Cornellà de Llobregat

Totes les notícies


Mapa del S.XIX on es dibuixen les carreteres que accedien a Barcelona

La primera gran Ronda

Les vies de comunicació que sortien de Barcelona cap al sud travessaven Cornellà, tot seguint un traçat el més pla possible i evitant enfangar-se en les terres del delta. Com per exemple, la Via Augusta de Barcino, que més tard es va dir Camí Ral de la ciutat comtal i, ja en l’era moderna, “Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell”, per a nosaltres el carrer Major, avui carrer Rubió i Ors. Aquesta fet es va trencar en el regnat de Carles III al projectar-se l’antiga N-II per Esplugues fins al pont de Molins de Rei i més tard, pels anys seixanta del segle XIX, quan Barcelona va “esclatar” urbanísticament amb l’enderrocament de les muralles i el naixement de l’Eixample. El Pla Cerdà va omplir d’edificacions els espais que separaven Barcelona dels municipis que l’envoltaven: Sants, Sarrià o Sant Andreu de Palomar, entre d’altres. Aquest continu urbà va generar problemes, com sempre! Un d’ells va ser, que es va crear un “coll d’ampolla” en la tradicional ruta de la costa, del Sud al Nord del país. Com que no es tractava d’un estricte problema urbà, va ser la Diputació de Barcelona la que s’hauria d’empescar una solució. Fou així, com pels anys 1870 la Diputació va projectar una carretera que evités Barcelona i establís una via ràpida de comunicació entre Tarragona i Girona. Així va néixer la primera ronda que, en el marc d’un itinerari de 90,686 km, sortia de Cornellà, pujava cap a Sarrià i seguia vers Sant Andreu del Palomar, per enfilar després tota la serralada litoral fins al límit de la província de Girona i se l’anomenà “Carretera de Cornellà a Fogàs de Tordera”. La carretera a la confluència amb Torras i Bages.1955. Fons: J. Martí Mata L’any 1887 només se n’havien executat 9 km del tram entre Sarrià i Sant Andreu del Palomar. Caldria esperar a primers del segle XX per a veure arribar la nova carretera a Cornellà, que arraconava el Camí d’Esplugues de tota la vida i acabava a l’actual estació de la Renfe.

Estació dAlmeda. Anys 40. Fons:Almeda. Memorias de un barrio obrero

La vida de dalt...la via de baix

La via de dalt “surfeja” el talús que separava el Cornellà de baix del Cornellà de dalt. Pel costat de Sant Joan Despí la via corre per dalt del talús; quan passa el pont de la Carretera d’Esplugues entra dins el talús -abans descobert, avui cobert sota el Parc de l’Arquitecte Calzada- i acaba sota el talús quan deixa enlaire el barri de Sant Ildefons i travessa Can Mercader. El fons del talús, sota l'actual Plaça Arquitecte Calzada. Fons: R. Llobera. AHMC Va ser l’any 1854 quan, a l’inaugurar-se la línia Barcelona-Molins de Rei de la “Cia. Camino de Hierro del Centro” (C.H.C.), se l’anomenà popularment amb la toponímia de “la via de dalt”, ja que quedava a sobre del que llavors era el nucli de Cornellà. Més amunt només hi havia vinyes, camps de blat i garrofers. L'estació del tren de dalt. Anys 20. AHMC. Fons: l'Abans L’any 1912 amb la inauguració de la línia Barcelona-Martorell dels Ferrocarrils Catalans, es completà la toponímia amb “la via de baix” i popularment feu fortuna  el nom de “carrilet”,  per la seva menor amplada de les vies. Els dos ferrocarrils van néixer dels interessos de la burgesia catalana i van ser referències necessàries per al progrés industrial de Cornellà: el polígon de dalt al voltant de la “Indústria” – com s’anomenava la Siemens- i les fàbriques de baix al voltant de la Facis i del que seria posteriorment la Campsa, a la barriada Famades i, a partir dels anys cinquanta, el polígon industrial Almeda. Estacio del carrilet als anys 20. AHMC. Fons: l'Abans. El tram de la “via de dalt” va passar amb el temps a ser propietat de la Cia. Madrid-Zaragoza- Alicante (M.Z.A.). L’any 1941, però, la dictadura franquista nacionalitzà, millor dit, “espanyolitzà”, totes les companyies ferroviàries de via ampla de la península i va constituir la “Red Nacional de Ferrocarriles Españoles” -RENFE-. Dissolta aquesta, la xarxa ferroviària estatal és gestionada des de l’any 2005 per “Renfe Operadora” i per ADIF.

La sega als camps de Can Manso. Foto: Fons AHMC

Les Barraques

Encara que ens sorprengui, l’agricultura intensiva de les terres deltaiques del marge esquerre de Llobregat no es practicà fins a l’any 1819, quan les terres es pogueren regar amb les aigües del nou Canal de la Infanta. Un dels sectors agrícoles més extens de Cornellà era el de Famades, un ric espai conreat, entre d’altres, pels propietaris i masovers d’antigues masies com les de Can Serra, Can Peixo, Can Manso o del Mas Gavarra. En aquest espai, travessat pel pluvial d’aigües residuals del poble i pels recs derivats del Canal es començaren vendre, a primers del s.XX, petits trossos de terreny. Els compradors eren treballadors i petits comerciants, la majoria de la Bordeta, de Sants o Santa Eulàlia, que volien cultivar els seus horts i retrobar la tranquil·litat perduda amb el creixement de la gran ciutat. Eren també els anys en què el Comte de Bell·lloc venia les seves terres, des de la Carretera de l’Hospitalet fins al Llobregat,  a hisendats com en Josep Feliu o en Joaquim Almeda. Cal Peixo, avui enderrocada Foto: Fons AHMC Per a conrear els horts, els nous propietaris hi construïen barraques on guardaven les eines de treball, aplegant a la família per passar el diumenge. Amb el temps, algunes barraques s’engrandiren i passaren a ser segones o primeres residències, construïdes pels mateixos propietaris. Així, al costat de masies històriques, hi va néixer un petit nucli de població al que la gent de Cornellà anomenava “Les barraques”. Cases i barraques de l’any 1925 al que avui és el carrer Dolors Almeda Foto: Fons “Almeda. Memoria de un barrio obrero” L'any 1917, la inauguració de la línia Barcelona-Martorell del carrilet va donar una empenta al nucli de les barraques. Tot i que per arribar-hi s'havia de baixar a l'estació de l'Hospitalet o a la de Cornellà i fer a peu més d'un quilòmetre de camí. El creixement desordenat del nucli va fer que l’Ajuntament requerís als venedors a parcel·lar els terrenys, tot i estar mancats de clavegueram i d’abastament d’aigua potable.

Els Quatre Camins i l'inici de la Ctra. de Cornellà a Fogàs de Tordera - Autor desconegut. Col·lecció l’ABANS. AHMC

Els "Quatre Camins" de Cornellà

Sabeu que Cornellà va ser nus de comunicacions? Sí! Ho va ser en el primer quart del segle passat, encara que fos un nus de carreteres secundàries i dissenyades en interès de Barcelona, tot sigui dit! El nus es va formar entre la cruïlla de la “Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell” (1874) amb la “Carretera de Cornellà a Fogàs de Tordera”* (1928), encreuament d’on sortia la Carretera de Sant Feliu. Prova de l’existència d’aquest nus és encara l’actual “Plaça dels Quatre Camins”. *FOTO DE PORTADA Aquestes carreteres i, en concret, els “Quatre Camins” van ser eixos del creixement urbà i del progrés d’un Cornellà ja reconegut com a municipi industrial a la dècada dels anys 30. Mostra d’aquest progrés són els edificis emblemàtics que van guarnir les seves quatre cantonades: la fassina de “Cal Estrada” (1887) -la primera fàbrica de licors de Cornellà- , la Central de bombeig de les Aigües (1909), els “Tallers Casas” (1926) de reparació de cotxes -avui, edifici a punt de ser enderrocat- i posteriorment el “Pati Blau” (1951) -la primera barra americana del municipi-. La centralitat d’aquest encreuament explica que el dia 1 de juny de 1934 els “Quatre Camins” rebessin el nom oficial de “Plaça Francesc Macià”, coincidint amb la inauguració de la pavimentació amb llambordes del carrer Rubió i Ors pel Conseller de Cultura de la Generalitat Bonaventura Gassol. Mosaic de ceràmica de Cal Estrada - Autor: Salvador Sunet Urgellès. Col·lecció l’ABANS. AHMC Inauguració de la Pça. Francesc Macià (1934) - Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Josep Mª Sagarra i Plana Avui Cornellà ja no és nus de comunicacions. Les carreteres que en els anys vint van articular els eixamples del municipi ja no travessen la ciutat sinó que la delimiten: la funcionalitat de la “Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell”, avui la C-245, la substitueix amb millors prestacions de mobilitat, la “C-31” i la funció de ronda de la “Carretera de Cornellà a Fogàs de Tordera” (avui “Fogars de la Selva”), la du a terme la “Ronda de Dalt.

Sant Ildefons gloriós

Sant Ildefons, arquebisbe de Toledo (606-667) A Cornellà tenim un barri amb nom de sant: el de Sant Ildefons. Certament, i només un. Els altres barris tenen noms amb referències territorials: Centre, Gavarra, Pedró i Fontsanta, o de persones que van ser claus en el seu naixement i urbanització: Riera, Fatjó i Almeda. El barri de St. Ildefons es va construir als terrenys de secà (blat, garrofers i oliveres), que formaven part de l’extensa plana de “La Gavarra”, situats més concretament entre el Torrent dels Llops, actual carrer Mn. Andreu i Avinguda del Parc, i el Torrent de Canyet al límit de l’Hospitalet, on actualment hi ha el camp de futbol de la U.E. St. Ildefons. Camps de blat on es va construir el barri de St. Ildefons, amb la Torre de la Miranda al fons Sabem perquè es va anomenar al barri Sant Ildefons? De fet no es coneix cap relació entre el sant i Cornellà. Per no haver-n’hi, ni tenim cap carrer amb el nom d’Ildefons i la festa major del barri s’escau amb la celebració de la Verge del Pilar. Llavors, quina relació té el barri amb el famós arquebisbe de Toledo de l’època visigòtica? Es tracta d’una anomalia? Sembla que potser no! Va ser l’any 1959 quan Construcciones Españolas S.A. (CESA), va entregar els primers habitatges del carrer Abet. CESA era una de les quaranta constructores d’un grup immobiliari que va protagonitzar el “barraquisme vertical” derivat del “Plan de Urgencia Social” (1957), aplegades al voltant de tres cognoms: Figueras, Suñol i Sentís. Entre aquests rondava el nom d’Ildefons: el del soci Ildefons Suñol i el d’Ildefons Figueras. No sabem a qui dels dos es va voler recordar, posant el seu nom al barri. Cartell de CESA amb el preu de venda+hipoteca dels nous habitatges. El que sí sabem es que va ser CESA la que batejà el nou barri com  “La Ciudad Satélite de San Ildefonso” en homenatge a un dels dos Ildefons que rondaven pel grup immobiliari. Però, com diem popularment, “el nom no fa la cosa” i d’un nom tant llarg va derivar-ne una nomenclatura doble, paral·lela i, en certs aspectes, enfrontada: la més oficial de “St.

La Mina (II) - L’aqüífer contaminat

Ja ho sabem! Quan parlem de la Mina de Cornellà ens referim al Parc de les Aigües, on uns quants pous perforen l’aqüífer de la vall baixa del Llobregat. En realitat, mig Cornellà, tot l’espai que va des del riu fins al Canal de la Infanta, està sobre l’aqüífer. “Dos dels pous més antics -els “Llobregat”- dins del recinte del Parc de les Aigües”. Sobre aquesta realitat es construeix la llarga història de relacions entre la nostra ciutat i l'aigua. L’any 1871, l’Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat (ECASRLL), va obtenir una concessió per a perforar el sòl i extreure aigua potable de l’aqüífer. També, l’any 1894, en Jaume Clavell, anomenat “el Met de Cornellà”, obria al Prat el primer dels molts pous artesians que en el futur regarien els camps del Delta. Més tard, empreses de Cornellà amb noms com “Cunill”, “Gallofré” i “Xartó” es dedicarien a la prospecció i obertura de pous per a usos agrícoles i industrials i Tubos Bonna construiria tubs per a la conducció d’aigües. Anys abans, però, l’ECASRLL arrossegava problemes econòmics i els seus drets van ser adquirits per la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB), que l’any 1909 inauguraria l’actual Central de Cornellà per explotar l’aqüífer fins arribar als vint-i-tres pous que avui té a Cornellà. El pou núm. 1 dins el Parc de les Aigües, l’any 1919, custodiat per militars durant la vaga de la Canadenca atesa la seva importància estratègica per a garantir el subministrament a Barcelona. Però a la meitat del segle passat, amb el “desarrollo industrial” i el creixement de la població metropolitana, l’aqüífer baixà de nivell, es contaminà industrialment i s’agreujà la salinitat, derivada de les mines de Sallent i Súria, amb la intrusió d’aigua marina quan, més tard, en l’ampliar el port de Barcelona, foradaren la capa d’argila que el protegia. L’aqüífer, la principal riquesa del Delta, és avui una massa d’aigua contaminada que es reserva per al subministrament en períodes crítics de sequera, una massa d’aigua que ha perdut amb la mala gestió territorial la capacitat de regenerar-se naturalment.

Plànol d’Onofre Pelfort (1872)

La Mina (I)

Sabíeu que Cornellà té una mina? A veure! Sabem que tenim una història de pagesos, d’obrers, i avui sobretot, de treballadors del sector serveis. Sabem també que Cornellà té un terme petit i dividit en dos tipus de sòls: les terrasses quaternàries de la part de dalt i les terres deltaiques de la part de baix. Però de miners, de mines de carbó, d’or, de potassa o del que sigui, no n’hem tingut mai. És un error, doncs, que en el croquis-plànol de Cornellà que teniu a dalt i que va fer en el seu dia l’Onofre Pelfort, hi hagi escrit a la part esquerra-baixa la indicació “MINA 1872”? Si busquem al diccionari i trobem que la segona accepció de “mina” és: “excavació subterrània feta per captar i conduir aigües”. Llavors podem entendre, que fa prop de 150 anys a Cornellà algú va perforar el sòl en aquell sector, per obrir una mina i captar aigua dels aqüífers del Llobregat, aquests grans dipòsits naturals que ocupen el subsòl deltaic des de Martorell fins al mar, on s’acumula la major part de l’aigua de pluja i  que constitueixen un element clau de la formació i de la vida del delta. Fins a primers del s. XIX l’aigua i les infraestructures hidràuliques eren propietat del rei, tant les aigües superficials com les subterrànies. Però el monarca, va haver de renunciar-hi amb més pena que goig i les aigües varen ser declarades de propietat pública. Per això podem dir que la riquesa pública més gran que tenim a Cornellà és l’aigua de l’aqüífer, una riquesa que compartim amb els municipis de la vall baixa. Un tresor que s’acumula amb un “sistema” natural que filtra l’aigua de la pluja que cau al delta i a les serres litorals que l’envolten. Aquest sistema forma la gran bassa que és encara avui la “mina” de Cornellà, pintada de blau en el plànol. Però és una llarga història! Seguirem! Plànol de l’aqüífer al subsòl del Parc de les Aigües.

La justícia frena l’especulació urbanística al Delta

Les sentències contràries als PDU posen al punt de mira els projectes urbanístics al Baix Llobregat El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el 2 de desembre, va declarar nul de ple dret, el Pla Director Urbanístic (PDU) dels àmbits d’activitat econòmica de la zona del Delta de Llobregat, als termes municipals de Gavà, Viladecans i Sant Boi de Llobregat. Aquest pla és conegut com a PDU-Delta o Eurovegas 2, i va ser promogut després de retirar-se el projecte especulatiu d’Eurovegas. Aquesta sentència ha seguit la línia marcada pel mateix TSJC, que en dues sentències anteriors, ja va declarar nul el Pla Director Urbanístic de Gran Via-Llobregat de l’Hospitalet, per no ser competència de la Generalitat i per afectar amb la construcció de gratacels els terrenys de Can Trabal, la darrera zona agrícola de l’Hospitalet. Tres sentències en pocs dies, que posen en el punt de mira l’ofensiva de l’especulació urbanística al Baix Llobregat, un territori molt construït i amb pocs espais lliures. Actualment l’AMB està redactant el nou Pla Director urbanístic Metropolità (PDUM), i des d’Esquerra Republicana de Cornellà, considerem que és l’oportunitat ideal per reconduir l’urbanisme del Delta de Llobregat per incorporar criteris ecològics i deixar enrere models de creixement que van en contra de les polítiques del canvi climàtic. Cada municipi hi presenta les seves propostes, i en aquest sentit, a l’últim ple vam demanar que se’ns facin arribar les plantejades per l’equip de govern. La Plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, alhora, considera que totes aquestes sentències possibiliten realitzar una moratòria de dos anys a tota obra o projecte urbanístic d'habitatge o industrial, en terrenys actualment d'ús agrícola o forestal, o que estiguin ubicats o puguin afectar a connectors ecològics identificats. La moratòria hauria de propiciar un ampli procés participatiu per decidir socialment un nou model urbanístic.

Naus de la fàbrica Tubos Bonna, al centre de la imatge, amb el cementiri a primer terme (1960)

Els "Tubs"

Tot i la popularitat que havia tingut a Cornellà, el significat del topònim “tubs” està desapareixent de la nostra memòria col·lectiva. Ara fa cinquanta anys si anant pel carrer escoltaves algú que deia “aquest ha anat als tubs”, ja entenies que aquest era mort i  enterrat. I això per què? El cementiri de Cornellà està en la ubicació actual des de l’any 1885, després que el cementiri vell, a tocar de l’església de Sta. Maria, s’hagués fet petit i es traslladés a un espai més gran,  enmig de secans i allunyat del nucli del poble. Era l’any 1923 quan Amado Bonna va iniciar la fabricació de tubs a Cornellà. La fàbrica estava a la part de dalt del carrer Ignasi Iglesias, al solar que anava des de l’antic Camí d’Esplugues -l’actual carrer Joan Fernàndez- fins al cementiri. Per aquest motiu tots els seguicis mortuoris havien de passar pels “tubs” per anar al cementiri. El principal client de “Tubos Bonna S.A.” era la Companyia d’Aigües. L’any 1979 la fabricació de tubs, que havia arribat a ocupar 120 treballadors, es va deslocalitzar i traslladar a Piera. Avui, l’ampli espai de la fàbrica l’ocupa la Plaça Josep Tarradelles i el complex de pisos del carrer Ignasi Iglesias. Testimoni d’aquest topònim popular és el tub monumental que trobem a la plaça Josep Tarradelles, coronat per una papallona de ferro de l’artista Paulí Collado. Aquest tub és testimoni de la memòria cornellanenca que encara recorda com el camí a la nostra destinació final passava pels “tubs”.