Cornellà de Llobregat

Notícia

La carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (I) - El difícil camí del sud-oest

Sabies que...?
Carretera Reial (Molins de Rei). Foto: Ramon Solé (fontsaigua.wordpress.com)
Carretera Reial (Molins de Rei). Foto: Ramon Solé (fontsaigua.wordpress.com)
Sabies que Cornellà ha sigut històricament una important cruïlla de camins? Ja ho era en temps dels romans i encara avui la ciutat és reconeguda per les seves bones comunicacions. Però, per què? Doncs bàsicament per la seva situació geogràfica a la punta nord del delta del Llobregat i per la seva proximitat a Barcelona.
La sortida de Barcelona pel sud-oest tenia històricament dos grans obstacles: els aiguamolls (o “bànyols”), impracticables d’un delta en formació, i la “muralla” del massís del Garraf.  Per evitar aquests obstacles ja la Via Augusta romana va vorejar els fangs del delta passant per Cornelianum. Així ho testimonien els fragments de paviment romà –“opus testaceum” que es varen trobar prop de l’edifici de l’ajuntament. Tot seguit, la via romana evitava el massís del Garraf per seguir riu amunt,  fins a creuar-lo pel pont del diable de Martorell i trobar la via romana interior que baixava cap a Tarragona.
Els tres camins rals del sud-oest, s. X i XI.
Foto:Francesc Sànchez.


Aquest mateix itinerari seguia el Camí Ral durant l’edat mitjana, tot i que n’hi havia dos més. El camí que, travessant el riu per Sant Boi, pujava a Begues fins a retrobar la via interior a l’alçada de Les Gunyoles; en aquest cas la travessia del riu constituïa sovint un seriós obstacle, ja que amb freqüència les riuades feien difícil l’encreuament amb barca o, posteriorment, s’emportaven els ponts. L’altre camí, després de superar l’entrebanc del riu, seguia cap a la costa evitant els aiguamolls per topar amb el “tap” del massís del Garraf que convertia l’itinerari per la costa en un petit i solitari camí de ferradura.
La carretera de Barcelona a Sta. Creu de Calafell inundada, a l'entrada de Cornellà. 1907.
Foto: L'Abans. AHMC


Així no va ser cap novetat quan, l’any 1762, els tècnics del rei Carles III optessin per evitar les costes del Garraf i obrissin la Carretera Reial de Barcelona a Madrid tot passant per Vilafranca. Per estalviar la volta fins a Martorell es construí el famós pont de pedra de Molins de Rei (1765-1769), que el riu i l’abandonament institucional es va emportar l’any 1971, ara tot just fa 50 anys. Però la total funcionalitat de la carretera  no s’aconseguí fins que es va poder accedir a l’Ordal amb la construcció del viaducte de Lledoners, l’any 1812.

Així doncs, durant divuit segles, la sortida més freqüentada per terra de Barcelona cap a les Espanyes era per l’interior. La sortida per mar, especialment durant els s. XVII i XVIII, tampoc es considerava segura pel perill de les incursions dels pirates barbarescos. L’any 1823 encara es documenta que només hi havia dos camins de ferradura per travessar el Garraf: un per la costa i un altre que de Begues baixava després cap a Vilanova.

No fou fins a l’any 1769 que es planificà la Carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, passant per Cornellà i travessant el massís del Garraf. El projecte, però, no s’executà i quedà en l’oblit per les facilitats que, malgrat tot, oferia la Carretera Reial per Vilafranca, així com per les dificultats que comportava el pont de Sant Boi, que cada dos per tres se l’emportava l’aigua i per l’envergadura del projecte.
Travessia a peu per un gual quan les riuades s'emportaven el pont de la carretera. 1907.
Foto: L'Abans. AHMC