983 al desembre de 1985, el va agafar com a títol.