Fa pocs dies, el mateix dia de Nadal, recordàvem el 89è aniversari de la mort del president Macià. L’anomenaven “l’avi”, una mostra del respecte que generava la seva persona com home d’acció, republicà i independentista. La seva mort, per una apendicitis, va donar lloc a una gran mostra de dol amb un enterrament massiu a Barcelona.    A Cornellà, el reconeixement del president Macià no es concretà fins cinc mesos després. El dia 1 de juny de 1934, coincidint amb la festa major, s’inaugurà la Plaça Francesc Macià en el carrer Rubió i Ors, a tocar dels Quatre Camins, en presència del conseller de Cultura Ventura Gassol i de l’alcalde Isidor Coma. Una gentada acudí a la inauguració, en la qual es descobrí una placa de marbre blanc, amb un baix relleu del perfil del cap del president i el nom de la plaça.  Inauguració de la Pça. Francesc Macià (1934). Col·lecció Catalunya Desapareguda (Ed. Efadós). Foto: AHC Així es va guardar la memòria del president Macià, fins a les acaballes de la guerra civil.  El dia 26 de gener de 1938 les tropes franquistes entraven a Cornellà per la carretera de Sant Boi. En arribar a la plaça Francesc Macià, la tropa començà a disparar contra la placa del president i la van destrossar fins a fer-la caure a terra, feta trossos. Van ser els últims trets de la guerra civil a Cornellà, després vindria el silenci, la repressió i la misèria.    Dues persones, però, van recollir de terra el fragment més gran de la placa, un fragment marcat per l’impacte de les bales, un fragment que ha estat preservat durant més de 80 anys per diverses persones, com a testimoni de la Generalitat republicana. Aquest fragment de marbre, amb la cara del president Macià clarament identificable, ha estat dipositat el mes passat de desembre a la seu local d’Esquerra Republicana de Catalunya a Cornellà, el partit que fundà el mateix president el març de 1931.    Avui, l’espai existent davant l’Ajuntament té el nom de Plaça Francesc Macià.

Si passegem per la part baixa del barri Centre o pels barris Riera i Almeda, veurem que moltes cases de més de cinquanta anys tenen a cada costat de la porta d’entrada unes guies de ferro, que van de mitja alçada fins a terra. Detall d'una de les guies de ferro instal·lades al barri Centre de Cornellà. Foto: I.D.S. Altres portes tenen, a més de les guies, un esglaó o dos afegits. Les portes més noves, de vint o trenta anys, ja no tenen guies, només tenen un esglaó o dos per entrar a casa. Darrerament, les que cases o blocs que es construeixen ara, majoritàriament, ni tenen esglaons ni tenen guies als laterals de les portes.                             Exemples d'algunes guies de ferro instal·lades a portals de Cornellà. Fotos: I.D.S.                                      A què venen tantes guies i tants esglaons a les portes de les cases? Per què només observem aquestes entrades en les portes de les cases dels carrers que van de Rubió i Ors/Ctra. de l’Hospitalet fins a l’Av. Baix Llobregat o la ribera del riu? Doncs perquè aquestes cases estan en terres deltaiques, tenen una cota molt baixa sobre el nivell del mar - de 9 a 11 m - i no tenen pràcticament pendent, el que fa que els carrers tinguin tendència a inundar-se si no hi ha un correcte funcionament del clavegueram quan plou o, excepcionalment, quan les riuades han sortit de mare del Llobregat i han inundat, severament, com recordem encara els anys 1962 o 1971, o simplement amb dos pams d’aigua, els nostres carrers. En aquestes situacions, si no hi ha algun mecanisme o obstacle que aturi les aigües, també s’inunden els baixos de les cases. Els esglaons a les portes dificulten l’entrada de l’aigua si la inundació és mínima i per a més protecció s’instal·laven aquestes guies a cada costat de la porta, per les quals es feia baixar una post de fusta que impedia amb més seguretat l’entrada de l’aigua per la porta: són els batiports.       Exemples d''esglaons i post de fusta instal·lades a portals de Cornellà.

A partir de l’any 1950, la misèria i la manca de perspectives de progrés van accelerar el procés migratori de les zones rurals de l’Estat Espanyol, un procés que s’havia iniciat a mitjans dels anys 40, molt lligat a la repressió social i política de la dictadura franquista. En aquest context ja la Llei de Contracte de Treball (1944) establia l’obligació de les grans empreses de facilitar habitatge als seus treballadors. Per a poder fer efectiva aquesta obligació legal es va aprovar l’any 1954 la Llei de Protecció d’Habitatges de “Renda Limitada”. Aquesta llei atorgava als promotors uns ajuts molt avantatjosos (exempcions i bonificacions tributàries, avançaments, préstecs sense interès i, fins i tot, subministrament de materials) el que va ser vist per a les grans empreses constructores com una gran oportunitat de negoci.    En aquest marc els directius de la constructora AGROMAN van constituir en diferents ciutats de l’Estat fins a 12 societats amb el nom de DARSA. Fou així com l’any 1956 va néixer DARSA CORNELLÀ S.A. per a la promoció de 16 blocs d’habitatges de renda limitada per a treballadors de grans empreses de Cornellà. Com no podia ser d’altra manera, DARSA va contractar AGROMAN per a construir 376 habitatges de lloguer en el rectangle format pel carrer Catalans, República Argentina, Mn. Andreu i Frederic Soler. La construcció estava bonificada oficialment i la demanda estava més que assegurada per la greu manca d’habitatges a Cornellà en un procés caòtic de creixement que va passar dels 11.000 habitants de l’any 1950 als 80.000 de l’any 1980.  Coberta d’aigües dels primers vuit blocs. Any 1959. Foto: AHMC. La promoció dels habitatges, a més a més, es feia amb la col·laboració econòmica de les empreses Siemens, Tomás Blay, Neypric Española, Elsa i Pirelli, obligades a procurar legalment habitatges als seus treballadors. Aquestes empreses varen subscriure obligacions a 50 anys sense interessos a favor de l’empresa DARSA, fet que els donava dret a designar als treballadors que ocuparien els habitatges.

L’any 1950 va ser l’inici de l’allau migratori a Cornellà. En aquell decenni el municipi acabaria doblant el nombre d’habitants i es generaria, entre d’altres, un greu dèficit d’habitatges que provocaria l’amuntegament de famílies en un sol habitatge, quan no, l’ocupació o excavació de coves pels volts de la torre de la Miranda o l’aixecament de “barraques” a la ribera del riu.    Molt poques famílies es podien permetre el luxe de comprar una parcel·la en condicions per a construir-hi una casa. Per si no fos poc, cal recordar que l’any 1953 les pluges van provocar  l’ensorrament d’algunes de les coves del talús de la Miranda, fet que obligà l’ajuntament, per motius de seguretat, a esfondrar totes les coves, deixant als ocupants sense casa i obligats a buscar solucions alternatives.    En aquest marc i any, la revista “El Pensamiento de Cornellà” (Il·lustració nº 1) es feia ressò del naixement per encant d’una “auténtica urbanización obrera”, a tocar del cementiri. Es tractava de casetes d’autoconstrucció en parcel·les venudes per un tal Sr. Roda on, tot i no haver-hi aigua corrent - el problema duraria molts anys -, s’hi començaven a aplegar 25 o 30 famílies. El naixement -por encanto- d'una auténtica urbanització obrera. Foto: IDS I és així com actualment, al barri del Pedró, on acaba el carrer Ignasi Iglésias (Il·lustració nº 2) , hi ha un petit nucli històric, de casetes senzilles, sovint amb el mateix patró constructiu, però diferenciades pel tractament de les façanes: pintades amb diferents colors  - tot i que  es repeteix el blanc -  (Il·lustració nº 4), enrajolades unes (Il·lustració nº 5) o recobertes de pedra altres, algunes en mal estat, altres totalment renovades (Il·lustració nº 6) i més d’una amb espaiosos patis interiors. Les casetes formen en el seu conjunt una petita barriada de frontera - a tocar del terme de Sant Joan Despí - envoltada d’indústries i magatzems, amb una identitat pròpia remarcada pels topònims dels carrers al·lusius als llocs d’origen de moltes de les famílies originàries: Sevilla, Granada, Jaén, Cadis, Almeria o Múrcia.

Amb el pas dels anys, els barris de Cornellà de Llobregat han canviat i evolucionat. Molts d’ells nasqueren d’una iniciativa urbanística que donaria lloc a una comunitat sociològica de famílies que compartien procedències o nivell social. Aquests trets compartits conformaven un petit orgull de pertinença al barri i s’expressaven amb festes pròpies i llargues estones compartides a les voreres dels carrers. Així també nasqué “El Rellisquin”, el primer eixample de Cornellà, quan encara era un poble. L’any 1865 canvià la fesomia del nucli antic a l’obrir-se el tram del qual avui és el carrer Rubió i Ors des de l’actual Camí Vell de Sant Boi fins als Quatre Camins. Amb aquest gran canvi va consolidar-se el carrer Major i va donar lloc a l’obertura dels carrers adjacents.   Era l’any 1921 quan en Ramon Ferrer i Estruch, segon marquès de Cornellà, va parcel·lar la part baixa de la seva propietat i obrí els carrers Domènech Martí i Julià, Ramon de Campoamor, Miquel de Roncalí i el mateix carrer Marquès de Cornellà. Dos anys abans (1919)  ja s’havia instal·lat al peu de la regadora Quer, la fàbrica metal·lúrgica de Ramon Garcia Moya, on arribarien a treballar 500 persones.  Una part de les primeres parcel·les foren comprades per valencians de Bunyol, fet que marcà sociològicament la nova barriada. Al cap de poc, una nova  entitat anomenada “Nova Joventut del Rellisquin”, constituïda l’any 1926 va impulsar la construcció d’una sala de ball al carrer Martí i Julià amb el nom de “El Rellisquin”. El nom, al·lusiu tradicionalment a una possible pista de patinatge, va fer fortuna i el barri articulat a l’eix del carrer Martí i Julià passà a ser conegut popularment amb el nom de “El Rellisquin”. Veïns del carrer Marti i Julià en una llotja enramada. per a les festes del barri. Foto: L'Abans, AHMC. A partir dels anys 30 es feren famoses les festes i revetlles que s’organitzaven al barri. Els veïns les finançaven amb quotes que recaptaven durant l’any.

L’any 1950, la revista “El Pensamiento de Cornellá” es feia ressò del nomenament de 41 membres del “Somatén Armado de Cornellà”: un cos parapolicial, civil, armat i no professional, restaurat per Franco amb l’objectiu de perseguir la dissidència política i, en especial els maquis, tasca en la qual es va fer famós el sometent de Sant Celoni quan el gener de 1960 va tirotejar i matar l’anarquista Quico Sabater. Extracte del Pensamiento. Any 1950. Foto: l'Avenç de Cornellà L’origen del sometent és una llarga història, de quan el rei Jaume I va instaurar el “sagramental”, una institució referenciada a Cornellà l’any 1257, quan els seus homes van jurar, amb la resta de pobles del Pla del Llobregat,  defensar-se davant  agressions com podien ser les incursions pirates que assolaven als pobles costaners. Així, en cas de perill, els homes eren convocats al so del corn, de trompeta o amb repic de campanes - és a dir, “so metent”- per a defensar els pobles.   Aquesta institució catalana fou coneguda a partir del  s. XV amb el nom de “sometent” i fou al llarg dels segles successivament prohibida o restablerta segons la política del moment. En general, el sometent era prohibit per governs liberals o republicans i es restablia alternativament per governs conservadors o totalitaris. A Cornellà el sometent s’instaurà oficialment l’any 1844 quan es preparava la revolta popular contra quintes i consums. Tot i que es desconeixen intervencions “sonades”, s’explica que l’any 1868 uns forasters assaltaren l’Ajuntament i impediren que es fes el sorteig dels quintos, tot cremant la documentació i els mobles que prèviament havien llençat al carrer. El campaner va tocar a sometent i, acompanyat a la porta de l’església, va intervenir i fer fora als assaltants que protestaven contra l’aplicació de la llei de reclutament.  A Cornellà, des de mitjans del XIX i primers del XX, la comandància del sometent va girar al voltant dels comtes de Bell-lloc com a grans propietaris.

A finals dels anys quaranta i primers dels cinquanta el veïnat de Cornellà, que vivia al voltant del que és ara la plaça Catalunya, veia cada dia fileres de dones que, carregades amb galledes i càntirs, anaven i venien de pouar aigua a la font de la plaça Cortada: eren les dones de les coves excavades en el talussos de terra sota la torre de la Miranda, ben visibles des de la via del tren. A algunes d’aquestes coves també se les anomenava “refugis”, ja que s’havien excavat durant la guerra per protegir dels bombardejos a civils, o als mateixos combatents republicans a càrrec de les bateries antiaèries de la Miranda, enmig dels garrofers.   La primera migració de la postguerra, davant la manca d’habitatges i sense recursos, va anar ocupant els refugis ja buits i els van convertir en habitatges. Amb el temps van excavar-se noves coves i s’arribaren a crear tres nuclis sense cap condicionament sanitari, sense llum ni aigua: un sota la torre de la Miranda i els altres al voltant del Pont del Quitllet i sobre la rambla Solanes.  Les coves i les barraques eren la crua expressió de l’exclusió residencial més visible. Una problemàtica que llavors Cornellà ja compartia amb Barcelona i el seu entorn, on malvivien fins a 15.000 persones, aplegades en 387 nuclis de “barraqui Dues famílies a la porta d'un refugi convertit habitatge al Pont de Quitllet.1951. Foto: El Pensamiento A partir de 1949 la primera mesura oficial per frenar el barraquisme va ser la intervenció de la Guàrdia Civil: desocupaven als que vivien en coves i barraques - les que feien més “mal a la vista” - i els conduïen a pavellons de “clasificación” a Montjuïc, on - si no acreditaven “arrelament” amb una feina estable - els donaven els bitllets de tornada als seus llocs d’origen.  Grup d'habitants de les coves. Any 1951. Foto: família Martinez Molina A Cornellà, al setembre de 1951, les pluges van causar l’enfonsament de quatre coves, fet que va evidenciar la seva precarietat i manca de seguretat .

Una vella llegenda conta que el subsol de l’actual barri Centre de Cornellà està cosit per un sistema de galeries i passadissos subterranis. Unes galeries envoltades de misteri, associades als poders del moment: les grans cases pageses, el Castell, la parròquia o el mateix Ajuntament. Així, es contava que amb aquest sistema de galeries podies anar del Castell fins la a Casa de la Vila, abandonar la Rectoria per aparèixer a Can Maragall o aparèixer al descampat que avui és el parc Rosa Sensat. Ja no parlem de les estances privades, excavades en el subsol d’algunes cases, on es reservaven aliments a manera de rebost o celler, com la que té encara avui Can Maragall, per exemple.  Croquis del sistema de refugis al barri Centre elaborat per Raúl Gonzàlez Gómez, segons informació de Josep Dagà i Raventós. "República, revolució i guerra. Joan Tardà" - Abril 2000. Foto: L'Avenç de Cornellà. Però les llegendes deixen de ser llegendes quan algú les associa a fets i realitats coneguts per tothom. Una d’aquestes realitats va ser el sistema de refugis antiaeris que, inesperadament i amb pocs mitjans, es va haver de construir durant la guerra civil que va seguir a la revolta feixista del 1936 per a protegir la població. Segons explicacions donades per persones que van participar en la seva excavació, l’entrada al refugi més gran estava al talús del pati de l’escola dels Pins, la galeria que seguia anava fins al centre del que avui és la plaça de l’Església on hi havia un pou de ventilació, a partir del qual la galeria es bifurcava: per un costat connectava amb una altra entrada al refugi que hi havia al carrer Jacint Verdaguer - a l’alçada del que avui és Correus - i per l’altre es dirigia, sense arribar-hi, a una altra entrada que hi havia al cap del carrer Verge del Pilar, a tocar del parc de Rosa Sensat. Finalment, hi havia un altre refugi sota el Castell amb dues entrades, una pel carrer Jacint Verdaguer i l’altra pel carrer Menéndez i Pelayo.

Els bombardeigs de Cornellà per l'aviació franquista, principalment pels seus aliats feixistes i nazis, van ser deguts, sobretot, per la seva proximitat a Barcelona i pel fet que algunes fàbriques del municipi es reconvertiren en indústries de guerra. També es deia que, ocasionalment, les bombes que no s'havien pogut llençar a Barcelona en resposta de les bateries antiaèries republicanes, els avions les llençaven al Prat o a Cornellà a l'inici del retorn cap a les seves bases de Mallorca o de Castelló. La indústria de guerra a Cornellà estava concentrada en unes poques fàbriques (el Molí vell, Can Rosés, Siemens, Cables, Can Bagaria...) que van ser intervingudes per la República. A l'escassa documentació que existeix sobre els bombardeigs de Cornellà, no consta cap ocasió en que aquestes indústries arribessin a ser bombardejades. La realitat va ser que els danys només els van patir la població civil. Els episodis van ser diversos i dispersos. Un dissabte de la primavera del 38 una bomba va caure a les mateixes Escoles Municipals Anselm Clavé de la Rambla. La bomba no va arribar a explotar, però va destrossar dues aules de l'escola i no va fer mal a ningú perquè les aules estaven buides. En una altra ocasió va caure un obús a la casa de la família Sabaté del carrer Ametller, avui número 55. La bomba no va arribar a explotar, però va caure en el llitet d'una nena de mesos on hi havia estava dormint pocs instants abans. El bombardeig més traumàtic, però, va ser el del 29 de setembre de 1938, quan un sol hidroavió, a les 10 de la nit, fosc, plovisquejant i sense avís de les sirenes, va descarregar bombes en la trajectòria que anava des dels camps propers a la Siemens (a) fins al Molí vell (f) . En aquesta trajectòria (dibuixada a la següent imatge amb vermell), van caure dues bombes en els bancals de cal Fairell (b) - on ara hi ha Hisenda -, una altra va ensorrar totalment Cal Nadal (c) del carrer Josep Cuxart nº 15, dues bombes varen caure a Cal Marcó (d) - a la part alta de Can Rosés,- i una altra va caure sobre Cal Gilet (e) - una mica més amunt d'on ara hi ha els jutjats - causant la mort de quatre persones de la família Busquets.