Fa pocs dies, el mateix dia de Nadal, recordàvem el 89è aniversari de la mort del president Macià. L’anomenaven “l’avi”, una mostra del respecte que generava la seva persona com home d’acció, republicà i independentista. La seva mort, per una apendicitis, va donar lloc a una gran mostra de dol amb un enterrament massiu a Barcelona.    A Cornellà, el reconeixement del president Macià no es concretà fins cinc mesos després. El dia 1 de juny de 1934, coincidint amb la festa major, s’inaugurà la Plaça Francesc Macià en el carrer Rubió i Ors, a tocar dels Quatre Camins, en presència del conseller de Cultura Ventura Gassol i de l’alcalde Isidor Coma. Una gentada acudí a la inauguració, en la qual es descobrí una placa de marbre blanc, amb un baix relleu del perfil del cap del president i el nom de la plaça.  Inauguració de la Pça. Francesc Macià (1934). Col·lecció Catalunya Desapareguda (Ed. Efadós). Foto: AHC Així es va guardar la memòria del president Macià, fins a les acaballes de la guerra civil.  El dia 26 de gener de 1938 les tropes franquistes entraven a Cornellà per la carretera de Sant Boi. En arribar a la plaça Francesc Macià, la tropa començà a disparar contra la placa del president i la van destrossar fins a fer-la caure a terra, feta trossos. Van ser els últims trets de la guerra civil a Cornellà, després vindria el silenci, la repressió i la misèria.    Dues persones, però, van recollir de terra el fragment més gran de la placa, un fragment marcat per l’impacte de les bales, un fragment que ha estat preservat durant més de 80 anys per diverses persones, com a testimoni de la Generalitat republicana. Aquest fragment de marbre, amb la cara del president Macià clarament identificable, ha estat dipositat el mes passat de desembre a la seu local d’Esquerra Republicana de Catalunya a Cornellà, el partit que fundà el mateix president el març de 1931.    Avui, l’espai existent davant l’Ajuntament té el nom de Plaça Francesc Macià.

Si passegem per la part baixa del barri Centre o pels barris Riera i Almeda, veurem que moltes cases de més de cinquanta anys tenen a cada costat de la porta d’entrada unes guies de ferro, que van de mitja alçada fins a terra. Detall d'una de les guies de ferro instal·lades al barri Centre de Cornellà. Foto: I.D.S. Altres portes tenen, a més de les guies, un esglaó o dos afegits. Les portes més noves, de vint o trenta anys, ja no tenen guies, només tenen un esglaó o dos per entrar a casa. Darrerament, les que cases o blocs que es construeixen ara, majoritàriament, ni tenen esglaons ni tenen guies als laterals de les portes.                             Exemples d'algunes guies de ferro instal·lades a portals de Cornellà. Fotos: I.D.S.                                      A què venen tantes guies i tants esglaons a les portes de les cases? Per què només observem aquestes entrades en les portes de les cases dels carrers que van de Rubió i Ors/Ctra. de l’Hospitalet fins a l’Av. Baix Llobregat o la ribera del riu? Doncs perquè aquestes cases estan en terres deltaiques, tenen una cota molt baixa sobre el nivell del mar - de 9 a 11 m - i no tenen pràcticament pendent, el que fa que els carrers tinguin tendència a inundar-se si no hi ha un correcte funcionament del clavegueram quan plou o, excepcionalment, quan les riuades han sortit de mare del Llobregat i han inundat, severament, com recordem encara els anys 1962 o 1971, o simplement amb dos pams d’aigua, els nostres carrers. En aquestes situacions, si no hi ha algun mecanisme o obstacle que aturi les aigües, també s’inunden els baixos de les cases. Els esglaons a les portes dificulten l’entrada de l’aigua si la inundació és mínima i per a més protecció s’instal·laven aquestes guies a cada costat de la porta, per les quals es feia baixar una post de fusta que impedia amb més seguretat l’entrada de l’aigua per la porta: són els batiports.       Exemples d''esglaons i post de fusta instal·lades a portals de Cornellà.

Si ets una persona ciutadana de la Unió Europea i resideixes a un municipi dels Països Catalans, podràs votar a les eleccions municipals el proper 28 de maig del 2023, encara que no tinguis nacionalitat espanyola. Per poder exercir el dret a vot has de manifestar la voluntat d'exercir el dret de votar abans del 30 de gener del 2023. Si, per altra banda, ets una persona originària de: Noruega, Regne Unit, Equador, ,Nova Zelanda, Bolívia, Colòmbia, Xile, Perú, Paraguai, Islàndia, Cap Verd, Trinidad i Tobago, Corea del Sud, també tens dret a votar a les properes eleccions municipals el 28 de maig del 2023, inscrivint-te al cens electoral abans del 15 de gener del 2023. Aquesta inscripció es pot fer al teu Ajuntament o mitjançant la web del Cens Electoral. Pots descarregar els díptics informatius amb tota la informació en: CATALÀ, CASTELLÀ, ALEMANY, ANGLÈS, FRANCÈS, ITALIÀ, PORTUGUÈS i ROMANÈS.

Sota el lema "Més Esquerra per transformar Cornellà" sumen les seves forces com a única opció per aconseguir el canvi a la ciutat. La cap de llista republicana, Raquel Albiol, acompanyada per la responsable d’organització local d’EUiA, Yasmina Sánchez, i l’exdiputat al Congrés, Joan Tardà, han explicat el procés de construcció d’una alternativa al govern municipal actual. L’acte també ha comptat amb la l’assistència d'en Joan Josep Nuet, excoordinador d’EUiA i actual Director General de Relacions Institucionals i amb el Parlament al Govern de la Generalitat i Adelina Escandell, Senadora per ERC-Sobiranistes. Tardà ha donat inici a l’acte fent un repàs del moviment obrer i social de Cornellà, i ha destacat “el que fem amb aquesta coalició és posar la llavor per visibilitzar el camí que farem junts” “per mi aquest acord és un orgull i tant de bo l’haguéssim fet abans”. A la seva intervenció, Yasmina Sánchez ha traslladat que “fa molts anys que coincidim en espais de lluita al carrer, defensant drets i llibertats, en la lluita antiracista, la lluita feminista i la defensa de l’habitatge i molts d’altres, i això tant en l’àmbit municipal com l’estatal, nacional i europeu”. També ha destacat que “s’han d’impulsar nous paràmetres per fer política per aconseguir la ciutat que volem: socialment justa, ecologista, feminista, moderna i multicultural” i que “la coalició no sorgeix del no-res, fa molt temps que treballem plegats, és una aliança natural nascuda de les lluites compartides”. Raquel Albiol ha detallat que “són molts els punts en comú entre les dues formacions. És evident que confluïm en el model de ciutat i en les polítiques que necessitem per transformar Cornellà” i ha posat èmfasi en “la necessitat de sumar des de les esquerres”, “cal una esquerra transformadora i útil que lideri el canvi que li cal a Cornellà i a la seva ciutadania. Per aquestes i altres motivacions, totes elles producte dels nostres ideals compartits, a Cornellà, Esquerra Republicana i Esquerra Unida i Alternativa sumem les nostres forces com a única opció per aconseguir aquest canvi a la nostra ciutat.

Els barris neixen i creixen com espais de trobada on es concentren, majoritàriament i com a comunitat ciutadana, els veïns que hi viuen. La manca d’aquests espais impedeix que el barri arribi a néixer com a tal i, malgrat el que es digui des d’instàncies oficials i els noms que es posi als “barris”, aquests no deixen de ser més que conjunts de cases aïllades entre si mentre els veïns hagin d’anar a barris consolidats per trobar els serveis necessaris.   Un barri no neix pel sol fet d’anomenar-lo com a tal. Els noms no són cap garantia de vida d’un barri. Uns es coneixen pel nom de les persones que van urbanitzar-les i van fer el seu negoci amb la venda de terrenys o cases  -St.Ildefons, Riera, Almeda-. Altres tenen un nom relacionat amb el sector geogràfic que ocupen - Fontsanta, Gavarra, Pedró -. Aquests noms, però, sovint han coexistit amb altres noms donats pels mateixos veïns quan naixia el barri.   Un exemple el trobem al sector de la Ribera. L’any 1906 la peça més gran de les terres del senyor del castell - de l’actual carrer Rubió i Ors fins al riu- la va comprar el propietari barceloní Isidre Riera Modolell (1876-1951). Aquest propietari ja obrí l’any 1916 el carrer Ramon y Cajal, paral·lel a Rubió i Ors. L’èxit de l’operació el portà l’any 1922 a presentar un projecte d’urbanització per a la resta de terres de les que era propietari, entre el carrilet - actual Passeig dels Ferrocarrils Catalans - i el terraplè actual a l’Av. Baix Llobregat. El projecte fou aprovat per l’Ajuntament i a mitjans dels anys vint es va començar a edificar el que era part de la Ribera i, fent referència a qui va promocionar la urbanització, es començà a anomenar el conjunt d’edificacions i parcel·les com el “Barri Riera”. Però només es tractava d’un nucli de casetes, sense cap equipament. Així els veïns s’havien de desplaçar per qualsevol servei - mercat, escoles... - als que hi havia en el nucli històric de Cornellà.

A partir de l’any 1950, la misèria i la manca de perspectives de progrés van accelerar el procés migratori de les zones rurals de l’Estat Espanyol, un procés que s’havia iniciat a mitjans dels anys 40, molt lligat a la repressió social i política de la dictadura franquista. En aquest context ja la Llei de Contracte de Treball (1944) establia l’obligació de les grans empreses de facilitar habitatge als seus treballadors. Per a poder fer efectiva aquesta obligació legal es va aprovar l’any 1954 la Llei de Protecció d’Habitatges de “Renda Limitada”. Aquesta llei atorgava als promotors uns ajuts molt avantatjosos (exempcions i bonificacions tributàries, avançaments, préstecs sense interès i, fins i tot, subministrament de materials) el que va ser vist per a les grans empreses constructores com una gran oportunitat de negoci.    En aquest marc els directius de la constructora AGROMAN van constituir en diferents ciutats de l’Estat fins a 12 societats amb el nom de DARSA. Fou així com l’any 1956 va néixer DARSA CORNELLÀ S.A. per a la promoció de 16 blocs d’habitatges de renda limitada per a treballadors de grans empreses de Cornellà. Com no podia ser d’altra manera, DARSA va contractar AGROMAN per a construir 376 habitatges de lloguer en el rectangle format pel carrer Catalans, República Argentina, Mn. Andreu i Frederic Soler. La construcció estava bonificada oficialment i la demanda estava més que assegurada per la greu manca d’habitatges a Cornellà en un procés caòtic de creixement que va passar dels 11.000 habitants de l’any 1950 als 80.000 de l’any 1980.  Coberta d’aigües dels primers vuit blocs. Any 1959. Foto: AHMC. La promoció dels habitatges, a més a més, es feia amb la col·laboració econòmica de les empreses Siemens, Tomás Blay, Neypric Española, Elsa i Pirelli, obligades a procurar legalment habitatges als seus treballadors. Aquestes empreses varen subscriure obligacions a 50 anys sense interessos a favor de l’empresa DARSA, fet que els donava dret a designar als treballadors que ocuparien els habitatges.

Esquerra Republicana de Catalunya a Cornellà, presenta la seva candidata a les eleccions municipals del 2023, amb el suport del MHP Pere Aragonès   Raquel Albiol, alcaldable, incideix en la necessitat d'una esquerra transformadora i útil que lideri el canvi que li cal a Cornellà   Més de 200 persones van assistir, ahir 13 d’octubre, davant de l’Ajuntament de Cornellà, a l’acte de presentació de la candidata a l’alcaldia per les properes municipals del 2023 per Esquerra Republicana de Cornellà, Raquel Albiol.    Un acte proper que va ser conduït pel cornellanenc, exregidor de la ciutat i exdiputat al Congrés dels Diputats, Joan Tardà, que va destacar la tasca feta a Cornellà per tots els regidors i regidores d’Esquerra Republicana en les diferents legislatures i va posar en valor la implicació de l’alcaldable en diferents lluites socials, des dels inicis de la seva militància política.   Alhora, una cornellanenca i un activista de Cornellà, van destacar de la Raquel Albiol, el seu pragmatisme, coherència i la voluntat de trobar solucions, així com el fet que sempre està a tot arreu, present a les diferents activitats que es realitzen a Cornellà i la seva preocupació per les persones, entitats i les seves necessitats.   Raquel Albiol, va centrar el seu discurs, en la necessitat d’una esquerra transformadora i útil que lideri el canvi que li cal a Cornellà, després de 39 anys de govern del PSC i 18 d’alcaldia per part d’Antonio Balmón. “Després de 39 anys de governs socialistes amb majories absolutes, i maneres de fer hegemòniques, amb el suport habitual dels Comuns, que semblen una extensió del PSC, és l’hora del canvi i de transformar la ciutat”.   Va incidir també en el fet que “els reptes que tenim ara són immensos i els hem d’afrontar de maneres diferents no podem continuar aplicant les mateixes polítiques del s. XX en ple s. XXI”. Va destacar la necessitat de preservar l’última zona natural de la ciutat i no permetre que es construeixi un barri sencer nou a Ribera-Salines: “què no us enganyin, el PSC menteix, sí, menteix, l’ARE Ribera-Salines, ni és social, ni sostenible, ni soluciona el problema de l’habitatge a Cornellà.

L’any 1950 va ser l’inici de l’allau migratori a Cornellà. En aquell decenni el municipi acabaria doblant el nombre d’habitants i es generaria, entre d’altres, un greu dèficit d’habitatges que provocaria l’amuntegament de famílies en un sol habitatge, quan no, l’ocupació o excavació de coves pels volts de la torre de la Miranda o l’aixecament de “barraques” a la ribera del riu.    Molt poques famílies es podien permetre el luxe de comprar una parcel·la en condicions per a construir-hi una casa. Per si no fos poc, cal recordar que l’any 1953 les pluges van provocar  l’ensorrament d’algunes de les coves del talús de la Miranda, fet que obligà l’ajuntament, per motius de seguretat, a esfondrar totes les coves, deixant als ocupants sense casa i obligats a buscar solucions alternatives.    En aquest marc i any, la revista “El Pensamiento de Cornellà” (Il·lustració nº 1) es feia ressò del naixement per encant d’una “auténtica urbanización obrera”, a tocar del cementiri. Es tractava de casetes d’autoconstrucció en parcel·les venudes per un tal Sr. Roda on, tot i no haver-hi aigua corrent - el problema duraria molts anys -, s’hi començaven a aplegar 25 o 30 famílies. El naixement -por encanto- d'una auténtica urbanització obrera. Foto: IDS I és així com actualment, al barri del Pedró, on acaba el carrer Ignasi Iglésias (Il·lustració nº 2) , hi ha un petit nucli històric, de casetes senzilles, sovint amb el mateix patró constructiu, però diferenciades pel tractament de les façanes: pintades amb diferents colors  - tot i que  es repeteix el blanc -  (Il·lustració nº 4), enrajolades unes (Il·lustració nº 5) o recobertes de pedra altres, algunes en mal estat, altres totalment renovades (Il·lustració nº 6) i més d’una amb espaiosos patis interiors. Les casetes formen en el seu conjunt una petita barriada de frontera - a tocar del terme de Sant Joan Despí - envoltada d’indústries i magatzems, amb una identitat pròpia remarcada pels topònims dels carrers al·lusius als llocs d’origen de moltes de les famílies originàries: Sevilla, Granada, Jaén, Cadis, Almeria o Múrcia.

Amb el pas dels anys, els barris de Cornellà de Llobregat han canviat i evolucionat. Molts d’ells nasqueren d’una iniciativa urbanística que donaria lloc a una comunitat sociològica de famílies que compartien procedències o nivell social. Aquests trets compartits conformaven un petit orgull de pertinença al barri i s’expressaven amb festes pròpies i llargues estones compartides a les voreres dels carrers. Així també nasqué “El Rellisquin”, el primer eixample de Cornellà, quan encara era un poble. L’any 1865 canvià la fesomia del nucli antic a l’obrir-se el tram del qual avui és el carrer Rubió i Ors des de l’actual Camí Vell de Sant Boi fins als Quatre Camins. Amb aquest gran canvi va consolidar-se el carrer Major i va donar lloc a l’obertura dels carrers adjacents.   Era l’any 1921 quan en Ramon Ferrer i Estruch, segon marquès de Cornellà, va parcel·lar la part baixa de la seva propietat i obrí els carrers Domènech Martí i Julià, Ramon de Campoamor, Miquel de Roncalí i el mateix carrer Marquès de Cornellà. Dos anys abans (1919)  ja s’havia instal·lat al peu de la regadora Quer, la fàbrica metal·lúrgica de Ramon Garcia Moya, on arribarien a treballar 500 persones.  Una part de les primeres parcel·les foren comprades per valencians de Bunyol, fet que marcà sociològicament la nova barriada. Al cap de poc, una nova  entitat anomenada “Nova Joventut del Rellisquin”, constituïda l’any 1926 va impulsar la construcció d’una sala de ball al carrer Martí i Julià amb el nom de “El Rellisquin”. El nom, al·lusiu tradicionalment a una possible pista de patinatge, va fer fortuna i el barri articulat a l’eix del carrer Martí i Julià passà a ser conegut popularment amb el nom de “El Rellisquin”. Veïns del carrer Marti i Julià en una llotja enramada. per a les festes del barri. Foto: L'Abans, AHMC. A partir dels anys 30 es feren famoses les festes i revetlles que s’organitzaven al barri. Els veïns les finançaven amb quotes que recaptaven durant l’any.