Cornellà de Llobregat

Totes les notícies


Bombardeigs aeris de Barcelona el març de 1938, vista des d'un bombarder italià.

Els bombardeigs de Cornellà durant la Guerra Civil Espanyola

Els bombardeigs de Cornellà per l'aviació franquista, principalment pels seus aliats feixistes i nazis, van ser deguts, sobretot, per la seva proximitat a Barcelona i pel fet que algunes fàbriques del municipi es reconvertiren en indústries de guerra. També es deia que, ocasionalment, les bombes que no s'havien pogut llençar a Barcelona en resposta de les bateries antiaèries republicanes, els avions les llençaven al Prat o a Cornellà a l'inici del retorn cap a les seves bases de Mallorca o de Castelló. La indústria de guerra a Cornellà estava concentrada en unes poques fàbriques (el Molí vell, Can Rosés, Siemens, Cables, Can Bagaria...) que van ser intervingudes per la República. A l'escassa documentació que existeix sobre els bombardeigs de Cornellà, no consta cap ocasió en que aquestes indústries arribessin a ser bombardejades. La realitat va ser que els danys només els van patir la població civil. Els episodis van ser diversos i dispersos. Un dissabte de la primavera del 38 una bomba va caure a les mateixes Escoles Municipals Anselm Clavé de la Rambla. La bomba no va arribar a explotar, però va destrossar dues aules de l'escola i no va fer mal a ningú perquè les aules estaven buides. En una altra ocasió va caure un obús a la casa de la família Sabaté del carrer Ametller, avui número 55. La bomba no va arribar a explotar, però va caure en el llitet d'una nena de mesos on hi havia estava dormint pocs instants abans. El bombardeig més traumàtic, però, va ser el del 29 de setembre de 1938, quan un sol hidroavió, a les 10 de la nit, fosc, plovisquejant i sense avís de les sirenes, va descarregar bombes en la trajectòria que anava des dels camps propers a la Siemens (a) fins al Molí vell (f) . En aquesta trajectòria (dibuixada a la següent imatge amb vermell), van caure dues bombes en els bancals de cal Fairell (b) - on ara hi ha Hisenda -, una altra va ensorrar totalment Cal Nadal (c) del carrer Josep Cuxart nº 15, dues bombes varen caure a Cal Marcó (d) - a la part alta de Can Rosés,- i una altra va caure sobre Cal Gilet (e) - una mica més amunt d'on ara hi ha els jutjats - causant la mort de quatre persones de la família Busquets.

El torrent dels llops terraplenat i urbanitzat en el tram del carrer Mn. Andreu (1970) Foto: AHMC

El Torrent dels Llops

El terme de Cornellà de Llobregat, a uns 30 metres de mitjana sobre el nivell del mar, té el seu punt més alt a una cota de 67 m i el més baix, a la part deltaica, a una de 9 m. Aquests 58 metres de desnivell expliquen que el nostre terme hagi estat històricament travessat per torrents, torrenteres i rieres, uns accidents orogràfics necessaris perquè els seus marges i llits poguessin conduir les aigües que baixaven d’Esplugues, on l’altitud màxima de la serra de Collserola arriba als 399 m. (Puig d’Ossa, conegut com Sant Pere Màrtir o, popularment, l’Emissora). Fragment plànol de Cornellà del sistema del Torrent dels Llops. (1920) Dibuix de l'Avenç. Foto: AHMC El torrent més important que creuava Cornellà era l’anomenat Torrent dels Llops. A la primera meitat del s. XX, la memòria dels cornellanencs encara guardava els episodis en què els llops i altres animals salvatges baixaven de Collserola per aquest torrent per buscar menjar, abeurar al Llobregat en temps de sequera o, simplement, travessar el terme. Temps era temps en què els torrents eren doncs autèntics corredors biològics: espais verds i camins naturals, rics per la seva diversitat i per la seva capacitat de connectar un territori amb espais lliures i naturals. Aèria de Cornellà de dalt amb el Torrent dels Llops com eix de la Gavarra. (1945) Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya. El Torrent dels Llops, també conegut com Torrent de l’Hospital, començava a la part alta del carrer Mn. Andreu, alimentat pel que era el Torrent del Pedró o de les Ànimes. El torrent baixava pel C. Mn. Andreu, seguia per l’Av. del Parc on recollia l’aigua del Torrent de les Orioles, per girar a la part baixa de la carretera d’Esplugues per les terres d’una masia de l’Hospital de la Santa Creu – d’aquí li ve l’altre nom de Torrent de l’Hospital-, recollir les aigües del Torrent de Cal Llivina i seguir pel que és avui el Parc Rosa Sensat i convertir-se finalment en la Riereta que, seguint la Ctra.

El pont de ferro de la carretera sobre el Llobregat (1965). Foto: L'Abans. AHMC

La carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (II) - La fi de la primera carretera de Cornellà

Si l'any 1769 es planificà la Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, la seva construcció no s'aprovaria fins a l'any 1879, quasi cent anys després, amb l'anomenat 2n Pla de Carreteres Provincials. En els plànols es va traçar un itinerari que s'iniciava a Barcelona, travessava l'Hospitalet per Santa Eulàlia Provençana i voltava el delta a tocar del samontà per arribar a Cornellà pel carrer Major -avui Rubió i Ors-. Posteriorment, es dirigia cap al pont sobre el Llobregat, travessava les "salines" a un costat i a l'altre del riu, per entrar als eixamples de Sant Boi, Viladecans, Gavà i Castelldefels – on encara avui conserva el nom de "Carretera de Santa Creu de Calafell"-. Finalment, s'enfilava al Garraf per després baixar a les costes de Sitges, Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Cunit, fins a arribar a Santa Creu de Calafell on connectava amb la carretera de Vilafranca a Tarragona. Planimetria de Cornella abans del creuament dels 4 Camins (1914). Foto:Institut Cartogràfic de Catalunya   Fita actual del km2 de la Ctra. de Barcelona a Sta. Creu de Calafell, a l'Hospitalet Foto: Ireneu Castillo El creixement urbà dels municipis del delta va absorbir progressivament la carretera i la va convertir en un carrer més dels municipis per on passava. Per descongestionar-la es va construir la C-32 des de la Ronda de Dalt fins a Calafell tot connectant amb l'A-16 -els túnels del Garraf-, fet que va comportar la defunció de la històrica Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell i que en la zona del delta l'antic itinerari passés a ser, de Castelldefels a Esplugues, la C-245. La carretera al carrer Major abans d'edificar-se el Cinema Titan (1920). Foto: l'Abans. AHMC. La C-245 havia de millorar-se per als jocs olímpics del 1992, però el projecte no s'executà i la via va passar a ser la "carretera de la vergonya" pels constants incompliments dels reiterats terminis que s'anunciaven i no es complien. No va ser fins a l'any 2008 que es va planificar la conversió definitiva de la C-245 en un carrer més, tot i procurant-li l'amplada suficient per encabir-hi un carril bus i un altre per a bicicletes.

Carretera Reial (Molins de Rei). Foto: Ramon Solé (fontsaigua.wordpress.com)

La carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (I) - El difícil camí del sud-oest

Sabies que Cornellà ha sigut històricament una important cruïlla de camins? Ja ho era en temps dels romans i encara avui la ciutat és reconeguda per les seves bones comunicacions. Però, per què? Doncs bàsicament per la seva situació geogràfica a la punta nord del delta del Llobregat i per la seva proximitat a Barcelona. La sortida de Barcelona pel sud-oest tenia històricament dos grans obstacles: els aiguamolls (o “bànyols”), impracticables d’un delta en formació, i la “muralla” del massís del Garraf.  Per evitar aquests obstacles ja la Via Augusta romana va vorejar els fangs del delta passant per Cornelianum. Així ho testimonien els fragments de paviment romà –“opus testaceum” que es varen trobar prop de l’edifici de l’ajuntament. Tot seguit, la via romana evitava el massís del Garraf per seguir riu amunt,  fins a creuar-lo pel pont del diable de Martorell i trobar la via romana interior que baixava cap a Tarragona. Els tres camins rals del sud-oest, s. X i XI. Foto:Francesc Sànchez. Aquest mateix itinerari seguia el Camí Ral durant l’edat mitjana, tot i que n’hi havia dos més. El camí que, travessant el riu per Sant Boi, pujava a Begues fins a retrobar la via interior a l’alçada de Les Gunyoles; en aquest cas la travessia del riu constituïa sovint un seriós obstacle, ja que amb freqüència les riuades feien difícil l’encreuament amb barca o, posteriorment, s’emportaven els ponts. L’altre camí, després de superar l’entrebanc del riu, seguia cap a la costa evitant els aiguamolls per topar amb el “tap” del massís del Garraf que convertia l’itinerari per la costa en un petit i solitari camí de ferradura. La carretera de Barcelona a Sta. Creu de Calafell inundada, a l'entrada de Cornellà. 1907. Foto: L'Abans. AHMC Així no va ser cap novetat quan, l’any 1762, els tècnics del rei Carles III optessin per evitar les costes del Garraf i obrissin la Carretera Reial de Barcelona a Madrid tot passant per Vilafranca.

Masia Can Trabal (S. XVII - XVIII). Foto: Francisca Sánchez

L'eliminació del Revolt Negre

L’eliminació ha estat un procés, quasi de cent anys! Al compàs de la imparable urbanització,  la “racionalitat” rectilínia dels carrers ha eliminat els revolts dels plànols municipals. Val a dir que, actualment, les formes curvilínies han esdevingut “excepcions”, quasi “irregularitats”, en el mapa de la ciutat. Però, on era el revolt Negre? A primers del segle passat, pel camí de l’estació del tren de dalt als Quatre Camins - la “carretera vella”- baixaven les mercaderies que arribaven a l’estació per a distribuir-les pel municipi (encara no estava oberta la Carretera d’Esplugues). En deixar l’estació, la carretera vella agafava un tram del Camí de la Destraleta  - paral·lel a la via del tren - i el deixava pocs metres més enllà per fer un sobtat revolt de 90 graus i baixar, amb un fort pendent, cap als Quatre Camins passant per davant la masia de Can Trabal. Era un tram perillós per als carros que hi baixaven carregats, com també per a les vagonetes que transportaven el carbó fins al vapor de la Central de les Aigües. Bé sigui per la perillositat, bé sigui pel carbó que s’escampava si no s’entrava al revolt amb la velocitat adequada, el revolt es va guanyar el qualificatiu de “Negre”. El revolt Negre de la carretera vella (blau cel), de la carretera nova (groc) i el Camí de la Destraleta (llapis vermell). Any 1957. Foto: Fons Florenci Vila. A finals dels anys 20 es va acabar d’obrir la carretera nova. Per arribar als Quatre Camins es va reblir el Torrent del Patata i amb el nou traçat es va eliminar el perill del revolt Negre amb una volta i un pendent més suaus. A la vegada, la Central de les Aigües, a primers dels anys trenta, va deixar de transportar carbó en substituir-lo directament per energia elèctrica. Però la memòria popular no va abandonar el topònim: a la corba de baixada fins als Quatre Camins se li va seguir anomenant el revolt Negre. Fins i tot una revista local, que es va editar del desembre de 1983 al desembre de 1985, el va agafar com a títol.

Cornellà, lluny de la normalització lingüística

Darrerament es parla molt de la situació d'emergència lingüística del català i de la seva pèrdua d'ús social. A la nostra ciutat, aquesta tendència es veu agreujada per diversos incompliments normatius, manca de cura i deixadesa, per part de l’Ajuntament, que contribueixen inexorablement a la seva minorització. Pel que fa als drets lingüístics, no es garanteix ser atès en català quan se sol·licita informació a l’Ajuntament, organismes autònoms i entitats públiques empresarials. I és freqüent trobar informes, memòries, documents o tràmits administratius redactats en castellà, sobretot a les entitats públiques empresarials, quan la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques catalanes és el català; com també, trobar errades ortogràfiques greus en documents oficials. Des d’Esquerra Republicana de Cornellà, fa temps que denunciem aquestes vulneracions i la degradació de l’ús del català a l’administració de la nostra ciutat, i que reclamem que s’hi posi solució. En aquest sentit, el passat mes d’abril vam presentar una moció que demanava refermar el compromís amb el Reglament per a l’ús de la llengua catalana a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat i per fomentar la millora del coneixement del català. Amb aquesta moció, a part de demanar que es compleixi un reglament aprovat per unanimitat el 2005, que és evident que no es fa, i de corregir els aspectes indicats, volíem garantir la qualitat lingüística dels serveis públics i el dret dels seus treballadors a la formació contínua i a l’actualització dels seus coneixements. Proposàvem, que en col·laboració amb el Centre de Normalització Lingüística, es realitzin formacions específiques, al personal de l’Ajuntament que ho necessiti, per garantir el desenvolupament correcte de les seves funcions i garantir l’atenció ciutadana en la llengua oficial que se sol·liciti. Altres ajuntaments, per fomentar l'eficiència, la qualitat i la correcció lingüística, han realitzat amb èxit sessions formatives on s’exposen els principals recursos lingüístics, com l’Optimot, el DIEC (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans)  o el Softcatalà,  entre el personal que redacta documents, informes, actes o comunicats.

Plaça Baudili Cortada o Plaça Cortada. Foto: 2018

El bressol amagat de La Gavarra: La Plaça Cortada

A la mateixa distància de la Plaça Catalunya que de la Plaça Marsans, com si s’amagués del soroll de les artèries del barri de La Gavarra – carrers Miranda, Mn. Andreu, Av. del Parc, Salvador Allende, República Argentina, Av Línia Elèctrica i plaça Campfaso – es troba una plaça rodona i petita, potser una de les més petites de Cornellà: la Plaça Cortada. Fragment de la fotografia aèria de l’est de la Gavarra, amb la plaça Cortada -encerclada en vermell-. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. A la dècada dels anys vint del segle passat, Cornellà deixava de ser un municipi agrícola per passar a ser bàsicament industrial. Aquest gran canvi generaria un procés migratori del llevant mediterrani, cridat també per la construcció del metro a Barcelona i dels palaus que havien d’hostatjar l’Exposició Internacional de l’any 1929. En aquest marc històric, Baudili Cortada i Carbonell (1868-1931), un pagès de Cornellà que va formar part de diversos governs municipals, com a regidor l'any 1902 i en legislatures posteriors, fins arribar a ser alcalde els anys 1927 i 1928, durant la dictadura de Primo de Rivera. Ell mateix va viure en persona, l’any 1923, l’acabament de la Carretera de Cornellà a Fogàs de Tordera, que obria oportunitats tant per a les grans indústries com la Siemens o la Societat General de Cables Elèctrics,  com per  a les promocions urbanístiques per atendre la demanda d’habitatge. Cortada tenia propietats a banda i banda del Camí de la Miranda, on només hi havia algunes segones residències, i va veure com la nova carretera millorava l’accés a les seves finques. Pou de la plaça Cortada -any 1929- que abastia d’aigua als veïns de la urbanització Cortada i de l’entorn. Font: AMHC. Col·lecció l’Abans. Així fou com l’any 1924 ideà el que seria la Urbanització Cortada : eixamplà el camí fins a una amplada de 10 metres, va obrir un pou artesià al bell mig d’on ara hi ha la Plaça Cortada i va parcel·lar els terrenys que l’envoltaven fins a arribar al Torrent dels Llops -avui Mn.

Inundació al barri d'Almeda al 1971. Font: @lmeda...memoria de un barrio obrero

20 de setembre del 2021 (50 anys de les darreres inundacions)

Els testimonis (1)  - Al capvespre (20 de setembre), en veure arribar les aigües, en Lluís i d’altres joves ajuden als veïns que viuen a les plantes baixes de la seva escala a pujar als pisos més elevats els objectes que consideren de més valor.... - La Clara té la peixateria sota casa al centre de la ciutat. Ha vist com de sobte l’aigua ha començat a entrar amb violència a la botiga. No pot fer-hi res. Puja al seu pis amb la por al cos i el neguit de veure com les caixes de gènere i les neveres comencen, les primeres a flotar i arremolinar-se per la botiga, i les segones a negar-se d’aquella aigua marronosa i bruta. - Ha arribat la nit. És una nit fosca, negra. La ciutat, a conseqüència de la riuada, ha quedat sense electricitat, a les fosques. La situació és dramàtica. - Agafant-se a les reixes de les finestres i amb l’ajuda de cordes - en Ramon i altres veïns - han pogut arribar a casa, un cop l’aigua ha baixat de nivell i ha minorat la velocitat. Són quasi les quatre del matí. - Al matí (21 de setembre) van aparèixer uns barris destrossats. I també van aparèixer preguntes que mai no han trobat respostes.... Nivell de l’aigua al Passatge Busquets. 1971 (Almeda). Foto: AHMC Les conseqüències (2) El Tele/express i el Noticiero Universal del dia 23 de setembre de 1971 parlen per primera vegada d’unes pèrdues de 7 mil milions de pessetes. Concretament a Cornellà de Llobregat les principals afectacions van ser: 5.000 habitatges amb afectacions lleus 1.447 habitatges afectats amb gravetat 314 habitatges declarats inhabitables 67 empreses paralitzades 10.000 treballadors aturats 400 persones refugiades als col·legis en un primer moment (Mesos més tard van ser entre 150 i 200 persones les que van quedar allotjades als barracons o pavellons instal·lats per donar-los aixopluc). C. Rubio i Ors. 1971. Foto: AHMC I la xarxa de col·lectors? (3) - ... en una tempesta del mes d’octubre de 1971 les aigües que baixaven amb força per la seva superfície – carrer Mossèn Andreu i Avinguda del Parc-, encara sense urbanitzar, van arrossegar un infant de 6 anys que va morir ofegat.

Cases al carrer Torras i Bages (Urbanització Cornellà). Foto: X. Aresté

El Cornellà de les urbanitzacions

Encara avui parlem d’urbanitzacions per referir-nos a llocs  no massa  llunyans de la ciutat,  rodejats de bosc o propers a la costa, on es podia  comprar un  “terreno” per després, amb sort, sang i suors, edificar-hi una segona residència.  Però, sabies que el creixement de Cornellà tampoc no es pot explicar sense parlar d’urbanitzacions?. A finals del s. XIX Cornellà era un municipi amb un nucli de població limitat al que avui és la part antiga del barri Centre, rodejada de camps de conreu i d’ermots on s’hi respirava la tranquil·litat perduda en una Barcelona que havia annexionat els municipis que l’envoltaven: Gràcia, Sarrià, Sants... Fou llavors quan Cornellà visqué l’arribada de gent de fora que comprava un “terreno” -sense urbanitzar- per a fer-hi i cultivar un hortet on passar els caps de setmana, on després hi aixecaven una barraca i amb el temps una caseta.  L’expansió industrial de primers del s. XX,  obligà a ordenar el creixement de Cornellà amb l’establiment d’urbanitzacions, on s’hi barrejarien segones residències amb  habitatges permanents de treballadors nouvinguts. Unes varen néixer com eixamples del primer nucli del poble. Així s’inicià  l’any 1916 la  “Urbanització Riera”, al que avui és el carrer Ramon y Cajal. L’any 1921 naixia la “Urbanització del Rellisquin” a les terres del Marquès de Cornellà  i s’ampliava la de Riera a l’eix de l’actual carrer St. Jeroni. Casa del carrer General Manso (Urbanització Riera). Foto: X. Aresté  Però els eixamples eren insuficients. Fou així com, allunyades del poble, van irrompre altres urbanitzacions que serien els embrions dels actuals barris. Potser la primera seria  la “Urbanització Fatjó” (1921)  al voltant de de la masia Campreciós, a la que s’hi afegiria l’any 1934  la “Urbanització Soler i Cortada” entre les Aigües i Can Suris. Al Pedró,  l’empresa Fernàndez i Cia desenvoluparia al voltant del Camí d’Esplugues i del sector de la Siemens la “Urbanització Cornellà” (1923).